Història del Reial Madrid Club de Futbol des dels seus inicis fins avui dia.
Madrid Foot-Ball Club El futbol fou introduït a Madrid per professors i estudiants de la Institución Libre de Enseñanza entre els quals hi havia diversos graduats d'Oxbridge. Aquests fundaren el Football Sky el 1895, jugant els diumenges al matí a Moncloa. Aquest club es dividí el 1900 en dos clubs, el New Foot-Ball de Madrid i el Club Español de Madrid. El president d'aquest darrer club era Julián Palacios. D'una escissió d'aquest darrer club el 1902 nasqué el Madrid FC.
El 6 de març de 1902 es va constituir oficialment la societat Madrid Foot Ball Club. Els germans Joan i Carles Padrós i Rubió, uns empresaris catalans establerts a Madrid, van ser els fundadors i primers presidents de l'entitat blanca, al costat de Julián Palacios. Es crea la primera junta directiva que estableix l'uniforme de l'equip: samarreta i pantalons blancs, mitges i gorra blaves. El primer partit després de l'oficialització va ser entre jugadors del club, al camp de l'avinguda de la Plaza de Toros, el 9 de març.
El 15 d'abril següent, la directiva del club s'entrevista amb l'alcalde de Madrid, per organitzar un campionat durant les celebracions de la coronació del Rei Alfons XIII. Així es va crear la que avui s'anomena Copa del Rei. La competició es va iniciar el 13 de maig, amb el primer derbi de la història, un Madrid Foot Ball Club - Futbol Club Barcelona. Va guanyar el Barça per 3 a 1, amb un equip ple de jugadors estrangers. El Madrid va acabar tercer, en guanyar al Español de Barcelona, aconseguint la Copa de la Gran Peña, que va ser el primer trofeu del club. A l'any següent el Madrid aconseguiria arribar a la final contra l'Athletic Club de Bilbao, on perdria per 3 a 2.
miniatura|Una de les primeres alineacions del club Al gener del 1904 el Madrid Foot Ball Club es fusionà amb el Moderno, l'Amicale i el Moncloa, i el fins aleshores president de la Federación Madrileña de Clubs de Foot-Ball, Carles Padrós assoleix la presidència del club, que mesos més tard, juntament amb altres clubs va impulsar la creació de Federació de Futbol Internacional Amateur (FIFA).
El 18 d'abril del 1905, guanya la seva primera Copa del Rei, davant el campió de totes les edicions fins aleshores, l'Athletic de Bilbao, que jugava reforçat amb jugadors de l'Atlètic de Madrid, a un partit disputat al Parque del Retiro de Madrid. L'àrbitre del matx era un jugador del Club Ciclista San Sebastián, Forster. Al 23 d'octubre d'aquest any, juga el seu primer partit internacional, davant el Gallia Sport de París, amb motiu de la visita del president de la República Francesa, amb empat a 1 gol.
El 1907 aconsegueix la Copa d'Espanya en propietat, en guanyar-la tres vegades seguides.
Reial Madrid i primers anys de lliga El 29 de juny de 1920 el rei Alfons XIII li va concedir el títol de Reial (Real).
El 17 de maig del 1924 s'inaugura l'estadi de Chamartín. El partit inaugural enfrontà l'equip madrileny contra el Newcastle United anglès, campió de la Copa Anglesa.
L'estiu de 1925, el Real fa una gira per Anglaterra, Dinamarca i França, on l'equip tècnic aprèn noves tàctiques i sistemes de joc. Als futbolistes madrilenys, els agrada l'equipació de l'equip anglès Corinthians de Londres, i canvien els pantalons blancs, per uns negres. A la Copa, el Madrid, aplicant les noves tàctiques angleses, va perdre amb el FC Barcelona, i va decidir no tornar a jugar amb aquells pantalons foscos. Dos anys després, el conjunt blanc viatja a Amèrica disputant 16 partits dels quals va guanyar-ne 9 i només en va perdre 4. Amb aquesta gira l'equip va començar a ser conegut a l'altra banda de l'Atlàntic.
175px|Camp La primera jornada de lliga espanyola va enfrontar al Madrid i al CE Europa de Barcelona el 10 de febrer de 1929. El conjunt blanc va guanyar per 5 gols a 0, sent el primer líder de la història de Primera Divisió. El club fitxa a Ricard Zamora al RCD Espanyol al setembre de 1930 per 150.000 pessetes, un dels millors porters de tots els temps.
Amb l'inici de la Segona República Espanyola (1931) el club perd la denominació de Real i torna a ser Madrid Club de Fútbol, guanyant la primera lliga espanyola, sense perdre cap partit. La clau de l'èxit va estar a la seva defensa, amb Ricard Zamora de porter i Ciriaco i Jacinto Quincoces com a defenses. A l'any següent guanyaria també el títol de lliga, següent de lluny l'equip menys golejat, i tenint el màxim golejador a la plantilla, Manuel Olivares Lapeña. Amb aquesta gran defensa guanyaria també dues Copes d'Espanya, el 6 de maig de 1934 davant el València CF i el 21 de juny de l'any 1936, guanyant la seva setena copa al FC Barcelona. Ambdues finals acabaren per 2 gols a 1. L'equip blanc guanyà així l'última Copa de la República. A la final jugada contra el FC Barcelona, el mític Ricard Zamora va fer una impressionant parada als últims minuts de partit, que seria recordada per tots els aficionats madrilenys que viatjaren a València a veure el partit. Aquest seria l'últim partit oficial del jugador català al club blanc.
Postguerra i presidència de Santiago Bernabéu Després de la Guerra Civil, el camp va quedar desmantellat, havien tret els taulons de fusta de les grades, i l'estadi es va transformar en un camp de presoners. El dirigent del club Pedro Parages va ser l'encarregat de convocar una assemblea el 19 d'abril de 1939 per reunir els socis que quedaven a la capital madrilenya, intentar buscar els jugadors dispersats per la guerra, i aconseguir un esforç econòmic mitjançant donatius dels socis per refer el terreny de joc.
miniatura|Imatge de l'estadi Santiago Bernabéu. El 15 de setembre de 1943 Santiago Bernabéu va ser elegit president per unanimitat. A partir d'aleshores es va decidir iniciar la construcció de l'estadi Santiago Bernabéu, acabat el 1947. Tres mesos abans, a la Copa del Generalísimo, s'havia guanyat al FC Barcelona per 11 gols a 1. Al partit d'anada el Madrid havia perdut per 3-0 al camp de Les Corts. Els terrenys per al nou estadi es compren per 3 milions de pessetes al juny de 1944, iniciant les obres a l'octubre. L'estadi s'inaugurà el 14 de desembre de 1947 davant l'Os Belenenses portuguès.
El 5 de juliol de 1945, Jacinto Quincoces, un dels millors defenses dels anys 30 que havia deixat el Madrid a l'abril de 1941, torna al seu club per exercir un any d'entrenador. Fins aquest moment, va ser el seleccionador espanyol. Amb aquest entrenador, el conjunt blanc guanyaria la Copa del Generalísimo a l'estadi de Montjuïc davant el València CF per 3 gols a 1.
El 1952 se celebren les Núpcies d'Or del club amb un important torneig internacional entre el Madrid, el IFK Norrköping, campió de Suècia i el Club Deportivo Los Millonarios d'Alfredo Di Stéfano, campió de Colòmbia. El torneig el va guanyar el Millonarios gràcies a un apassionant partit que va acabar 4 - 2. Durant l'estiu, el conjunt blanc va viatjar a Colòmbia i Veneçuela per negociar per Alfredo Di Stéfano i jugar la Petita Copa del Món, títol aconseguit per l'equip madrileny.
Inici del domini a Europa, Reial Madrid Imperial El 1953 comença una etapa daurada al fitxar a Alfredo Di Stéfano, Paco Gento i Marquitos. Les negociacions pel jugador argentí van ser molt difícils, ja que el FC Barcelona també volia el jugador. Després de molts contactes entre River Plate, Club Deportivo Los Millonarios, el Reial Madrid, el FC Barcelona i el Torino italià (equip on el Barça volia vendre el jugador), la Federació Espanyola de Futbol va decidir que el jugador jugués dues temporades al club blanc, i dues a l'equip blaugrana, alternant una a cada conjunt. La directiva barcelonina no ho va acceptar, després de veure un baix rendiment del jugador, i va acabar fitxant pel Reial Madrid. 175px|Camp
El 13 de juny de 1956 aconsegueix la primera Copa d'Europa de la història. La final es disputà al Parc dels Prínceps de París davant de 38.239 espectadors, amb el resultat de Reial Madrid 4 - Stade de Reims 3. L'equip francès va arribar a anar guanyant per 2-0, però Di Stéfano, Héctor Rial (amb dos gols) i Marquitos, van aconseguir remuntar. Després del campionat, l'equip blanc va fitxar l'estrella de l'equip francès Raymond Kopa. A l'any següent és campió de Lliga i campió de la Copa d'Europa. La final al Bernabéu: Reial Madrid 2 - ACF Fiorentina 0. 124.000 espectadors van celebrar el títol europeu.
La tercera Copa d'Europa també va acabar a la sala de trofeus de l'equip blanc. Després de guanyar a l'Anvers FC, Sevilla FC (al partit d'anada el Madrid guanyà 8 a 0) i al Vasas Budapest, el rival a la final va ser l'AC Milan. El partit disputat a l'estadi de Heysel, a Brussel·les, el 28 de maig de 1958, va acabar amb un 3-2 a la pròrroga. Hi marcaren Alfredo Di Stéfano, Rial i Gento. L'11 d'agost d'aquest any, es va fitxar l'hongarès Ferenc Puskas. Aquest any es retira Miguel Muñoz per ser entrenador del club.
Un any després, el Reial Madrid mantenia la seva sobirania a Europa, tornant a guanyar el torneig europeu a Stuttgart davant l'Stade Reims. Mateos, marcant al minut 2, i Di Stéfano, al 47, van donar el quart títol europeu a l'equip madrileny. A les semifinals, el conjunt blanc va eliminar l'altre equip de la capital espanyola, l'Atlètic de Madrid.
La cinquena final de Copa d'Europa, considerada la millor final de la història, va tornar a ser guanyada per l'equip de la capital espanyola. Després de guanyar al FC Barcelona als dos partits de les semifinals, a la final es va enfrontar contra el Eintracht Frankfurt. El partit es va disputar el 18 de maig de 1960 a l'estadi de Hampden Park, a Glasgow, davant de 130.000 espectadors. Es van avançar els alemanys, empatà Di Stéfano, i després va seguir un total domini del conjunt blanc, demostrant un gran joc ofensiu. Entre Alfredo Di Stéfano i Ferenc Puskas van ficar 7 gols, acabant el partit per 7-3, i rebent una gran ovació per part del públic escocès. Aquest títol, va permetre al Reial Madrid disputar la primera Copa Intercontinental contra el Peñarol de Montevideo. Copa que també va anar a parar a les vitrines de l'equip madrileny, després d'empatar a Uruguai i guanyar 5-1 a Madrid davant de 120.000 aficionats.
El 12 de març de 1961, el conjunt blanc aconsegueix un nou campionat de lliga, 5 jornades abans del final. Va ser el màxim golejador, amb Ferenc Puskas guanyant el Trofeu Pichichi, i el menys golejat, amb Araquistáin com Trofeu Zamora. A aquesta època el Madrid guanyaria 6 Pichichis i 5 Zamoras de manera consecutiva. A la Copa d'Europa el Madrid cauria eliminat davant el FC Barcelona als vuitens de final, a un partit polèmic on l'àrbitre anglès Leafe va anul·lar 3 gols al Reial Madrid.
Amb una gran defensa, el Reial Madrid va aconseguir la seva lliga número vuit sense perdre cap partit a casa. També s'arribà a la final de la Copa d'Europa, a l'estadi Olímpic d'Amsterdam davant el Benfica. El Madrid va perdre el partit davant d'un gran equip amb Eusébio d'estrella. A la Copa del Generalísimo, s'aconseguí el triomf davant el Sevilla FC a l'estadi Santiago Bernabéu.
El Reial Madrid dels yé-yés, última etapa de Santiago Bernabéu 175px|Camp de futbol
L'any 1965, guanya la seva cinquena lliga consecutiva establint un nou rècord que encara no ha estat superat. Aquesta temporada es fitxà als primers jugadors d'una nova generació anomenada la dels yé-yés. Hi destacaven Grosso i Pirri. Di Stéfano havia deixat el Madrid la temporada anterior, després d'haver estat segrestat a Veneçuela, i mai seria oblidat pels aficionats blancs, i li farien nombrosos homenatjes al futur. L'11 de maig de 1966, el Madrid tornaria a guanyar la Copa d'Europa a l'estadi belga de Heysel. El rival va ser el Partizan de Belgrad. A les semifinals es va eliminar el millor club de l'època, l'Inter de Milà.