miniatura|Plató miniatura|L'escola d'Atenes, de Rafael, representa els filòsofs, matemàtics i científics més importants de l'antiga Grècia.
La filosofia grega és un període de la història de la filosofia comprès, aproximadament, entre el sorgiment de la filosofia occidental en el període presocràtic (segle VI aC) i la filosofia hel·lenística, que finalitzaria, segons la data convencionalment acceptada, en l'any 30 aC. De vegades, es denomina filosofia clàssica o filosofia antiga, si bé aquest període inclou també el pensament romà. Va tractar una gran varietat de temes, incloent-hi l'astronomia, l'epistemologia, les matemàtiques, la filosofia política, l'ètica, la metafísica, l'ontologia, la lògica, la biologia, la retòrica i l'estètica.
La societat grega presentava característiques peculiars: una estructura política basada en la polis, una religió politeista sense jerarquia i ortodòxia, una classe social emprenedora, dedicada al comerç i l'oci i amb amplis contactes amb altres cultures de la Mediterrània, així com una desenvolupada curiositat. La unió d'aquests elements, al costat d'un suposat geni grec, va propiciar l'aparició de noves explicacions sobre la natura i l'ésser humà, fins llavors només aclarides pels mites i les tradicions. L'expansió de la cultura grega durant l'hel·lenisme, la seva absorció per l'Imperi Romà, la posterior relació amb el cristianisme i la seva definitiva recuperació al gràcies a traductors com Averrois, així com l'interès que durant el Renaixement es va professar a aquest conjunt de pensadors, van contribuir perquè la filosofia grega es continués estudiant, ja que es va convertir en un dels pilars de la cultura occidental.
La filosofia grega ha influït gran part de la cultura occidental des del seu inici, i es pot trobar en molts aspectes de l'educació pública. Alfred North Whitehead va afirmar una vegada: "La caracterització general més segura de la tradició filosòfica europea és que consisteix en una sèrie de notes a peu de pàgina de Plató".Alfred North Whitehead (1929), Process and Reality, Part II, Chap. I, Sect. I. Línies d'influència clares i ininterrompudes condueixen des dels filòsofs de l'antiga Grècia i hel·lenístics a la filosofia romana, la filosofia islàmica primerenca, l'escolasticisme medieval, el Renaixement europeu i la Il·lustració.Kevin Scharp (Department of Philosophy, Ohio State University) – Diagrams .
La filosofia grega va ser influenciada fins a cert punt per la més antiga literatura sapiencial i les cosmogonies mitològiques de l'Pròxim Orient antic, tot i que l'abast d'aquesta influència és àmpliament debatut. El classicista Martin Litchfield West afirma: "El contacte amb la cosmologia i la teologia orientals va ajudar a alliberar la imaginació dels primers filòsofs grecs; sens dubte els va donar moltes idees suggeridores. Però van aprendre a raonar per ells mateixos. La filosofia tal com l'entenem és una creació grega".
En general, els antics grecs van reconèixer els seus avantpassats egipcis, i al segle V a.C., el filòsof Isòcrates va declarar que els primers pensadors grecs van viatjar a Egipte per buscar coneixement; un d'ells Pitàgores de Samos, que "va ser el primer a portar tota la filosofia als grecs".
Al , la investigació dels egiptòlegs ha indicat que la paraula "filòsof" sembla derivar d'Egipte: "La paraula grega fundacional philosophos, amant de la saviesa, és en si mateixa un manlleu i una traducció del concepte egipci mer-rekh (mr-rḫ) que literalment significa 'amant de la saviesa' o coneixement". La tradició filosòfica posterior va ser tan influenciada per Sòcrates tal com el va presentar Plató que és convencional referir-se a la filosofia desenvolupada abans de Sòcrates com a filosofia presocràtica. Els períodes que segueixen a aquest, fins i després de les guerres d'Alexandre el Gran, són els de la "Grècia Clàssica" i la "filosofia hel·lenística", respectivament.
La filosofia grega es pot dividir en tres subperíodes: el de la filosofia presocràtica, que va de Tales de Milet fins a Sòcrates i els sofistes, la filosofia grega clàssica (Plató i Aristòtil), i el període post-aristotèlic o hel·lenístic. De vegades es distingeix un quart període que comprèn la filosofia cristiana i neoplatònica.
La filosofia presocràtica es va caracteritzar per una varietat de propostes diferents sobre com entendre el món i el lloc de l'home en ell. A causa dels avenços culturals i l'intens contacte amb les cultures veïnes, les ciutats del món grec van començar a criticar la tradicional concepció mitològica del món, i van buscar una concepció alternativa, natural i unificada. El pensament d'aquests primers physiólogoi només ens arriba a través d'escrits fragmentaris i informes d'altres pensadors posteriors.
Amb l'aparició dels sofistes a meitat del , l'home va passar a ser el centre de les reflexions filosòfiques.Com va dir Protàgores, segons el Teetet (152a) de Plató: «L'home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són, i de les que no són en tant que no són.» Els sofistes es van ocupar en particular de problemes ètics i polítics, com la qüestió de si les normes i els valors són donats naturalment o són establerts pels homes. Al mateix temps, l'atenès Sòcrates va desenvolupar i aplicar la maièutica, un mètode pel qual conversava amb altres persones i les portava per mitjà d'una sèrie de preguntes a revelar les contradiccions inherents a les seves postures. Les seves manifestacions d'independència intel·lectual i la seva conducta no acomodada a les circumstàncies, li van valdre una sentència de mort per impietat als déus i corrupció de la joventut.Plató, Apologia de Sòcrates
Com que Sòcrates no va deixar res per escrit, la seva imatge va ser determinada pel seu deixeble Plató. Les seves obres en forma de diàlegs van constituir un punt central de la filosofia occidental. A partir de la pregunta socràtica de la forma «Què és X?» (Què és la virtut? Què és la justícia? Què és el bé?), Plató va crear els rudiments d'una doctrina de la definició. També va ser autor de la teoria de les formes, que va servir de base a la representació d'una realitat amb dues parts: el pla dels objectes perceptibles amb els nostres sentits enfront del pla de les Formes només accessibles a l'intel·lecte mitjançant abstracció. Només el coneixement d'aquestes Formes ens brinda una comprensió més profunda de la totalitat de la realitat.
Aristòtil, deixeble de Plató, va rebutjar la teoria de les Formes com una innecessària «duplicació del món». La distinció entre forma i matèria és un dels trets principals de la metafísica d'Aristòtil. La seva escola va començar a classificar tota la realitat —tant la natura com la societat— en els diversos camps del coneixement, a analitzar-los i ordenar-los científicament. A més, Aristòtil va crear la lògica clàssica del sil·logisme i la filosofia de la ciència. Amb això, va establir alguns dels supòsits filosòfics fonamentals que van ser decisius fins a la modernitat.
En la transició del al , després de la mort d'Aristòtil i la decadència de les polis, les guerres entre els reis hel·lènics per succeir Alexandre el Gran van tornar la vida problemàtica i insegura. Van sorgir llavors a Atenes dues escoles filosòfiques que, en una clara oposició a l'Acadèmia platònica i al liceu aristotèlic, van posar la salvació individual en el centre de les seves preocupacions. Per a Epicur i els seus seguidors, d'una banda, així com per als estoics al voltant de Zenó de Cítion, de l'altra, la filosofia servia principalment per assolir amb mitjans ètics el benestar psicològic o la pau. Mentrestant, els seguidors de l'escepticisme pirrònic van negar la possibilitat de judicis segurs i de coneixements indubtables.
Context Històric La societat grega presentava característiques peculiars. Una estructura política basada en la polis, una religió politeista mancada de jerarquia i ortodòxia, una classe social emprenedora, dedicada al comerç i a l'oci i amb amplis contactes amb altres cultures del Mediterrani, així com una desenvolupada curiositat. La unió d'aquests elements, juntament amb un suposat geni grec, va propiciar l'aparició de noves explicacions sobre la natura i el ser humà, fins aleshores solament aclarides pels mites i les tradicions.
L'expansió de la cultura grega durant l'hel·lenisme, la seva absorció per l'Imperi Romà, la posterior relació amb el cristianisme i la seva definitiva recuperació al gràcies a traductors com Averroes, així com l'interès que durant el Renaixement es va professar a aquest conjunt de pensadors, van contribuir al fet que la filosofia grega es continués estudiant, i al fet que es convertís en un dels pilars de la cultura occidental.
El món grec anterior a l'aparició de la filosofia vivia instal·lat en l'actitud mítica. A través dels mites, l'home aconseguia donar una explicació dels fenòmens naturals i de les institucions socials. El gran esdeveniment espiritual que inicien els grecs entre els segles VII i VI a.C. va consistir a intentar superar aquesta manera de pensar el món amb una altra manera revolucionària que aposta per la raó com l'instrument de coneixement i de domini de la realitat. Cal assenyalar que no s'ha d'entendre aquest pas com una cosa brusca, sinó gradual. Les influències mítiques són encara apreciables en molts pensadors de l'antiguitat. En realitat, van ser unes poques persones les que van participar de la nova i revolucionària manera de pensar (aquells que s'anomenarien filòsofs), encara que a poc a poc aquest es va anar fent més universal. Fins i tot a la nostra època, l'actitud mítica encara no ha desaparegut. Aquest gran pas de la mitologia a l'explicació racionalista se'l coneix com el «pas del mite al logos».
Amb aquesta nova forma de pensar, els grecs proposen que les coses del món estan ordenades seguint lleis. El món és un cosmos, no un caos, per la qual cosa la natura no es comporta primer d'una manera i després d'una altra completament diferent, sinó que en el seu comportament hi ha un cert ordre que segueix lleis, les quals poden ser descobertes per la raó. Amb els grecs apareixen per primera vegada moltes de les qüestions filosòfiques fonamentals i diverses de les possibles solucions ja es troben articulades en la filosofia grega.
Períodes Filosofia presocràtica
miniatura|Jònia, l'origen de la filosofia grega primerenca, a l'Àsia Menor occidental. miniatura|Aquesta línia de temps presenta una seqüència cronològica dels principals pensadors grecs.
La filosofia grega es va originar a les ciutats gregues de l'Àsia Menor (Jònia), a partir de les primeres reflexions dels presocràtics, centrades en la natura, tenint com a base el pensament racional o logos. L'objectiu dels filòsofs presocràtics era trobar l'arché, o element primer de totes les coses, origen, substrat i causa de la realitat o cosmos. La recerca d'una substància permanent enfront del canvi, de l'essència enfront de l'aparença, de l'universal enfront del particular serà el que assentaria les bases de les posteriors explicacions filosòfiques.
Els primers filòsofs d'aquest període van ser monistes, en tant que buscaven un únic principi o fonament material de la realitat. Per a Tales de Milet, el primer filòsof segons Aristòtil, l'aigua era aquesta "matèria primordial", basat en el descobriment de fòssils d'animals marins terra endins i en el fet que l'aigua és fonamental per a la nutrició i el creixement de qualsevol ésser viu. Anaximandre, per la seva banda, va considerar que era allò il·limitat o indeterminat (ápeiron), a partir del qual es van produint els oposats de la natura (en primer lloc el fred i el calent), mentre que per a Anaxímenes la matèria primordial era l'aire, un principi neutral com l'ápeiron però sense mancar de propietats.