Paul Claudel (Villeneuve-sur-Fère, l'Aisne, 6 d'agost de 1868 - París, 23 de febrer de 1955) va ser un diplomàtic, poeta, dramaturg i assagista francès, membre de l'Acadèmia Francesa. Germà de l'escultora Camille Claudel.
Biografia miniatura|El meu germà per Camille Claudel Museu dels Agustins de Tolosa
Joventut Paul Louis Charles Claudel és fill de Louis-Prosper Claudel, un funcionari (cobrador del Registre), nascut a la Bresse als Vosges, i de Louise Athénaïse Cerveaux. Paul és l'únic dels germans que va néixer al poble de Villeneuve-sur-Fère, a l'antic presbiteri del poble, que des de 2018 és la Casa de Camille i Paul Claudel, i pertany a la xarxa de les Cases dels Il·lustres. La família hi va ser acollida des de 1866 pel capellà, oncle de la Senyora Claudel. Paul Claudel va créixer a Villeneuve-sur-Fère.
esquerra|miniatura|Immoble del passeig de Port-Royal on va viure la família Claudel de 1886 a 1892. Paul és el germà petit de Louise Claudel, pianista, nascuda l'any 1866, i de l'escultora Camille Claudel, que realitzarà l'any 1884 el seu bust «el jove romà».Bust, un dels quatre exemplars en bronze realitzats a partir de l'original (font Gruet de 1893) està exposat al Museu dels Augustins de Tolosa (don baron Alphonse de Rothschild, 1895).
De 1882 a 1886 va viure a París amb la seva mare i les seves germanes, al Bulevard de Montparnasse, 135 bis. Més tard, de 1886 a 1892, ho van fer al Bulevard de Port-Royal, 31.
Va estudiar al Liceu Louis-le-Grand, on obtingué el seu batxillerat de filosofia l'any 1885. Encabat!es va inscriure a l'Escola lliure de ciències polítiques per preparar una llicenciatura de dret.
Claudel, segons deia, es banyava, com tots els joves de la seva edat, al bany materialista del cientisme de l'època. Es va convertir al catolicisme, religió de la seva infantesa, assistint com a curiós als vespres a Notre-Dame de París el 25 de desembre de 1886, dia de Nadal. «Era dempeus, a prop del segon pilar, a la dreta, del costat de la sagristia. Els nens de la coral estaven cantant el que més tard coneixeria, el Magnificat. En un instant el meu cor va quedar tocat i jo vaig creure. Jo vaig creure, amb una tal força d'adhesió […] que, des d'aleshores, tots els llibres, tots els raonaments, totes les casualitats d'una vida agitada, no han pogut sacsejar la meva fe, ni de fet, tocar-la.»« La lecture des Illuminations, puis, quelques mois après, d'Une saison en enfer, fut pour moi un événement capital. Pour la première fois, ces livres ouvraient une fissure dans mon bagne matérialiste et me donnaient l'impression vivante et presque physique du surnaturel. », Ma conversion, 1913. miniatura|Émile Bernard: Doble retrat de Paul Claudel i d'Élémir Bourges (1910, Museu d'Orsay) A la mateixa època, descobreix les Il·luminacions, poemari d'Arthur Rimbaud, la lectura del qual serà per a ell determinant. La influència del que ell anomenava el «místic en estat salvatge» és sobretot manifest a Tête d'or, una de les seves primeres peces de teatre.
El diplomàtic Passada la primera intenció d'entrar en un orde religiós, que reprendrà més tard, va entrar a la carrera diplomàtica francesa l'any 1893. El seu primer càrrec va ser de primer vicecònsol a Nova York, i després a Boston. Va ser nomenat cònsol a Xangai l'any 1895. Llavors té el suport del secretari general del Quai d'Orsay, Philippe Berthelot.
Amb 32 anys, l'any 1900, vol posar fi a la seva carrera diplomàtica per convertir-se en monjo benedictí, i es postula a l'abadia de Saint-Martin de Ligugé.Bulletin de la Société Paul Claudel, Números 85 a 96, pàgina 32 Els superiors del monestir no l'admetran com a monjo, però l'any 1905 esdevindrà oblat d'aquesta mateixa abadia.Pensée politique et imagination historique dans l'œuvre de Paul Claudel, Christopher Flood, page 60
De tornada a la Xina, prossegueix la seva carrera diplomàtica, i després d'haver estat cònsol a Xangai (1895), és vicecònsol a Fuzhou, 1900, a continuació cònsol a Tientsin, 1906-1909). Després cònsol a Praga (1909) Frankfurt (1911) i Hamburg (1913), abans de ser nomenat ministre plenipotenciari a Rio de Janeiro (1916) i a Copenhaguen (1920). És ambaixador a Tòquio (1922), a Washington (1928), i a continuació a Brussel·les (1933), on acaba la seva carrera diplomàtica l'any 1936.
L'escriptor compromès Claudel s'instal·la llavors definitivament al castell de Brangues, a l'Isèra, que havia adquirit l'any 1927 per passar-hi l'estiu. El treball literari, portat fins llavors paral·lelament a la seva carrera diplomàtica, ocupa des d'aleshores la part més gran de la seva existència. Rep a Brangues diversos personatges il·lustres: polítics com el president Édouard Herriot, o escriptors com François Mauriac. miniatura|Claudel l'any 1927 Georges Clemenceau, aficionat a la literatura i ell mateix escriptor, ha deixat aquesta severa apreciació de la prosa de Claudel: L'any 1934, el que escriu a continuació recita l'elogi fúnebre per al seu amic, l'antic secretari general del Quai d'Orsay, Philippe Berthelot.
Durant la Guerra Civil d'Espanya, Claudel va donar el seu suport als franquistes. Geneviève Dreyfus-Armand escriu: «Paul Claudel, l'estatus de diplomàtic del qual obligava sens dubte a ser reservat, va sortir no obstant d'aquesta discreció al maig de 1937 escrivint un poema dedicat «als màrtirs espanyols» morts a causa de la seva fe. Aquest poema va servir de prefaci a l'obra del català Joan Estelrich, La persecució religiosa a Espanya, publicat a París l'any 1937 per denunciar les violències anticlericals. François Mauriac va reprotxar Claudel de no haver escrit un sol vers per als «milers i milers d'ànimes cristianes que els caps de l'Exèrcit Sant […] han introduït a l'eternitat». L'autor afegeix que Bernanos li va respondre publicant Els grans cementiris sota la lluna i precisa a més que Claudel va signar el «Manifest als intel·lectuals espanyols» del 10 de desembre de 1937, publicat a la revista de propaganda franquista Occident, dirigida per Estelrich.Geneviève Dreyfus-Armand, « Guerre d'Espagne : la guerre civile des intellectuels français » p.235, in Christophe Charle et Laurent Jeanpierre, La Vie intellectuelle en France, II De 1914 à nos jours, Seuil, Paris, 2016
Claudel, d'altra banda, va rebutjar d'unir-se al Comitè francès per a la pau civil i religiosa a Espanya promogut per Jacques Maritain.
Enzo Traverso va més lluny escrivint : «Per la seva banda, el món catòlic ha deixat de ser un bloc conservador: es divideix entre una dreta que, sobretot a causa de la guerra civil espanyola, es fa feixista –n'hi ha prou amb pensar en els poemes de Paul Claudel a la glòria de Franco–, i una «esquerra», en el sentit topològic del terme, que reconeix la legitimitat de l'antifeixisme.»
Traumatitzats per la violència franquista, François Mauriac i Georges Bernanos adopten una posició de suport o de neutralitat respecte a la República, tant a Espanya com a França.Enzo Traverso, « Polarisations idéologiques », in Christophe Charle et Laurent Jeanpierre, La Vie intellectuelle en France, II De 1914 à nos jours, Seuil, Paris, 2016, p. 210 L'any 1938, Claudel entra al consell d'administració de la Societat dels Motors Gnom i Roine, gràcies a la benevolència del seu director, Paul-Louis Weiller,Ell n'és parent: el seu fill Henri Claudel es casa amb Cristina Diplarakos, germana de la seva esposa. mecenes i protector de molts artistes (Jean Cocteau, Paul Valéry, André Malraux). Aquest lloc, ben retribuït, li suposarà crítiques, a la vegada per l'estatus social i l'import dels emoluments que en treu, però també pel fet que en el transcurs de la Segona Guerra Mundial, aquesta empresa de mecànica participa en l'esforç de guerra alemany durant l'Ocupació.Vegeu la sàtira de Pierre Hamp citada a la revista Nord (més amunt).
Segons el setmanal reialista L'Indépendance française, citat pel Dictionnaire des girouettes «sense cap necessitat i sense cap treball, simplement per haver assistit sis vegades al Consell d'administració, ha tocat 675.000 francs. Beneficis de guerra, beneficis de la guerra alemanya». A partir de 1940, Paul-Louis Weiller, jueu, és privat de la nacionalitat francesa.Nouveau dictionnaire des girouettes, precedit de L'oubli en politique. PARIS, Éditions Le Régent, 16, rue Monpensier, 1948.
Les indecisions davant la Segona Guerra Mundial Entristit pel començament de la guerra, i sobretot per la invasió de Polònia, en el transcurs d'un mes de setembre de 1939 que jutja d'altra banda «meravellós», Claudel és inicialment poc convençut del perill que representa l'Alemanya nazi. El preocupa més la poderosa Rússia, que representa segons ell una «infame canalla comunista».
L'any 1940, queda decebut per la derrota de França però es alleujat amb els plens poders conferits pels diputats a Pétain.
Erigint en el seu Journal un «estat de França el 6 de juliol de 1940», posa en el passiu la subjecció de França a Alemanya, l'enemista amb Anglaterra «que només és la nostra esperança eventual» i la presència al govern de Pierre Laval, que no inspira confiança. A l'actiu, posa l'esgotament d'Alemanya i d'Itàlia, el guany de forces d'Anglaterra i un canvi ideològic que descriu com segueix: «França és lliurada després de seixanta anys de jou del partit radical i anticatòlic (professors, advocats, jueus, francmaçons). El nou govern invoca Déu i lliura la Gran Cartoixa als religiosos. Esperança de ser deslliurat del sufragi universal i del parlamentarisme; així com del domini malvat i imbècil dels professors que en el moment de l'última guerra s'han cobert de vergonya. Restauració de l'autoritat» (El que concerneix els professors és un eco d'una conversa de Claudel amb el general Édouard Corniglion-Molinier i Antoine de Saint-Exupéry, que, segons Claudel, li havien parlat «de l'enrenou de les tropes franceses, els oficials (els professors reservistes "retorcedint" els primers).Paul Claudel, Journal, t. 2, col. Pléiade, 1969, p. 318, nota del 27 de juny de 1940.
El 24 de setembre de 1940, Claudel va més lluny encara: «El meu consol és veure la fi d'aquest immund règim parlamentari que, des de fa anys, devorava França com un càncer generalitzat. S'ha acabat […] la immunda tirania dels bistrots, dels francmaçons, dels estrangers, dels peons i dels professors. Cal recordar que Bernanos havia fustigat Pétain des de juny 1940.Paul Claudel : Journal, tom II 1933-1955, coll. Pléiade, 1969, citat per François Broche i Jean-François Muracciole, **Histoire de la collaboration: 1940-1945, (Capitol 9, nota 47)
Tanmateix, l'espectacle de la col·laboració amb Alemanya el fastigueja aviat. El novembre de 1940, anota al mateix Journal: «Article monstruós del cardinal Baudrillart a La Croix convidant-nos a col·laborar i fent brillar als nostres ulls els profits econòmics que som cridats a treure'n! Fernand Laurent a Le Jour declara que el deure dels catòlics és fer pinya al voltant de Laval i de Hitler. Els catòlics de l'espècie ben-pensant són sense cap dubte repugnants de bestiesa i de covardia».Citat per François Angelier, Claudel ou la conversion sauvage, Paris, Edicions Salvator, 1998, p. 119.