El Ripollès és una comarca pertanyent a la regió natural de l'Alt Ter, i administrativament adscrit per raons polítiques a les Comarques gironines, situada al vessant sud del Pirineu Oriental que comprèn la capçalera del riu Ter i el seu afluent Freser (valls de Camprodon i de Ribes respectivament). Limita amb les comarques de la Baixa Cerdanya, el Berguedà, Osona, el Lluçanès, la Garrotxa, el Vallespir, el Conflent i l'Alta Cerdanya. Destaca per la presència d'art romànic. La població cap de comarca és Ripoll.
El Ripollès forma part geogràficament dins de la regió de l'Alt Ter. Una regió històrica composta amb les comarques d'Osona, el Ripollès, el Lluçanès i possiblement el Moianès i la Garrotxa.
Geografia Al nord hi ha un conjunt de massissos i serres del Pirineu axial amb cims elevats: la Creu de Maians (2.020 m), Puigmal (2.909,8 m), Pic de Finestrelles (2.827 m), Pic d'Eina (2.789 m), Pic de Noufonts (2.861 m), Pic de l'Infern (2.869 m), Pic de Bastiments (2.881 m), Pic de la Dona (2.702 m), Costabona (2.465 m), i Montfalgars (1.610,8 m). Tots aquests cims es troben en la línia fronterera amb França.
Més cap al sud hi ha una altra alineació de muntanyes, paral·lela a l'anterior. A l'oest hi ha la serra de Montgrony (Cim del Pla de Pujalts, 2056 m i la Covil, 2.002 m) i cap a l'est la Serra Cavallera (Taga, 2.039,9 m).
Seguint més cap al sud hi ha d'altres alineacions muntanyoses paral·leles a les anteriors, totes elles pertanyents als Pirineus. Al sud-oest trobem els Rasos de Tubau i la serra de Matamala. Al sud-est hi ha un conjunt de serres que entren en contacte amb la serralada Transversal: serres de Milany i de Santa Magdalena i el Puigsacalm (1.514 m) en el límit amb la Garrotxa. miniatura|esquerra|El Puigmal el cim més alt del Ripollès Tot plegat fa que el Ripollès sigui un territori molt muntanyós, constituït per serres separades per valls llargues i profundes i on no hi ha cap plana extensa. Per això cada una d'aquestes valls té una personalitat pròpia, i la comunicació entre elles tradicionalment no ha estat fàcil.
La meitat sud del Ripollès constitueix el que alguns han anomenat el Baix Ripollès, contrada amb muntanyes mitjanes, encara que les valls són força profundes, centrada en la vila de Ripoll.
La meitat nord del Ripollès és format per la Vall de Ribes i la Vall de Camprodon. La Vall de Ribes és centrada a la població de Ribes de Freser. Comprèn les conques del Rigard, que arriba fins a la Collada de Toses, la del Freser, que inclou la Vall de Núria i la del Riu Segadell que arriba a la Collada Verda. La Vall de Camprodon comprèn la capçalera del Ter i la conca del Ritort, riu que s'uneix al Ter precisament a Camprodon.
El Ripollès té dos rius principals: el Ter i el Freser. Aquest dos rius s'uneixen a Ripoll. El Ter forma com un quatre al revés, i el Freser sembla com si fos la continuació del Ter a partir de Ripoll. Entre les valls del Ripollès cal destacar la vall del Rigard i la del Ritort.
Relleu miniatura|Vall de Núria on hi neixen una gran quantitat de torrents que nodreixen els principals rius del Ripollès La meitat nord de la comarca correspon al Pirineu axial mentre que la meitat sud al Prepirineu. Les serres de Montgrony i Cavallera fan partió entre ambdues unitats de relleu. Al Pirineu axial dominen les pissarres amb sectors de granit i gneis. El Prepirineu és format bàsicament per materials calcaris, gresos i margues.
En els vessants més enlairats del Ripollès, s'ha modelat un relleu ben diferent de la resta del territori. Aquest modelat s'ha format a causa de l'acció de la neu i del gel, i la dels rius. Si es mira detingudament el que ha passat.
A les parts elevades neva força a l'hivern i els vessants resten coberts de neu de quatre a vuit mesos, segons l'altitud i l'orientació del vessant. També varia segons els anys. Hi ha anys en què neva poc, en canvi en altres es formen gruixos de neu d'uns quants metres. En arribar l'estiu, la neu pràcticament és fosa, excepte en algun racó ben arrecerat on encara resta una clapa de neu o congesta. Només algunes congestes enlairades i amagades no arriben a fondre's del tot.
Però, fa uns milers d'anys feia més fred, tant a l'estiu com a l'hivern. Potser en algun moment no nevava gaire, però la neu es conservava d'un any a l'altre, de manera que s'anava acumulant i el gruix cada vegada era més gran. Amb el temps el fred i el pes de la neu acumulada feien que tot es convertís en una capa de glaç molt compacta. Arribava el moment que el pes era tan gran que la massa de glaç començava a lliscar pel vessant fins al fons de la vall, on confluïen masses de glaç d'altres vessants i valls. El resultat és que es formaren autèntics rius de glaç que avançaven molt lentament, coneguts per geleres o glaceres.
Al Ripollès actualment no hi ha cap gelera, màxim alguna congesta que gairebé sempre arriba a fondre's del tot abans que comenci una nova temporada de neus. Però hi hagué geleres en moments diferents. Se sap que fa uns vint mil anys hi havia geleres força grans que descendien per les capçaleres més enlairades. On eren més grosses fou a les valls del riu Núria i a la part alta del Freser. Observant el Coma de Vaca, un paisatge típic on es noten les conseqüències de les geleres. Precisament el nom de coma fa referència a un circ o una vall glacial en forma de cóm o en obi. Les valls tenen un fons suau.
Però la suavitat del relleu derivat del pas de les geleres ha estat modificat pel pas posterior dels rius, on sovint s'han engorjat. De fet, els fons de les valls del Ripollès són sovint estrets i profunds a causa de l'acció continuada de l'aigua dels rius, encara que no tenen les dimensions dels grans congostos que hi ha al Pallars. On si hi ha un relleu espectacular és a la capçalera del Freser, en les gorges del Freser. Tant el Freser com el riu de Núria un cop han deixat els vessants més enlairats han de travessar unes roques molt dures amb grans desnivells. El resultat ha estat l'excavació de gorges, valls molt estretes i profundes, i cascades o salts d'aigua. El recorregut que segueix el cremallera fins a la vall de Núria travessa paisatges espectaculars, on pot contemplar-se aquest tipus de relleu.
Rius miniatura|El Freser al seu pas per Ribes de Freser L'esquema dels rius del Ripollès és simple i, com s'ha dit, és important conèixer-lo bé perquè ens dona una idea precisa de com és la comarca. Mirant el mapa es veu que tots els rius principals tenen dues direccions dominants: o van de nord a sud, o d'est a oest (o d'oest a est).
El Ter n'és un riu principal i té un recorregut en forma de quatre a l'inrevés. Neix a Ulldeter i després de constituir-se com a autèntic riu amb la unió de nombrosos rierols que baixen dels vessants enlairats amb formes glacials, passa per Setcases, Camprodon i Sant Pau de Segúries. En aquesta darrera població el riu gira cap a l'oest. Travessa Sant Joan de les Abadesses i a Ripoll torna a girar cap al sud, direcció que no perd fins que entra a la plana de Vic, on poc abans de Manlleu gira a l'est. A Ripoll se li uneix el Freser, riu que sembla la continuació del Ter, ja que segueix perfectament la direcció nord-sud que el Ter pren després de Ripoll. De fet, si no fos perquè el recorregut per Camprodon i fins a Ulldeter és més llarg, el Freser podria ser considerat com la capçalera del Ter.
Una vegada vist que el ter i el Freser tenen una direcció clara nord-sud, només queda constatar que la resta de rius una mica importants segueixen una direcció perpendicular a aquella. La raó és que les serres tenen una forma allargassada d'est a oest. Els rius s'han adaptat a aquest relleu. El cas més clar són els dos rius que s'uneixen amb el Freser a Ribes de Freser: el Rigard, que prové de la vall de Toses, i el Riu Segadell, de la vall de Pardines (o Vall del Segadell). Aigües avall hi ha El Merdàs de la vall de Gombrèn, i, passat Ripoll, la riera de les Lloses.
El cabal d'aquests rius és important en relació amb la superfície de les seves conques. Es tracta d'una comarca força plujosa, amb precipitacions abundants durant totes les estacions. Els cabals màxims es registren a la tardor a causa de les pluges abundoses i per la fosa de la neu. A l'estiu porten força aigua perquè també hi plou força. L'hivern és normalment quan els rius van més baixos a causa de les precipitacions escasses i perquè aquestes són sovint en forma de neu. Malgrat tot, hi ha fortes variacions en relació amb els aiguats periòdics i amb les temporades en què les precipitacions són escasses. Les inundacions no són rares, en especial a la tardor.
Clima miniatura|El Taga és una mostra climatològica del Ripollès Al Ripollès hi ha una gran diversitat de climes. Van des del mediterrani de muntanya mitjana al d'alta muntanya, en relació sobretot amb l'altitud. La influència marítima ja és molt atenuada, i es va perdent a mesura que es va cap a l'oest. Al sector que dona a la Garrotxa, la tendència continental és menor a causa de l'arribada de masses d'aire humides i temperades. Són les que provoquen les pluges abundoses de la part oriental del Ripollès i les que fan que hi hagi extenses fagedes. Al cantó occidental, cap al Berguedà, plou menys, i en el paisatge vegetal dominen les pinedes de pi roig i rouredes de roure martinenc.
Ben diferent és cap a les muntanyes per sobre dels 2000 metres, on les temperatures són sempre més baixes i a l'hivern neva sovint. El paisatge vegetal és constituït sobretot per pinedes de pi negre i prats d'alta muntanya.
Els gràfics del clima de Camprodon ens mostrarien les característiques d'un clima mediterrani de muntanya mitjana, exposat de ple als vents de llevant, molt humits, i on les tempestes d'estiu també es donen sovint.
Les precipitacions mitjanes anuals són elevades en tota la comarca, per sobre dels mil mil·límetres, excepte a la part baixa de la vall del Ter, fins a Ripoll. En aquest indret hi ha un fenomen anomenat ombra pluviomètrica, que consisteix en el fet que les muntanyes que voregen una vall dificulten l'entrada d'aire humit. Les precipitacions augmenten amb l'altitud. Cap a la vall de Camprodon les precipitacions superen els 1.100 m i segurament els 1.200 en alguns indrets. Es tracta d'un dels sectors més plujosos i humits de Catalunya.
Aquestes precipitacions mitjanes es distribueixen molt irregularment al llarg de l'any i són variables d'una any a l'altre. Fins dins el mateix Ripollès hi ha variacions notables. Cal diferenciar el sector d'alta muntanya del de muntanya mitjana, i la part oriental de l'occidental. A grans trets, plou i neva més a mesura que ens enlairem. Les diferències entre el fons de la vall de Ripoll i la vall de Núria, per exemple, són notables en totes les estacions. A la tardor i primavera plou més al sector oriental que a l'occidental, a causa dels vents de llevant. A l'hivern i estiu les diferències no són tan extremades, encara que normalment plou més al cantó est.
L'estació més plujosa és l'estiu a gairebé tota la comarca, a causa de les tempestes que es formen a la tarda de molts dies. Gairebé tota la comarca rep més de 300 mm de mitjana durant els tres mesos d'estiu. Segueixen la primavera i la tardor. La primavera és clarament més plujosa a la meitat oriental. L'hivern és l'estació amb menys precipitació, molt per sota de les altres. Malgrat tot, no és pas una estació seca, ja que el total supera els 100 mm durant els tres mesos d'hivern a gairebé arreu del Ripollès: el gener és el mes amb menys precipitació. Les temperatures baixes fan que hi hagi una evaporació escassa, i que les precipitacions siguin sovint en forma de neu, en especial per sobre els 2.000 metres d'altitud.