Jawaharlal Nehru (; Allahabad, 14 de novembre de 1889 – Nova Delhi, 27 de maig de 1964), sovint conegut amb el malnom Pandit ji, va ser un advocat, polític i estadista indi, líder de l'ala moderada socialista del partit del Congrés Nacional Indi. Va ser també un dels líders principals del moviment d'independència de l'Índia els anys 1930 i 40, i es convertí en el primer ministre de l'Índia des de la independència el 15 d'agost de 1947 fins a la seva mort.
Era fill del líder nacionalista moderat i congressista Motilal Nehru i seguidor de l'ideari del seu mentor Mohandas Gandhi. Va ser un líder carismàtic i radical en la lluita per la independència de l'Índia de l'Imperi Britànic essent reconegut finalment l'hereu polític de Gandhi, que fou assassinat el 1948. En morir Sardar Patel el 1950, Nehru va quedar com l'únic líder d'importància nacional. Des de la posició de primer ministre va contribuir a l'establiment d'una democràcia parlamentària secular a l'Índia i va ser conegut per les seves polítiques "neutralistes" en afers exteriors que el varen portar a ser un dels fundadors del Moviment de Països No Alineats. Atret pels plans quinquennals soviètics, va intentar aplicar-los a l'Índia, amb el desig d'aprofitar el millor del capitalisme i del socialisme creant un “socialisme democràtic”, però malgrat això va ser incapaç de treure al seu país del grup dels països en vies de desenvolupament.
La seva única filla, Indira Gandhi, també es va dedicar a la política, convertint-se en primera ministra a la mort de Lal Bahadur Shastri el gener de 1966.
Biografia miniatura|Nehru als 15 anys, a Harrow. Motilal Nehru un destacat dirigent del Congrés Nacional Indi, després dels seus estudis a la Universitat de Cambridge va tornar a l'Índia per exercir d'advocat abans d'entrar en política de la mà del seu pare, arribant a ser la mà dreta de Mahatma Gandhi i arribant a la presidència del Partit del Congrés per primera vegada el 1929.
El 1942, Gandhi va demanar als britànics que abandonessin l'Índia; Nehru, encara que reticent a afeblir l'esforç de guerra aliat, no va tenir més alternativa que unir-se a Gandhi. Després de la resolució Quit India aprovada pel partit del Congrés a Bombai el 8 d'agost de 1942, tot el comitè de treball del Congrés, inclosos Gandhi i Nehru, va ser arrestat i empresonat. La major part del comitè de treball del Congrés, inclòs Nehru, Abdul Kalam Azad i Sardar Patel, van ser empresonats al Fort Ahmednagar 32 mesos fins al 15 de juny de 1945.
Va morir el matí, d'hora, del 27 de maig de 1964. Fou incinerat d'acord amb els ritus hindús a les ribes del riu Yamuna. La cerimònia funerària, com en el cas de la mort de Gandhi, va congregar centenars de milers d'indis, i els carrers de Delhi es van omplir amb tota la gent que no va poder acostar-se al lloc de la cremació.
A principis de 1946 es van convocar noves eleccions a l'Índia en les quals el Congrés va obtenir victòries electorals en vuit de les onze províncies, tanmateix, les negociacions entre el Congrés i la Lliga Musulmana van ensopegar amb la partició. Mohammed Ali Jinnah va proclamar el 16 d'agost de 1946 com el Dia d'Acció Directa demanant un estat musulmà separat del Pakistan. L'endemà, els disturbis hindús-musulmans van esclatar a Calcuta i es van estendre ràpidament per l'Índia. Més tard aquell any, el govern laborista a Gran Bretanya, financerament esgotat per la recentment conclosa Segona Guerra Mundial, va decidir posar fi al domini britànic de l'Índia i, a principis de 1947, Gran Bretanya va anunciar la seva intenció de transferir el poder a tot tardar el juny de 1948. Tot i que el govern de l'Índia i el Congrés es van veure sacsejats pel curs dels esdeveniments, i després d'ofertes fracassades per formar coalicions, un Nehru reticentment donava suport a la partició de l'Índia, segons un pla llançat pels britànics 3 de juny de 1947. La partició va ser promulgada en l'Acta d'independència índia de 1947.
Primer ministre miniatura|Teen Murti Bhavan, la residència de Nehru com primer ministre, ara un museu en la seva memòria Nehru va prendre possessió com primer ministre del Domini de l'Índia el 15 d'agost, i llençaria el seu lema Tryst with destiny (una cita amb el destí). Comptà sempre amb l'oposició de la Lliga Musulmana que governà el Domini del Pakistan. Malgrat l'oposició d'aquest país va reclamar Caixmir, el que va ser causa de la Guerra Indopakistanesa de 1947 (1947-49). També es va annexionar l'Estat de Hyderabad, que s'havia mantingut independent en la partició de l'Índia, el setembre de 1948.
miniatura|Invasió inicial pakistanesa en la Guerra Indopakistanesa de 1947 Tanmateix, aquest període va estar marcat amb la violència comunal intensa. Aquesta violència entrava a través del Panjab, Delhi, Bengala i altres parts de l'Índia. Nehru dirigia gires conjuntes és apropiat en aquest moment solemne} amb líders pakistanesos per fomentar la pau i refugiats enfadats i desil·lusionats tranquils. Nehru treballaria amb Maulana Azad i uns altres líders musulmans per protegir i per animar els musulmans a romandre a l'Índia. La violència del temps profundament afectava Nehru, que va reclamar un alto el foc i la intervenció de l'ONU per aturar la Guerra Indopakistanesa de 1947. Tenint por de les represàlies comunals, Nehru també dubtava sobre donar suport a l'annexió de l'estat de Hyderabad. Jaswant Singh, un líder superior de Bharatiya Janata Party (BJP), veia Nehru, no Mohammad Ali Jinnah, com provocar la partició de l'Índia, principalment referint-se a les seves polítiques altament centralitzades per a una Índia independent el 1947, quin Jinnah s'oposava a favor d'una Índia més decentralised. La divisió entre el dos era entre les causes de partició. Es creu que l'animositat personal entre els dos líders conduiria a la partició de l'Índia. En els anys posteriors a la independència, Nehru sovint confiava en la seva filla Indira per a cuidar-lo i gestionar els seus afers personals. Sota el seu lideratge, el Congrés Nacional Indi guanyava una majoria aclaparadora a les eleccions generals índies de 1952. Indira es va traslladar a la residència oficial de Nehru per atendre'l i es convertí en la companya constant als seus viatges a través de l'Índia i el món. Indira esdevindria virtualment el cap d'estat de Nehru.
Com a primer ministre, Nehru va du a terme una política exterior de no alineament convertint-se en el fundador i dirigent d'aquest moviment, organitzant la Conferència de Bandung amb Sukarno el 1955, però al mateix temps va mantenir una política exterior de fermesa i anticolonialisme, annexionant Daman i Diu en 1961 i el 22 de desembre de 1961 Nehru va ordenar la invasió de Goa després de perdre la paciència amb el dictador portuguès, sent annexionada a l'Índia el 16 de març de 1962.
miniatura|Frontera occidental de la Xina i Índia mostrant Aksai Chin El descobriment d'una carretera construïda per la Xina a Aksai Chin que uneix les províncies del Tibet i Xinjiang, passant pel poble de Tianshuihai, el major del territori reclamat per Índia, amb 1.600 habitants fou una de les principals raons de la guerra sino-índia de 1962 que va tenir lloc a la frontera de l'Índia amb la Xina a l'est de Bhutan i a Aksai Chin, a l'oest del Nepal, però l'Índia va ser derrotada i des d'aleshores Jawaharlal Nehru realitzà una política de bons veïnats.
Després d'haver portat al Partit del Congrés a la victòria en les eleccions generals índies de 1957, el seu govern va ser àmpliament criticat. Desil·lusionat per la corrupció i les lluites internes dins del partit, Nehru va pensar a renunciar, però va seguir exercint les seves funcions. L'elecció de la seva filla, Indira Gandhi com a president del Congrés el 1959 va despertar les crítiques de nepotisme.
Encara que la pancha sila, la promoció dels cinc principis de coexistència pacífica, va ser la base del Tractat entre la Xina i l'Índia del 1954 sobre el Tibet, en els anys següents, la política exterior dels Nehru va patir un antagonisme entre ambdós països, amb conflictes fronterers cada vegada més greus, i la decisió de Nehru de concedir l'asil polític al Dalai Lama el 1959 durant l'aixecament tibetà de 1959 contra el domini xinès. Després d'anys de fracàs de les negociacions, Nehru va autoritzar el 1961 que l'exèrcit indi annexionés Goa, l'enclavament portuguès a l'Índia. Això va augmentar la popularitat de Nehru, però va ser criticat per haver escollit l'acció militar. A les eleccions generals índies de 1962, Nehru havia portat una vegada més el Partit del Congrés a la victòria, però amb una reduïda majoria en favor dels partits de l'oposició, com el partit Bharatiya Janata (Jana Sangha), de dretes, el Swatantra, socialista, i el Partit Comunista de l'Índia.
El 1962, la invasió xinesa del nord-est l'Índia va demostrar la debilitat militar de l'Índia per fer front a l'exèrcit xinès que va penetrar per Assam, agreujant les crítiques respecte a Nehru que es va veure obligat a dimitir al seu ministre de Defensa, Krishna Menon i acceptar l'ajuda militar dels Estats Units. El 1963, la salut de Nehru es va deteriorar, la qual cosa requerí una convalescència de diversos mesos al Caixmir. Quan tornà el maig de 1964, Nehru va caure malalt un altre cop i va patir un atac de cor.
Polítiques econòmiques miniatura|L'estudi de Nehru a Teen Murti Bhavan. Nehru va liderar la introducció d'una versió Índia modificada de la planificació estatal i de control sobre l'economia. Sentia una gran admiració pel sistema del Pla Quinquennal de la Unió Soviètica i va tractar d'establir una organització semblant per a l'Índia. El seu desig era donar al seu país la combinació dels beneficis del socialisme i del capitalisme mitjançant la creació d'un socialisme democràtic, mitjançant la creació de la Comissió de planificació Índia i la redacció del primer Pla Quinquennal el 1951, que seguia les inversions del govern en indústries i agricultura. Augmentant negoci i impostos sobre la renda, Nehru imaginava una economia mixta en la qual el govern dirigiria indústries estratègiques com la mineria, electricitat i indústries pesants, servint l'interès públic i una prova per a l'empresa privada. Nehru perseguia la redistribució de la terra, i va abolir el sistema de Zamindar amb una esmena a la constitució en 1951, i llançava programes per construir canals d'irrigació, construeix una presa i estén l'ús de fertilitzants per augmentar la producció agrícola. També va iniciar una sèrie del programa de desenvolupament de la comunitat apuntat a una distribució de diverses indústries agrícoles i augmentar l'eficiència a Índia rural. Mentre fomentava la construcció de grans preses (que Nehru anomenava els "nous temples de l'Índia"), els treballs d'irrigació i la generació d'hidroelectricitat, Nehru també llançava el programa de l'Índia per l'aprofitament de l'energia nuclear, encapçalat per Homi Jehangir Bhabha.
Durant la major part del mandat de Nehru com primer ministre, l'Índia continuaria enfrontant-se a escassetats alimentàries serioses malgrat els progressos i augment en la producció agrícola.
El 1956, Nehru va posar en marxa la revolució verda de l'Índia i aconseguí minimitzar la fam del seu país, una de les grans amenaces del desenvolupament de l'Índia. Aquestes polítiques varen tenir grans impactes ambientals i socioeconòmics que estan relacionats també amb la industrialització, especialment pel que fa a l'agricultura local.
Les polítiques industrials de Nehru, resumides en la Resolució de Política Industrial de 1956, animaren el creixement de fabricació diversa i indústries pesants, però, la planificació de l'estat, els controls i regulacions començaven a afectar la productivitat, la qualitat i la rendibilitat. Encara que l'economia índia gaudia d'un ritme de creixement ferm d'un 2,5% l'any (denominat per l'economista esquerrà Raj Krishna com a "ritme de creixement hindú"), la desocupació crònica enmig d'una pobresa estesa continuava turmentant la població.