miniatura|Monument erigit en homenatge a Fausto Coppi el 2 de juliol de 2000 al Pas Pordoi (Dolomites) per la commune de Canazei El Giro d'Itàlia és una competició ciclista en ruta per etapes disputada a Itàlia, normalment celebrada al mes de maig i que té una durada de tres setmanes. És la segona prova per etapes més important del món, considerada una de les tres grans voltes, i forma part del calendari oficial de l'UCI World Tour.
Descripció La primera edició del Giro d'Itàlia s'inicià el 13 de maig de 1909 a Milà i tingué 8 etapes i 2.448 quilòmetres.
El líder de la classificació general duu un mallot rosa (maglia rosa), que és el color del diari esportiu milanès La Gazzetta dello Sport, organitzador de la cursa. El líder de la muntanya porta un mallot blau. També hi ha un mallot per a la classificació per punts o de la regularitat (la històrica maglia ciclamino).
Tres ciclistes comparteixen el rècord de victòries a la competició amb cinc triomfs: Alfredo Binda (entre 1925 i 1933), Fausto Coppi (entre 1940 i 1953) i Eddy Merckx (entre 1968 i 1974). El corredor que més vegades ha pujat al podi final ha estat Felice Gimondi (9 cops) i el corredor amb més victòries d'etapa és Mario Cipollini, que en l'edició de 2003 superà el rècord de 41 victòries que tenia Alfredo Binda des dels anys trenta.
HistòriaEl País La direcció de La Gazzetta dello Sport va projectar una cursa a imatge i semblança a la què 5 anys enrere s'havia implantat a França. L'agost del 1908, tanmateix, el diari generalista i gran competidor a Milà, el Corriere della Sera, planejava el mateix, partint amb l'avantatge que ja estava organitzant amb èxit una cursa d'automòbils. El projecte de la competència semblava comptar amb la col·laboració del Touring Club d'Italia i de la Bianchi, famosa casa de bicicletes de cursa. Finalment, en una elecció arriscada, ja que en aquell moment no hi havia cap garantia sobre les possibilitats econòmiques d'aquest esdeveniment, el 7 d'agost del 1908, el diari va anunciar -amb un titular en tres columnes- el naixement del primer Giro d'Itàlia de ciclisme, amb un croquis i un resum de la primera edició del reglament de la cursa. Amb elegància i estil, el Corriere della Sera va sumar-se a la iniciativa oferint al guanyador un premi de 3.000 lires, una xifra important donat que el pressupost d'aquella primera edició rondava les 25.000.A la Gazzetta
Des de llavors, el Giro d'Itàlia ha estat sempre associat a La Gazzetta dello Sport, un diari amb gran vocació organitzativa, donat que en la portada del primer exemplar de La Gazzetta (3 d'abril de 1896) ja s'anunciava la carrera Milà-Monza-Lecco-Erba, organitzada pel rotatiu. A més, el llavors setmanari organitzava la Volta a Llombardia des del 1905, la Milà-San Remo des del 1907 i fina unlment la ronda per tot Itàlia el 1909. És per això que des del 1931 el líder de la classificació vesteix la maglia rosa, en honor del color de la publicació.
Durant gairebé mig segle, el Giro va començar i finalitzar a Milà, la ciutat on es troba la seu de la Gazzetta dello Sport, diari organitzador de la prova. Encara que amb excepcions ocasionals, aquesta va ser la regla fins a l'any 1960: des d'aleshores, el lloc de partida es canvia cada vegada. Durant alguns períodes (1965, 1966, 1968, 1970, 1973, 1975 i 1981-1989) el lloc d'arribada ha canviat, però el 1990 es va restaurar la tradicional Milà, amb un circuit que es repeteix diverses vegades que serveix com a desfilada final.
El 2009, per commemorar el centenari de l'esdeveniment, l'arribada va tenir lloc a Roma. La capital ja havia estat escenari de l'etapa final els anys 1911 i 1950 i ho va tornar a ser el 2023. L'edició de 2010 i la del 2022 van acabar a Verona, tal com va passar en les edicions 1981 i 1984 i la de 2014, a Trieste.
El Giro transcorre principalment a Itàlia, però sovint s'inclouen la sortida o conclusió de l'etapa a l'estranger, especialment en els països limítrofs o propers com San Marino, França, Principat de Mònaco, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Algunes etapes han transcorregut pels Països Baixos, Bèlgica, Alemanya (2002 i 2006), Grècia (1996), Irlanda (2014), Israel (2018) o Hongria (2022).
1909-1914: Les primeres edicions miniatura|El Stelvio, un dels cims mítics del Giro El 13 de maig de 1909, a la plaça de Loreto de Milà, va començar el primer Giro d'Itàlia. En aquella edició de 8 etapes només 49 dels 115 participants van aconseguir completar els 2.448 quilòmetres de què constava la prova. Tots els ciclistes eren italians, a excepció de quatre francesos, i s'organitzaven en equips de quatre integrants cadascun. Luigi Ganna va ser el vencedor de la general a l'arribada a Milà del dia 30. Va ser acompanyat al podi per Carlo Galetti i Giovanni Rossignoli.
El primer dominador del Giro va ser precisament Galetti, guanyador des de 1910 fins a 1912. Aquest any es va crear una classificació general per equips, que va ser guanyada l'equip Atala, composta per Galetti, Giovanni Micheletto, Eberardo Pavesi i Luigi Ganna. Les proves no van acabar aquí, ja que en aquests anys es va decidir assajar amb la fórmula "un dia de carrera, un dia de descans". El 1910, Jean-Baptiste Dortignacq va ser el primer ciclista no italià que va guanyar una etapa i, el 1911, Lucien Petit-Breton es va convertir en el primer líder estranger del Giro.
Els primers anys van ser plens d'obstacles. El 1911, en el transcurs d'una etapa per Nàpols, els ciclistes van haver de fugir camp a través d'un ramat de toros, poc després van continuar peu a terra per travessar una carretera impracticable, escortats pels llançaments de tomàquets i insults dels espectadors, mentre que un any després l'etapa entre Pescara i Roma va haver de suspendre's en desbordar-se un riu. El 1913, l'últim any en què la classificació general va ser per punts i no per temps, Carlo Oriani es va convertir en el primer ciclista a vèncer en una edició del Giro sense sumar cap triomf d'etapa. L'últim Giro abans de la Gran Guerra va ser per al bolonyès Alfonso Calzolari, que va formar part de la infanteria italiana en la Primera Guerra Mundial i que mai va tornar a pujar al lloc més alt del podi a la ronda italiana.
1919-1930: La consolidació miniatura|Alfredo Binda al 1924 El 1919 va tornar el Giro. El piemontès Costante Girardengo es va convertir en el primer campionissimo del ciclisme italià en vèncer en set de les deu etapes. El guanyador el 1920 va ser Gaetano Belloni, que sempre havia estat a l'ombra del guanyador de l'any anterior. En l'edició següent Girardengo es va prendre la revenja i va guanyar les quatre primeres etapes, fins que a la cinquena es va haver de retirar, però Belloni no va poder aprofitar l'ocasió i va acabar per darrere de Brunero per 41 segons.
El 1922, la primera etapa va ser molt polèmica perquè es va canviar la ruta prevista. Alguns equips es van retirar com a protesta i només 15 dels 75 participants van completar la ronda. Brunero va repetir títol. El gran Girardengo va tornar a dominar en vuit de les deu etapes el 1923, per emportar-la seva última classificació general gràcies a la seva capacitat per vèncer a l'esprint i en muntanya.
El 1924 el Giro va viure un boicot per diverses nacions. La cursa va tenir una autèntica protagonista: Alfonsina Strada, la primera dona a participar, que va completar sense dorsal tot el Giro i va ser rebuda entre aplaudiments a la meta final de Milà.
1925 va suposar l'entrada en la història del Giro d'un dels mítics corredors italians: Alfredo Binda. El ciclista, a qui sempre el va caracteritzar la seva fúria i el seu instint, va aconseguir un avantatge de gairebé cinc minuts sobre Girardengo a la general. En la següent edició, la rivalitat entre ambdós es va veure truncada per una caiguda de Binda en la primera etapa i la retirada del seu rival a la setena. Aquest any es va produir una de les majors participacions de les primeres edicions: 204 inscrits, encara que només van acabar 40.
El 1927 la filosofia de carrera va ser una mica diferent. S'afegeixen tres etapes i es redueixen els dies de descans. A conseqüència d'això, les etapes són més curtes (només una sobrepassava els 300 quilòmetres). Van partir 258 ciclistes, però només 79 van finalitzar. Binda es va imposar amb autoritat, amb el lideratge de principi a fi i guanyant dotze de les quinze etapes, un rècord no superat en la carrera italiana.
Poc canvia el 1928 i 1929, ja que Binda va ser el vencedor de les dues edicions. Davant l'absoluta superioritat, el patró del Giro, Armando Cougnet, va oferir a Binda un premi superior al del guanyador (22.500 lires) a canvi que no participés en la següent edició. El jove Luigi Marchisio, vencedor de dues etapes, va guanyar l'edició de 1930, que va introduir la novetat de circular per terres sicilianes, on van transcórrer les tres primeres etapes.
1931-1940: de l'era Binda a l'era Bartali vs. Coppi miniatura|Fausto Coppi al 1952 L'emblemàtica maglia rosa s'instaura el 1931 i Learco Guerra tindrà l'honor d'estrenar-la, mentre que la victòria final va ser per al petit piemontès Francesco Camusso. El 1932 la principal sorpresa la va donar un gregari, Antonio Pesenti, que es va portar el Giro gràcies a una escapada en l'etapa amb final a Foggia, en la qual va aconseguir un avantatge que mantindria fins al final de la prova.
Alfredo Binda aconsegueix el seu cinquè Giro d'Itàlia l'any 1933. Aquest any la principal novetat del recorregut va ser una etapa contrarellotge que constava de 62 quilòmetres entre Bolonya i Ferrara. Vicente Trueba, que va finalitzar 43è, a més d'una hora i mitja del líder, va ser el primer espanyol que acabava un Giro. El Gran Premi de la Muntanya es va instaurar també aquest any, amb quatre alts puntuables.
El primer any veritablement bo de Learco Guerra va ser 1934, coincidint amb una manera més precisa de mesurar el temps que va ser aplicada en les dues contrarellotges: la primera, de Liverno a Pisa (45 quilòmetres) i la segona, de Bolonya a Ferrara (59 quilòmetres). Els tifossi cridaven a Guerra la locomotora humana i el seu ídol no va desaprofitar l'oportunitat de guanyar deu de les 17 etapes. Aquest any es va instaurar que el líder de la classificació de la muntanya havia de portar una maglia verda.
Al Giro de 1935 té lloc l'arribada del toscà Gino Bartali, tot un talent. Gino il pio participava en els seus 21 anys per primera vegada a la ronda italiana i actuava de gregari de Martano. El debutant va obtenir un triomf d'etapa i va guanyar la classificació de la muntanya, però Vasco Bergamaschi, vencedor de deu etapes, es va imposar en la classificació general per davant de Martano i Olmo.
A causa de les sancions econòmiques imposades a Itàlia pel conflicte d'Abissínia, el Giro va haver de prescindir de corredors estrangers l'any 1936. Girardengo es va retirar en la tercera etapa, Guerra es va despertar dels seus somnis de victòria al xocar amb un cavall i acabar ingressat en un hospital amb un braç trencat, mentre la jove promesa Galetti patia problemes d'equilibri. Així, Bartali, que va perdre tres minuts en la setena etapa, es va endur la general.
El 1937 s'experimenta amb una contrarellotge en la primera etapa (Rieti-Terminillo), una autèntica cronoescalada. El Giro de 1940 veu néixer un nou astre: Fausto Coppi. Company d'equip de Bartali al Legnano, es converteix en la nova esperança italiana. La maglia rosa va passar a ser seva en l'última etapa, amb arribada a Milà. El 9 de juny Mussolini anunciarà que Itàlia entrava en guerra i s'obre el segon parèntesi en la història de la prova.
1946-1956: Un Giro Internacional miniatura|Hugo Koblet el 1954 Després de la Segona Guerra Mundial es recupera el Giro l'any 1946. Es va donar una autèntica sorpresa amb la victòria de Bartali amb 47 segons d'avantatge sobre Coppi. El 1947 Coppi es va prendre la revenja amb un marge de 1m 43s malgrat un mal inici que va aprofitar Bartali per posar-se líder.