va ser un erudit, filòsof, filòleg i teòleg neerlandès. Va ser autor d'importants obres en llatí i el creador del moviment humanista.
Biografia Joventut Era fill il·legítim d'un capellà catòlic de Gouda (Països Baixos) anomenat Gerard, i de Margaretha Rogers. Després de ser ordenat sacerdot (a partir de 1490), Erasme va estudiar a la Universitat de París, que es trobava en aquell moment vivint amb gran força el Renaixement de la cultura de Grècia i Roma. Possiblement, en aquesta etapa es troben els inicis del pensament humanista d'Erasme, que van convertir el jove en un pensador lliure i professor d'idees independents.
Viatge a Anglaterra: docència i els Adagia Erasme va viatjar a Londres entre 1499 i 1500. El més important d'aquest viatge va ser l'oportunitat que va tenir d'escoltar John Colet fent una gran exposició sobre la vida de Pau de Tars a la Universitat d'Oxford. Un cop acabada, Erasme es va acostar a John Colet i va mantenir amb ell una llarga conversa sobre la manera d'efectuar una lectura veritablement humanista de la Bíblia, cosa que marcaria profundament la seva forma de pensar.
Erasme va començar a dictar una càtedra com a professor titular de teologia a la Universitat de Cambridge a Anglaterra, durant el govern del rei Enric VIII d'Anglaterra, on faria amistats que li durarien tota la vida: Thomas More, John Colet, i Thomas Linacre. Se li va oferir una feina vitalícia al Queen's College de la Universitat de Cambridge i és possible que, de desitjar-ho, hagués pogut passar la resta de la seva vida ensenyant ciències sagrades al bo i millor de la reialesa i la noblesa angleses. Tot i això, la seva naturalesa inquieta i viatgera i el seu esperit curiós el van fer declinar aquest càrrec i tots els que se li oferirien més endavant.
El 1500 va publicar a París la primera versió dels Adagia, titulada Collectanea Adagiorum, on recollia unes 800 entrades d'adagis llatins i grecs anotats. El 1508, després de l'estada a Itàlia, va ampliar la col·lecció (publicada com a Adagiorum chiliades, és a dir, "Milers de refranys") fins a més de 3.000 entrades. Moltes estan acompanyades de comentaris extensos, on reflexiona sobre aspectes morals i polítics. Fins a la mort d'Erasme, el 1536, es va continuar ampliant l'obra (la versió final té 4.151 entrades), reflectint les àmplies lectures dels clàssics per part d'Erasme.
Viatge a Itàlia miniatura|esquerra|Erasme per Hans Holbein el Jove, 1523 Entre 1506 i 1509, Erasme va viure a Itàlia, la major part del temps treballant en una impremta. Diverses vegades més se li van oferir treballs rellevants i ben pagats, especialment com a professor, a la qual cosa ell responia que preferia no acceptar, perquè el que guanyava a la impremta, tot i que no era gaire, li resultava suficient.
A partir d'aquestes connexions amb universitats i amb escriptors que anaven a la impremta, Erasme va començar a envoltar-se de qui pensaven com ell i rebutjaven els abusos de l'Església. La fama d'Erasme es va estendre progressivament per tot Itàlia, i les seves idees sobre l'elevació intel·lectual i religiosa van començar a conèixer-se i discutir. Però no tots simpatitzaven amb Erasme: hi havia qui rebutjava les seves idees, i aquests opositors van començar a criticar-lo tant en públic com en privat. Pot ser que aquesta fos la causa per la qual l'erudit va abandonar Itàlia i es traslladà a Basilea, Suïssa.
La lluita contra la disciplina i les institucions miniatura|Dibuix de Hans Holbein el Jove en els marges de l'exemplar pertanyent a Oswald Myconius, de l'edició de 1515 de l'Elogi de la follia, d'Erasme No se sap quina de les tres institucions educatives en les que Erasme va estar internat va ser la causant del profund rebuig que va sentir tota la seva vida cap a tota autoritat. Va poder ser l'escola primària (dels 8 als 13 anys), el convent agustí (dels 16 als 22) o la Universitat de París (a mitjans de la dècada de 1490), quan tenia més de 24 anys.
Com a resultat de la seva estada en alguna d'aquestes, o en les tres, Erasme va arribar a la conclusió que tant les escoles com les universitats i, en general, l'Església catòlica, impedien pensar lliurement. Des de llavors, es va oposar a qualsevol mena d'autoritat i va buscar més llibertat llegint els escriptors de Grècia i Roma, quan encara el cristianisme no dominava la vida quotidiana. Potser foren els mètodes de disciplina que s'aplicava llavors a les institucions educatives per "trencar la voluntat" dels alumnes, però la voluntat d'Erasme es resistiria a ser "trencada". D'altra banda, s'enfurismava en veure la "disciplina" que s'aplicava als nens, mentre els monjos gaudien relaxadament contrariant els mateixos principis que ensenyaven.
A la universitat es va adonar que, en comptes d'ensenyar-hi les noves idees, el que s'ensenyava eren teories antiquades dels primers segles de l'edat mitjana, i que en comptes d'avançar s'anava enrere i es rebutjava l'evolució de les idees. Aquesta actitud va rebre sempre els seus atacs.
Erasme va decidir aviat que podia fer alguna cosa per revertir la situació: amb les idees dels seus amics dels monestirs agustins i algunes altres idees de John Colet, va començar a analitzar detingudament els llibres més importants de la civilització grecoromana, tractant de modernitzar-ne els continguts i intentant aplicar-los a la vida de la societat en la que vivia. Va extreure el més significatiu d'aquests textos antics però brillants, perquè qualsevol persona pogués penetrar en el seu significat i entendre'ls.
Mai va deixar de lluitar contra la presó espiritual que observava arreu, en totes les institucions educatives, intel·lectuals, polítiques i socials de la seva època. Això li implicaria nombrosos problemes al llarg de la seva carrera.
Els cops contra l'Església Les polèmiques d'Erasme contra l'Església han estat mal interpretades amb freqüència. Erasme estava d'acord amb la doctrina catòlica i amb la forma d'organització de l'Església. La veritable raó de l'enfrontament és que Erasme volia utilitzar la seva formació universitària i la seva capacitat per transmetre idees per aclarir les doctrines catòliques i fer que l'Església permetés més llibertat de pensament. Aquests dos objectius no eren compartits per molts bisbes i arquebisbes de l'època.
Erasme creia que la seva obligació era alliberar l'Església de la paràlisi a què la condemnaven la rigidesa del pensament i les institucions de l'edat mitjana, ja que ell creia que el Renaixement era una manera de pensar fonamentalment nova. La tradició i les idees de l'edat mitjana no tenien ja lloc al món i ell, el "croat de la rectitud", havia d'ajudar a canviar l'estat de coses. La convicció d'Erasme era educar per tal que l'estudiant pogués dubtar de l'administració i els assumptes públics de l'Església i del govern, una actitud que va mantenir amb gran coherència al llarga de la seva vida i obra.
Erasme i Luter Martí Luter va ser el primer a rebel·lar-se amb èxit contra l'Església catòlica i crear, amb les seves idees, una Església a banda i diferent de la catòlica. Luter va dir en moltes ocasions que una de les seves fonts d'inspiració era la traducció que Erasme havia fet de la Bíblia; aquesta traducció havia captivat immediatament l'atenció del gran reformador que, com ja hem dit, la va analitzar detalladament fins al final de la seva vida. L'amor de Luter per aquesta versió va desencadenar una cascada de traduccions que, per primera vegada, va posar al Nou Testament a l'abast de la gent que no sabia llegir l'idioma llatí. El 1522, sis anys després de la publicació d'Erasme, Luter la va traduir per primera vegada a l'alemany. Al seu torn, la versió alemanya de Luter va ser la base de la primera traducció de William Tyndale a l'anglès el 1526.
Els seguidors de Martí Luter van pul·lular furiosament per tot Europa un any després de la publicació del Nou Testament llatí d'Erasme de Rotterdam, cosa que va posar el traductor en una difícil crisi d'exposició pública. Luter va cridar als quatre vents que el treball d'Erasme l'havia ajudat a veure la veritat, de manera que la mirada de l'Església va començar a caure sobre Erasme, que suposadament havia fet el pas inicial de la Reforma que acabaria per dividir el cristianisme.
Aquesta situació no va ser fàcil per a Erasme, sent com era el seu caràcter i la poca simpatia que sentia per l'Església i pel papa. El conflicte entre l'Església i els luterans es va fer evident per a tothom, i tots dos bàndols van exigir immediatament als que no havien pres partit que triessin un costat de la polèmica.
Això mateix li va passar a Erasme, que a sobre estava a la cúspide de la fama per les seves importants obres literàries. El que ni Luter ni el papa comprenien era que, en la mentalitat individualista del savi, posar-se del costat de catòlics o de protestants li resultava igualment repugnant. No estava disposat a col·laborar amb cap dels dos bàndols, perquè li importava més la seva llibertat de pensament i la seva independència individual i intel·lectual. Sabia, per descomptat, que aquesta llibertat es perdria si s'unia a qualsevol dels bàndols. Es va negar a prendre partit i aquesta va ser una jugada perillosa.
El conflicte religiós Al llarg de tota la seva vida, Erasme havia estat conseqüent en les seves crítiques als poders establerts i als abusos que els mals religiosos en feien. En veure's involucrat en el parany de prendre partit, va haver de donar explicacions i dir públicament que els seus atacs mai s'havien dirigit contra l'Església com a institució ni menys contra Déu com a font d'intel·ligència i justícia, sinó només als mals bisbes i frares que guanyaven diners venent el paradís i cometent altres delictes religiosos com la simonia. Erasme va poder sortir-se amb la seva i van deixar-lo, principalment perquè el seu brillant treball amb la Bíblia confirmava la seva fe i la seva enorme difusió pública l'havia convertit en un personatge estimat i admirat per catòlics i protestants per igual.
No obstant això, en general, Erasme estava d'acord amb les idees de Luter (o millor dit, Luter estava d'acord amb les idees d'Erasme), especialment en les crítiques sobre la manera d'administrar l'Església. A més, Luter i Erasme es van fer amics personals, i el reformador Luter va ser una de les poques persones a qui Erasme reconeixia públicament admirar. L'alemany, d'altra banda, sempre va defensar les idees d'Erasme argumentant que eren el resultat d'un treball net i d'una ment superior.
Però la situació no podia durar: Luter va començar aviat a pressionar Erasme perquè aquest es presentés com la cara visible dels reformistes, a la qual cosa, per descomptat, l'holandès es va negar completament. Per la seva banda, el papa també pressionava Erasme perquè aquest ataqués els protestants. La negativa de treballar per a un bàndol o l'altre va ser interpretada per tots dos com a covardia i deslleialtat. L'Església el va acusar amb una frase cèlebre: "Vostè va pondre l'ou i Luter el covà", a la qual el teòleg respongué amb la no menys coneguda ironia: "Sí, però jo esperava un pollastre d'una altra classe".
Darrers anys Erasme va passar els darrers anys de la seva vida assetjat tant per catòlics com per reformadors. Aquests temps van ser amargats per dures disputes amb individus als quals Erasme havia estimat i respectat en el passat, però que no li van perdonar el fet de no haver volgut prendre partit i intentaven desprestigiar-lo.