miniatura|Migracions visigòtiques Segons la historiografia tradicional, els visigots són una branca dels pobles germànics, i el seu nom significaria «gots de l'oest». Els visigots van ser un poble sorgit a conseqüència de la divisió que van patir els gots arran de les invasions dels huns, cap al 370. Serien els «gots de l'oest», en oposició als de l'est, els ostrogots. Una altra versió més recent, defensada per J. Rosales i admesa per Fermín Miranda-García, defensa que els gots eren d'origen bàltic. Sigui com sigui, és molt probable, d'acord amb les recerques arqueològiques fetes aquests darrers decennis, que calgui relacionar les poblacions godes amb les cultures de Wielbark i de Txèrniakhov, que es van estendre des de la mar Bàltica fins a les portes de l'Imperi romà d'Orient.
Els gots, aprofitant la passivitat dels emperadors romans pel que fa a la Germània, s'hi van establir, fins que a principis del es van instal·lar a la vora de la mar Negra, a la zona de Crimea, d'on van ser expulsats pels huns el 376. Però llavors els gots s'havien separat en dos grups: visigots i ostrogots.
Història miniatura|Mapa de l'Imperi Romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd) El poble germànic dels gots va ser anomenat ja per Tàcit, que els esmenta com Gotones. Llavors habitaven el nord de Germània, en terres que abans van poblar els bois, getes i escites. Van ampliar els seus territoris i van incorporar a altres grups veïns (d'origen germànic i sàrmata) i van dominar del Tisza al Don i des de la regió del Pont Polemoniac a la mar Bàltica.
Van integrar la nació dels gots pobles diversos: hèruls, rugis, lemovis, escirs, helvecons, sidenis, turcilinges, gèpids, vàndals i altres, alguns dels quals van acabar desapareixent en el conjunt, mentre altres van formar els seus propis grups.
Els gots pròpiament dits es dividien en theruingi (tervings) i greuthungi (greutungs). Els primers van poblar el territori entre els Carpats i el Dnièper i els segons les estepes ucraïneses a l'oest del Dnièper. Així aquest riu servia de límit entre els dos grups i els theruingi van ser anomentas west goths (visigots) per situar-se a occident (West en germànic), i els greuthungi van ser anomenats ost goths (ostrogots) per situar-se a l'est (Ost en germànic). Una altra versió atribueix la denominació visigots a la paraula germànica wisgoths, traduïda per "homes forts".
Durant el els dos grups van efectuar incursions contra l'Imperi, destacant les del 251 (contra Mèsia i Tràcia), la del 258- 259 (contra la costa de la Mar Negre, Propòntida, les illes de l'Egeu, Efes, Atenes i altres punts) i la del 269 (contra Creta, Xipre, Tessalònica i altres punts). El 270 Aurelià va haver d'abandonar el marge esquerre del Danubi a la Dàcia cessant llavors les seves incursions, ocupant els gots aquesta província.
A la primavera del 291 van formar una aliança especial amb el taifals per combatre els vàndals i gèpides que duraria fins al 376. Herwig Wolfram, History of the Goths. Thomas J. Dunlap, trans. Berkeley: University of California Press, 1988.
Un segle després, cap al 370, ja havien estat cristianitzats havent optat per l'arrianisme (que a mitjans del va comptar amb el favor imperial a l'orient), i estaven governats per un rei anomenat Hermanric, el primer rei històric de la dinastia dels amals, qui va haver d'enfrontar-se als huns dirigits per Balamir el 375. Hermanric, ja ancià, va ser greument ferit en un atemptat i es va suïcidar abans d'una imminent derrota, succeint-lo Witimir o Winithar, l'intent del qual de resistir als huns no va tenir èxit i ell mateix va resultar mort.
Els magnats ostrogots van elegir un nou rei per al seu poble (la dinastia legítima ostrogoda dels Amals preconitzava el manteniment de la unitat de tots els grups gots, sota la seva direcció) i es van sotmetre als huns. Però els visigots, que eren uns dos-cents mil, es van reunir a la riba nord del Danubi i van demanar a l'Imperi Romà, contra el que havien combatut uns anys abans, que els acceptessin en els seus territoris i se'ls atorguessin terres on assentar-se. Una part dels ostrogots, al capdavant dels quals figurava el rei nen Videric, de la dinastia legítima dels Amals, va marxar amb els visigots, i un dels seus descendents va enllaçar anys després amb la dinastia ostrogoda (en temps de Teodoric el Gran).
El regne dels visigost es formà per una unitat de reis per un pacte econòmic i beneficiós per a tot el seu territori.
Cristianització L'any 332 van celebrar un tractat amb els romans que va perdurar uns 35 anys, data en què el bisbe i cap dels gots Úlfila va traduir la Bíblia al gòtic i va promoure la conversió dels gots a l'arrianisme, una confessió oriental del cristianisme que a Occident va ser declarada heretgia l'any 325 (Primer Concili de Nicea).
El visigots com a federats a l'Imperi (376-475) miniatura|Alaric I, el primer en governar a tots els visigots, fou un important incursor a l'Imperi Romà miniatura|Estàtua d'Ataülf. Va pactar amb Flavi Honori la sortida d'Itàlia a canvi de la concessió del govern de la Gàl·lia
En grup (essencialment formats per visigots) se'ls va permetre assentar-se en la riba sud del Danubi i els Balcans (Tràcia i Moesia). Molts dels que es van assentar a Mesia es van convertir en camperols i van ser coneguts com a mesogots. Sembla que existia un cap o jutge anomenat Atanaric, però va ser suplantat per Fritigern, que era arrià i comptava amb ajuda de l'emperador Valent (també arrià). Però les explotacions a les quals van ser sotmesos pels funcionaris imperials i per caps militars romans va crear una situació insostenible. Fritigern i els magnats visigots presentarien queixes i el general romà Lucipi va intentar assassinar Fritigern durant un banquet, l'intent fracassa i Lucipi resulta mort. Fritigern i els visigots es van rebel·lar (377) a Marcianòpolis (Moesia Inferior), vencent a les Forces imperials a Adrianòpolis (9 d'agost de 378) en el combat va morir l'emperador Valent. El seu successor, Teodosi, després de combatre'ls algun temps, ajusta amb ells la pau (381), però va haver d'assentar-se més fermament en l'Imperi i tenir un paper important a l'exèrcit.
Encara que l'arrianisme va ser condemnat per l'Església des del 381, els visigots es van conservar fidels a aquesta doctrina. Els gots van tenir com a primer bisbe a Úlfila, que va traduir la Bíblia al gòtic. Els visigots van obtenir una participació financera destacada en les guerres civils del 388 (contra Magne Clement Màxim) i 394 (contra el pagà Eugeni). Quan va morir Teodosi (17 de gener de 395) els visigots van aparèixer governats per Alaric I, , Alaric va ser el primer que governà sobre la totalitat dels visigots, amb ell es va restaurar plenament la dinastia dels balts. Alaric atacà Constantinoble i va assolar Grècia (395 i 396). El general Estilicó va expulsar-los de Grècia, però l'emperador, temorós del poder del general, designà Alaric governador d'Il·líria, aconseguint amb això cinc anys de pau (396-401).
Saqueig de Roma El 401 el visigot Alaric marxà contra Itàlia. Amb el ràpid avanç dels gots pel nord d'Itàlia, l'emperador Honori va fugir de Mediolanum, la seu administrativa de l'Imperi Romà d'Occident des de temps de Dioclecià, en direcció a Arles, però els gots van bloquejar la seva marxa i perseguit pels invasors, es va refugiar a Hasta, que els gots van posar a setge fins que al març el general Estilicó, portant reforços del Rin, els va obligar a aixecar el setge i a retirar-se a un terreny més convenient a Pol·lència, on Estilicó els va seguir i derrotar,Jordanes, El origen y las hazañas de los Godos, 154 recuperant els tresors que havien anat acumulant des de la batalla d'Adrianòpolis de l'any 378. Estilicó va oferir el retorn dels presoners a canvi que els visigots es retiressin a Il·líria i l'ajuda contra altres bàrbars, però en arribar a Verona, Alaric va aturar la retirada i va ser derrotat.Matyszak, The Enemies of Rome, pàg. 263 Amb molts dels seus generals, Alaric es va veure obligat a sortir d'Itàlia.Claudi Claudià. De Bello Gothico.
El partit nacionalista romà, tal vegada instigat pel govern de Constantinoble, acusà Estilicó de preparar el lliurament de l'Imperi a Alaric i va ordir un complot. Va esclatar una revolta de tropes que obligà a Estilicó a refugiar-se en una església, sent assassinat en el moment de sortir. Alaric retornà a Itàlia i va obtenir noves concessions d'Honori que havia establert a Ravena, però una vegada que es van retirar els visigots, Honori no va mantenir les promeses. Els visigots van marxar cap a Roma i van donar suport a la proclamació d'un usurpador anomenat Prisc Àtal (409), que era d'origen jònic i probablement arrià, el qual va concedir a Alaric I el títol de Magister Militum. Però Àtal no va poder complir les seves promeses i el rei visigot va tornar a Roma posant-la setge, per primera vegada en la història des de la invasió dels gals Roma va caure davant un rei estranger, després de ser presa per Alaric, aquest va deposar l'usurpador (24 d'agost de 410) i els seus homes van saquejar la Ciutat Eterna durant tres dies, després d'això la van abandonar emportant-se'n a Àtal i Gal·la Placídia, germana d'Honori. De Roma van passar al sud devastant la Campània, Pulla i Calàbria. Alaric va morir en el setge de Cosenza (410) i el va succeir Ataülf. Aquest pactà amb Flavi Honori la sortida d'Itàlia a canvi de la concessió del Govern de les Gàl·lies (territoris que escapaven del control de Roma, ja que s'havien sotmès a Constantí). La caiguda de Roma va ser un cop molt dur per a tots els romans d'aquesta època, perquè a la Ciutat Eterna se la creia inexpugnable.
Assentament a la Gàl·lia Els visigots sota Ataülf van deixar Itàlia (412) i van anar al sud de la Gàl·lia i al nord d'Hispània. Les llargues i complexes lluites d'Ataülf per dominar el sud de les Gàl·lies li van ocupar diversos anys (411-414). En el 414 el rei Ataülf, que després d'una aliança amb Flavi Honori i amb el Magister Militum Constanci, havia tornat a actuar pel seu compte, es va casar amb Gal·la Placídia, germana d'Honori que havia estat raptada per Alaric I. Constanci va ser enviat a la zona i els visigots van ser derrotats a Narbona. Constanci va aconseguir desviar a Ataülf cap a Hispània (el que li permetia conservar el sud de la Gàl·lia), i els visigots van entrar a la Tarraconense el 415.
Aquest mateix any, Ataülf va establir-se a Barcelona, que en aquella època era una ciutat petita però molt ben defensada, amb unes muralles que servirien fins al . Però les divergències entre els mateixos visigots, amb una facció favorable a la romanització, liderada per Ataülf, i una altra decidida a conservar els caràcters gots, va acabar amb l'assassinat del rei visigot a Barcelona.Història Medieval de Catalunya, Curs 2012 - 2013. Universitat de Barcelona Walia, el seu successor després del breu regnat d'una setmana de Sigeric, tractà d'establir al seu poble a l'Àfrica, però una tempesta va acabar amb les seves intencions. Els visigots, mancats de queviures, proposaren una aliança amb l'Imperi Romà, en nom del qual s'encarregaria de combatre als sueus, alans i vàndals que ocupaven les províncies d'Hispània, excepte la Tarraconense i a lliurar Gal·la Placídia, a canvi Flavi Honori els enviaria subministraments. Així, els visigots acabaren amb els vàndals de la Bètica i els alans de la Lusitània, però Honori canvià de plans i va tornar a instal·lar els visigots a la Gàl·lia l'any 413 van derrotar els sueus el 456 a la batalla del riu Órbigo.
Regne de Tolosa (476-507)
miniatura|Els imperis romà i hun en 450