Limperi mogol (; ; ) fou un imperi turc-musulmà que dominà una gran part del subcontinent indi entre els anys 1527 i 1707. A partir d'aquesta data, la influència de la dinastia va minvar tot i que es va mantenir oficialment al poder fins a l'any 1858.
Aquest imperi fou el resultat de l'expansió dels mongols al sota la impulsió de Bàber (1483-1530), turcomongol islamitzat de cultura persa. Sota aquesta dinastia, s'instaurà una fórmula de govern basada en la tolerància religiosa i en una certa igualtat davant l'impost, així com un període de gran floriment cultural i artístic. Al seu apogeu, l'imperi mogol va representar un exemple destacable d'estat centralitzat i tolerant; la seva extensió, el respecte que inspirava als seus veïns, la riquesa exhibida a la cort i en les construccions van fascinar bon nombre de visitants estrangers, que l'anomenaren l'«imperi del Gran Mogol». Si aquesta esplendor i aquesta tolerància cultural no sobrevisqueren plenament al seu principal promotor, l'emperador Àkbar, facilitaren nogensmenys l'obertura de l'Índia a la resta del món i en particular a les empreses colonials dels europeus.
Història Naixement de l'imperi Bàber A la fi del , l'imperi de Tamerlà s'havia reduit a causa de les envestides dels xinesos i dels perses. Zahir-ud-Din Muhàmmad, descendent de Tamerlà i jove rei de Ferganà, a l'actual Uzbekistan, va haver de combatre els uzbeks durant l'inici del seu regne abans de perdre definitivament les seves possessions l'any 1497. Arran d'això, aquell que serà conegut com a Bàber, «el tigre», es va establir a l'Afganistan on va conquerir les zones de Kabul i Kandahar. Des d'allà va intentar apoderar-se de Samarcanda, la capital dels seus avantpassats timúrides. En no reeixir, va deixar els territoris afganesos en mans dels seus vassalls i va mirar d'ampliar els seus dominis cap a la zona del Ganges.
Al cap de cinc intents, iniciats l'any 1519, Bàber venç, el 21 d'abril del 1526, el poderós soldà de Delhi Ibrahim Lodi a la batalla de Panipat i es proclama soldà en lloc seu, el que va ser el començament de la dinastia mogol de l'Índia. Bàber va establir la seva capital a Agra i va continuar les conquestes, fins a vèncer la revolta d'una coalició de rajputs i els atacs d'altres soldans musulmans l'any 1527 a la batalla de Khanua. Va morir l'any 1530, quan controlava gairebé tot el nord de l'Índia però sense haver pogut consolidar veritablement els seus territoris. En les seves Memòries s'hi descobreix el seu vessant de monarca delerós d'aportar a l'Índia els aspectes més brillants de la civilització musulmana.
Humayun i Xer-Xah miniatura|L'imperi Mogol en 1530 Bàber fou succeït pel seu fill Humayun, que de seguida es va haver d'enfrontar amb diverses revoltes. Va vèncer el soldà del Gujarat però el 1540, Xer-Xah Surí, un dels generals del seu pare esdevingut soldà del Bihar (Afganistan), el va foragitar del poder després de la batalla de Chausa i la batalla de Kannauj, i Humayun es va haver d'exiliar a Pèrsia durant quinze anys. Xer-Xah va establir una efímera dinastia que controlava els dominis establerts per Bàber, però la seva aportació va ser molt important pel futur desenvolupament de l'imperi. Va ser sota el seu domini que l'islam s'implantà sòlidament a l'Índia però, sobretot, va reorganitzar l'administració i la divisió territorial, tot centralitzant el poder de manera eficaç, va afavorir el comerç millorant les carreteres i va instaurar un sistema de justícia que no feia diferències segons el rang social.
El 1555, amb l'ajut del xa de la Pèrsia safàvida va creuar l'Indus el desembre de 1554 i el febrer de 1555 va ocupar Lahore i després Dipalpur. El 28 de maig es van trobar amb les tropes de Sikander-Xah Suri, el nou sultà suri, a Sirhind i el 22 de juny de 1555 a la batalla de Macchiwara el va derrotar decisivament; el 23 de juliol, Humayun va entrar finalment Delhi, retrobant el seu tron al cap de 15 anys d'exili. però va morir tot just l'any següent d'un accident. Malgrat les dificultats del seu regnat, va continuar nogensmenys l'obra de difusió cultural començada pel seu pare, en particular introduint de manera duradora l'art i la cultura perses. A la seva mort va deixar el tron al seu fill Jalal ud-Din, que només tenia catorze anys. Va ser amb ell, que seria anomenat més endavant Àkbar («el més gran»), que els mogols van establir un veritable imperi consolidat i esplendorós.
Esplendor miniatura|A la cort d'Àkbar (1590) miniatura|Interior d'un dels edificis de Fatehpur Sikri Àkbar miniatura|L'imperi mogol al naixement (verd) i la mort (marró fosc) d'Akbar Amb Akbar al poder, els rebel rajput Hem Chandra Vikramaditya va conquerir Delhi i Agra després de derrotar el general mogol Tardi Beg a la batalla de Tughlaqabad el 7 d'octubre de 1556 i es va coronar Raja Vikramaditya a Delhi però fou vençut i decapitat per Àkbar a la Segona batalla de Panipat el 5 de novembre de 1556. A partir del 1560, l'emperador, que havia reconquerit la totalitat dels territoris del seu avi Bàber, va estendre l'imperi fins al golf de Bengala i, cap al sud, fins a l'altiplà del Dècan. El regne de Vijayanagar va ser l'últim bastió hindú conquerit el 1565. Àkbar també va saber reprimir les revoltes dels uzbeks i dels afganesos. Aquesta repressió era indispensable en la mesura que aquestes regions, antigament sotmeses a l'autoritat mongola, subministraven a l'exèrcit les tropes d'elit, cavallers i arquers. Com molts sobirans musulmans, Àkbar va crear la seva pròpia capital, Fatehpur Sikri, que va haver d'abandonar el 1585 per tornar a Agra. Així, a la darreria del , es va establir a l'Índia una nova potència política, en unificar la multitud de principats hindús i de soldanats que hi havia fins aleshores.
Després de capturar la important fortalesa de Chittorgarh el 1568, l'emperador Akbar buscava consolidar la seva autoritat sobre tota la regió del Rajasthan i assegurar les rutes comercials cap a Gujarat. Mentre que la majoria de governants rajput es van sotmetre al vassallatge mogol, el rei rajput Maharana Pratap es va negar rotundament a rendir la sobirania de Mewar. A la batalla de Haldighati del 18 de juny de 1576 Pratap va escapar i el regne mai es va rendir, i refugiat a les muntanyes, Pratap va adoptar tàctiques d'assalt intermitents i quan va morir el 1597, havia aconseguit recuperar gairebé tot el seu territori ancestral, tret de Chittorgarh.
Després d'analitzar les causes de la dislocació de les conquestes de Bàber, Àkbar va optar per un sistema administratiu molt més centralitzat, on els desbordaments d'autoritat eren severament reprimits. Alhora, va entendre que per mantenir la unitat dels seus dominis calia ser tolerant i mirar d'implicar tots els pobles i creences dins d'un marc comú on cadascú s'hi sentís acceptat. Amb aquest objectiu va proposar, el 1582, un moviment sincrètic religiós anomenat Tauhid-i Ilahi o «Diví monoteisme», on s'integraven les idees de l'islam, del jainisme i del cristianisme.
Si bé l'economia d'aquest immens territori reposava principalment sobre l'agricultura i la ramaderia, ja abans de l'adveniment dels mogols s'hi havia desenvolupat un circuit comercial internacional eficaç: amb l'imperi xinès d'un cantó, però també amb els europeus, principalment portuguesos, instal·lats a les costes des del .
Jahangir Després de la mort d'Akbar, Jahangir el va succeir el 3 de novembre de 1605. El regnat de Jahangir va estar marcat per una combinació d'assoliments artístics i intrigues polítiques, en el context de la considerable expansió i consolidació de l'Imperi Mogol. El govern de Jahangir es distingeix pel seu compromís amb la justícia i el seu interès per les arts, en particular la pintura i l'arquitectura, que van florir durant el seu regnat. El regnat de Jahangir es va caracteritzar per una relació complexa amb la seva noblesa i la seva família, reflectida notablement en el seu matrimoni amb Mehar-un-Nisa (més tard coneguda com a emperadriu Nur Jahan), que va exercir una important influència política darrere del tron. Aquest període va veure l'arrelament de l'imperi al subcontinent indi, incloent la submissió de Mewar el 1615 i estendre l'autoritat mogol al Dècan. La política exterior de Jahangir va incloure relacions amb els safàvides de Pèrsia i l'Imperi Otomà, així com amb la Companyia Anglesa de les Índies Orientals, marcant l'inici de la influència europea en la política i el comerç indis.
Malgrat els seus èxits, el regnat de Jahangir va tenir reptes, incloent-hi revoltes liderades pels seus fills, que van amenaçar l'estabilitat del seu govern. La seva mala salut, causada per tota una vida de consum d'opi i alcohol, va provocar la seva mort el 1627, precipitant una breu crisi de successió abans que el tron passés al seu fill, Shah Jahan. El llegat de Jahangir perdura a través de les seves contribucions a l'art i l'arquitectura mogols, les seves memòries i les polítiques que va implementar, que van continuar influint en l'imperi després de la seva mort.
Art i cultura L'imperi d'Àkbar era doncs a la cruïlla de nombroses influències i el seu regnat es va caracteritzar per una civilització cosmopolita brillant, on l'art i la cultura van florir de manera excepcional, sostingudes per una riquesa extraordinària que va fer d'aquest emperador potser el sobirà més ric del . A la cort, i entre els seus consellers, hi havia no solament erudits musulmans sinó també hindús i cristians, i arran d'aquests contactes i intercanvis, la literatura en especial va gaudir d'un gran desenvolupament. Tant a la capital com a les corts de les províncies, els poetes hi eren presents i molt respectats; es van fundar biblioteques i universitats; es van crear noves llengües, com l'hindi, el bengalí i el marathi; el Ramayana es va traduir en hindi i els Upanixad en persa.
L'arquitectura, integrant influències musulmanes i hindús, va esdevenir especialment lluent. Durant el seu regne es van erigir, entre d'altres, el mausoleu del seu pare així com el seu propi mausoleu a Sikandra i les fortaleses d'Agra i d'Allahabad.
Societat La nova administració creada per Àkbar es dividia en tres serveis: el primer era la cort, que dirigia quaranta-dues seques; l'exèrcit era el segon, dirigit per un tresorer-pagador general, i el tercer estava sota la direcció del visir i dels maharajàs, que recaptaven els impostos i administraven la justícia a les diferents províncies.
Del 1563 al 1579, tot el sistema fiscal va ser transformat: l'impost sobre els no musulmans, la jizya, va ser abolit; l'impost predial, instaurat per Humayun, va ser fixat a un terç de les collites i el cadastre es va organitzar a partir d'una base mètrica homogènia (54,60 m); les diferències de fertilitat de les terres van ser tingudes en compte i els eventuals abusos van ser castigats per Àkbar i el seu conseller Todar Mal, un hindú.
En l'àmbit social, a part de l'abrogació de la jizya, Àkbar va prohibir per respecte envers els hindús que es mengés la carn de vaca, va imposar noves regles en matèria d'edat del matrimoni, va prohibir el suïcidi tradicional de les vídues (sati), va autoritzar el consum del vi com es feia en l'islam persa i va permetre altre cop la construcció de temples hindús. També va exigir la prosternació davant d'ell, instaurant així una forma oriental de despotisme il·lustrat.
Aquesta tolerància, però, va ser una de les causes del declivi de l'imperi, ja que va permetre l'eclosió de diversos corrents hinduistes que més tard van lluitar per la supremacia d'aquesta religió, com ara el sikhisme o el tantrisme. Els darrers anys del regne d'Àkbar van estar marcats per les revoltes del seu fill, el futur emperador Jahangir.
Plenitud i inici del declivi Jahangir miniatura|La reina Nur Jahan miniatura|El Taj Mahal miniatura|L'imperi Mogol en 1605