x100pxx100pxx100px x102pxx102pxKaramon (porta xinesa), Haiden (sala de oración), y Honden (salón principal) de Toshogu.|x102px Mostres del Tresor Nacional del Japó
Els Tresors Nacionals (国宝 kokuhō) són els béns culturals materials més preuats del Japó, determinats i designats per l'Agència d'Afers Culturals (subsidiària del Ministeri d'Educació, Cultura, Esports, Ciència i Tecnologia). Un bé material cultural pot ser-ho per ser considerat de valor històric o artístic, classificat com a "edificis i estructures", o com a "belles arts i artesania". Cada element del Tresor Nacional ha de mostrar una mà d'obra excepcional, un gran valor per al món de la història cultural, o un valor excepcional per als estudiosos.
Aproximadament el 20% del Tresor Nacional són estructures com ara castells, temples budistes, santuaris sintoistes o residències. L'altre 80% del Tresor Nacional consisteix en: pintures, pergamins, sutres, obres de cal·ligrafia; escultures en fusta, bronze, laca o pedra; artesania, com ara ceràmica i talles lacades, treballs de metal·lúrgia, espases i tèxtils, i objectes històrics i arqueològics. Els elements abasten des de l'antiguitat fins a l'edat moderna japonesa, abans de l'era Meiji, incloent-hi peces de ceràmica de les més antigues del món, del període Jōmon, als documents i escrits del . La designació del Palau Akasaka el 2009 va afegir un Tresor Nacional del .
El Japó té una àmplia legislació per a la protecció, preservació i classificació del seu patrimoni cultural. El respecte cap a les propietats físiques i intangibles, i la protecció dels béns culturals, és típic de la preservació japonesa i de les seves pràctiques de restauració. Els mètodes de protecció utilitzats del Tresor Nacional inclouen restriccions a la modificació, transferència i exportació, i suport financer en forma de subvencions i bonificacions fiscals. L'Agència d'Afers Culturals ofereix als propietaris assessorament per a la restauració, administració i exhibició pública de les propietats. Aquests esforços es complementen amb lleis que protegeixen l'entorn de les estructures designades i les tècniques necessàries per a les obres de restauració.
Kansai, la regió de les capitals del Japó des de l'antiguitat fins al , allotja la majoria del Tresor Nacional. Kyoto té al voltant d'un de cada cinc dels components del tresor. Obres d'art i artesania en general, les propietats són privades o es troben en museus, com els museus nacionals de Tòquio, Kyoto, i Nara, museus prefecturals i municipals o museus privats. Articles religiosos, sovint, es troben directament als temples i santuaris sintoistes, o en museus adjacents o cases del tresor.
Història Antecedents i primers esforços de protecció Els béns culturals japonesos es trobaven originàriament en propietat dels temples budistes, santuaris sintoistes i famílies aristocràtiques o samurais. Això no obstant, el Japó feudal va acabar abruptament el 1867-68, quan el shogunat Tokugawa va ser substituït per la restauració Meiji. Durant els següents haibutsu kishaku (literalment 'abolir el budisme i destruir Buda Gautama'), provocats per la política oficial de separació del sintoisme i el budisme i els moviments antibudistes que propugnaven el retorn al sintoisme, els edificis i les obres d'art budistes van ser destruïts. El 1871 el govern va confiscar les terres dels temples, considerats símbols de l'elit governant. Propietats pertanyents als senyors feudals van ser expropiades, castells històrics i residències destruïts, i s'ha estimat que van ser tancats 18.000 temples. Durant el mateix període, el patrimoni cultural japonès es va veure afectat per l'auge de la industrialització i l'occidentalització. Institucions budistes i sintoistes es van empobrir, els temples es van deteriorar i objectes de valor van ser exportats fora del país.
upright|miniatura|Okakura Kakuzō El 1871 el daijō-kan va emetre un decret per protegir les antiguitats japoneses, anomenat Pla per a la Preservació d'objectes antics (古 器 旧 物 保存 方 Koki kyūbutsu hozonkata), basat en les recomanacions de les universitats. El decret ordenava a les prefectures, als temples i santuaris recopilar llistes d'edificis i objectes d'art importants. Tanmateix, aquests esforços van resultar ineficaços davant l'occidentalització radical. El 1880 el govern va assignar fons per a la preservació de santuaris i temples antics.En relació amb la creació del sistema "Sintoisme estatal", els santuaris havien estat rebent fons des de 1874. Ja el 1894, 539 santuaris i temples havien rebut subvencions finançades pel govern per dur a terme reparacions i la seva reconstrucció. La pagoda de cinc pisos de Daigo-ji, el kon-dō, saló principal, de Tōshōdai-ji i el hon-dō de Kiyomizudera són mostres d'edificis que van estar en restauració durant aquest període. Un cens, realitzat per Okakura Kakuzo i Ernest Fenollosa entre 1888 i 1897, va ser desenvolupat per avaluar i catalogar 210.000 objectes de mèrit artístic o històric. El final del va ser un període de canvi polític al Japó així com dels valors culturals: es va passar de l'adopció entusiasta de les idees occidentals a un interès acabat de descobrir per la tradició japonesa. La història de l'arquitectura japonesa va començar a aparèixer en els plans d'estudi, i els primers llibres sobre història de l'arquitectura van ser publicats, estimulats pel recent inventari d'edificis i obres d'art.
Llei de Preservació de Temples Antics i Santuaris El 5 de juny de 1897 va ser promulgada la Llei de Preservació de Temples Antics i Santuaris (古 社 寺 保存 法 koshaji hozonhō) (llei número 49), la primera llei sistemàtica per a la preservació de l'art i l'arquitectura tradicional japonesa. Redactada sota la direcció de l'historiador de l'arquitectura i arquitecte Itō Xuta, la llei, de 20 articles, va establir el finançament governamental per a la conservació dels edificis i la restauració d'obres d'art. La llei s'aplicava a l'arquitectura i peces d'art relacionades amb una estructura arquitectònica, amb l'obligatorietat que s'establís una singularitat històrica i una qualitat excepcional (art. 2). Les sol·licituds de suport financer es van fer al Ministeri de l'Interior (art. 1), i la responsabilitat per a la restauració o conservació estava en mans de funcionaris locals (art. 3). Les obres de restauració van ser finançades directament de les arques nacionals (art. 8).
miniatura|esquerra|El primer dels pergamins d'Animals i Humans jugant, propietat de Kōzan-ji Una segona llei va ser aprovada el 15 de desembre de 1897, que va proporcionar disposicions complementàries per designar les obres d'art en possessió dels temples o santuaris com "Tresor Nacional" (国宝 kokuhō), i va permetre a l'arquitectura religiosa ser designada com "edificis d'especial protecció" (特别 保护 建造 物 tokubetsu hogo kenzōbutsu). Tot i que els criteris principals van ser la "superioritat artística", el "valor per la rellevància històrica i la riquesa de l'associació històrica", l'edat de la peça va ser un factor addicional. Les obres d'art podien ser designades en qualsevol d'aquestes categories: pintura, escultura, cal·ligrafia, llibres i artesania; les espases van ser afegides posteriorment. La protecció de la llei es limitava a elements en les institucions religioses, mentre que els articles en mans privades seguien sense estar protegits. La subvenció per a la restauració d'obres d'art i estructures es va incrementar de 20.000 iens a 150.000 iens, i es van fixar multes per la destrucció de béns culturals. Els propietaris estaven obligats a registrar els objectes designats en els museus de nova creació, als quals es concedia el dret de tempteig en cas de venda. Inicialment, 44 temples i santuaris, i 155 relíquies van ser designats sota la nova llei, inclòs el kon-dō d'Hōryū-ji.
Les lleis de 1897 són la base per la llei de preservació d'avui. Quan es van promulgar, només el Regne Unit, França, Grècia i altres quatre estats europeus tenien una legislació similar. Com a resultat de les noves lleis, el Daibutsuden de Tōdai-ji es va restaurar a partir de 1906 i es va finalitzar el 1913. El 1914 l'administració dels béns culturals va ser transferida del ministre d'Educació, Cultura, Esport, Ciència i Tecnologia.
Extensió de la protecció A principis de , la modernització va transformar el paisatge japonès i va plantejar una amenaça als monuments històrics i naturals. Les societats de ciutadans prominents, com ara la "Societat per a l'Estudi dels Llocs Antics Imperials" o la "Societat per a la Recerca i Preservació dels llocs històrics i dels Arbres Antics" van pressionar i van aconseguir una resolució a la Cambra dels Comuns per a la presa de mesures de conservació. Eventualment, aquests esforços van donar com a resultat els llocs històrics, Llocs de Bellesa Escènica, i la Llei de Preservació dels Monuments Naturals (史迹 名胜 天然 纪念物 保存 法 shiseki Meishô enrenkinenbutsu hozonhō). El 1919, es protegien i catalogaven aquestes propietats de la mateixa manera com ho havien estat els temples, santuaris i obres d'art.
El 1929 prop de 1.100 propietats havien estat designades en virtut de l'antiga Llei de Preservació de Santuaris i Temples de 1897. La majoria eren edificis religiosos que dataven dels segles VII a XVII. Aproximadament 500 edificis es van restaurar àmpliament, amb un 90% del finançament aportat pel pressupost nacional. Les restauracions durant el període Meiji, sovint, van emprar materials i tècniques moderns.
miniatura|El castell Himeji es va convertir en part del Tresor Nacional el 1931 d'acord amb la Llei de Preservació del Tresor Nacional de 1929 El 1929 la Llei de Preservació del Tresor Nacional (国宝 保存 法 kokuhō hozonhō) es va aprovar, amb efecte des de l'1 de juliol d'aquest any. La llei va substituir les lleis de 1897, per ampliar la protecció al Tresor Nacional en mans de les institucions públiques i privades i els particulars, en un esforç per impedir l'exportació o trasllat de béns culturals. L'enfocament de la protecció no sols era per als edificis religiosos, sinó també per als castells, salons de te, residències i edificis religiosos més moderns. Moltes d'aquestes estructures havien estat transferides de propietat feudal a privada després de la restauració Meiji. Alguns dels primers edificis residencials designats Tresor Nacional van ser la residència Yoshimura a Osaka (1937) i la residència Ogawa a Kyoto (1944). La designació de "Tresor Nacional" s'aplicava als objectes d'art i edificis històrics. La nova llei requeria la petició de permisos per poder fer modificacions en les propietats designades, quedaven així protegides de canvis arbitraris.
La restauració de la porta Nandaimon de Tōdai-ji el 1930 va veure millorar els nivells de conservació. Un arquitecte va supervisar les obres de reconstrucció in situ. Extensos informes de restauració, inclosos els plànols, els resultats dels estudis, les fonts històriques, i la documentació del treball realitzat, es van convertir en norma. Durant la dècada de 1930, al voltant del 70-75% dels costos de restauració anaven a càrrec del pressupost nacional, i fins i tot es van incrementar durant la guerra.