La Rebel·lió dels Taiping, també coneguda com la Guerra Civil de Taiping o la Revolució de la Gran Pau, va ser una guerra civil a la Xina entre la dinastia Qing i el Regne Celestial Taiping. El conflicte va durar 14 anys, des del seu esclat el 1850 fins a la caiguda de Nanquín controlada per Taiping el 1864. Tanmateix, les darreres forces rebels no van ser derrotades fins a l'agost de 1871.
Introducció El conflicte va iniciar-se l'any 1850, amb una escalada de la violència que acabaria desembocant en l'aixecament de la província de Jintan, i s'estendria fins a l'any 1864, amb la caiguda de la capital dels revoltats. Tanmateix, molts dels combatents táiping que van aconseguir escapar-se de la repressió van mantenir-se actius fins a l'agost de 1871, quan l'últim reducte va ser erradicat. S'estima que el seu cost humanitari es va saldar amb més de 20 milions de morts, aproximadament una desena part de la població de l'època. Així doncs, malgrat que les forces imperials Qing van guanyar decisivament, la lluita va tenir un gran cost humanitari i material que agreujaria profundament l'estructura fiscal i política del govern. Per aquest motiu, el conflicte és considerat un impuls decisiu en el declivi de la dinastia manxú.
Al capdavant de les forces imperials es trobava l'emperador Xianfeng i els seus generals, tot i que les seves decisions estaven sotmeses als designis de l'emperadriu Cixi.A partir de 1861 l'emperador Tongzhi heretaria l'imperi, amb només cinc anys. Per aquest motiu el poder va seguir residint a mans de l'emperadriu Cixi. Per l'altre costat, l'aixecament i, posteriorment, la formació del Regne Celestial va estar encapçalada per Hong Xiuquan, un fanàtic religiós pertanyent a l'ètnia hakka (un subgrup dels Han que es troba al sud del país). La ideologia de Hong convergia un esperit nacional contrari als manxús amb una visió pròpia del cristianisme. Amb ella es consolidaria la Societat d'Adoració a Déu [拜上帝会: Bài shàngdì hu], les característiques de la qual aconseguirien conjugar una massa cada vegada més important de la població, descontenta amb la deriva que havia agafat l'imperi des d'inicis de segle. D'aquesta manera, aquest moviment acabaria sent un catalitzador del malestar general, fent que els seus objectius transcendissin fins plantejar la transformació total de l'estat: En lloc de suplantar la classe dirigent, els taipings intentarien capgirar l'ordre moral i social de la Xina establint un règim propi d'oposició, el Regne Celestial.
Tot i que el moviment va iniciar-se al sud de l'imperi, els revoltats van expandir-se gradualment cap al nord, ocupant i combatent en una àmplia extensió del territori entre la vall mitjana i baixa del Iang-Tsé, on la lluita va adquirir els tons d'una guerra civil. A la província de Jiangsu van conquerir la important ciutat de Nanjing (llavors anomenada Jiangning), establint-hi la seva seu sota el nom de Tianjing (“Capital Celestial”). Aquest regne alternatiu va arribar a governar sobre una quantitat estimada de 30 milions de persones.
El conflicte s'estengué per la major part de les províncies del centre i sud de la Xina, convertint-se en el principal desafiament de la dinastia Qing. Per això, malgrat les guerres transicionals contra la Dinastia Ming i les posteriors Guerres de l'Opi, es considera un dels conflictes més sanguinaris de la història de la Xina i el més gran del segle XIX, superant àmpliament les pèrdues humanes que s'arribarien a produir durant la Primera Guerra Mundial. El nivell de persones desplaçades superaria els 25 milions. Moltes d'aquestes van escapar de les poblacions assolades pel conflicte, buscant refugi als assentaments estrangers o a les regions frontereres de l'imperi. En general, la rapidesa amb què es va intensificar la violència va definir la guerra amb una brutalitat extrema i desconcertant per part d'ambdós bàndols. Si més no, mentre que l'exèrcit Taiping era una força popular organitzada que s'enfocava a erradicar la minoria manxú i expandir els seus dominis, els exèrcits imperials estaven, en bona part, formats i dirigits per militars experimentats que van promoure (a vegades amb el suport de les potències occidentals) la massacre generalitzada de civils; com la que va produir-se durant l'ocupació de Tianjing (1864).miniatura|340x340px|Mapa de la rebel·lió de Taiping dibuixat per Augustus Frederick Lindley (1866)Les debilitats dels Taiping es van accentuar arran de les disputes internes entre la facció de Hong i la del general Yang Xiuqing, que van ser particularment notables des del 1850 i acabarien manifestant-se amb l'incident de Tianjing (1856). A més, els fracassos en l'expedició a l'actual província de Hebei (1853-1855) van agreujar encara més la seva situació. Paral·lelament, les milícies que lluitaven contra els Taiping a la regió de Hunan es van unificar sota un sol exèrcit, liderat per Zeng Guofan, un terratinent aliat dels Qing. Això va portar els revoltats a experimentar una sèrie de derrotes successives, destacant les de Shanghai i Anqing (1862). Així doncs, després de recórrer el riu Yangtze i recuperar diversos punts estratègics, a la primavera de 1862, un exèrcit de més de 100.000 soldats encapçalats per Zeng van iniciar el setge a la capital dels Taiping. Dos anys després, l'1 de juny de 1864, Hong Xiuquan va morir en circumsàtncies poc clares, i un mes més tard, Tianjing va caure.
Malgrat els catorze anys de guerra civil, així com altres revoltes i conflictes simultanis, la dinastia Qing va intentar implementar una sèrie de reformes destinades a l'autoenfortiment. No obstant això, l'ascens de funcionaris i militars provincials i la translació del descontentament popular cap als estrangers, especialment els occidentals,TODA i Güell, Eduard. «Capítulo XI: El final de la dinastia Ts'ing», Historia de la China (Madrid: El Progreso editorial, 1893). van precipitar una nova fase de conflictes que finalment van conduir al col·lapse de la dinastia. Sobre això, els historiadors encara es debaten com la implementació i gestió d'aquestes reformes van contribuir a la pèrdua de control central que va culminar amb l'establiment de la República de la Xina (1912–1949) i la recaiguda a un nou període dominat per les guerres civils (1927-1950).
"Rebel·lió", "Revolució" o "Guerra Civil"? Els termes que han utilitzat al llarg de la història per referir-se al conflicte o als seus participants serveixen per demostrar la diversitat de perspectives al respecte. Durant el segle XIX, els historiadors de la dinastia mai van referir-se al conflicte com una guerra civil ni com un moviment revolucionari, ja que de fer-ho, estarien donant credibilitat als Taiping. Per això, sempre van mirar de tractar-la com un període de “caos” [逆: luàn], “rebel·lions” [逆: nì] o “exaltació militar” [軍興: xīngjūn]. Sovint s'hi referien com la Rebel·lió de Hong-Yang [洪楊之亂: Hóng yáng zhī luàn], remarcant el protagonisme dels dos líders més destacats. Encara que a vegades també l'anomenarien, de manera despectiva, la “Rebel·lió de l’Ovella Vermella” [紅羊之亂: Hóng yáng zhī luàn], ja que en mandarí tradicional els termes “ovella vermella” i “hóng yáng” són homòfons. Pel que fa al terme taiping, aquest està compost per dos caràcters “gran” [太: tài] i “pau” [平: ping]. Sovint, aquest nom no s'acostuma a traduir, ja que a banda d'utilitzar-se de manera general per parlar del conflicte, també serveix per englobar al col·lectiu de persones que conformaven el moviment. Per facilitar la comprensió, en el present article trobareu que s'emprarà el terme “Gran Pau” per referir-se al pròpi moviment o al conflicte, però continuarem utilitzant “Tàiping” per a mencionar, de manera genèrica, als membres d'aquest bàndol.
En l'actualitat, els historiadors xinesos entenen aquest conflicte com un període subaltern al de la dinastia Qing, per això, es refereixen habitualment a aquest amb el títol de “Regne Celestial de la Gran Pau” [太平天国: Tàiping tiānguó]. Aquest nom rebat les definicions més conservadores del conflicte, emfatitzant el propòsit revolucionari dels dirigents i la consolidació del seu moviment popular sota uns paràmetres nacionalistes (amb primacia dels han) o, fins i tot, protocomunistes. L'historiador Jiǎn Yòuwén (1896-1978) va dedicar bona part de la seva carrera acadèmica a aprofundir en aquest últim vessant: Considerava que malgrat el caràcter religiós i antimanxú del moviment, els líders de la revolució no buscaven la substitució de la dinastia regnant per un altre d'ascendència Han, sinó que la seva veritable intenció era canviar el sistema polític i social que els dominava.
Encara ara, la majoria d'historiadors occidentals segueixen referint-se al conflicte amb el títol de "Rebel·lió dels Taiping". Aquesta preservació del concepte “rebel·lió” probablement deriva de la visió tradicional del conflicte, ja que és moltes vegades es parteix de les fonts colonials que, a la vegada, provenen dels historiadors afectes la dinastia manxú, o bé de diplomàtics estretament vinculats al seu règim. A més, les dificultats per accedir a la historiografia xinesa posterior a les guerres civils de principis del , sumant-hi la construcció del nou règim maoista i la situació global que va generar la Guerra Freda, van contribuir a fer que occident perpetués aquesta narrativa. Per aquest motiu, recentment, acadèmics reconeguts com Tobie Meyer-Fong o Stephen R. Platt han argumentat que continuar utilitzant el terme "rebel·lió" és tendenciós. Aquest terme implica considerar la instauració de la dinastia manxú i la violenta supressió dels revoltats com a pràctiques legítimes, menyspreant la magnitud ideològica del moviment. Per això, consideren que el conflicte s'hauria d'entendre com una “guerra civil” entre dos bàndols. Arran d'aquesta última perspectiva van sorgir propostes més concretes, com la de l'historiador Jürgen Osterhammel, qui ha considerat el moviment d'una autèntica “revolució” a causa de l'escalada violenta de les manifestacions i els objectius de transformació tan radicals que es van promoure.
Finalment, a causa del tràgic desenllaç dels revoltats i a la repressió i censura a què es van sotmetre, desconeixem quins termes empraven per referir-se al conflicte, però pel que fa als dirigents manxús, generalment empraven un caràcter compost [妖: yāo] que significaria “fraudulent” o “malvat”. També és un sinònim poc freqüent per dir “dimoni” o “monstre”; significat que s'ha associat històricament amb les proclamacions que va fer Hong Xiuquan, líder del moviment, qui va considerar que la seva lluita era per combatre i erradicar els “dimonis” manxús i establir la pau a la terra.SPENCE, Jonathan D. (1996). God's Chinese Son: The Taiping Heavenly Kingdom of Hong Xiuquan. New York: W.W. Norton. p. 115-116 Tanmateix, la seva naturalesa tindria una evolució al llarg del segle, i encara ara resulta difícil associar-ho directament als regents manxús. Alguns historiadors consideren que, durant el primer terç del segle XIX, el terme podia dirigir-se als sacerdots que veneraven els cultes imperials, o bé als prelats dels seus convents. També és un terme que, a finals del mateix segle, s'empraria contra els occidentals. Però dins del conflicte aquest identificatiu recauria plenament sobre el col·lectiu manxú. Automàticament, la idea de destronar-los i implantar una nova dinastia d'acord amb els seus dogmes va escalar molt ràpidament, acollint i canalitzant el rebuig d'aquells sectors de la societat que, sense pertànyer necessàriament a la secta dels taiping, volien millorar les seves condicions de vida.