La natura, naturalesa o naturalea inclou tot allò físic que existeix en l'Univers, i que no és artificial o imaginat. En el seu sentit més ampli, equival al conjunt del cosmos, de l'Univers existent, i això abasta des de partícules subatòmiques fins als objectes astronòmics, incloent-hi la Terra, els éssers vius i els processos que s'hi relacionen.
El terme natura fa referència als fenòmens del món físic, incloent la vida en general. En principi, no inclou els objectes artificials ni la intervenció humana, llevat que es faci servir un qualificatiu que hi al·ludeixi. En un sentit més restringit, se sol utilitzar el terme per referir-se al medi ambient.
Etimologia, significat i descripció La paraula prové del llatí natura, que significa «de naixement, la natura com a força que fixa les característiques dels éssers i governa el món físic així com la força que condiciona la vida i les inclinacions humanes». Natura, derivati del verb nasci, ‘néixer’ és l'equivalent del grec physis (φύσις) del ver φύω, ‘néixer’. Aquesta va donar, entre d'altres, la paraula física–, que en la forma innata de plantes i animals, a llurs característiques intrínseques, naturals.Es pot trobar informació sobre l'ús del concepte per part dels presocràtics, encara que de manera una mica erràtica, a Naddaf, Gerard: The Greek Concept of Nature, SUNY Press, 2006. L'ús de la paraula φύσις, utilitzada per Homer en relació amb una planta, era usada pels filòsofs grecs ja de molt antic, i en diversos sentits que, en general, són semblants al sentit actual, com confirma Guthrie, W. K. C.: Presocratic Tradition from Parmenides to Democritus (volum 2 History of Greek Philosophy), UP, 1965. Així apareix en el primer ús escrit del terme physis, que fou utilitzat per Homer, i fa referència a les qualitats innates d'una planta.<ref>"ὣς ἄρα φωνήσας πόρε φάρμακον ἀργεϊφόντης ἐκ γαίης ἐρύσας, καί μοι φύσιν αὐτοῦ ἔδειξε". (Així parlà, Argeifontes [=Hermes] mentre em donava l'herba, prenent-la de la terra, i mostrant-me la seva natura.) Odissea 10.302-3 (ed. A.T. Murray). També a ''Liddell i Scott: Greek Lexicon . Per a altres usos posteriors, però molt antics del terme grec, vegeu el que es comenta més endavant.</ref>
miniatura|esquerra|Hopetoun Falls, a Victòria (Austràlia), un espai protegit
El sentit de la paraula natura, en llatí, es relaciona amb el naixement. La concepció llatina és la de "mare natura", un símbol que té relació amb la vida en un sentit molt ampli. Diverses cultures han representat aquest concepte amb déus. En canvi, el concepte de natura com un tot que s'identifica amb l'Univers físic ha estat incorporat més recentment a conseqüència del desenvolupament de la ciència moderna, amb un ús cada vegada més ampli en els darrers segles.Per exemple, l'obra d'Isaac Newton, Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687) és traduïda com a "Mathematical Principles of Natural Philosophy", i reflecteix l'ús habitual de les paraules "natural philosophy" -filosofia natural-, semblant a un "estudi sistemàtic de la natura"L'etimologia de la paraula "physical" -física- indica el seu ús com a sinònim de "natural" ja cap a mitjans del : La «natura» compren tot de l'Univers, que no és pas fet per l'home i que es classifica com a la cultura.
Dins dels diversos usos que actualment es fan del terme, quan es parla de "natura" es pot fer referència al domini general, als regnes en què es classifiquen diversos tipus d'éssers vius, com les plantes o els animals. En alguns casos, hom es refereix a processos associats amb objectes inanimats: la forma en la qual existeixen els diversos tipus de coses i els seus canvis espontanis, com el temps atmosfèric, la geologia de la Terra, la matèria i l'energia que tenen tots aquests ens. Aquest document és molt real.
miniatura|El volcà Galunggung, a l'illa de Java, el 1980. S'hi poden observar diversos fenòmens naturals molt espectaculars.
Natura sovint té el significat dentorn natural, que engloba animals salvatges, pedres, boscos, platges i, en general, totes les coses que no han estat alterades de manera substancial per l'ésser humà, o que persisteixen malgrat la intervenció humana. Aquest concepte més tradicional de les coses naturals implica una distinció entre el que és natural i el que és artificial, entès aquest darrer concepte com a quelcom elaborat per la ment o el coneixement humà.
La Terra o planeta blau
miniatura|La Terra vista el 1972 des de l'Apollo 17, amb un hemisferi completament il·luminat pel Sol.
La Terra és el cinquè planeta més gran del sistema solar i el tercer en ordre de distància al Sol. Tot i ser el millor planeta no cal infravalorar els altres planetes. És el major dels planetes tel·lúrics o interiors, i l'únic lloc de l'Univers en el qual se sap que existeix vida.
Els trets més rellevants del clima i vida de la Terra són que les dues grans regions polars, dues zones temperades relativament estretes i una ampla regió equatorial, tropical i subtropical.Es pot trobar un excel·lent resum de la descripció global del clima a: (en anglès) Els patrons de precipitació varien molt en funció del lloc, i oscil·len entre uns quants metres d'aigua a l'any i menys d'un mil·límetre en algunes zones desèrtiques. Aproximadament el 70% de la superfície terrestre és coberta per oceans d'aigua salada. La resta consisteix en continents i illes, i la gran majoria de la terra habitable se situa a l'hemisferi nord.
La Terra ha evolucionat mitjançant processos geològics i biològics que han deixat vestigis, traces, que indiquen com devien ser les condicions originals. L'escorça terrestre –el que és la seva superfície externa– es troba fragmentada en diverses plaques tectòniques que es van desplaçant molt lentament i de manera gradual; en alguns casos excepcionals, aquest desplaçament ha succeït de manera relativament ràpida. L'interior del planeta, el mantell terrestre, roman actiu amb una capa gruixuda de materials fosos i un nucli ric en ferro, que genera un potent camp magnètic.
Les condicions atmosfèriques han variat significativament i són diferents de les condicions originals; això ha estat causat principalment per la presència de formes de vida, que, tot generant lleugeres modificacions, creen un equilibri ecològic que estabilitza les condicions de la superfície. Malgrat les grans variacions regionals del clima, per la latitud i altres factors geogràfics, el clima global mitjà, a llarg termini, és bastant estable i es regula amb força precisió durant els períodes interglacials, i les variacions d'un o dos graus en la temperatura global mitjana han tingut efectes molt importants en l'equilibri ecològic i en la geografia de la Terra.
Perspectiva històrica de la Terra Article principal: Història de la Terraesquerra|125px|miniatura|El plàncton existeix des de fa almenys 2.000 milions d'anys. Els científics han recollit informació detallada sobre el passat del planeta basant-se en les proves disponibles. Es creu que la Terra es va formar fa uns 4.550 milions d'anys a partir de la nebulosa protosolar, al mateix temps que el Sol i els altres planetes. La Lluna es va formar relativament poc després, aproximadament 20 milions d'anys més tard, és a dir, fa uns 4.530 milions d'anys. Molt probablement la seva creació es deu a una col·lisió entre la Terra i un altre planeta de la mateixa mida o més gran que Mart.
Al principi, la capa exterior del planeta era de material en estat líquid, roca fosa, però s'anà refredant fins a constituir una escorça sòlida. Les emissions de gasos i l'activitat volcànica van formar l'atmosfera inicial. La condensació del vapor d'aigua, juntament amb el gel dels cometes que en aquella època impactaven amb la Terra, van crear els oceans. Es creu que ara fa uns 4.000 milions d'anys va produir-se un intens procés químic, en unes condicions de molta energia, que feu possible l'aparició d'una molècula amb capacitat d'autoduplicar-se.
Els continents es van formar i, per la dinàmica explicada en la tectònica de plaques, es van separar i es van tornar a unir en un procés de centenars de milions d'anys; en certs moments es van unir per donar lloc a un supercontinent: Rodínia. És el primer supercontinent reconegut, i començà a fracturar-se fa uns 750 milions d'anys. Pannòcia. Més tard, els continents es van tornar a unir per formar Pannòcia, que es va dividir fa uns 540 milions d'anys. Pangea. L'últim supercontinent del qual es tenen proves és Pangea, que es va començar a separar fa uns 180 milions d'anys. miniatura|Les plantes i els fongs han format part de la natura durant els darrers 400 milions d'anys. Han hagut d'adaptar-se i traslladar-se tantes vegades com es desplaçaven els continents i canviava el clima.
Hi ha proves significatives que indiquen que es va produir un període glacial molt rigorós durant el Neoproterozoic, i una gran part del planeta va quedar coberta per una gruixuda capa de gel. Aquesta hipòtesi, encara discutida entre la comunitat científica, s'anomena «Snowball Earth» ("Terra - Bola de neu"), i té un especial interès, ja que precedeix l'explosió cambriana en la qual començaren a proliferar les formes de vida pluricel·lulars, ara fa uns 530 o 540 milions d'anys.
Des de l'explosió cambriana s'han registrat cinc grans extincions en massa. La darrera tingué lloc fa uns 65 milions d'anys, quan el probable xoc d'un gran meteorit va causar la desaparició dels dinosaures i altres grans rèptils, però no pas dels petits animals, com els mamífers, que en aquell temps eren semblants a les actuals musaranyes. Al llarg dels darrers 65 milions d'anys, els mamífers s'han anat diversificant, amb un gran èxit evolutiu.
Fa uns quants milions d'anys, una espècie de petit simi africà va adquirir la capacitat de posar-se dret i arribar a desplaçar-se en postura erecta. L'evolució posterior de la vida humana i el desenvolupament de l'agricultura i de la civilització van permetre als humans actuar sobre la Terra d'una manera molt més intensa que la de qualsevol altra forma de vida anterior, i això en un lapse de temps relativament curt. Les accions humanes influeixen de manera molt dràstica en la natura en general i, en particular, en les altres formes de vida i en el clima global del planeta. Comparant-ne la durada amb la d'un altre gran procés climàtic, la catàstrofe de l'oxigen, produïda durant el període Siderià a causa de la gran proliferació d'algues, va necessitar uns 300 milions d'anys per arribar al seu punt àlgid.
Una enquesta duta a terme pel Museu Americà d'Història Natural el 1998 va revelar que el 70% dels especialistes consideraven que l'era actual forma part d'un esdeveniment d'extinció massiva, l'extinció massiva de l'Holocè, que seria la més ràpida de totes les conegudes. Alguns experts, com E.O. Wilson, de la Universitat Harvard, prediuen que la destrucció humana de la biosfera podria causar l'extinció de la meitat de totes les espècies en els pròxims cent anys."The mid-Holocene extinction of silver fir (Abies alba) in the..." pdf Tot i això, l'abast d'aquesta extinció actual encara és investigat, discutit i calculat pels biòlegs i altres experts.Sobre el tema, vegeu els següents enllaços , ,
Temps atmosfèric i clima (àngels)
miniatura|esquerra|Cumulus humilis, núvols indicadors de bon temps. L'atmosfera terrestre és un factor clau en el sosteniment dels ecosistemes planetaris. Aquesta fina capa de gasos que embolcalla la Terra es manté en el seu lloc gràcies a l'acció de la gravetat terrestre. Està composta per un 78% de nitrogen, un 21% d'oxigen, un 1% d'argó i altres gasos inerts, diòxid de carboni i una quantitat variable de vapor d'aigua.
La pressió atmosfèrica disminueix amb l'altitud de manera constant, fins a arribar a uns 8 km de la superfície terrestre; com més altura, menys pressió, d'acord amb una constant matemàtica, el nombre e, que equival aproximadament a 2.71.