333px|miniatura|Mapa de l'illa d'Utopia, terra fictícia descrita per Thomas More a l'obra homònima (1516) Utopia (del grec οὐ, «no» i τόπος, «indret», literalment: «enlloc») és un neologisme inventat per Thomas More al per a descriure una illa imaginària que acull una societat perfecta en tots els sentits.EDUARDO MONTAGUT, Las Utopias, el sol noticias, 18 Julio 2026. Amb el pas del temps, degut a les implicacions filosòfiques contradictòries de la noció de «societat perfecta», el mot s'ha acabat utilitzant amb diverses accepcions. Així, en el sentit estricte, una utopia és la concepció imaginària d'una societat ideal. En el llenguatge corrent, una utopia designa un ideal irrealitzable; en aquest sentit, se l'entén com a sinònim de somni, il·lusió o quimera.utopie a encarta.msn.com
Com a concepte filosòfic, la utopia es pot entendre com un pensament idealitzat amb la funció de criticar l'statu quo, això és, la situació social en què hom viu. La diferència entre «allò que és» i «allò que hauria de ser» marca el terreny de la utopia. En aquest cas, la utopia que proposa un final feliç, una evolució de la societat cap a un futur millor, s'anomena també «eutopia», i la que preveu una deriva vers el pitjor, "distopia".Serra, Jordi: La utopia com a motor de futur, Centre Català de Prospectiva
Aquesta idea s'ha expressat principalment a través de la literatura utòpica, un gènere en siGregori Soldevila, Carme: Pere Calders: tòpics i subversions de la tradició fantàstica que narra en general una aventura vers un país desconegut (sovint una illa) on es descobreix la societat ideal.
Origen del concepte: la Utopia de More El terme va ser concebut per Thomas More, erudit i alt funcionari de la cort d'Anglaterra, en l'obra que va escriure en llatí l'any 1516, De optimo rei publicae statu deque nova insula Utopia (De l'estat ideal d'una república a la nova illa d'Utopia). L'autor no va especificar l'origen etimològic d'utopia, i són els estudiosos de la seva obra els qui destaquen dos possibles significats que provindrien del grec: d'una banda οὐτοπία (οὐ, "no"; τόπος, "lloc") i de l'altra εὐτοπία (εὐ, "bo[n]", τόπος, "lloc").
En l'obra es pot observar una forta influència de La República i Les lleis de Plató,More, Thomas; George M. Logan (1989). Utopia. Cambridge University Press així com de les teories de sant Agustí, però també de l'espai obert a la imaginació de l'època amb el descobriment d'un Nou Món, a través les narracions d'Amerigo Vespucci sobre les illes de Fernando de Noronha, aleshores acabades de descobrir (1503), i d'altres.More, Thomas; Utopia; Joaquim Malafrè Gavaldà (2003); La Maison de L'écriture.
Amb Utopia, Thomas More va fundar un nou gènere situat en la intersecció de la literatura, la política i la filosofia. L'obra descriu una situació ideal i imaginària, amb una forta intencionalitat crítica de la societat del seu temps, però una de les particularitats majors és que la societat ideal que proposa és realitzada amb mitjans humans. Amb More, per a assolir la perfecció social no cal esperar una intervenció o una recompensa divina: l'home, amb les seves limitacions, pot acomplir-la gràcies a la raó i a la seva capacitat de perfectibilitat. D'aquesta manera, l'obra de More introdueix aquests dos conceptes bàsics de la modernitat que seran desenvolupats més endavant durant el segle de les llums.
A partir d'aleshores, el sentit crític de les utopies i la seva fecunditat en el camp de les ideologies socials, polítiques i religioses varen constituir un dels motors d'evolució de la societat occidental, tal com ho va fer notar el filòsof alemany Ernst Bloch.
Sovint, però, els utopistes han estat acusats de no tenir en compte les limitacions de la realitat; també s'ha dit que tot pensador utopista porta dintre seu un dictador, ja que no és capaç d'entendre un món millor que el seu i, en conseqüència, estaria disposat a aconseguir-lo i imposar-lo de forma violenta si fos necessari. Finalment, també s'ha posat en relleu que un esperit utòpic portat a la pràctica s'aniquila a si mateix perquè, assolida la societat perfecta, ja no seria possible cap altre plantejament, ni canvi, ni progrés.
Però malgrat l'esperit pragmàtic i positivista del , hom pot definir l'home com a animal utòpic, i el mateix positivisme pot ésser considerat com una altra utopia. I tot i que sembla que avui les utopies socials i polítiques cedeixen el seu lloc al desenvolupament de la ciència i la tecnologia, la confiança en aquestes com a camí vers una societat de benestar podria constituir una nova utopia disfressada, com ho explicava Herbert Marcuse en La fi de la utopia.
Història miniatura|L'edat d'or, de Lucas Cranach el Vell (1530) L'home, davant de la seva condició a la Terra, ha imaginat sovint mons millors, situats ja sigui en un passat llunyà, en un futur llunyà o en un indret més o menys accessible. Així, si bé el mot utopia apareix al , el concepte subjacent ja existia des de l'antiguitat, reflectit en llegendes com la del jardí de Guilgameix, ancestre del jardí de l'Edèn, o en el mite grecoromà de l'edat d'or, que descriu un estat primordial de la humanitat on aquesta vivia en harmonia amb una pròdiga Natura. Les construccions religioses també han alimentat utopies, amb les descripcions d'un paradís terrenal, un indret de delícies i perfecció, on no hi ha dolor i s'hi viu eternament, o amb les prediccions mil·lenaristes, que prometien un període de pau i felicitat de mil anys després de la nova vinguda del Crist. I durant l'edat mitjana, la gent somniava amb la terra d'abundància de Xauxa, on no cal treballar per a poder sustentar-se.
Precursors Els fundadors del gènere utòpic van desenvolupar la reflexió política de la bona ciutat, una tradició literària procedent del món antic i medieval; aquesta ciutat s'organitzava a imatge del cosmos, és a dir, segons un ordre inspirat per la voluntat divina capaç de garantir la concòrdia i la unitat. Els exemples més representatius en són Plató i Aristòtil, amb llur ciutat perfecta descrita a La República; Agustí d'Hipona, amb els somnis d'una societat cristiana ideal com l'exposada a La ciutat de Déu, i els autors dels espills de prínceps de la fi de l'edat mitjana.
La utopia humanista La utopia pròpiament dita va aparèixer al Renaixement, vehiculant el nou concepte central aportat per l'humanisme: l'amor a la condició humana. En aquesta època, l'home se situa al centre de la seva pròpia evolució i, sense prescindir de Déu, «l'experiència demostra l'evidència que la raó i el pensament constitueixen causa i començament de grans fets» (Francis Bacon, Novum Organum); l'humanisme implica una recerca de la veritat i de la justícia a través de mitjans humans, en particular de les ciències, i estimula una moral universal basada en la comunitat de la condició humana.
Dins d'aquest marc, la literatura utòpica es va desenvolupar com a medi per convèncer els lectors que altres maneres de viure eren possibles, que si els homes s'organitzessin altrament podrien acabar amb la misèria, els vicis i les guerres. El recurs a la ficció permetia distanciar-se del present per criticar-ne l'ordre social i mostrar amb detall com se'l podria modificar. miniatura|Nova Harmonia, de F. Bate, pintada segons les descripcions de Robert Owen (1838) Des d'aleshores fins al , les propostes filosoficoliteràries d'aquest tipus van fructificar i, tot i proposar diversos enfocaments de la societat utòpica, van mostrar una sèrie de constants eixides de la mentalitat humanista i accentuades encara sota el pensament de la il·lustració: l'insularisme (les utopies se situen a la Terra però a illes o altres indrets isolats); l'economia sol ser autàrquica i basada en l'agricultura, i es menysprea sovint el comerç; la raó i la regularitat són dominats (la natura és domesticada, la topografia és geometritzada); l'organització politicosocial és uniformitzada, regida per savis.Simbor Roig, Vicent: La utopia segons Llorenç Villalonga
Així, l'obra que inaugura el gènere, la Utopia de More, descriu un paradís de tolerància religiosa, on no hi falta ni la feina ni els recursos per a tothom, on ningú no té més que els altres perquè tots els béns són en comú i d'on la violència i el vici són exclosos;Presentació de la nova traducció de Joan Manuel del Pozo. Editorial accent Christianopolis (1619) de Johann Valentin Andreæ és una utopia cristiana habitada per una comunitat d'erudits-artesans i regida com una democràcia; La ciutat del sol, de Tommaso Campanella (1623), parla d'una societat teocràtica en què tots els detalls de l'existència col·lectiva estan regulats; La Nova Atlàntida de Francis Bacon (1627) és una ciutat governada per una comunitat de científics; LOceana de James Harrington (1656) proposa un règim de democràcia parlamentària que protegeix els béns de tothom; al contrari, el Codi de la natura de Morelly (1755), és un elogi de l'abolició de la propietat privada.
L'era industrial Durant la primera meitat del , la utopia comença a passar del terreny merament literari al dels actes. Les utopies socials de l'època romàntica, titllades de socialisme utòpic pels marxistes posteriors, van instigar una sèrie d'intents de reconstrucció moral i social basant-se en l'esperança, vehiculada durant la il·lustració, que la humanitat evoluciona de manera natural vers un futur millor, esperança que semblava confirmar-se amb el nou fenomen de la industrialització.
Certs pensadors van proposar incloure totes les lluites dins del marc d'una emancipació humana final; la utopia ja no es troba en un lloc amagat ideal, sinó que serà l'acompliment final de la història. Així, Saint-Simon i els seus successors van preconitzar la instauració d'un nou poder espiritual dependent dels savis; Robert Owen va basar les seves esperances en el desenvolupament industrial i Charles Fourier va voler utilitzar les passions humanes per a fer néixer l'harmonia. Però per una altra banda, d'altres pensadors van intentar instaurar tot seguit petites comunitats al marge del món majoritari per a practicar-hi noves relacions igualitàries: així es van fundar, sobretot als Estats Units, nombroses viles experimentals com l'Icària d'Étienne Cabet i els seus deixebles.
Als Països Catalans, en aquesta època, els principals corrents utopistes van ser precisament seguidors de les idees de Cabet. Entre les personalitats seduïdes per les seves propostes cal destacar Narcís Monturiol i Estarriol, traductor de Cabet i fundador del periòdic La Fraternidad, i el metge Joan Rovira, que el 1848 se'n va anar als Estats Units per fundar-hi Icària. miniatura|Matança a Père-Lachaise durant el conflicte de la Comuna de París, de Henri Félix Emmanuel Philippoteaux (1871) A mitjan segle, aquest tipus d'utopisme idealista es va veure modificat per l'emergència del conflicte de la lluita de classes. Dins d'aquest context més aspre, van aparèixer una sèrie de noves doctrines que preconitzaven l'alliberament del proletariat com a condició prèvia per assolir un món just, lliure i en pau. I afegien que, si calia, aquest alliberament es faria a través de la violència. Pels marxistes, la solució utòpica passava per la conquesta de l'estat i la instauració del comunisme; pels anarquistes, de Proudhon a Mikhaïl Bakunin, l'autoritat s'havia d'abolir per donar pas a col·lectius d'individus lliurement associats. El 1871, aquestes doctrines es van intentar posar en pràctica a la Comuna de París, on la utopia es va convertir en tragèdia.