La viola d'arc o viola de gamba és qualsevol dels instruments d'una família d'instruments de corda fregada amb trasts desenvolupats al segle XV i que van ser molt utilitzats –tant en qualitat d'instruments melòdics com polifònics al Renaixement –sobretot formant part de conjunts, a voltes només integrats per violes de gamba, a voltes amb altres instruments i veus- i al Barroc, època en què va destacar especialment com a instrument solista i com a integrant del baix continu. El seu ús va decaure a les darreres dècades del . Originàriament, aquesta família prové de la Viola de mà espanyola, també amb influències –tot i que potser només en la postura amb què es toca- del rabab àrab.Marco Salerno: Rebecs, Woodfield 1984

L'intèrpret que la toca es coneix amb el nom de 'gambista'.Institut d'Estudis Catalans Diccionari de la Llengua Catalana http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=gambista&operEntrada=0&Page=dilc

Nom miniatura|Viola d'arc tenor italiana en el quadre Santa Cecília de Rafael Sanzio, c. 1510

Malgrat que d'ençà de la seva recuperació ara fa algunes dècades, la tendència havia estat a denominar-la com a viola de gamba, recentment s'està imposant més aviat la denominació de viola d'arc que té antecedents i referents clars històrics més clars i autòctons que no pas la denominació de procedència italiana.

Aquesta, (viola de gamba) significa "viola de cama", en oposició a la viola convencional anomenada "da braccio" i que deriva de la forma de subjectar-la l'instrumentista entre les cames. L'instrument –o més aviat tota la família d'instruments ha tingut altres denominacions en altres llengües. Així, en francès s'anomena "viole", en anglès "viol", en alemany "Gambe"; en castellà antic es troba també la denominació de "vihuela de arco" (Cerone, 1613), "vigüela de arco" (Covarrubias, 1611) o "violón" (Ortiz, 1553) per als membres greus de la família.

Estructura miniatura|En aquesta foto es pot veure la forma correcta de sostenir i tocar l'instrument, en aquest cas un baix de viola de set cordes.

Tot i que hi ha una gran varietat de models històrics de viola d'arc, és fàcil assenyalar una sèrie de característiques constructives típiques que solen coincidir en la immensa majoria de models:

El batedor és corbat i té set trasts que no estan fixats al mànec, sinó que consisteixen en llaçades de tripa estacades al voltant del mànec i que, per tant, es poden desplaçar, igual que en el cas del llaüt i de la vihuela per modificar-ne el tipus d'afinació. Claviller tallat amb motius figuratius, normalment un cap humà o d'un animal. La caixa de ressonància,formada pels riscles i tapes inferior i superior,é les espatlles caigudes i el fons pla, amb inclinació cap a la zona del mànec. Afinació majoritàriament per quartes, amb una tercera intercalada, semblant a la del llaüt i de la viola de mà i que també té relació amb la de la guitarra moderna. Taula o tapa harmònica tallada. Entre cinc i set cordes de tripa, les més greus entorxades amb metall. Escotadures pronunciades. Arquet –que se subjecta lluny de la nou i prop del punt d'equilibri, tal com succeïa amb la resta d'instruments- generalment en forma convexa igual que els arcs de la família del violí en aquells moments, a diferència dels arcs moderns de curvatura còncava. L'arc s'agafa amb el palmell de la mà mirant cap amunt, i amb algun dit en contacte directe amb les cerres, la qual cosa permet de modificar-ne a voluntat la tensió per obtenir l'articulació i les inflexions interpretatives desitjades. Aquesta tècnica és similar a la que s'observa sovint en instruments folklòrics de corda fregada. Igualment acostumen a coincidir alguns elements a l'hora de fer-lo sonar: Els forats frontals de ressonància a la tapa harmònica en forma de C. L'instrument se subjecta entre les cames, sigui quina sigui la seva mida, amb l'única excepció dels més grans i greus que es recolzen directament a terra. Es disposa verticalment, amb una lleugera inclinació cap a l'esquerra del músic. Pont corbat.

miniatura|Viola d'arc baixa, 1694, de Joachim Tielke, viola d'arc tible (par-dessus viola), 1745, de Pierre Larcher, al Museu de la Música de Barcelona Tipus i afinacions miniatura|Un concert d'àngels a la segona taula del retaule de l'altar d'Issenheim (Alemanya), obra de Matthias Grünewald (ca. 1506–1515). En primer terme, un àngel tocant la viola d'arc. És interessant la tècnica de l'arc que s'hi representa. Al fons un altre àngel toca una viola da braccio.

Pel que fa a les mides i, en conseqüència, a les tessitures, la viola d'arc constitueix una gran família, amb un nombre de membres considerable i variable segons les èpoques. Les talles més emprades foren –i són- la soprano, la tenor i –més que totes les altres- la baixa, però no són pas les úniques. Des de la més petita a la més gran hi ha: El "quinton" francès, amb una afinació mixta entre el violí i el "pardessus de viole", igualment francès: sol-re'-la'-re"-sol". El "pardessus de viole", afinat sol-do'-fa'-la'-re"-sol". És una petita viola afinada a l'octava superior que la viola tenor; a vegades només tenia cinc cordes (sol, ré, la, ré, sol). La viola soprano, afinada re-sol-do'-mi'-la'-re". La viola contralt o alto, molt poc utilitzada, i que té la següent afinació: La-re-sol-si-mi'-la'. La viola tenor, amb una afinació del tot idèntica a la més habitual del llaüt renaixentista en sol: Sol-do-fa-la-re'-sol'. La "lyra viol", un model anglès del , d'una mida una mica més gran que la viola tenor i a la qual s'aplicaven afinacions diverses per tal de poder-hi interpretar música de tablatura. La "division viol", que també és un model anglès, que fou descrit, entre d'altres, per Christopher Simpson (Simpson, 1659). Té una afinació semblant al baix de viola, però és d'una mida més petita, cosa que la fa més apropiada per a papers solistes. La viola bastarda, una denominació italiana que podria identificar-se amb la "division viol". La viola baixa, o baix de viola, afinada Re-Sol-do-mi-la-re'. És, amb diferència, el model més emprat de tota la família, des de Diego Ortiz () fins a Karl Friedrich Abel (). Avui en dia és el model principal en l'ensenyament de l'instrument. Sainte-Colombe, al imposà a França una variant d'aquest instrument amb set CORDES, bo i afegint-n'hi una de més greu (La). A la regió aguda, la seva extensió sol arribar fins al re". El violó en sol, afinat sol,-do-fa-la-re-sol. Els francesos l'anomenaven gran baix de viola. El violó en re, afinat Re,-sol,-do-mi-la-re. Els francesos l'anomenaven contrabaix de viola.

De totes maneres, la scordatura o modificació de l'afinació habitual d'alguna de les cordes era freqüent –tal com passava amb el violí- sobretot en els estils interpretatius solistes, per exemple en el cas de la ‘lyra viol que també posava en joc altres tècniques com els acords o el pizzicato.

Quadre amb les afinacions més freqüents dels models més usuals de viola d'arc

Instrument Afinació Pardessus de viole250px|Pardessus de violeViola soprano250px|Viola sopranoViola contralt250px|Viola contraltViola tenor250px|Viola tenorBaix de viola250px|Baix de violaVioló en sol250px|Violó en solVioló en re250px|Violó en re

De totes maneres, i tenint en compte que sobretot al llarg dels segles  i les formes constructives i les característiques generals dels instruments no estaven normativitzades com ho estan avui en dia, en tot moment hi va haver un gran nombre d'afinacions alternatives que es troben recollides en nombrosos tractats. Així, per exemple, a la França del , les violes d'arc solien tocar-se en conjunts formats per instruments de cinc cordes que s'afinaven totalment per quartes, tal com succeeix amb molts violons posteriors, i com encara es pot observar actualment en el contrabaix. En general, les afinacions variaven segons es tractés d'un instrument solista o per a la música de conjunt.

Des de finals de la dècada de 1980 nombrosos constructors d'instruments –incloent a Eric Jensen, Francois Danger, Jan Goorissen i Jonathan Wilson- han experimentat amb la construcció de violes d'arc elèctriques amb diferents tipus d'aproximacions, des d'electrificacions mínimes fins a violes de cos massís, amb diferents tipus d'ergonomia, i amb diferents graus d'èxit.

Al , la casa Ruby Instruments, d'Arnhem, als Països Baixos, ha desenvolupat la Ruby Gamba, una viola d'arc elèctrica, de cos massís amb set cordes. Té 21 trasts de nylon lligats i ajustables, com a les violes tradicionals, i té un àmbit practicable de més de sis octaves. Alguns gambistes que han adoptat instruments elèctrics són Gilles Zimmermann, Loren Ludwig, Jay Elfenbein, Paolo Pandolfo, Tina Chancey i Tony Overwater.

Història Orígens: de la Corona d'Aragó a Itàlia miniatura|Detall d'un fresc pintat per l'italià Lattanzio Gambara ca.1560, on es pot veure una viola d'arc amb la caixa de ressonància en la forma que té habitualment la de la guitarra. A la segona meitat del segle XV els violistes van començar a tocar els seus instruments (la viola de mà) dotats d'un pont pla –la forma habitual en els instruments de corda polsada- amb un arquet (Woodfield, 1984; Andrés, 1995). És molt probable que en aquest fet hi intervingués la pervivència de la pràctica d'instruments d'origen àrab com el rebab que es toquen amb arquet i recolzats a la falda, sobre les cames, i que s'havien continuat tocant en diferents zones de la península Ibèrica, i que havien de donar lloc a altres instruments com el rebec. En un lapse de temps de dues o tres dècades aquest nou costum havia portat al desenvolupament i evolució d'un instrument totalment nou que, malgrat tot, retenia moltes característiques de la vihuela que li havia donat origen. Aquesta transformació es donà en terres de la Corona d'Aragó i més concretament al Regne de València. La primera representació d'una viola d'arc de la qual es disposa, fou trobada a Xàtiva i data de 1475. El gambista i luthier barceloní Sergi Casademunt ha construït una viola d'arc inspirada en aquesta representació.

Pels seus trasts, el fet de tenir sis cordes, l'afinació per quartes amb una tercera al mig, aquest instruments deriva de la vihuela o viola de mà, o potser del llaüt, tot i que és més probable que l'origen sigui en el primer, atès que era més emprat en aquesta zona. Per això, la viola d'arc o viola de gamba pot ser considerada com una viola de mà amb arquet. Es toca inicialment sobre els genolls i posteriorment –sobretot en aparèixer models més grans i greus, entre les cames. D'aquí, també, que, tot i ser un instrument d'arc, mai no va perdre del tot la seva vocació d'instrument polifònic.

Quan, l'any 1492 el valencià Roderic de Borja va ser elegit papa i esdevingué Alexandre VI, s'hi emportà diversos instrumentistes valencians com ell per intervenir en les cerimònies religioses. La moderna viola d'arc va ser tot un èxit a Roma, i Isabel d'Este (marquesa consort de Màntua), enamorada de la "viole a la spagnola" en va encarregar unes quantes a un lutier de Brescia anomenat Giovanni Kerlino. Ben aviat apareix també formant part de la capella d'Isabel la Catòlica i vers el 1514 Rafael Sanzio la representa al seu quadre Èxtasi de Santa Cecília. Just quatre dècades després de la primera representació iconogràfica conservada ja s'havien desenvolupat models de diverses mides del nou instrument i començava la seva expansió per Itàlia, Espanya, Alemanya, França i Anglaterra. Sembla que el mateix Enric VIII d'Anglaterra el tocava, la qual cosa indica que la reialesa el considerà un instrument prou elevat i digne de ser tocat per ells.

Renaixement miniatura|Xilografia del amb una viola d'arc amb sis cordes que reflecteix el seu origen en la viola de mà. miniatura|Viola d'arc en un retaule pintat (ca. 1500-1505) per Francesc d'Osona provinent del monestir de St. Jeroni de Cotalba (València). (Museu d'Art de Catalunya).