miniatura|Distribució de la població indígena de l'Argentina Els indígenes de l'Argentina són el conjunt d'individus i pobles amerindis que habitaven el territori actual de l'Argentina al moment de l'arribada dels europeus al , així com també els seus descendents actuals i passats (barrejats o no amb no-indígenes) i aquells d'iguals condicions en països limítrofs que van migrar cap a l'actual territori argentí a partir d'aquell moment.
Les dades definitives de l'Enquesta Complementària de Pobles Indígenes (ECPI) realitzada en 2004-2005 destaquen l'existència de 35 pobles indígenes en l'Argentina, integrats per 600.329 individus (457.363 que es reconeixen pertanyents a algun poble aborigen, més 142.966 que no pertanyen però són descendents en primera generació d'un poble) equivalent a aproximadament el 1,6% de la població total. Això sense perjudici que poc més de la meitat de la població té almenys un avantpassat indígena, encara que en la majoria dels casos s'ha perdut la memòria familiar d'aquesta pertinença. En el cens realitzat en el 2022, 1.306.730 persones es van reconèixer com indígenes o descendents de pobles indígenes, representant amb això el 2,8% de la població nacional.
En relació amb els grups originaris, a l'àrea del Chaco habiten comunitats de qoms, pilagás, wichí, chorotes, mocovís, chanés, chulupís i guaranís dels grups chiriguanos i tapieté. A les zones andines de la regió nord-oest de país habiten diferents pobles englobats actualment en la denominació de kollas, a més de diaguites. A les regions patagones i pampeanes es troben comunitats de maputxes, rankultxes i tehueltxes. La província de Misiones compta amb comunitats mbyá guaranís i grups menors de chiripás i paí tavyterá, també integrants del poble guaraní.
Els pobles originaris que van constituir la base del mestissatge en l'època colonial estaven dividits en tres grans grups: els pertanyents al grup de la civilització andina, principalment diaguites, sanavirons i comechingones; els pertanyents a grup chaco-mesopotàmic, principalment la civilització guaranís, els guaycurús i el poble wichí; els pobles de caçadors-recol·lectors del sud, principalment els pobles hets, chonks i posteriorment, després de l'arribada dels espanyols, els maputxes.
La reforma de la Constitució realitzada el 1994 va reconèixer «la preexistència ètnica i cultural dels pobles indígenes argentins», així com el respecte a la seva identitat i el dret a una educació bilingüe i intercultural.Constitució de la Nació Argentina (1994), art. 75.17.
Definició de la paraula indígena La definició de la paraula «indígena» és motiu de discussió, però en el cas de l'Argentina pot aplicar el definit pel relator especial de les Nacions Unides, José Martínez Cobo, en el seu Estudi del problema de la discriminació contra les poblacions indígenes:Martínez Cobo, J., 1983, "Estudio sobre el problema de la discriminación contra las poblaciones indígenas". Informe final presentado por el relator especial, Sr. José Martínez Cobo, en pág. 50, Doc. UN.E/CN.4/Sub2/1983/21/Add.8
El Conveni 169 de l'Organització Internacional del Treball (OIT), ratificat per l'Argentina, en el seu article 1.1.b va realitzar la següent definició respecte de la seva aplicació:Convenio 169 de la OIT sobre asuntos indígenas y tribales en países independientes
Aquests pobles, comunitats o individus són identificats a l'Argentina com «indígenes», «aborígens» o «originaris», termes que s'han desplaçat al d'«indis» que va adquirir un sentit pejoratiu.
La Llei nacional 23.302 sobre Política Indígena i suport a les Comunitats Aborigens va ser promulgada el 8 de novembre de 1985, i va crear per a la seva aplicació l'Institut Nacional d'Assumptes Indígenes (INAI) com a entitat descentralitzada amb participació indígena en l'àmbit del Poder Executiu Nacional. Aquesta llei va definir el concepte legal de comunitat indígena:
D'aquesta manera, l'autoreconeixement és el criteri fonamental per a la definició d«indígena» a l'Argentina, és a dir, la consciència que els mateixos tenen de la seva identitat. Sobre aquesta base el Cens Nacional de Població, Llars i Habitatges de 2010 va rellevar l'existència de 955.032 persones que es reconeixen elles mateixes com indígenes, constituint al voltant del 2,38% de la població total del país.
Introducció El poblament humà de l'actual territori de l'Argentina té una antiguitat d'almenys 12.890 ± 90 aC d'acord amb les troballes de Piedra Museo, a la regió patagona.L. Miotti, M. Salemme y J. Rabassa (2000): «Secuencia radio carbónica de Piedra Museo», en: Guía de campo de la visita a las localidades arqueológicas. Taller internacional "La colonización del sur de América durante la transición Pleistoceno/Holoceno", p. 83-87. Editors: L. Miotti et al. Imprenta Servicoop, 2000.Mauricio MASSONE, y Alfredo PRIETO: «Evaluación de la modalidad cultural Fell.1 en Magallanes». Simposi "Ocupaciones Iniciales de Cazadores Recolectores en el Sur de Chile (Fuego, Patagonia y Araucanía)". Chungará (Chile), vol. 36, p. 303-315, septiembre de 2004. Amb posterioritat es van formar tres ecorregions indígenes amb diferències molt marcades: en el quadrant del nord-oest andí es van establir cultures agroterrisseres emparentades amb la civilització andina i una part d'elles va arribar a formar part de l'Imperi Inca; en el quadrant nord-est es van establir cultures agroterrisseres relacionades amb la família tupí-guaraní; en la pampa i la Patagonia es van establir cultures nòmades (que no tenien una etnogènesi comuna, ja que pertanyien i pertanyen a famílies lingüístiques diverses).
Durant la conquesta europea, les cultures indígenes que habitaven l'actual territori argentí van experimentar diverses destinacions. D'una banda, les cultures pampeanes i patagones, així com les que habitaven el Gran Chaco, van resistir la conquesta espanyola i posterior culturització, i mai van estar sota la seva dominació directa. Diferent va ser la situació que es va donar en el quadrant nord-oest, ja que la colonització espanyola va establir els seus principals centres de població i producció sobre la base de treball de comanda dels indígenes, en tant que les nacions indígenes van protagonitzar grans guerres i insurreccions contra els espanyols. El quadrant nord-est es va caracteritzar per l'establiment de les missions jesuítiques guaranís que van conformar un tipus completament original de societats indígenes-cristianes autònomes de la Monarquia Hispànica que es van enfrontar fins i tot a les tropes conjuntes d'Espanya i Portugal en l'anomenada guerra Guaraní, i que van ser finalment dissoltes per la Corona Espanyola el 1768.
Totes les nacions indígenes van patir també el col·lapse demogràfic que va afectar tots els pobles indígenes americans, i que va ser en gran manera conseqüència de certes malalties portades pels europeus. S'estima que a l'arribada dels espanyols, hi havia entre 0,4 i 2 milions d'aborígens a l'Argentina, assentats i agrupats en les valls més fèrtils del nord-oest argentí i, en menor grau, a les valls dels grans rius del litoral argentí. La resta de l'extens territori va tenir una densitat demogràfica inferior a menys d' 1 hab / km². Les fonts més alcistes arriben a 1,5 milions i les més baixes a 0,3 milions de persones.
Una vegada que les Províncies Unides del Riu de la Plata es van constituir com a estat formalment independent el 1816, i com República Argentina el 1826, es va iniciar un procés de conquesta dels territoris ocupats pels pobles indígenes que no havien estat dominats per l'Imperi Espanyol, especialment a la regió de la pampa, la Patagònia i el Gran Chaco. Aquestes «guerres contra l'indi» van tenir el seu punt més alt en l'anomenada Conquesta del Desert de 1880, on van ser derrotats els pobles maputxe i ranquel, i li van permetre a l'Estat argentí controlar efectivament amplis territoris.
Les dades definitives de lEnquesta Complementària de Pobles Indígenes (ECPI) realitzada el 2004-2005 destaquen l'existència de 30 pobles indígenes a l'Argentina, integrats per 955.032 individus (940.363 que s'autoreconeixen pertanyents a algun poble aborigen, més la resta que no pertanyen però són descendents en primera generació d'un poble aborigen) equivalent a aproximadament el 2,38% de la població total de l'Argentina. El nombre exacte de pobles depèn de si es consideren com a tals o no, a parcialitats integrants d'algunes cultures amb característiques pròpies i als grups mestissos resultants del renaixement de la seva identitat cultural autòctona. Això sense perjudici que s'ha estimat que gairebé el 60% de la població argentina te almenys un avantpassat indígena, encara que a la majoria dels casos s'ha perdut la memòria familiar d'aquesta pertinença. Totes les cultures indígenes han estat afectades per un procés deliberat d'invisibilització, promogut des de l'Estat, des de la segona meitat del .. ISSN 1138-9788
Història
Els indígenes a la regió pampeana i la Patagònia La Patagònia posseeix els registres més antics de la presència humana en el territori argentí, a la localitat de Piedra Museo, a la província de Santa Cruz, datats el 13.000 aC, aparentment relacionada també amb la possible presència humana molt més antiga encara detectada al sud de Xile, a l'àrea de Monte Verde, datada el 33.000 aC. Aquests descobriments no només han posat en crisi la teoria del poblament tardà i l'arribada per Beríngia, sinó que suggereixen un corrent poblador d'entrada a l'actual territori argentí a través de la Patagònia i l'extrem sud xilè.
Un altre remot assentament va ser situat a Los Toldos, també a la província de Santa Cruz, amb restes que daten del 10.500 aC. Fa 9000 anys va sorgir la indústria Toldense, caracteritzada per puntes de projectil subtriangulares bifacials i raspadors laterals i terminals, ganivets bifacials i eines d'os.
Aquests primers habitants del territori argentí caçaven milodons (amb el cos semblant a un gran os encara que amb cap semblant a la d'un camell) i hippidions (cavalls sud-americans que van desaparèixer fa 10.000 anys), a més de guanacs, llames i ñandús. miniatura|Cueva de las Manos, riu Pinturas, Santa Cruz, Argentina, 7300 aC. és l'art més antic de Sud-amèrica
A la mateixa zona, la Cova de les Mans (un ràfec a la vora del canó del riu Pinturas a la província de Santa Cruz, s'han trobat pintures rupestres del 7300 aC; impressions de palmells de mans prèviament tenyides amb pintura fresca a partir de tints naturals; «negatius» de mans obtinguts amb pintures en aerosol (es bufava la pintura a través del canal medul·lar d'un os), sobre les parets rocoses interposant les mans entre el medi (la pintura en aerosol) i el suport (la paret natural de roca); i imatges de guanacs molt elegantment i estilitzadament figurades. Es tracta d'una de les expressions artístiques més antigues dels pobles sud-americans i ha estat declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco. Com en l'art magdalenià europeu, és molt probable que aquestes representacions estiguessin associades a un pensament màgic (especialment a l'anomenada màgia simpàtica) en la qual el ritu de dibuixar el desitjat se suposava que atreia el desitjat (en aquests casos, l'aliment a partir de la caça).
Per a l'any 9000 aC, ja havia començat el poblament de regió pampeana. Més tard, entre el 7000 i 4000 aC, apareix la indústria casapedrense, caracteritzada per una proporció més alta d'instruments lítics confeccionats sobre làmines, probablement com una mostra de l'especialització en la caça del guanac, la qual cosa també aquesta present en els desenvolupaments culturals posteriors dels patagons o tehueltxes.