Nacionalisme alsacià, o més aviat el regionalisme o autonomisme alsacià, és el corrent polític que proposa l'autogovern d'Alsàcia, en alguns casos de l'antic territori d'Alsàcia-Lorena, proposant en alguns casos l'autonomia administrativa, la independència o bé formar part d'un estat que englobi altres territoris propers de la Renània. miniatura|La bandera Rot un Wiss, símbol del regionalisme alsacià|300px L'origen de la peculiaritat alsaciana resideix en la seva situació de frontissa entre Alemanya i França. Va formar part del Sacre Imperi Romanogermànic durant l'edat mitjana i no fou incorporada definitivament a França fins a l'època de la Revolució Francesa. Quan el procés de francesització cultural començava a marxar, degut a la derrota de Napoleó III a la Guerra Franco-Prussiana fou incorporada a l'imperi Alemany (Tractat de Frankfurt).
Autonomisme alsacià sota l'Imperi Alemany La primera reacció dels polítics locals, Auguste Schneegans, Gambetta, Kable i Emile Keller, fou intentar la celebració d'unes eleccions "franceses" per tal d'enviar representants a l'Assemblea Nacional Francesa. Fins i tot, Keller envià una nota de protesta al president Adolphe Thiers, signada per 27 diputats, per oposar-se a l'annexió, i s'entestaren a mantenir la nacionalitat francesa. Però l'Assemblea Nacional Francesa va votar per l'annexió l'1 de març del 1871 per 546 vots contra 107, votació refrendada el 18 de maig per 433 vots contra 98. miniatura|Monument a Nancy en honor de les províncies perdudes Els principals polítics alsacians fundaren la Ligue d'Alsace/Elsassbund, i com a forma d'oposar-se a l'annexió iniciaren la protestation, ja que consideraven que no se'ls havia consultat si volien ser annexats o no. Així, com a principal arma contra els autoritats alemanyes, s'abstenien a les eleccions. Alhora, Auguste Schneurer-Kestner (1833-1899) formà part del parlament amb Gambetta en nom dels protestataris alsacians. També el 1875 formaren el Partit Autonomista Alsacià (die Autonomistische Partei), dirigit per Auguste Schneegans (1835-1898), Klein i Kable, que declararen il·legal l'annexió i exigeixen ser consultats en tots els afers. Des d'aleshores es presentaren a les eleccions a la Dieta Regional, i hi foren escollits com a diputats Guerber, Simonis, Winterer, Soehnlin, Raess i Philippi. Eduard Teutsch hi proposà un referèndum per a Alsàcia, però Winterer, malgrat l'annexió, fou partidari de participar en la política, ja que des del 1879 podien votar lleis i els pressupostos locals. El dirigent autonomista Hugo von Zorn va remetre a Berlín un projecte d'autonomia. miniatura|Frontera franco-alemanya
Del 1885 al 1894 s'endurí la política centralista alemanya. Alhora sortiren escollits quinze diputats protestacionistes (entre ells Guerber, l'abat Simonis, Kable, mort el 1887, Grad, Winterer, Lalance, mort el 1890 i altres). També es desenvolupà la cultura dialectal mercè la Rechtscherber Verein (Associació del Foment de l'Ortografia), dirigida per Jean Spieser del 1885 al 1903 i que publicaria treballs sobre l'alsacià. També aconseguiren que el 1887 s'apliqués el bilingüisme en educació amb el sistema Bauch, pel qual es dona prioritat a la llengua materna del nen. Alhora, el 1888 es va introduir el codi de treball alemany.
El 1893 es produí una escissió del partit de Vonderscheer, que formaria el Groupe Lorrenais Independant (GLI), encapçalat per Delzer, així com el Liberale Landspartei (LLP), amb Goetz, el Landelin Winterer (1832-1911) i els antialemanys Jacques Preiss (1860-1916) i el Emile Weterlee. En començar el segle XX els alemanys abandonaren la política de repressió i ocupació, de manera que Alsàcia comença a ser considerada com un land més, i se'n promou la integració econòmica. La resignació de l'ocupació els portaria a comportar-se amb lleialtat, que se'n beneficiaria del paternalisme bismarckià. L'esquerra anticlerical engegaria una lluita considerable contra les estructures concordatàries i catòliques d'Alsàcia. Alhora, s'enfortirien les tendències autonomistes. En aquest sentit, el 1902 Daniel Blumenthal (1860-1930) de Thann fundaria el Elsass-Lothringen Demokratisches Partei, que reclama l'ensenyament en francès i és partidari d'integrar-se en França. Aquell mateix any les autoritats imperials acordaren la suspensió dels poders especials del statthalter, però Emile Weterlee es fa amb la direcció del Landespartei i en fa un partit antialemany.
Del 1903 al 1907 es produïren incidents populars a Wissembourg (manifestacions en honor dels francesos caiguts a Alsàcia), Schirmeck, Graffenstaden i Saverne. El 1904 el Partit Catòlic demanà al Reichstag que Alsàcia gaudís dels mateixos drets que els altres estats alemanys, però no n'obtingué resposta. Alhora, el 1909 els antialemanys Hansi i Weterlee foren jutjats per caracteritzar al director del liceu de Colmar, Gneisse, a la revista dialectal Dur'r Elsass. El 1911 Alsàcia-Lorena esdevingué un reichland més de l'Imperi, amb constitució pròpia. Es proposà com a bandera pròpia la Rot un Wiss. A les eleccions del 1911 els escons foren repartits així: 25 catòlics, 11 socialistes, 10 liberals, 10 del Bloc Lorenès i 4 independents. Els profrancesos de la Unió Nacional (Blumenthal, Preiss, Largel) només obtingueren el 2,1% a Alsàcia i el 7,7% a Lorena. Per aquest motiu, el 1912 Weterlee abandonà el Landespartei i fundaria un nou partit, Elsass-Lothringen Zentrum. El metge Eugène Ricklin esdevindria cap del Landtag pel Zentrum i Weterlee diputat a Berlín.
La Primera Guerra Mundial Entre el 1913 i el 1914 Haegy i Ricklin participarien a Berna i Basilea en les Conferències de la Pau de la Unió Interparlamentària, on contactarien amb pacifistes francesos com Jean Jaurès. Però el juliol del 1914 esclataria la Primera Guerra Mundial. Els militars alemanys van fer arrestar tots els caps de l'oposició alsaciana. Ricklin fou acussat de francofília i deportat al Nord de la França conquerida. Jacques Preiss és internat i morirà el 1916 en un camp de presoners. Weterlee fugí a França. El 7 d'agost del 1914 l'oficial francès Bonneau ocupa Mülhausen i Thann, on el mariscal Josep Joffre va fer una proclama profrancesa als ciutadans i els prometé autonomia i respecte a la particularitat alsaciana, però els alemanys van fer recular les tropes franceses de tot el país llevat de la vila de Thann. El front s'estabilitzà davant els Vosges durant tot el 1915, i els francesos aprofitaren l'avinentesa per crear un cos especial militar alsacià. Pel setembre del 1914, endemés, 3.200 habitants de Saint-Amarin i Masevaux, 559 de Dannemarie i 4.200 d'altres localitats foren deportats a camps de concentració francesos, així com uns 15.000 alsacians que es trobaven a França en començar la guerra.
El 14 d'octubre del 1918 Rudolf Schwander, alcalde d'Estrasburg, fou nomenat darrer statthalter, i Karl Hauss, secretari d'estat. Intentaren d'antuvi incorporar el territori a Prússia, però topà amb l'oposició de Haegy i Ricklin, dels socialdemòcrates Jacques Peirotes i el grup lorenès, i per això el 25 d'octubre declararen la Vollberechtigter Bundesstaat (autonomia completa) i proclamaren l'Elsass-Lothringen Stadt (Estat d'Alsàcia-Lorena), com a membre de ple dret de la confederació germànica. Però ja era massa tard, ja que l'11 de novembre els alemanys signaren l'armistici i tant Schwander com Hauss dimitiren. En abdicar Guillem II d'Alemanya el 9 de novembre, es proclamà la independència, reconeguda en el text de l'armistici de Compiègnes. Alhora, el 10 de novembre del 1918 esclatà la revolució a tot Alemanya, a Estrasburg es crea un Consell Central de Treballadors i Soldats dirigit pel dirigent socialdemòcrata estrasburgès Jacques Peirotes i per Rebholz, que bandejà les autoritats locals i exigí del governador Von Rohden l'alliberament dels presos. Es formaren altres consells a Colmar, Mulhose, Sélestat, Haguenau, Schiltigheim, Bischwiller, Molsheim, Saverne i Erstein. Tot i que els revolucionaris estaven dividits pel que fa a la qüestió nacional, la classe mitjana i la burgesia regional preferia la reannexió a l'Estat francès més segur que a una Alemanya en revolta. I així, mentre al Landtag (ara Consell Nacional) es declarava detenidor de la sobirania popular (declaració de sobirania d'Alsàcia-Lorena del 12 de novembre) i nomenava una comissió administrativa executiva (Burger, Heinrich, Imbs, Meyer, Pfleger i Peyrotes) presidit per Ricklin, i discutia sobre l'annexió o la independència, convidaren a les tropes franceses a acabar amb els Consells d'Obrers.
D'aquesta manera, les tropes franceses entraren a Mulhose (17 de novembre), Colmar, Obernai i Sélestat (18 de novembre), Metz (19 de novembre) i Estrasburg (22 de novembre). Les tropes franceses foren ben rebudes; això el govern francès ho considerà com una "autodeterminació" i declarà la seva disposició de protegir la cultura i l'especificitat regionals. Tot i així, Ricklin, elegit president del Nationalrat, proposà enviar a les autoritats franceses un text on es comprometessin a respectar l'autonomia, però el Zentrum no es va atrevir per tal de no irritar les noves autoritats.
L'autonomisme alsacià 1918-1940 Tot i que els francesos ocuparen tota Alsàcia entre el 16 i el 24 de novembre del 1918, fins a la Pau de Versalles del 1919 no fou incorporada definitivament a França. El territori fou dividit en tres comissaries: Mosel·la, Alt Rin i Baix Rin, dependents de l'Alt Comissariat de la República, creat pel president francès Alexandre Millerand, que considerà com una mena d'administració provisional amb vistes a una posterior reincorporació definitiva. El 16 d'abril del 1919 un grup d'exiliats a Múnic va crear un Comitè Executiu de la República d'Alsàcia-Lorena, però va obtenir poc ressò. A les eleccions legislatives francesos només s'hi podran presentar els partits d'orientació francesa, tot i que alguns diputats autonomistes aconseguiren infiltrar-se en les llistes dels partits francesos. El febrer del 1919, endemés, Eugène Ricklin fou destituït com a alcalde de Dammerkirch i condemnat a residència forçada a Kehl, tot i que li van permetre tornar al seu poble el novembre del 1919, després de la forta protesta de totes les autoritats municipals alsacianes. Quan el 1920 se celebraren les primeres eleccions franceses al territori, es presentarien tres partits.
El Partit Catòlic, autonomista i particularista El Partit Republicà Demòcrata, també particularista El Partit Socialista, integrat a la SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera), assimilacionista.
Els dos primers es repartiren tots els escons. Altres grups minoritaris foren el Parti Federaliste de Hummel i Sigwalt, defensors d'un Estat Renànic des de Bèlgica fins a Basilea, així com el Comité Executiu de Baden-Baden, qui enarborà la bandera de la Federació Renànica, i lElsass Partei de Zorn von Bulach, creat el 1922.
El maig del 1924 el primer ministre Herriot va abolir el comissariat i inicià una política assimilacionista i laïcista, que provocà les protestes de 21 dels 24 diputats alsacians a París i del bisbe d'Estrasburg. El 19 de juny del 1924 Robert Schuman, cap del Lothringi Volkspartei, llegí una carta de protesta a l'Assemblea Nacional francesa queixant-se de la seva política a Alsàcia-Lorena, i el 13 de novembre uns 21 delegats alsacians enviaren una nota de protesta contra la política de francesització. Pel que fa als partits polítics alsacians, des del 1924-1925 es mostrarien tres tendències: