El tió de Nadal, conegut segons la zona com a soca, xoca o tronc(a) de Nadal i anomenat sovint, simplement, tió, és un dels elements més coneguts de de la mitologia catalana. Es tracta d'una tradició molt arrelada a Catalunya i Andorra, però també a l'Aragó (on es diu, en aragonès, tronca, toza o tizón de Nadal/Navidat), Occitània (on es diu, en occità, cachafuòc o soc de Nadal) i altres llocs. Antigament, aquesta tradició s'havia mantingut també a Mallorca amb el nom de 'Nadaler', però actualment ja no s'hi conserva.

Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix a aconseguir un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal. Normalment, el 8 de desembre, dia de la Puríssima Concepció, es col·loca en algun racó de casa amb una manta perquè no tingui fred i se l'alimenta diàriament fins al dia que es fa cagar. Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta (una o diverses cadires, per exemple), un tros de suro, o una caixa, de mides diferents segons convingui per l'espai i mides dels regals, que haurà de cagar.

Origen Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern. El tió és un ritual d'origen rural, significa l'abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l'auguri del renaixement de la natura després de l'estació hivernal. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps.

La tradició Pels volts del dia de la Puríssima (8 de desembre), es comença a donar menjar cada dia al tió, i se'l tapa amb una manta perquè no passi fred. Al tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. En realitat, hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.

El tió generalment es fa cagar el 24 de desembre al vespre o el 25 abans del dinar familiar. A les cases amb llar de foc hi ha qui hi posa el tió una estona abans de fer-lo cagar, o mentre ho fa, ja que per cagar ha d'estar encès. Però avui en dia, com que a la majoria de les cases no hi ha llar de foc, ja no s'encén.

Per fer-lo cagar, generalment s'envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se'l colpeja per torns o tots plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.

Tradicionalment, el tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Actualment, però, ha pres importància en algunes llars, on és qui obsequia la mainada o tota la família amb els principals regals de Nadal, grossos o petits, a més dels obsequis tradicionals. Per a aquesta avinentesa hom acostuma a alçar el tió recolzant-lo en dues o més cadires o peces que permetin que cagui objectes més grossos.

A més dels tions propis hom n'estableix a casa de familiars, com ara a cals avis, oncles, etc., de manera que els infants poden arribar a fer cagar més d'un tió. Quan els mateixos nens no poden fer-los cagar tots, s'actua semblantment al matí de Reis en qualsevol dels dies successius (aprofitant normalment alguna de les reunions familiars que es produeixen, com Sant Esteve o dies subsegüents) i la xicalla troba els regals que els han estat cagats pel tió el dia 24 o 25.

També hi ha llocs en què el tió és comunal i tots els xics del poble acudeixen a atiar-lo per rebre els regals.

En diferents indrets de Catalunya s'ha incorporat a les celebracions de Nadal l'Oncle Buscall, un personatge que viu als boscos i que amb els seus cosins acompanya l'arribada del tió. L'Oncle Buscall té cura dels tions que es desperten als arbres, d'on els despenja i els lliura a la canalla perquè els facin cagar.

A Mallorca es documenta la presència del Tió de Nadal a la pagesia a final del i començament del , però no es descriu una tradició en la qual el Tió és un ésser animat que dona regals als infants, sinó simplement la d'un tronc molt gros (un tió) que crema durant tota la nit de Nadal i que simbolitza l'escalfor de la llar i els membres de la família i el naixement de Jesucrist.

El cagatió També existeix la denominació cagatió referida a la festa de fer cagar el tió. És adequada per a referir-se a la festa, però no al tió en si mateix. La paraula té l'origen en les cançons tradicionals que comencen amb aquests mots, en què «caga» és un verb en imperatiu, per exemple: «Caga, tió, / ametlles i torró».

Cançons A Catalunya Tractant-se de cançons simples i basades en ritmes senzilles, ja que tradicionalment han estat creades i cantades per nens, hi ha moltes variacions sobre la mateixa lletra. Les més conegudes a Catalunya són les següents:

</center>

A la Catalunya Nord, la versió més corrent fa:

A l'Aragó A la Franja de Ponent hi ha les versions en català:

A la resta d'Aragó hi ha diferents cançons en aragonès, com l'exemple següent:

A Escalona (Osca), el més gran de casa, o l'amo de la casa, encenia les brases i deia:

Notes

Referències

Vegeu també Caganer Gabon-zuzi Bûche de Noël

Enllaços externs

El tió a festes.org El tió al Web de l'Agència Catalana de Turisme

Categoria:Mitologia catalana Categoria:Mitologia aragonesa Categoria:Nadal a Catalunya Categoria:Arbres en la mitologia Categoria:Portadors de regals de Nadal