Libèria

Libèria és un estat de l'Àfrica occidental banyat per l'Atlàntic al sud i al sud-oest, i que fa frontera amb Sierra Leone al nord-oest, Guinea al nord i Costa d'Ivori a l'est. Fou fundat per antics esclaus dels EUA tot i que majoritàriament està habitat per africans indígenes.

Recentment ha patit dues guerres civils (1989-1996 i 1999-2003) que n'han desplaçat milers de ciutadans i n'han destruït l'economia, que depèn de les exportacions de minerals, bàsicament del ferro o dels diamants. Actualment hi ha més d'un 85% d'atur. Els seus principals socis comercials són països europeus.

El seu clima és tropical. Té una gran barreja ètnica i religiosa, amb predomini de diverses formes de cristianisme i creences locals. L'idioma oficial, l'anglès, és conegut només per una tercera part de la població, la resta parla una vintena d'idiomes diferents.

Libèria havia format part, fins al 2007, de la llista de paradisos fiscals no cooperatius de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE).

Història

miniatura|upright|Joseph Jenkins Roberts, primer president de Libèria. miniatura|El president de Libèria Edwin Barclay (dreta) i el dels Estats Units Franklin D. Roosevelt durant la Segona Guerra Mundial, 1943. upright|miniatura|Samuel Doe. Colons dels Estats Units La regió de l'actual Libèria tenia ja població quan hi van arribar els portuguesos, que van batejar la regió de l'actual Monròvia com a Cabo Mesurado el 1560, i tota la resta del territori com a "Costa del Pebre" (en portuguès, Costa da Pimenta).

El 1822 la Societat Americana de Colonització va triar Libèria com a lloc on enviar els exesclaus americans alliberats.Bateman, Graham; Victoria Egan, Fiona Gold, and Philip Gardner (2000). Encyclopedia of World Geography. New York: Barnes & Noble Books. p. 161. Els exesclaus van emigrar gradualment a la colònia, formant un grup del qual descendeix l'elit de Libèria, els americoliberians.

El 26 de juliol de 1847 els colons americans van declarar la independència de Libèria i van fundar-ne la república. Els colons consideraven Àfrica com la seva "terra promesa", però no es van integrar en la societat africana. Un cop a l'Àfrica es feien dir "americans" i demanaven que se'ls reconegués així per les autoritats colonials africanes i britàniques de la veïna Sierra Leone. Els símbols del seu estat -bandera, lema i escut d'armes— i la forma de govern que van escollir, en reflecteixen el rerefons nord-americà i l'experiència de la diàspora. La Universitat Lincoln, fundada pels Estats Units el 1854, va exercir un important paper en formar els caps de la nova nació. El primer grup de llicenciats a la Universitat Lincoln, James R. Amos, son germà Thomas H. Amos i Armistead Miller es van embarcar cap a Libèria amb el vaixell Mary C. Stevens l'abril de 1859.

La pràctica religiosa, de costums socials i d'estàndards culturals dels colons americans tenien les arrels al sud nord-americà anterior a la guerra civil. Aquestes idees van influir sobre l'actitud dels colons cap als pobles nadius africans. La nova nació, tal com la percebien, implicaria la coexistència dels colons i dels africans, que hi serien assimilats. El resultat en va ser la desconfiança i l'hostilitat entre les dues comunitats, l'"americana", establerta a la costa, i la "nadiua", de l'interior.

Històricament, Libèria va tenir sempre el suport i la cooperació no oficial dels Estats UnitsFlint, John E. The Cambridge history of Africa: from c.1790 to c.1870 Cambridge University Press (1976) pg 184-199 i juntament amb l'Imperi d'Etiòpia va ser la única nació que va romandre independent en la Cursa per l'Àfrica. El govern del país, que va tenir com a model el nord-americà, era democràtic en l'estructura, encara que no sempre en la substància. Després del 1877, el partit True Whig Party monopolitza el poder i el president del país és membre d'aquest partit.

Dos esdeveniments van tenir un paper important per alterar l'aïllament que Libèria s'havia imposat. El primer va ser la concessió el 1926 d'una gran plantació de cautxú a l'empresa Firestone, fet que va suposar un gran pas vers la submissió econòmica de Libèria. El segon va ocórrer durant la Segona Guerra Mundial, quan els Estats Units van començar a proporcionar l'assistència tècnica i econòmica que permetria a Libèria de progressar econòmicament i a introduir-hi canvis socials.

Cop d'estat de 1980 En la mitjanit del 12 d'abril de 1980 diversos agents Krahn liderats pel sergent major Samuel Kanyon Doe van fer un cop d'estat en el qual van matar William R. Tolbert, Jr., que havia estat president durant nou anys. Sota la denominació de Concili de Redempció del Poble, Doe i els seus aliats van aconseguir el control del govern i van acabar amb la primera república liberiana. Doe va ser el primer cap d'estat de Libèria que no provenia de l'elit americoliberiana.

A principis de la dècada de 1980 els Estats Units van proporcionar a Libèria més de 500 milions de dòlars per expulsar la Unió Soviètica del país i per assegurar als Estats Units els drets exclusius d'ús dels ports i terra liberians (incloent-hi el permís a la CIA per emprar el territori liberià per espiar Líbia).

Doe va governar de forma autoritària, va expulsar els periòdics i va proscriure diversos partits de l'oposició. La seva tàctica era etiquetar aquests partits enemics de "socialistes" i d'aquesta forma declarar-los il·legals d'acord amb la constitució liberiana, alhora que permetia a partits menors menys populars seguir existint com a oposició inofensiva. No obstant això, el suport popular es concentrà en un d'aquests partits menors, la qual cosa al seu torn va fer que els etiquetessin també com a socialistes.

Eleccions de 1985 A l'octubre de 1985 Libèria va celebrar les seves primeres eleccions posteriors al cop d'estat, amb la intenció clara de legitimar el règim de Doe. Gairebé tots els observadors internacionals van estar d'acord que el Partit d'Acció de Libèria (LAP), liderat per Jackson Doe (sense relació amb el Doe al govern) havia guanyat les eleccions amb un ample marge. No obstant això, després d'una setmana de recompte dels vots, Doe els va acomiadar i els va reemplaçar amb el seu Comitè Especial d'Elecció (SECOM), que va anunciar que el partit de Doe en el poder, el Partit Democràtic Nacional de Libèria, havia guanyat amb un 50,9% dels vots. En represàlia, el 12 de novembre es va produir un contraatac liderat per Thomas Quiwonkpa, els soldats del qual van ocupar breument la Mansió Executiva i l'estació de la ràdio nacional, amb amplis suports en tot el país. Tres dies més tard el cop de Quiwonkpa va fracassar. Després d'aquest cop d'estat fallit la repressió del govern es va intensificar i les tropes de Doe van matar més de 2.000 civils i van empresonar més de 100 polítics de l'oposició, incloent-hi Jackson Doe, Ellen Johnson-Sirleaf i el periodista de la BBC Isaac Bantu.

Guerres civils de 1989 i 1999 A la fi de 1989 va començar la Primera Guerra Civil Liberiana i al setembre de 1990 Doe va ser deposat i assassinat per les forces de la facció liderada per Yormie Johnson i membres de la tribu Gio. Com a condició per acabar amb el conflicte, el president provisional Amos Sawyer va dimitir el 1994 i va deixar el poder al Consell d'Estat.

Charles Taylor va ser elegit president en les eleccions de 1997, després de liderar una sagnant insurrecció que comptava amb el suport del president libi, Muammar al-Gaddafi. El règim de Taylor es va marcar com a objectiu acabar amb els líders de l'oposició. El 1998 el govern va intentar assassinar l'activista pels drets dels nens Kimmie Weeks, per un informe que va publicar sobre l'entrenament militar de nens. El govern de Taylor, autocràtic i disfuncional, va conduir el país a una segona guerra civil el 1999. S'estima que més de 200.000 persones van morir en les dues guerres civils. El conflicte es va intensificar a mitjan 2003 i la lluita es va desplaçar fins a Monròvia. A mesura que el poder del govern disminuïa, i amb l'increment de la pressió internacional perquè dimitís, el president Charles Taylor va acceptar l'oferta d'asil de Nigèria, dient “Si Déu vol, tornaré”.

Govern de transició Després de l'exili de Taylor, Gyude Bryant va ser nomenat President del Govern de Transició a la fi del 2003. La primera tasca del Govern de Transició va ser preparar-se per a unes eleccions justes. Amb les tropes de l'ONU i l'ECOMOG vetlant per la pau, Libèria va celebrar unes eleccions pacífiques a la tardor del 2005. Vint-i-tres candidats s'hi van presentar i s'esperava que George Weah, futbolista de fama internacional, ambaixador de l'UNICEF i membre del grup ètnic Kru dominés el vot popular. Cap candidat va aconseguir la majoria necessària per governar, així que es va celebrar una segona ronda entre els dos més votats, Weah i Ellen Johnson-Sirleaf. El 8 de novembre de 2005 es va declarar que Johnson-Sirleaf, una economista de Harvard, havia guanyat els comicis. Tant les eleccions generals com la segona volta es van celebrar en pau i en ordre, amb milers de liberians esperant pacientment per votar. Fins al dia d'avui se sospita que les eleccions van ser fraudulentes, malgrat els grans esforços fets pel país.

Presidència de Johnson-Sirleaf Filla del primer indígena liberià electe en una legislatura nacional, Jahmale Carney Johnson, Ellen Johnson-Sirleaf va néixer a la Libèria rural. Àmpliament aclamada per ser la primera dona cap d'estat electa d'Àfrica, la victòria de Johnson-Sirleaf va concentrar l'atenció internacional a Libèria. Antiga empleada del Citibank i del Banc Mundial, tracta d'aconseguir que el deute extern del país, de 3.5 milions de dòlars, sigui cancel·lat, i inverteix també al país i participa en els esforços de reconstrucció.

A més de centrar els primers esforços a restaurar els serveis bàsics, com el proveïment d'aigua i electricitat a la capital, Monròvia, Johnson-Sirleaf ha disposat una Comissió per la Veritat i la ReconciliacióIRIN Africa | West Africa | Libèria | LIBÈRIA: War-battered nation launches truth commission | Human Rights Conflict | Breaking News per investigar els crims ocorreguts en les últimes etapes de la Segona Guerra Civil Liberiana. També està treballant per restablir la independència alimentària de Libèria. Johnson-Sirleaf també va demanar que Nigèria extradís al criminal de guerra Charles Taylor.

Johnson-Sirleaf va viure gran part de la seva vida als Estats Units, per la qual cosa se l'acusa de desconèixer la realitat liberiana des de dins, i d'haver guanyat les eleccions en forma fraudulenta amb el suport manifest dels Estats Units.

Extradició i judici de Charles Taylor