El mandeisme (; ), també conegut com a sabeisme () és una religió gnòstica, monoteista i ètnica amb influències gregues, iranianes i jueves. Els seus seguidors reverencien Adam, Abel, Set, Enoix, Noè, Sem, Aram i sobretot Joan el Baptista. Els mandeus parlen una llengua aramea oriental coneguda com a mandeu. Es considera que el nom «mandeu» prové de la paraula aramea manda, ‘coneixement’. A l'Orient Mitjà, però fora de les seves comunitats, els mandeus són sovint coneguts pel terme àrab , ‘sabeus’. El terme ṣubba deriva de l'arrel aramea per a baptisme, que en neo-mandeu és . A l'Alcorà, els sabeus () són mencionats tres cops, juntament amb els jueus i els cristians. A vegades, els mandeus són anomenats «natzarens» o «cristians de sant Joan».
Segons Jorunn J. Buckley i altres estudiosos especialitzats en el mandeisme, els mandeus apareixen fa dos mil anys a la regió de Palestina i es van traslladar cap a l'est a causa de les persecucions. Altres autors els atribueixen un origen a la Mesopotàmia sud-occidental. Finalment, alguns estudiosos opinen que el mandeisme és més antic, d'època precristiana. Els mandeus afirmen que la seva religió és anterior al judaisme, el cristianisme i l'islam com a fe monoteista. Els mandeus creuen que descendeixen directament de Sem, el fill de Noè, i dels primers deixebles de Joan el Baptista.
La religió mandea ha estat practicada sobretot a la part baixa de les valls del Karun, l'Eufrates i el Tigris i a la regió del Xatt-al-Arab, al sud de l'Iraq i a la província del Khuzestan, a l'Iran. Es creu que hi ha entre 60.000 i 70.000 mandeus al món. Fins a la Guerra de l'Iraq, la majoria vivien a l'Iraq. Molts mandeus iraquians han abandonat el seu país a causa del caos provocat per la invasió de l'Iraq de 2003 i la posterior ocupació militar estatunidenca, així com pel conseqüent augment de la violència sectària per part d'extremistes. El 2007, la població de mandeus a l'Iraq havia disminuït a unes 5.000 persones.
Els mandeus han viscut sempre aïllats i gelosos de la seva privacitat. Les notícies sobre ells i la seva religió han vingut principalment de l'exterior, especialment de Julius Heinrich Petermann, un orientalista, de Nicolas Siouffi, un cristià siríac que fou vicecònsol francès a Mossul el 1887, i de l'antropòloga cultural britànica E. S. Drower. Existeix una primera notícia del viatger francès Jean-Baptiste Tavernier, escrita als anys 1650, però és plena de prejudicis.
Etimologia El terme mandeu o mandeisme prové del mandeu clàssic mandaiia, que ha donat el terme neo-mandeu mandeyānā. A partir dels cognats en altres dialectes arameus, semitòlegs com Mark Lidzbarski o Rudolf Macuch han traduït el terme manda, del quel derivaria mandaiia, com ‘coneixement’ (cf. , a , , , ; cf. , amb la característica assimilació de /n/ a la consonant posterior, -nd- medial esdevé -dd-). Aquesta etimologia suggereix que els mandeus podrien ser l'única secta supervivent de l'Antiguitat tardana que s'hauria identificat a ella mateixa com a gnòstica.
Altres investigadors, com Jorunn J. Buckley, fan derivar el terme mandaiia () de Mandā d-Heyyi (), ‘Coneixement de Vida’, en referència a Hayyi Rabbi (. ‘la Gran Vida’ o ‘el Gran Déu Vivent’) o de la paraula Beth Manda, que és l'edifici de culte en què es desenvolupen moltes de les cerimònies mandees, com ara el baptisme, que és un sagrament central a la vida religiosa mandea.
Història miniatura|Rotlle d'Abathur (), Bodleian Library, Oxford, Segons el Haran Gawaita, un text mandeu, els mandeus nasoreus, que eren deixebles de Joan el Baptista, van deixar Palestina i van emigrat a la Mèdia al . La raó que en donen seria la persecució que patien a Jerusalem. Els emigrants van anar primer a Haran (probablement Haran, a l'actual Turquia) o a Hauran, i després a les muntanyes mèdiques, a l'Iran, per acabar establint-se a les provínces meridionals de Mesopotàmia, a l'actual Iraq. Durant el domini part, els mandeus haurien prosperat sota la protecció reial. La protecció s'hauria acabat amb l'ascens al poder del sassànida Bahram I i amb la política de persecució de totes les religions no zoroastrianes duta a terme pel seu sacerdot en cap Kartir.
A l'inici de la conquesta islàmica de Mesopotàmia, el cap dels mandeus, Anush Bar-Danqa, es va presentar davant les autoritats musulmanes, va mostrar una còpia del Ginza Rabba, el llibre sagrat mandeu, i va proclamar que el principal profeta mandeu era Joan el Baptista, que és mencionat a l'Alcorà com a Yahya ibn Zakariya. Aquest fet feu que s'identifiqués els mandeus amb els sabeus, que són mencionats a l'Alcorà entre la Gent del Llibre. Aquest fet va suposar que els mandeus rebessin l'status legal de minoria religiosa dins de l'imperi islàmic. La importància del baptisme en els seus rituals és un dels trets que més es destaca, per a rebre aquesta consideració. A més, igual que els mandeus, els sabeus també eren considerats gnòstics i descendents de Noè. De fet, avui dia els mandeus segueixen sent identificats amb els sabeus.
Cap a l'any 1290, el frare dominicà Riccoldo da Monte de Croce visità Mesopotàmia, on es va trobar amb alguns mandeus, que va descriure així:
Els mandeus foren anomenats «cristians de sant Joan» per la missió carmelita descalça de Bàssora al , a partir d'allò que en sabien prèviament.
Creences El mandeisme, en tant que religió del poble mandeu, es basa en un conjunt de creences i doctrines religioses. El corpus de la literatura mandea és prou extens, i tracta temes com l'escatologia, el coneixement de Déu i la vida en el més enllà.
Creences principals Reconeixement d'un únic Déu conegut com Hayyi Rabbi, ‘la Gran Vida’ o ‘el Gran (Déu) Vivent’, simbolitzat per l'Aigua Corrent (Yardena). És per això que als mandeus els és necessari viure prop de rius. Déu personifica la força que sustenta i crea l'univers. Poder de la Llum, que pren vida i es personifica en Malka d-Nhura (‘Rei de la Llum’), un nom alternatiu de Hayyi Rabbi, i en les uthras (àngels o guardians) que proveeixen salut, força, virtut i justícia. El drabsha, ‘estendard’, és vist com el símbol de la Llum. Immortalitat de l'ànima; el destí de l'ànima es relaciona amb la creença en l'altra vida, en la qual pot trobar premi o càstig. Tanmateix no existeix el càstig etern, perquè Déu és misericordiós.
Dogmes fonamentals Segons Ethel S. Drower, la gnosi mandea es caracteritza per nou creences que hom també pot trobar en altres sectes gnòstiques:
En una Entitat suprema i informe, l'expressió de la qual en el temps i l'espai és la creació dels mons i éssers espirituals, eteris i materials. La producció d'aquests mons i éssers és delegada per aquesta Entitat a un creador o creadors que la van originar. En aquest sentit, el cosmos hauria estat creat per l'Home Arquetip, que el produeix a la seva imatge i semblança. En una Mare i un Pare còsmics, Llum i Foscor, Esquerra i Dreta, un Eó en forma còsmica i microcòsmica (dualisme). Com a conseqüència d'aquest dualisme, en uns contra-tipus o corresponents (dmuta) que existeixen en el món de les idees (Mshunia Kushta). L'ànima és presentada com en un exili, en un captiveri; essent la seva llar i el seu origen l'Entitat suprema, tendeix a retornar-hi. En la influència dels planetes i les estrelles en el destí i en els éssers humans; planetes i estrelles són també llocs d'estada (matarta) després de la mort. En un esperit salvador o en esperits salvadors que ajuden l'ànima en el seu viatge durant la vida i després d'aquesta cap al «món de la llum». En un llenguatge/culte de símbols i metàfores; les idees i les qualitats hi són personificades. En els «misteris», és a dir en uns sagraments que ajuden i purifiquen l'ànima, per tal d'assegurar el seu renaixement en un cos espiritual i el seu ascens des del món material. Aquests «misteris» sovint són adaptacions de ritus estacionals o tradicionals preexistents als quals se'ls afegeix una interpretació esotèrica. En el cas dels nasoreus, és a dir dels mandeus iniciats en els secrets de la religió mandea, aquesta interpretació es basa en la història de la Creació (entesa segons els dos primers punts), especialment en l'Home Diví, que és Adam, en tant que rei-sacerdot coronat i ungit. En un gran secretisme, de forma que les creences més importants, com els punts 1, 2 i 8, només són compartides i explicades a aquells que es considera capaços de comprendre-les i de preservar la gnosi o coneixement.
Cosmologia La teologia mandea no és sistemàtica. No compta amb un única explicació «oficial» de la creació del món, sinó més aviat al contrari, conviuen diverses explicacions. Alguns estudiosos, com ara Edmondo Lupieri, mantenen que la comparació entre aquestes diverses explicacions podria revelar les diferents influències religioses dels mandeus, així com la forma com la religió mandea ha evolucionat en el temps.
El nom més comú per a Déu és Hayyi Rabbi, ‘la Gran Vida’ o ‘el Gran Déu Vivent’. També l'anomenen Mare d'Rabuta, ‘Senyor de la Grandesa’; Mana Rabba, ‘la Gran Ment’; Malka d-Nhura, ‘el Rei de la Llum’, i Hayyi Qadmaiyi, ‘la Primera Vida’. Els mandeus creuen que Déu és etern, creador de tot i senyor únic i u, sense associat.
Existeixen nombroses uthres (àngels o guardians), que són manifestacions de la llum, que ens envolten i que realitzen actes de lloança i honor a Déu. Entre aquests éssers destaca Manda d-Hayyi, que aporta manda, ‘coneixement’ o ‘gnosi’, a la Terra, i Hibil Ziwa, que venç el Món de les Tenebres.
Algunes uthres són concebudes com a emanacions, subordinades a la Vida Primera, és a dir a Déu. Són Yushamin, Abatur i Ptahil, i tenen capacitats demiúrgiques. Ptahil (), «la Quarta Vida», per si sol no és un demiürg, sinó que només desenvolupa aquest paper en la mesura que és vist com el creador del món material amb l'ajuda de l'esperit maligne Ruha. En aquest sentit, el món material és una mescla de «llum» i «foscor». Ptahil és la inferior, de les tres emanacions. El paper demiúrgic d'Abatur (), «la Tercera Vida», consisteix en pesar les ànimes dels morts per determinar el seu destí. Finalment, el rol de Yushamin o Joshamin (), «la Segona Vida», és poc clar: desitjós de crear un món propi, Yushamin fou castigat per oposar-se al Rei de la Llum, és a dir a Déu, però finalment fou perdonat.
Mentre els mandeus coincideixen amb altres sectes gnòstiques que el món és una presó governada per arconts, discrepen en el fet que no el veuen com un lloc cruel i inhòspit. Com creien els essenis, als mandeus els està prohibit revelar els noms dels àngels als gentils.
Principals profetes Els mandeus reconeixen alguns profetes. A Yahya o Yohanna, conegut també com Joan el Baptista, se li concedeix un estatus especial, superior al que li donen el cristianisme i l'islam. Els mandeus no consideren a Joan el fundador de la seva religió, però el veneren com un dels més grans mestres, retraient les seves creences fins a Adam.
Els mandeus no creuen en la santedat d'Abraham, Moisès o Jesús, tanmateix consideren que Jesús i Abraham van ser originàriament mandeus. Reconeixen altres figures profètiques de les religions abrahàmiques, com ara Adam, els seus fills Hibil (Abel) i Sheetil (Set) i el seu net Anush (Enosh), així com a Nuh (Noè), Sam (Sem) i Ram (Aram), a qui consideren els seus avantpassats directes. Creuen que Adam, Set, Noè, Sem i Joan el Baptista són profetes, tot essent Joan el més gran i darrer d'aquests.
Tampoc reconeixen l'Esperit Sant tal com apareix al Talmud i la Bíblia, a qui, de fet, veuen negativament, com la personificació dels elements més baixos, emocionals i femenins de la psique humana. L'anomenen Ruha, mot femení, que es pot acompanyar dels epítets Ruha d-Qudsha, ‘Ruha la Santa’ o ‘Esperit Sant’, i Ruha Masṭanita (‘Ruha la Seductora’).
Textos sagrats miniatura|350x350px|Imatge d'Abatur a les escales, del Diwan Abatur