Un sil·labari és un conjunt de caràcters o símbols que representen (o aproximen) síl·labes que formen les paraules. Un símbol en un sil·labari normalment representa un so consonàntic seguit d'un so vocàlic.Peter Daniels, 1996. "The Study of Writing Systems", p. 4. A: Daniels & Bright, The World's Writing Systems. En un autèntic sil·labari no hi ha similituds gràfiques entre caràcters fonèticament relacionats (tot i que alguns sí que en tenen similituds gràfiques per a les vocals). Això vol dir que els caràcters que representen "ke", "ka" i "ko" no tenen una similitud gràfica per a indicar el so "k" que comparteixen.
Origen i principi La filòloga clàssica italiana Silvia Ferrara assenyala que en el llenguatge, el so s'emet naturalment en forma de síl·labes, de manera que els primers escrits s'organitzen al voltant de l'estructura sil·làbica. Assenyala que pensem en síl·labes, ens comuniquem en síl·labes, cantem en síl·labes, vam inventar l'escriptura en síl·labes i que tota la nostra comunicació gira al voltant de la síl·laba. Al seu entendre, l'èxit de l'alfabet (un sol so corresponent a una sola lletra) en la cultura occidental és, doncs, només una coincidència, un epifenomen cultural, una improbabilitat amb un fort impacte.
Així, els escrits de tipus sil·labari veuen en principi la consonant «amb» una vocal, de manera que la seva unitat bàsica és la síl·laba, a diferència dels sistemes alfabètics que «descomponen» la llengua en consonants i vocals. Com a resultat, el sil·labari sovint requereix un nombre més gran de signes que l'alfabet: entre 80 i 120 de mitjana per al primer, en comparació amb una trentena per al segon. Per tant, aquest últim és més «econòmic».
Probablement els primers símbols eren aquells on hi havia coincidència entre paraula i síl·laba o entre lexema i símbol i des d'allà es crearen totes les síl·labes per analogia.
Llengües miniatura|Els sil·labaris sovint comencen com a logogrames simplificats, com es mostra aquí amb el sistema d'escriptura japonès katakana. A l'esquerra hi ha la lletra moderna, amb la seva forma original de caràcter xinès a la dreta. miniatura|240x240px|Senyal d'aturada multilingüe que utilitza l’alfabet llatí i el sil·labari cherokee a Tahlequah, Oklahoma Entre les llengües que utilitzen l'escriptura sil·làbica hi ha el japonès, el cherokee, el vai, les llengües yi de l'Àsia oriental, la llengua criolla ndyuka, d'origen anglès, el xiangnan tuhua i l'antiga llengua grec micènic (lineal B). Alguns també creuen que el lineal A cretenc i el seu derivat xiprominoic són escriptures sil·làbiques, tot i que, com que romanen sense codificar, això no s'ha confirmat.
L'idioma japonès empra dos sil·labaris (kana), que són hiragana i katakana. S'empren principalment per a escriure paraules gramaticals així com paraules estrangeres, per exemple hotel és ho-te-ru en japonès. Com que la síl·laba típica japonesa és de forma CV (consonant + vocal), el sil·labari està ben adaptat per escriure l'idioma. Com que el japonès utilitza principalment síl·labes CV (consonant + vocal), un sil·labari és molt adequat per escriure la llengua. Com en molts sil·labaris, les seqüències vocals i les consonants finals s'escriuen amb glifs separats, de manera que tant atta com kaita s'escriuen amb tres kana: あった (at-ta) i かいた (ka-i-ta). Per tant, s'anomena més correctament sistema d'escriptura moraica, amb síl·labes que consten de dues mores corresponents a dos símbols kana.
Altres idiomes que utilitzen una escriptura per a síl·labes inclouen el grec micènic (lineal B), idiomes nadius americans com el sil·labari cherokee i africans com el vai i el mende. L'escriptura cuneïforme també és un sil·labari, encara que amb alguns elements no sil·làbics.
L'etíop i moltes llengües del subcontinent indi tenen alfabets coneguts com a abugida, que a un occidental li poden semblar sil·labaris, però que no ho són pas (veure l'apartat següent).
Els caràcters xinesos, l'escriptura cuneïforme utilitzada per al sumeri, l'accadi i altres llengües; i l'antiga escriptura maia són en gran part de naturalesa sil·làbica, tot i que es basen en logogrames. Per això, de vegades se'ls anomena logosil·làbics.
Les llengües que utilitzen sil·labaris avui dia tendeixen a tenir una fonotàctica simple, amb predomini de síl·labes monomoraiques (CV). Per exemple, l'escriptura yi moderna s'utilitza per escriure llengües que no tenen diftongs ni codes de síl·labes; inusualment entre els sil·labaris, hi ha un glif separat per a cada combinació consonant-vocal-to (CVT) de la llengua (a part d'un to que s'indica amb un diacrític).
Pocs sil·labaris tenen glifs per a síl·labes que no són monomoraiques, i els que abans en tenien s'han simplificat amb el temps per eliminar aquesta complexitat. Per exemple, el sil·labari Vai originalment tenia glifs separats per a les síl·labes que acabaven en una coda (doŋ), una vocal llarga (soo) o un diftong (bai), tot i que no hi havia prou glifs per distingir totes les combinacions CV (algunes distincions es van ignorar). L'escriptura moderna s'ha ampliat per cobrir totes les mores, però alhora s'ha reduït per excloure totes les altres síl·labes. Les síl·labes bimoraiques ara s'escriuen amb dues lletres, com en japonès: els diftongs s'escriuen amb l'ajuda dels glifs V o h V, i les codes nasals s'escriuran amb el glif per a ŋ, que pot formar una síl·laba pròpia en Vai.
Diferència amb els abugides Les llengües de l'Índia i el sud-est asiàtic, així com les llengües semítiques etíops, tenen un tipus d'alfabet anomenat abugida o alfasil·labari. En aquests escriptures, a diferència dels sil·labaris purs, les síl·labes que comencen amb la mateixa consonant es representen en gran part amb grafemes basats regularment en elements gràfics comuns. Normalment, cada caràcter que representa una síl·laba consta de diversos elements que designen els sons individuals d'aquesta síl·laba.
Al , aquests sistemes s'anomenaven sil·làbics, un terme que ha sobreviscut en el nom de Sil·labaris indígenes canadencs (també un abugida).
En un veritable sil·labari hi pot haver similitud gràfica entre caràcters que comparteixen un so consonant o vocal comú, però no és sistemàtica ni gens regular. Per exemple, els caràcters de ka ke ko en hiragana japonès – か け こ – no tenen cap semblança per indicar el seu so /k/ comú. Compareu-ho amb l'escriptura Devanagari, un abugida, on els caràcters de ka ke ko són क के को respectivament.
Comparació amb els alfabets El català admet estructures sil·làbiques més complexes, que dificulten la seva escriptura amb un sil·labari. Per poder escriure en català emprant un sil·labari, cada síl·laba possible en català requeriria un símbol diferent. Així, farien falta caràcters diferents per "pot", "poc", "pom", "pon", "pol"; "por", "pou", etc., a més de la dificultat de representar grups consonàntics com ara "plou", "prou", etc.
Així, el sil·labari només és una opció raonable en idiomes que tenen síl·labes senzilles de tipus CV.
Igualment l'anglès permet estructures sil·làbiques complexes, cosa que dificulta l'escriptura de paraules en anglès amb un sil·labari. S'ha calculat que un sil·labari "pur" de l'anglès requeriria més de 10.000 caràcters diferents per a cada síl·laba possible (per exemple signes diferents per "half" (mig) i "have" (tenir)). Tanmateix, aquests sistemes purs són rars. Una solució alternativa a aquest problema, comú a diversos sil·labaris d'arreu del món (inclosos els manlleus anglesos en japonès), és afegir una vocal fictícia paragògica, com si la coda de la síl·laba fos una segona síl·laba: ha-fu per a "half" i ha-vu per a "have".
Llista de sil·labaris i sistemes relacionats Elamita lineal utilitzat a l'Iran entre -2300 i -1800, el caràcter sil·làbic del qual va ser provat durant la publicació el 2020 del seu desxiframent per François Desset;. El sil·labari sumeri - accadi, també utilitzat per moltes llengües de l'antic Orient Pròxim. El lineal A, dissenyat i utilitzat a Creta durant l'era minoica, és un dels primers sistemes d'escriptura europeus. Els sistemes moraid dels kanas japonesos (hiragana i katakana). La llengua cheokee utilitza un sil·labari inventat per Sequoyah a principis del . El sil·labari Yi, utilitzat per escriure el Nosu, una varietat de la llengua tibetobirmana parlada a Sichuan, Xina, ha estat estandarditzat des del 1979 . El sil·labari Geba, que permet l'escriptura (juntament amb els pictogrames de l'escriptura Dongba ) del naxi, una varietat de la llengua lolo-birmana parlada a Yunnan, Xina . El nüshu, que era utilitzat exclusivament per dones al comtat de Jiangyong, província de Hunan, Xina, i la darrera usuària del qual va morir el 2004 . Lineal B, antigament utilitzat per escriure el micènic, una forma arcaica del grec antic. Escriptura maia, que consisteix en caràcters que corresponen a paraules o síl·labes; una mateixa síl·laba es pot representar de diverses maneres. Els sil·labaris indígenes canadencs (utilitzats per Inupiaq, Inuktun, Inuktitut, Groenlandès, però també Blackfoot i Cree ) també es poden considerar alfasil·labs, els caràcters utilitzats per denotar sons similars són similars. El sil·labari Ditema tsa Dinoko creat per a les llengües SiNtu (llengües del sud d'Àfrica).Writing Systems (12 May 2017) "Perhaps the most contemporary and creative African script is known as Ditema Tsa Dinoko (Isibheqe Sohlamvu in Zulu). This script can be used to write any Southern Bantu language, such as Sesotho, Zulu, and Tswana. The Southern Bantu languages are found in South Africa, Botswana, Mozambique, and Zimbabwe. Created within the past three years by linguists, programmers, and designers, this special writing system is inspired by traditional litema art of Lesotho." See also e.g.:
Referències
Bibliografia
Halliday, M.A.K., Spoken and written language, Deakin University Press, 1985