Publi Virgili Maró, conegut habitualment com a Virgili (; Andes, prop de Màntua, ca. 70 aC - Brindes, actual Bríndisi, 19 aC) fou un poeta romà, autor de les Bucòliques, les Geòrgiques i lEneida.
Biografia Virgili era fill del terrissaire Maró i d'una dona lliberta anomenada Magia. El pare, home laboriós i intel·ligent, pogué recollir una petita fortuna, a força de treballs i privacions, cosa que li va permetre donar al fill una bona educació. Virgili estudià a Cremona fins als disset anys. El 15 d'octubre de 699 de la fundació de Roma vestí la toga viril i passà a Milà a continuar els seus estudis. Un any després el trobem a Nàpols dedicat al ple coneixement dels autors grecs, especialment d'Homer, Teòcrit de Siracusa i Hesíode, que va assimilar en profunditat, com es pot comprovar a les seves obres. També estudià medicina, cosmologia, matemàtiques i filosofia, de manera que va adquirir una cultura universal i selecta. Va saber utilitzar el que va aprendre i aplicar-ho oportunament en els casos en què una descripció o una simple menció d'un tema científic podia donar relleu o interès a llurs descripcions o enumeracions poètiques.
A la crònica d'Eusebi (addicionada per sant Jeroni) es diu que Virgili passà a Roma després d'haver estat a Milà, extrem que és objecte de discussió entre els biògrafs virgilians i que no ha estat esclarit encara. El que sí que resta plenament clar és que a l'any 705 de la fundació de Roma tornà a les seves terres de Màntua, on posseïa la modesta heretat paterna, que cuidava i administrava amb tanta assiduïtat com absència d'ambició. La vida del camp era una afició i un model de vida per a Virgili.
La taciturnitat, l'observació continuada, la tossuda reflexió, la memòria tenaç i la bondat i sinceritat eren les notes distintives del seu caràcter. Els seus biògrafs ens el presenten "corpore et statura grandi, aquilo colore, varia valetudino, facie rusticana" (“De cos i estatura grans, amb una complexió del nord, salut variada i cara rústica”), mentre d'altres el comparen a un Apol·lo, “de blanca cara, cabell ros, cos esvelt i delicat, veu sonora i maneres finíssimes”. Entre aquestes dues descripcions oposades potser la realitat estigués en un terme mitjà. De la seva afició a la vida camperola s'originaren els seus deu poemes bucòlics anomenats Èglogues o Bucòliques, un cant a la vida camperola que, sense ser absolutament original, arriba a les més altes fites artístiques i literàries.
Gai Asini Pol·lió era llegat del triumvir Marc Antoni, i en nom d'aquest governava la regió de Màntua l'any 713 (de Roma) quan foren repartides les terres de la regió entre els soldats d'Octavi. La hisenda paterna de Virgili tocà en sort a un centurió anomenat Arri i el poeta, en veure's desnonat de la seva llar i patrimoni, es valgué de la seva amistat amb Asini Pol·lió, i de la que l'unia amb Cornelius Gal, per tal que Octavi August li retornés la seva heretat paterna. El Cèsar va satisfer els desitjos dels amics del poeta i anomenà Alfeni Var governador de la Gàl·lia Transpadana, on radicaven les terres de Virgili. El nou governador havia estat condeixeble del poeta a l'escola de filosofia de Sissó, i s'esforçà a satisfer els desitjos del seu amic, però la soldadesca tornà a apoderar-se de la finca de Virgili, i aquest es va veure no solament desnonat de bell nou, sinó que va estar prop de morir víctima de la rapacitat dels soldats, i va haver de fugir travessant nedant el riu Minci per salvar la vida.
En aquell temps, Virgili havia ja escrit alguna de les seves èglogues, esdevingudes famoses, i els seus amics l'aconsellaren que anés a Roma a implorar la clemència d'August. Tant aquest com el seu ministre i privat Mecenàs acolliren amb respecte el poeta i no solament li foren retornades les seves possessions, sinó que fins i tot se li atorgà una notable indemnització pecuniària. En dues de les seves millors èglogues, Virgili agraeix la llibertat dels seus egregis afavoridors i lamenta de passada els infortunis dels seus compatriotes. Virgili passà a residir en una casa del barri Esquilí de Roma, molt pròxima als jardins de Mecenàs. Allà reuní una notable biblioteca, i va constituir-se com el poeta àulic per excel·lència.
La cort d'August es complaia de veure's envoltada i celebrada pels millors talents de les lletres llatines. Virgili compartia amb Horaci el favor de Mecenàs, i no és d'estranyar que a l'escriure l'''Eneida, i en cantar la genealogia de la família d'Octavi August, entreteixís una corona de lloances i vaticinis tan grats com hiperbòlics en pro de la família imperial regnant. Es diu que en llegir August el cant en què Virgili fa desfilar els herois i successors de la família Octàvia, quan descriu l'adveniment del jove Marcel, i declamar aquell Tu Marcellus eris, tan famós en els grats vaticinis, l'emperador plorà d'emoció i regalà al poeta una enorme suma de sestercis.
A més d'Horaci, Virgili fou bon amic de Tibul, Properci, Agripa, Mesal·la i Asini Pol·lió. Gaudí d'una gran popularitat i l'envoltà una atmosfera d'afecte i veneració no igualada en cap època anterior ni posterior. Model de candor, de sinceritat, de gratitud i de benevolència amb tothom, Virgili va esdevenir un model exemplar dins de la cosmogonia pagana. Fou gran el seu amor a l'estudi, i encara més ho fou la seva laboriositat i la cura amb què esporgava, corregia i esmenava tants cops com convingués els seus versos. En totes les seves obres s'observa la cura i seny amb què el poeta s'esforçava a deixar per a la posteritat obres que resistissin els embats del temps.
Als trenta-quatre anys es retirà a Nàpols, per dedicar-se a escriure el seu poema d'orientació didàctica agrícola Geòrgiques, que va compondre per consell de Mecenàs, el qual volia encaminar les energies del poble romà a l'exercici de l'agricultura, en què veia una font de riquesa i prosperitat massa oblidada en favor de les conquestes guerreres. Virgili l'acabà el 714 de la fundació de Roma i emprà els deu anys següents a escriure lEneida, el poema nacional dels orígens, grandesa i esplendor de Roma, que malgrat tot va deixar inacabat.
Per escriure'l s'encaminà a Grècia per visitar els llocs i comarques de l'Àsia Menor on Homer va situar les accions de les seves epopeies, cercant inspirar-s'hi per a la seva epopeia. Residí a Patres, Corfú, Creta i, sobretot, a Atenes, on el trobà August al seu retorn d'Orient. L'emperador de l'Orb va demanar-li que l'acompanyés de tornada a Roma, i hi va accedir. Però no havia desembarcat encara a Brindisi l'any 19 aC que va morir a conseqüència de la seva complexió dèbil i malaltissa, menyscabada per les fatigues de la llarga i turbulenta navegació.
Les seves despulles foren traslladades a Nàpols i, segons la seva última voluntat, foren incinerades en el camí de Puteoli (Pozzuoli) a 3 km de la ciutat. Al seu sepulcre es posà aquesta inscripció, atribuïda al mateix poeta, tot i que sense una font clara:
Va declarar com hereus seus August, Valeri Pròcul, Mecenàs, Luci Vari i Ploci Tuca. Aquests dos últims foren qui cuidaren de les primeres transcripcions de llurs obres, sense que hagi perviscut cap còdex contemporani, ja que els primers coneguts són del o .Tom. 69, pags. 296-97. Enciclopèdia Espasa Virgili va demanar a Luci Vari i Ploci Tuca que creméssin l'Eneida, bé sigui perquè estava inacabada, bé sigui perquè no la considerava prou bona donada la meticulositat de les seves correccions. Però els seus marmessors no ho van fer, i l'epopeia virgiliana ha esdevingut un text clau de la tradició grecollatina i de la literatura occidental.
Motius per escriure les obres L'any 37 aC. va escriure les Èglogues o Bucòliques, poemes que exalten la vida pastoral, a imitació dels Idil·lis del poeta grec Teòcrit. Encara que estilitzats i idealistes dels personatges camperols, inclouen referències a fets i persones del seu temps. En la famosa ègloga IV, es canta l'arribada d'un xiquet que portarà una nova edat daurada a Roma. La cultura posterior hi va trobar un vaticini del naixement de Crist.
Entre el 36 i el 29 aC., va compondre Virgili les Geòrgiques, poema que és un tractat de l'agricultura, o geopònic, destinat a proclamar la necessitat de restablir el món llaurador tradicional a Itàlia.
El poeta va dedicar onze anys a escriure lEneida, que malgrat tot va deixar inacabada. És un poema en dotze llibres que relata les peripècies del troià Enees des de la seva fuga de Troia fins a la seva victòria militar a Itàlia. La intenció evident de l'obra era la de dotar d'una èpica la seva pàtria, i vincular la seva cultura amb la tradició grega. Enees fuig de la ciutat de Troia en flames portant son pare Anquises a coll-i-bé i el seu fill Ascani de la mà. A Cartago, a la costa d'Àfrica, s'enamora d'ell la princesa Dido, la qual se suïcida després de la partida de l'heroi. A Itàlia, Enees venç Torn, rei dels rútuls. El fill d'Enees, Ascani, funda Alba Longa, i de la família reial d'Alba Longa van sorgir els bessons Ròmul i Rem, que fundarien la ciutat de Roma el 753 aC. Així, segons Virgili, els romans eren descendents d'Ascani i, per tant, del mateix Enees. L'estil de l'obra és més refinat que el dels cants grecs en què es va inspirar.
El perfecte vers de Virgili va ser elogiat i considerat exemplar a l'edat mitjana, alhora que lEneida era analitzada com un tractat de filosofia i política, quan no considerada l'obra d'un vident. L'esforç dels renaixentistes per unir el cristianisme amb la cultura clàssica va trobar en Virgili la seva principal referència.
Obres Bucòliques
Bucòliques és un poema inspirat en l'obra homònima del grec Teòcrit de Siracusa. La paraula "bucòlic" ve del grec βουκόλος (boukolos, 'pastor de bous'). Està compost per deu èglogues (aquí neix el nom del gènere, l'ègloga, tan conreat al Renaixement). Els seus protagonistes són pastors que canten en paisatges propis del locus amoenus però que es veuen pertorbats pels canvis polítics i la passió amorosa. El poema està escrit en hexàmetres i va gaudir de gran èxit. S'aprecia la influència de la poesia de Valeri Catul, entre d'altres. De forma dialogada en general, imitats molt directament (i en alguns versos fins i tot traduïts literalment) dels Eidyllia (Idil·lis) del poeta siracusà Teòcrit. Alguns experts, comparant ambdós texts, dedueixen que Virgili només fou absolutament original en les Èglogues I, IV i VI.L'estudi de l'hel·lenista Eichoff, “Estudis grecs envers Virgili”, conté un pacient acarament dels texts virgilians amb el teocriteu. Es descriu a continuació l'argument i particularitats de cadascuna amb l'ordre amb què apareixen a les millors edicions virgilianes, prescindint del cronològic en què foren compostes. Els gramàtics i erudits posteriors a Virgili els donaren el nom d'''Èglogues (Eclogae), que significa obra o producció selecta, afegint-les l'adjectiu bucolicae, per expressar el gènere camperol o idíl·lic al qual pertanyen.