Els cànids (Canidae; del llatí, canis, ‘gos’) és una família biològica de gossos carnívors. Els membres d'aquesta família s'anomenen cànids. existint tres subfamílies dins de la família dels cànids, les quals són els borofagins i els hesperocionins, ja extints, i els actuals canins. Aquests es coneixien pel seu nom, i inclouen els gossos domèstics, llops, guineus, coiots i altres espècies existents i extintes.
Els cànids es troben a tots els continents, excepte a l'Antàrtida, on hi van arribar independentment o acompanyats dels éssers humans durant llargs períodes durant les migracions prehistòriques. La seva longitud varia des dels 2 metres de llargada del llop gris fins als 24 centímetres de longitud del guineu fennec. Les formes corporals dels cànids són similars, normalment tenen musell llargs, orelles verticals, dents adaptades per a esquerdar ossos i tallar la carn, potes llargues i cues arbustives. Majoritàriament són animals socials, conviuen en unitats familiars o grups reduïts i es comporten de manera cooperativa. Normalment, només es reprodueix la parella dominant d'un grup i una ventrada de cries anualment en un cau subterrani. Els cànids es comuniquen mitjançant senyals d'olor i vocalitzacions. Un dels cànids, el gos domèstic, va vincular-se fa molt temps amb els humans i avui continua sent un dels animals domèstics millor cuidats a les seves llars.
Taxonomia miniatura|Representants de tres subfamílies de cànids: Hesperocyon (Hesperocyoninae), Aelurodon (Borophaginae) i Canis aureus o xacal comú (Caninae) A la història dels carnívors, la família dels cànids està representada per les dues subfamílies extingides designades com Hesperocyoninae i Borophaginae, i la subfamília existent Caninae. Aquesta subfamília inclou tots els cànids vius i els seus parents fòssils més recents. Tots els cànids vius com a grup formen una relació monofilètica dental amb els extints borofàgins. Ambdós grups tenen un dent premolar (dos punts) al queixal carnisser inferior, cosa que dona a aquesta dent una capacitat addicional en la masticació. Això, juntament amb el desenvolupament d'un entocònid diferent i l'ampliació del talònid del primer molar inferior, i l'ampliació corresponent del taló del primer molar superior i la reducció del seu parastil distingeix aquests cànids de finals del Cenozoic i són les diferències essencials. que identifiquen el seu clade.
Els feliformes com els gats i els caniformes com els gossos van sorgir com a carnivoramofs al voltant de 45-42 milions d'anys. Els cànids van aparèixer per primera vegada a Amèrica del Nord durant l’ Eocè final (37,8-33,9 Ma). No van arribar a Euràsia fins al Miocè ni a Amèrica del Sud fins al Plasencià al Pliocè final.
Relacions filogenètiques Aquest cladograma mostra la posició filogenètica dels cànids dins de Caniformes, basada en troballes fòssils:
Evolució Actualment, els cànids són un grup divers d'unes 34 espècies que van des del llop de crinera amb les seves extremitats llargues fins al gos dels matolls de potes curtes. Els cànids moderns habiten en boscos, tundra, sabanes i deserts, així com en les parts tropicals i temperades del món. Les relacions evolutives entre les espècies s'han estudiat en el passat mitjançant enfocaments morfològics, però més recentment, els estudis moleculars han permès investigar les seves relacions filogenètiques. En algunes espècies, la divergència genètica ha estat suprimida per l'alt nivell de flux gènic entre diferents poblacions i on les espècies s'han hibridat, existeixen grans zones híbrides.
Època del Eocè miniatura|Reconstrucció artística del Hesperocyon, Robert Bruce Horsfall (1913) Els carnívors van evolucionar després de l'extinció dels dinosaures no abans dels 66 milions d'anys. Fa aproximadament 50 milions d'anys o abans al Paleocè, els carnívors es van dividir en dues divisions principals: caniformes (semblants a gossos) i feliformes (semblants a gats). Als 40 milions d'anys, ja havia sorgit el primer membre identificable de la família dels gossos. Anomenat Prohesperocyon wilsoni, les seves restes fossilitzades s'han trobat a l'actual part sud-oest de Texas. Els trets principals que l'identifiquen com a cànid inclouen la pèrdua del terç molar superior (part d'una tendència cap a una mossegada més tallant) i l'estructura de l'orella mitjana que té una bulla ampliada (l'estructura òssia buida que protegeix les parts delicades de l'orella). Probablement el Prohesperocyon tenia extremitats lleugerament més llargues que els seus predecessors, i també tenia els dits paral·lels i estretament tocants, que difereixen notablement de les disposicions desplegades dels dígits dels óssos.
La família dels cànids aviat es va subdividir en tres subfamílies, cadascuna de les quals va divergir durant l'Eocè: Hesperocyoninae (uns 39,74-15 milions d'anys), Borophaginae (uns 34-2 milions d'anys) i Caninae (uns 34-0 milions d'anys). Els canins són l'única subfamília que sobreviu incloent tots els cànids actuals, inclosos els llops, les guineus, els coiots, els xacals i els gossos domèstics. Els membres de cada subfamília van mostrar un augment de la massa corporal amb el temps i alguns van presentar dietes hipercarnívores especialitzades que els feien propensos a l'extinció.
Època del Oligocè A l’ Oligocè, les tres subfamílies de cànids (Hesperocyoninae, Borophaginae i Caninae) havien aparegut als registres fòssils d'Amèrica del Nord. La branca més antiga i primitiva dels cànids va ser el llinatge Hesperocyoninae, que incloïa el Mesocyon de la mida del coiot de l'Oligocè (38-24 milons d'anys). Aquests primers cànids probablement van evolucionar per a la ràpida recerca de preses en un hàbitat de pastures assenblant-se als viverrids moderns en aparença. Els hesperocionins van acabar extingint-se al Miocè mitjà. Un dels primers membres de les Hesperocionins, el gènere Hesperocyon, va donar lloc a Archaeocyon i Leptocyon. Aquestes branques van portar als canins borofagins per radiació evolutiva.
Època del Miocè miniatura|Esquelet d’Epicyon haydeni, el cànid més gran que va existir. Notem el cinquè dit reduït a les potes posteriors, un tret primitiu absent en els cànids moderns Al voltant de 9-10 milions d'anys durant el Miocè final, els gèneres Canis, Urocyon i Vulpes es van expandir des del sud-oest d'Amèrica del Nord, on va començar la radiació canina. L'èxit d'aquests canins va estar relacionat amb el desenvolupament de les dents carnasseres inferiors capaces tant de masticació com del trencament. Al voltant dels 8 milions d'anys, a través de la terra de Beringia (estret de Bering) es va permetre que membres del gènere Eucyon entressin a Àsia i continuant per colonitzar Europa.
Època del Pliocè Durant el Pliocè, al voltant de 4-5 milions d'anys, va aparèixer el Canis lepophagus a Amèrica del Nord. Era petit i de vegades semblava a un coiot. Altres tenien característiques de llop. El coiot (Canis latrans) es pensa que ha descendit de Canis. lepophagus.
La formació de l’ istme de Panamà, fa uns 3 milions d'anys, va unir Amèrica del Sud amb Amèrica del Nord, permetent als cànids promoure el gran intercanvi americà d'espècies, on es van diversificar. No obstant això, l'ancestre comú més recent dels cànids sud-americans va viure a Amèrica del Nord uns 4 milions d'anys i és probable que hi hagués més d'una incursió a través del nou pont continental. Un dels llinatges resultants resulta de la guineu grisa (Urocyon cinereoargentus) i el llop gegant (Aeonocyon dirus), ja extint. L'altre llinatge estava format per les anomenades espècies endèmiques sud-americanes; el llop de crinera (Chrysocyon brachyurus), el gos d'orelles petites (Atelocynus microtis), el gos dels matolls (Speothos venaticus), la guineu menjacrancs (Cerdocyon thous) i les guineus sud-americanes (Lycalopex spp.). El monofiletisme d'aquest grup s'ha establert per mitjans moleculars.
Època del Plístocè miniatura|Esquelet de llop gegant, el llop més gros, extingit durant el Quaternari Durant el Pleistocè, va aparèixer la línia del llop nord-americana, amb Canis edwardii, clarament identificable com a llop, i també va aparèixer el llop vermell (Canis rufus), possiblement descendent directe de Canis edwardii. Al voltant de 0,8 milions d'anys, va sorgir Canis ambrusteri a Amèrica del Nord. Un llop de grans dimensions, es va trobar a tota Amèrica del Nord i Central i finalment va ser suplantat pel seu descendent, el llop gegant, que es va estendre a Amèrica del Sud durant el Plistocè final.
Sobre els 0,3 milions d'anys, una sèrie de subespècies del llop gris (Canis lupus) s'havien desenvolupat i s'havien estès per Europa i el nord d'Àsia.Nowak, R. 1992. "Wolves: The great travelers of evolution". International Wolf 2 (#4):3 – 7. El llop gris va colonitzar Amèrica del Nord durant el ranxolabreà a través del pont continental de Bering, amb almenys tres invasions separades, cadascuna formada per un o més clades de diferents llops grisos euroasiàtics. Els estudis d'ADNm han demostrat que hi ha almenys quatre llinatges existents de C. lupus. El llop gegant va compartir el seu hàbitat amb el llop gris, però es va extingir en un esdeveniment d'extinció a gran escala que es va produir fa uns 11.500 anys. Potser perquè era més carronyaire que caçador. Els seus molars semblen estar adaptats per aixafar ossos i potser es va extingir a conseqüència de l'extinció dels grans animals herbívors de les restes dels quals depenia.
Un estudi de 2015 amb seqüències de genomes mitocondrials i cartografia completa del genoma de cànids africans i eurasiàtics va indicar que els cànids existents semblants al llop van colonitzar Àfrica des d'Euràsia almenys cinc cops al llarg del Pliocè i el Plistocè, la qual cosa és coherent amb les proves fòssils que suggereixen que gran part de la diversitat de fauna canina africana va resultar de la immigració dels avantpassats eurasiàtics, probablement coincident amb les oscil·lacions climàtiques del Plio-Plistocè entre condicions àrides i humides. En comparar els xacals daurats africans i eurasiàtics, l'estudi va concloure que els exemplars africans representaven un llinatge monofilètic diferent que s'hauria de reconèixer com una espècie separada, Canis anthus (llop daurat africà). Segons una filogènia derivada de seqüències nuclears, el xacal comú eurasiàtic (Canis aureus) va divergir del llinatge llop / coiot fa 1,9 milions d'anys, però el llop daurat africà es va separar 1,3 milions d'anys. Les seqüències del genoma mitocondrial van indicar que el llop d'Etiòpia va divergir del llinatge llop / coiot lleugerament abans.
Característiques Estructura interna de la bul·la auditiva d'un cànid 700 px a: Cavitat glenoidea, b: Coll esquamos, c: Conducte auditiu extern, d: Os timpa, e: Anell timpànic, f: Septe, g: Trompa d'Eustaqui, h: Os baixoccipital, i: Canal carotideu Els cànids salvatges es troben a tots els continents, excepte a l'Antàrtida, i habiten una àmplia gamma d'hàbitats diferents, inclosos els deserts, les muntanyes, els boscos i les praderies. Varien de mida respecte de la guineu fennec, que pot arribar a ser de 24 cm de longitud i 0,6 kg de pes, al llop gris, que pot arribar a 160 cm de llarg i pot pesar fins a 79 kg. Només unes poques espècies són arborícoes: la guineu grisa, la guineu grisa de les illes Santa Bàrbara i el gos viverrí escalen habitualment als arbres.Kauhala, K.; Saeki, M. (2004). Raccoon Dog«. Canid Species Accounts. IUCN/SSC Canid Specialist Group. Pridobljeno 15 April 2009.Ikeda, Hiroshi (August 1986). "Old dogs, new tricks: Asia's raccoon dog, a venerable member of the canid family is pushing into new frontiers". Natural History. 95 (#8): 40, 44.