miniatura|Proa de la reconstrucció d'un drakar viking Els vikings o viquings (noruec i danès: vikinger; suec i nynorsk: vikingar; islandès: víkingar), del nòrdic antic víkingr, van ser sobretot navegants nòrdics, que saquejaven i comerciaven amb diverses parts d'Europa des d'Escandinàvia des del fins a la fi del .Viking (people), Encyclopædia Britannica. Actualment el terme s'utilitza erròniament per a definir els diversos pobles nòrdics que habitaven a Escandinàvia durant aquest període conegut com era vikinga. Aquest període d'expansió militar, demogràfica i mercantil nòrdica constitueix un element molt rellevant en la història inicial d'Escandinàvia, les Illes britàniques, el nord de l'Europa occidental, Sicília i de la Rus de Kíev.Brink 2008
Els vikings no eren un grup ètnic, sinó una professió derivada de les dures condicions de vida de les terres escandinaves, on l'agricultura era molt limitada, fet que forçava part de la població a, durant certes èpoques de l'any, dedicar-se a lívíking, és a dir, comerciar amb altres territoris, i sovint saquejar o piratejar. Cal destacar que, encara que pràcticament tots els vikings eren d'origen nòrdic, no tots els que s'hi dedicaven eren nòrdics, també n'hi havia de frisis, francs i saxons.
Gràcies sobretot a la seva mobilitat marítima, les accions dels vikings es van estendre fins al Mediterrani, el nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà i l'Àsia central. Al llarg de diverses fases expansives d'exploració i assentament, va haver-hi comunitats vikingues que es van establir al nord d'Europa, a les illes del nord de l'Atlàntic i fins i tot a la costa d'Amèrica del Nord. Aquest període d'expansió va provocar la disseminació de la cultura nòrdica a la vegada que introduïa elements forans en la cultura escandinava.
La concepció popular actual dels vikings (i l'ús erroni del terme com a sinònim de nòrdics) difereix molt de la informació obtinguda a partir dels recursos històrics i arqueològics actuals. La imatge romàntica dels vikings com a nobles salvatges va començar a sorgir al i es va anar desenvolupant fins al . La visió dels vikings com a pirates pagans o aventurers intrèpids prové del mite modern dels vikings que havia pres forma a principi del .Wawn 2000Johnni Langer, "The origins of the imaginary viking", Viking Heritage Magazine, Gotland University/Centre for Baltic Studies. Les representacions populars actuals dels vikings es basen normalment en clixés i en estereotips culturals que compliquen l'apreciació moderna del llegat viking.
El període comprès entre el 793 i el és conegut com a era vikinga en la història escandinava. Aquest període s'inicia amb el saqueig del monestir de Lindisfarne el 793 i es dona per finalitzat al llarg del : a Anglaterra acaba amb la derrota d'Harald III en la Batalla de Stamford Bridge, el 1066; a Irlanda acaba amb la conquesta de Dublín el 1171 per part de Richard de Clare (anomenat Strongbow); i a Escòcia es dona per acabada amb la derrota d'Hákon Hákonarson en la batalla de Largs el 1263. L'Escòcia actual pren forma entre els segles i en reconquerir el territori perdut als nòrdics. L'illa de Man i les Hèbrides Exteriors van romandre sota autoritat escandinava fins al 1266. Les Òrcades i les Shetland pertanyeren al rei de Noruega fins al 1469. A Escandinàvia l'era vikinga es considera acabada amb l'establiment dels regnes escandinaus i del cristianisme com a religió dominant. La data s'acostuma a situar al voltant de l'inici del als tres regnes escandinaus. A Noruega l'era vikinga es dona per acabada amb la batalla de Stiklestadin el 1030.
Etimologia L'origen etimològic més acceptat actualment del terme «viking» proposa que deriva del nòrdic antic vika ('milla marítima'), o més concretament 'el període entre dos torns de remers', de l'arrel weik o wik, com en el verb protogermànic wikan, 'retrocedir'.Anatoly Liberman (2009). Això es troba en el verb protonòrdic wikan ('virar, girar'), similar a l'islandès antic víkja, escrit també: ýkva, víkva, que vol dir 'moure, girar', d'ús evidentment nàutic. Així doncs, el terme «viking» podria haver estat originàriament un viatge per mar que es caracteritzava per tenir diversos torns de remers, és a dir, una travessia de llarga distància. Aleshores, un víkingr seria un participant en un viatge per mar d'aquestes característiques. En aquest cas, la paraula víking no hauria estat connectada en el seu origen als mariners escandinaus, però va assumir aquest sentit quan els escandinaus van començar a dominar els mars. Un altre possible origen del terme provindria del terme vík ('badia' o 'cala'), que es deformaria en l'acció dívíking, amb el sentit de 'saquejar, piratejar o dur a terme ràtzies aprofitant les cales'.
Altres noms Pels pobles germànics, els vikings eren coneguts com a ascomanni ('homes del freixe'), probablement perquè les naus vikingues conegudes com a drakars eren fetes amb fusta de freixe. Per als eslaus, els àrabs i els romans d'Orient eren els Rus o Rhōs. Actualment es creu que els assentaments vikings en terres eslaves foren l'embrió de la Rus de Kíev, l'embrió de les actuals Rússia i Belarús.Douglas Harper: Russia Online Etymology Dictionary.
Els eslaus i els romans d'Orient també els anomenaren varegs (del nòrdic antic væringjar, jurats').També "homes de paraula" o "d'honor". La guàrdia imperial romana d'Orient era seleccionada entre els millors guerrers escandinaus i era anomenada guàrdia varega. El terme vareg s'aplicava indistintament tant als escandinaus com als francs.
Les fonts musulmanes ibèriques s'hi refereixen com a mayus (literalment, mags, nom donat als sacerdots mazdeistes i utilitzat per extensió per a referir-se als pagans).
Història L'era vikinga
miniatura|Representació de mariners danesos envaïnt Anglaterra. Il·lustració del de Miscellany on the life of St. Edmund. Biblioteca de Pierpont Morgan El període comprès entre el 793 i el és conegut com a era vikinga.Peter Sawyer, The Viking Expansion, The Cambridge History of Scandinavia, Issue 1 (Knut Helle, ed., 2003), p.105. Els vikings utilitzaven els mars de Noruega, del Nord i Bàltic com a rutes cap als territoris del sud. Els normands eren descendents dels vikings que s'assentaren al nord de l'actual França, on el se'ls oferiren dominis feudals a canvi d'aturar les ràtzies i els saquejos i que hi duien a terme. Aquests feus esdevindrien el ducat de Normandia. Tant els vikings com els seus descendents van tenir una gran influència al nord-oest d'Europa. Harold Godwinson, l'últim rei anglosaxó d'Anglaterra, tenia ascendència danesa. Dos vikings ascendiren al tron d'Anglaterra, Sven Tveskæg, del 1013 al 1014, seguit pel seu fill Canut el Gran, del 1016 al 1035.Lund, Niels (2001).The Royal Household, "Sweyn" , The official Website of The British Monarchy, 15 març 2015, consultat el 15 març 2015Lawson, M K (2004).The Royal Household, "Canute The Great" , The official Website of The British Monarchy, 15 març 2015, consultat el 15 març 2015Badsey, S. Nicolle, D, Turnbull, S (1999).
Geogràficament, l'era vikinga no es limita només a les terres escandinaves (les actuals Noruega, Dinamarca i Suècia), sinó també als territoris sota domini nòrdic, com Northúmbria, Mèrcia i Anglia oriental."History of Northumbria: Viking era 866 AD–1066 AD" www.englandnortheast.co.uk.Toyne, Stanley Mease. Els navegants vikings van obrir rutes cap a nous territoris cap al nord, l'est i l'oest, fundant assentaments independents a Islàndia i Groenlàndia; a les illes Fèroe, Òrcades i Shetland; i un assentament a L'Anse aux Meadows a Terranova cap a l'any 1000, i es convertiren en la primera presència d'expedicionaris europeus a Amèrica documentada.The Fate of Greenland's Vikings, by Dale Mackenzie Brown, Archaeological Institute of America, 28 febrer 2000 Els assentaments de Terranova i Groenlàndia varen ser abandonats després d'un cert temps, probablement a causa del canvi climàtic i de la seva condició com a assentaments provisionals. La dinastia vikinga ruríkida va prendre control dels territoris eslaus i ugrofinesos d'Europa de l'Est, annexant Kíev el 882 com a capital de la Rus de Kíev.Rurik Dynasty (medieval Russian rulers) Britannica Online Encyclopedia
Emissaris suecs visitaren l'Imperi Romà d'Orient el 839, i iniciaren serveis com a mercenaris per a l'Imperi Romà d'Orient. Al final del es crea la guàrdia varega, una unitat de guardaespatlles imperial formada pràcticament per escandinaus. Un vareg famós fou Harald Hardrade Sigurdsson, que es convertí en rei de Noruega (1047-1066).
Existeixen restes arqueològiques que indiquen la presència de vikings a Bagdad, l'aleshores capital del Califat Abbàssida. Els nòrdics acostumaven a utilitzar el Volga com a ruta comercial per a mercadejar amb pells, ullals, greix de foca (utilitzat per a segellar naus) i esclaus. Els ports comercials vikings més importants de l'època incloïen Birka, Hedeby, Kaupang, Jòrvik, Stàraya Làdoga, Nóvgorod i Kíev.
En termes generals, els noruecs es van expandir cap al nord i l'oest (Irlanda, Escòcia, Islàndia i Groenlàndia), els danesos a Anglaterra i França, i els suecs a l'est, on fundaren la Rus de Kíev. D'acord amb les sagues islandeses, molts vikings noruecs també saquejaren Europa de l'Est. Durant l'era vikinga no existien les nacions actuals de Noruega, Dinamarca o Suècia, però els pobles i tribus que les formaven eren relativament homogenis tant en cultura com en llengües (tot i que amb fronteres diferents de les actuals). Cap al final de l'era vikinga les tres grans regions s'anaren formant com a entitats nacionals diferenciades, paral·lelament a la introducció del cristianisme com a religió majoritària, creant els regnes medievals escandinaus.
Expansió vikinga
lang=ca|miniatura|500x500px|Mapa on es presenten les àrees d'expansió vikinga al (granat), IX (vermell), X (taronja) i XI (groc). Les zones verdes són les regions que van patir assalts Els vikings van explorar les illes i costes de l'Atlàntic Nord, van visitar el nord d'Àfrica i tota la costa Mediterrània fins a Constantinoble, i s'endinsaren a Rússia i fins a l'Orient Mitjà. Popularment es considera que es dedicaven al saqueig i la pirateria, però principalment comerciaven, creaven assentaments colonials o es llogaven com a mercenaris.John Haywood: Penguin Historical Atlas of the Vikings, Penguin (1996). Alguns vikings comandats per Leif Ericsson (hereu d'Èric el Roig) varen construir diversos assentaments temporals a l'actual L'Anse aux Meadows, a Terranova, i a la península del Labrador.
L'expansió vikinga a l'Europa continental va ser limitada. Els seus territoris limitaven amb altres cultures poderoses al sud, com els saxons. Per defensar-se de les incursions saxones, els nòrdics danesos van construir la fortificació del Danevirke a prop d'Hedeby. Després de les Guerres Saxones el 722-804, Carlemany conquerí l'antiga Saxònia, la cristianitzà i incorporà a l'Imperi franc. La por als francs va fer que els danesos ampliessin el Danevirke, actuant com a frontera física entre la península de Jutlàndia i l'Imperi carolingi. El Danevirke s'utilitzà com a defensa fronterera fins al 1864. Els vikings dirigits per Gudfred de Dinamarca van destruir la ciutat de Reric (a prop de l'actual Wismar) el 808. La destrucció de la ciutat, fins aleshores poblada pels obotrites (una aliança de pobles eslaus al servei dels francs), va comportar la supremacia nòrdica al mar Bàltic, que es mantindria durant tota l'era vikinga.