miniatura|“Retrat de Simonetta Vespucci, (Cleòpatra)”, ca 1483, Chantilly, Musée Condé. Piero di Cosimo, o més correctament Piero di Lorenzo (Florència, República de Florència, c. 1461 - 1521) va ser un pintor florentí del Renaixement italià.
Biografia
Fill de Piero d'Antonio, orfebre de modesta condició, va nàixer l'any 1461 o el 1462 a Florència, a la via della Scala, primer de quatre germans: Giovanni, Girolamo i Vanna.
Es troba documentat que l'any 1480 era aprenent sense salari al taller del pintor Cosimo Rosselli, de qui va prendre el nom quan va esdevenir famós. Cosimo, diu Vasari: «...el va adoptar més que de grat, i entre els molts deixebles que tenia, veient-lo créixer, amb els anys i amb la virtut li va agafar estima com si fóra un fill, i per tal el va tenir sempre».
L'any 1481 va anar a Roma amb el seu mestre per treballar a la Capella Sixtina: «...cridat pel papa Sixt, per fer les escenes de la capella, en una de les quals Piero va fer un paisatge bellíssim... I perquè retratava del natural de manera excel·lent, va fer a Roma molts retrats de persones destacades i particularment el de Verginio Orsino i el de Ruberto Sanseverino, als quals va incloure en les esmentades escenes. Va retratar també Cèsar Borja, fill del papa Alexandre VI; pintura avui dia perduda, que jo sàpia; però tot i que el cartró n'era de la seua mà, posteriorment va ser feta pel reverend i virtuós Misser Cosimo Bartoli, proposto de San Giovanni» (Vasari). miniatura|Mare de Déu amb l'Infant i sants, ca 1485, Florència, Hospital dels Innocents Va tornar a Florència l'any 1483, i del 1488 és la Mare de Déu amb l'Infant i els sants Caterina, Rosa de Viterbo, Pere i Joan Evangelista, actualment a la Galeria de l'Hospital dels Innocents: «...l'administrador de l'Hospital dels Innocents, molt amic seu, li va encarregar una taula per a col·locar-la a l'església, entrant a mà esquerra. Piero va acabar l'encàrrec, però gairebé fa tornar boig al pobre home, perquè no li permetia veure el quadre fins que no estiguera acabat, i li demanava diners a tota hora, de manera que l'amic va arribar a amenaçar-lo de no pagar-li el que restava si no li deixava veure l'obra. Piero s'hi va negar rotundament i li va dir que ans destrossava el que havia fet que accedia a mostrar-li-la, i l'amic no va tenir més remei que pagar-li la quantitat que hi restava» (Vasari).
El 13 d'octubre de 1489 la família Capponi li va pagar 6 florins a l'artesà ebenista Chimenti del Tasso pel marc d'una taula d'altar pintada per Piero di Cosimo per a la capella de l'església florentina de Sant Esperit, que representa la Visitació, i que actualment es conserva a la National Gallery de Washington.
L'any 1498 està documentat que encara residia a la via della Scala, com a cap de família i propietari dels béns heretats dels pares, amb cases, vinyes i oliveres a Carmignano. L'any 1503 es va inscriure al gremi dels artistes de Sant Lluc; el 8 de maig de 1504 a lArte dei Medici e Speziali; el 10 de març de 1506 les monges del Convent de San Cresci a Valcava, al Mugello, van trametre a Nàpols una Mare de Déu seua, no identificada.
Al voltant de 1505 l'artista va pintar tres respatllers amb escenes de la vida primitiva dels homes, encara incapaços de controlar i utilitzar el foc: el primer panell, la Cacera, presenta figures humanes seminues, sàtirs, centaures i animals que lluiten feroçment, ignorants del perill que suposa l'incendi que crema al fons; al segon panell, El retorn de la cacera es representen les primeres formes de vida comunitària i l'ús de tècniques primitives de construcció; al tercer, lIncendi al bosc, un home revestit d'hàbits, conscient de l'incendi, intenta capturar els bous espaordits.
miniatura|Vulcà i Èol, ca 1505, Ottawa, National Gallery of Canada
Erwin Panofsky va relacionar amb aquests tres panells dues taules addicionals amb la Caiguda de Vulcà i Vulcà i Èol mestres de la Humanitat. A la primera, Vulcà, expulsat de l'Olimp, rep l'ajut de les noies de Lemnos; a la segona, Vulcà adult, assistit per Èol, treballa en una primitiva forja i mostra a un home muntat a cavall l'ús del foc i de les tècniques de treball del metall; al fons, junt a una girafa mansa, s'està construint una casa amb troncs encara no perfilats; en primer pla, una família i una persona adormida al·ludeixen per una banda al fet que el treball de Vulcà va començar de nit i per altra a què acaba de sorgir una nova era de la Humanitat.
Les cinc pintures, junt amb altres perdudes, adornaven potser la casa florentina del mercader Francesco del Pugliese, dues vegades prior de Florència, enfrontat tant als Mèdici com a Savonarola, desterrat l'any 1513 per haver insultat públicament Llorenç de Mèdici el Jove. La concepció de la lenta evolució de la civilització mitjançant el progrés tècnic i intel·lectual, estranya i alhora heterodoxa ja siga respecte a la concepció clàssica com a la cristiana, pot resseguir-se tant a Lucreci com a Vitruvi, aquest últim citat per Boccaccio a la Genealogia Deorum. L'artista tornarà sobre aquests temes amb dues taules pintades per a Giovanni Vespucci amb la descoberta i la donació del vi per part de Bacus i amb dues taules de cassoniTipus de bagul domèstic decorat molt habitual a la Itàlia del Renaixement amb el mite de Prometeu i Epimeteu.
El 8 de desembre de 1515 li van ser pagats 58 florins per feines d'ornamentació realitzades amb ocasió de la visita a Florència, el 20 de novembre, del papa Lleó X.
miniatura|center|600px|Alliberament d'Andròmeda, ca 1520, Florència, Galeria dels Uffizi
LAlliberament d'Andròmeda, a la Galeria dels Uffizi, és probablement la seua última obra: «...un quadre de figures petites, que representa Perseu alliberant Andròmeda del monstre, que té certes coses bellíssimes... mai no va fer Piero pintura més bella ni millor acabada que aquesta, atès que no és possible veure la més estranya orca marina ni la més capriciosa que aquella que es va imaginar i pintar Piero, amb el ferotge gest de Perseu, que en l'aire la colpeja amb l'espasa; de la qual, entre el temor i l'esperança es veu captiva Andròmeda, de rostre bellíssim, i prop de la qual hi ha molta gent amb indumentària variada i estranya, tocant i cantant, entre els quals hi ha alguns rostres de divina factura, que riuen i s'alegren de veure alliberada Andròmeda; el paisatge és bellíssim i d'un colorit dolç i graciós, i la unió i fusió dels colors s'hi ha fet amb extrema habilitat» (Vasari).
Va morir l'any 1521: «De vegades deia que era molt bell anar a l'encontre de la mort, que s'hi reunira tant gent mentre et confortaven amb dolços i paraules boniques, el capellà i el poble resaven per tu i els àngels venien per portar-te al Paradís. Parlava sense sentit, i un matí va ser trobat mort al peu d'una escala, l'any 1521. Se li va donar sepultura a Sant Pere Major» (Vasari).
Enginy fantasiós i extravagant... «De vegades es mostrava tan concentrat en allò que feia, que el seu pensament s'enlairava, de manera que havia de tornar al pensament inicial perquè la seua imaginació l'havia portat ben lluny. I era també tan amic de la solitud que no gaudia més que quan concentrat en els seus pensaments podia fantasejar i fer castells en l'aire» (Vasari). miniatura|Retrat de Giuliano da Sangallo, ca 1510, Amsterdam, Rijksmuseum.
«Contínuament estava tancat, i no es deixava veure treballar, i tenia una vida d'home més aviat bestial que humà. No permetia que es netejara sa casa, volia menjar a l'hora que li venia la fam, no deixava collir els fruits de l'hort i deixava créixer les vinyes de manera que els sarments penjaren per terra. Les figueres no s'esporgaven mai, ni cap altre arbre. Gaudia de veure l'estat selvàtic en què tot estava, deia que no s'havia d'alterar la natura, perquè ella s'ocupava de tot. Li agradava contemplar les plantes i els arbres que sortien rars i en gran nombre, i això li produïa tant de plaer que semblava embogir. I tot això ho traslladava a les seues obres tantes vegades que, tot i produir plaer a l'observador, resultava al capdavall molest. De vegades es detenia a observar un mur on escopien els malalts i en treia la idea per a una batalla de cavalls i les més fantàstiques ciutats i els més grans països que mai s'havien vist; i el mateix feia de la contemplació dels núvols. Va començar a pintar a l'oli, en haver vist algunes obres de Leonardo enllestides amb la seua extrema habilitat, i com li va agradar intentà imitar-lo, tot i que el seu propi estil era ben diferent i molt més extravagant: perquè ben bé pot dir-se que transformava tot allò que feia. I si Piero no haguera estat tan fantasiós i haguera tintut més cura de si mateix, el que no va fer, s'hauria conegut més el seu gran enginy, de manera que hauria estat adorat i no tingut per boig a causa del seu capteniment bestial. Tot i així, és ben cert que mai no va fer mal a ningú més que a si mateix, i que ben al contrari beneficià a tothom amb les seues obres i el seu art».
«En totes les seues obres queda palès un esperit ben diferent als dels altres artistes de la seua època, amb un vertader interès en la recerca de les subtileses de la natura, en les quals penetrà, sense preocupar-se del temps ni de l'esforç, només pel seu delit i pel plaer de l'art; i no podia ser d'una altra manera perquè enamorat del seu treball no feia cas de la seua comoditat i només menjava ous durs que, per aprofitar el foc, coïa alhora que la cola; i no sis o vuit cada vegada, sinó una cinquantena, i deixant-los en un cabàs els consumia a poc a poc. Li agradava viure d'aquesta senzilla manera, perquè qualsevol altra li semblava servitud. L'amoïnaven els planys dels infants, el tossir dels homes, el so de les campanes, el càntic dels frares; i quan plovia molt gaudia observant la pluja caure a plom sobre les teulades i estavellar-se contra el terra. Tenia una grandíssima por als llamps, i quan tronava s'embolicava amb una capa i tancant les finestres i la porta es quedava quiet en un cantó fins que passara la fúria. El seu enginy era tan original i àgil que alguna vegada deia coses tan divertides que feia esclatar a riure els qui l'acompanyaven...»
miniatura|“Caiguda de Vulcà”, ca 1490, Wadsworth Atheneum de Hartford (Connecticut)
«Amb la vellesa va anar fent-se cada vegada més estrambòtic i ningú no volia romandre al seu costat. Com no volia tenir aprenents al seu voltant va anar quedant-se sense cap ajut. Volia treballar però la tremolor no l'hi deixava. I es posava tan enfurismat que volia subjectar-se les mans perquè s'estigueren quietes, però se li caia el bastó o els pinzells que feia llàstima de veure'l. No suportava les mosques, i l'amoïnava tot, fins a la seua pròpia ombra. Així, emmalaltit de pura vellesa era visitat només per alguns amics que li demanaven que posara la seua ànima en pau amb Déu. Però a ell no li semblava que havia de morir i, per tant, ho anava deixant d'avui per a demà. No és que no fóra bo o no tinguera fe, que era molt bon cristià malgrat que la seua vida fóra salvatge. De vegades parlava dels turments que provoquen les malalties del cos i de quantes fatigues pateix qui, consumint-se l'esperit a poc a poc, acaba per morir, que és una gran dissort. Parlava malament dels metges, dels apotecaris i de tots aquells que tenen cura dels malalts i els maten de fam, així com d'altres patiments com ara els xarops, medecines, lavatives i altres martiris, com no poder dormir quan es vol, fer testament, veure plorar els parents i estar a fosques en l'habitació...» (Vasari)
Christoph Pudelko ha intentat donar una explicació al capteniment de Piero més enllà de l'extravagància, o pitjor encara de la «bestialitat», que li va atribuir Vasari, per altra banda un notori «home d'ordre».