El fonamentalismeHistòricament, aquesta mena d'actituds fanàtiques i totalitàries de base religiosa, en català s'havien designat com a «integrisme», en consonància amb altres llengües romàniques (esp. integrismo, fr. intégrisme, etc.). En anglès, alhora, s'anomenaren fundamentalism. Quan calgué aplicar el mateix concepte a moviments basats en altres religions, sobretot en l'islam, en anglès continuaren usant el terme ja establert, és a dir, fundamentalism. En llengües romàniques es feu igualment amb la forma tradicional, de tipus integrisme; però amb el pas del temps es tendí a calcar acríticament de l'anglès i s'hi imposaren formes del tipus fonamentalisme, que avui hi són predominants. En català fins i tot ha estat normativitzat fonamentalisme, tot i que una anàlisi de les definicions d'ambdós mots que figuren al diccionari normatiu denota que l'anglicisme és superflu. Integrisme continua sent aplicable en tots els contextos, si bé avui només és majoritari en referència al cristianisme dels segles XIX i XX. designa un comportament ideològic, polític o religiós que implica l'acceptació d'un pensament únic i exclusiu i l'observació d'una normativa molt rígida que regula els principals aspectes de la vida quotidiana, regits per aquest dogma. Es caracteritza per l'exclusivisme, l'aïllament i l'antagonisme defensiu o conquistador amb qui no comparteix el mateix punt de vista o creença. Sovint també implica una oposició als canvis aportats per la modernitat, una visió no històrica de la veritat, el principi d'un líder, la creació d'un enemic i l'afirmació masclista. El mot té una connotació negativa, d'intolerància i radicalitat.
Aquest terme s'aplica en el cas de la religió especialment a certs moviments (als quals també s'aplica el mot integrisme) que, en llur recerca de la puresa, del retorn als orígens de les pròpies creences, realitzen una estricta observança d'un conjunt de principis i solen demandar una aplicació a la vida social, econòmica i política de les escriptures o textos fonamentals en la seva pròpia doctrina. S'oposen a la substitució del sagrat pel secular o el racionalisme, al pluralisme i al relativisme ideològic i religiós, així com a la liberalització dels costums.
Origen del terme El fonamentalisme és un concepte modern que sorgeix com a reacció quan la societat moderna comença a guiar-se per lleis humanes i deixa de banda les divines, afectant els hàbits quotidians i l'estil de vida. El terme va néixer a principis del en els Estats Units d'Amèrica I ràpidament va passar a definir l'ideari d'aquelles comunitats cristianes protestants que, enarborant la infal·libilitat de la Bíblia, pretenien un retorn a les postures fundacionals del cristianisme, basant-se en molts casos en nocions reaccionàries sobre el món, que haurien de contrarestar la corrupció del sistema majoritari que es recolza en els valors del modernisme.
D'aquí s'ha estès la denominació a molts altres moviments recents de gairebé totes les religions del món que prediquen en contra del corrent principal dels seus respectius credos, asseverant que aquesta s'ha desviat dels seus fonaments, o que es resisteixen a acceptar idees progressistes que han estat admeses per una gran part de la comunitat.
En l'àmbit hispanoparlant, el seu ús és més recent encara que en l'anglosaxó: l'edició del DRAE de 1992 encara no ho recollia. Tampoc una enciclopèdia de referència com la Larousse l'incorpora fins a la seva revisió de 1984, i únicament aplicat al fonamentalisme islàmic. Al corpus de la RAE, un banc de dades que recull textos de totes les èpoques, no apareix fins al 1950, en un tractat jurídic, i la majoria d'ocurrències són de l'última dècada. A diferència de l'àmbit anglosaxó, la seva introducció i popularització ve associat exclusivament al ressorgiment de l'integrisme musulmà. L'edició (1995) del DIEC ja recull fonamentalisme, aplicat la lectura literal de l'Alcorà. El terme tradicional en català és conservadorisme extrem, que no només es referia a la religió sinó a alguns corrents polítics tradicionalistes nascuts en el .
Les bases del fonamentalisme En molts casos, el concepte del fonamentalisme ve irremeiablement lligat a la interpretació d'una Sagrada Escriptura (Bíblia, Alcorà, Torà…), sobre la qual, no obstant això, se sosté que és infal·lible, atemporal i universalment vàlida. Així, en oposició al procés de relativització de les "veritats absolutes" contingudes als Llibres Sagrats que es venia donant fins ara, trobem una rotunda afirmació del valor de cada versicle dels textos sagrats i una apologia de la seva aplicació literal, en alguns casos més enllà del que s'hagués fet mai. Sens dubte això suposa l'assumpció de dos supòsits: que Déu va atorgar als seus Profetes una visió unívoca de la seva voluntat i que aquesta està recollida i és disponible de manera directa als seguidors de la doctrina fonamentalista.
Oposició a la ciència Aquesta doctrina contrasta en la majoria dels casos amb la moderna visió científica de la realitat, que qüestiona gran part de les interpretacions antigues de les Escriptures. La ciència, des de la Il·lustració, ha anat desposseint les religions d'autoritat en molts camps; la qual cos, sumada a l'esgotament del positivisme científic durant el , hauria portat sectors de l'àmbit religiós a una espècie de "contraatac" amb forces renovades pel desencant davant de les presumptes promeses incomplertes d'una ciència que havia de deslliurar la raça humana de les misèries mil·lenàries en les quals s'havia vist immergida.
Oposició a Occident Estem davant d'un moviment de caràcter gairebé universal, però, sens dubte, no unitari, ni d'objectius clarament identificables, de fet sovint són excloents entre si. Molts grups definits com a fonamentalistes no usen aquesta definició o, al contrari, rebutgen que s'utilitzi per a gent que no siguin ells mateixos.
En general, podem dir que es tracta d'una reacció al paper passiu del fet religiós avalat per la concepció del món de l'Europa contemporània que va exportar i va imposar en molts llocs del món uns valors que molts perceben com un atemptat contra les seves arrels i la seva identitat. Per això, en moltes ocasions es percep el fonamentalisme com una doctrina antioccidental i s'associa exclusivament als moviments islamistes que s'oposen als sistemes autoritaris seculars establerts al món islàmic després de la descolonització.
Tanmateix, a la història s'han donat altres corrents de pensament que es podria qualificar de fonamentalistes en el seu moment, entre les que es pot citar la Reforma Protestant o els almohades i almoràvits que van envair Al-Àndalus. I, així mateix, existeixen moviments fonamentalistes en el si de països occidentals i basats en la cultura que es considera occidental. L'únic que es pot admetre és que el fonamentalisme va contra uns principis que el món occidental ha fet seus i que la seva tradició religiosa (cristianisme) ha assumit, sobre tot un aspecte especialment important: la separació entre religió i Estat i l'acceptació que les lleis humanes predominin sobre les divines. Aquesta diferència fa que el fonamentalisme sigui en uns règims un instrument totalitari o bé en d'altres es limiti a ser la ideologia d'un o diversos grups de pressió. Referent a això podríem parlar, per exemple, d'una oposició entre el fonamentalisme i la secularització de les societats; però no en particular contra Occident, encara que les societats occidentals s'identifiquin clarament amb aquest procés.
D'altra banda, és necessari recordar que el fonamentalisme no és una forma de conservadorisme sinó més aviat de tradicionalisme, de tornada als presumptes valors d'un passat idealitzat, amb totes les reformes que això requereixi. En cap cas no hi ha una tendència a mantenir el present o immediatament anterior, ja que precisament els fonamentalistes es queixen de la corrupció moral crònica del seu entorn i la necessitat d'una «purificació». Els caps pensants dels grups fundamentalistes fan referència a un passat exemplar que, en realitat, no està recollit en cap font sinó que és una idealització dels moments culminants de la cultura que els és pròpia.
Fonamentalisme en política Tota iniciativa fundamentalista està condemnada a immiscir-se en la política de l'Estat en el qual es desenvolupa per la seva mateixa naturalesa moralista i reformista. Ja que l'Estat té el monopoli de l'educació o, almenys, el seu control a pràcticament tot el món, els fonamentalistes es veuen constantment enfrontats a ell quan les seves doctrines són ignorades o, com ocorre habitualment, del tot criticades en l'ensenyament. És obvi que qualsevol moviment d'aquestes característiques buscarà la major difusió de les seves idees entre el gran públic i d'allà la necessitat de controlar els vehicles del saber. Els fonamentalistes solen basar-se en escoles de pensament preexistents i modificar-les a la seva mesura o bé crear les seves pròpies.
Els partits i associacions d'idees fonamentalistes estan actius als EUA, Israel i gairebé tots els països del món àrab, mentre que brillen per la seva absència a Europa i l'Àfrica. L'acceptació varia des de la seva prohibició a Algèria als exemples de fonamentalisme triomfant: el Wahhabisme que és la doctrina oficial de l'Aràbia Saudita i el règim dels Aiatol·làs xiïtes a l'Iran. Només veient les trajectòries d'ambdós països trobem la primera prova que el fonamentalisme no és incompatible amb una política prooccidental i, per ende, que l'orientació política del mateix està altament condicionada pels factors en els quals sorgeix.
Fonamentalisme religiós Hi ha hagut fonamentalisme en totes les religions al llarg de la història, tot i que predomina en les denominades "abrahàmiques": cristianisme, judaisme i islam. Parteixen d'una contrapocisió al laicisme i l'emancipació de la raó sorgits de la modernitat, a la que creuen causa dels mals del món. Analitzen el món contemporani aplicant sempre categories religioses. Tenen en comú l'assumpció dels seus llibres sagrats com a única veritat (en una lectura literal), la lluita contra partidaris d'altres interpretacions i la justificació de tots els seus actes per la voluntat de Déu. Proposen la transformació del món per tal d'establir un ordre social basat en categories que solen anomenar de "justicia" o de "veritat" En general els fonamentalistes són molt maniqueus: ells són els escollits que actuen justament i que detenen la veritat, i els altres són el mal, els que han oblidat o menyspreat el missatge diví.
Autors com Lawrence (1989) entenen el fonamentalisme sobretot en el context d'una lluita amb el modernisme i la modernitat. Mentre d'altres autors posen més èmfasi en altres paràmetres. Riesebrodt (1993), per exemple, conceptualitza el fonamentalisme com una mena de moviment tradicionalista radical, que normalment té el seu origen no tant en una gran lluita ideològica entre la modernitat i la tradició, sinó en la creixent incapacitat dels mitjans culturals tradicionals de veure's reflectits en les societats modernes o més concretament en les condicions de vida més urbanes. Um paràmetre central per Riesebrodt és la preocupació primordial dels fonamentalismes per mantenir o restablir una estructura patriarcal de la societat. Lechner (1985) ha incorporat variables com les emprades per Lawrence i per Riesebrodt i tracta als fonamentalismes, igual que Lawrence, com una forma d'antimodernisme en termes més generals, però com una forma particular, relativament recent, d'ordre social que es caracteritza per la diferenciació estructural, el pluralisme cultural, la inclusió social, el domini del món i l'orientació patriarcal