El color blanc neix de la composició de tots els altres colors, és a dir, que reflecteix tots els rajos de l'espectre combinats. Aquest fet va ser descobert per Isaac Newton quan, en fer passar llum blanca per un prisma, va veure com es descomponia en els diferents colors que la formen. A aquest fenomen s'anomena dispersió.
Lèxic i blanc En català, així com en les diferents llengües romàniques, la paraula prové del mot llatí blancus, i que el podem trobar en la forma blanc en el català, occità i francès, blanco en castellà, bianco en italià, branco en gallec, etc. El germànic també tenia la paraula blankaz (amb el significat de blanca, brillant, encegadora), manllevada també del món llatí.
La paraula white, en l'anglès actual, prové de l'anglès antic hwīt, en última instància, d'un protogermànic també es reflecteix a l'alt alemany antic , ON , gòtic. . L'arrel és, en última instància, de la llengua protoindoeuropea *kwid-, que sobreviu també en sànscrit "ser blanc o brillant"Sanskrit-Lexicon.uni -koeln.de (Diccionari sànscrit-anglès Monier Williams, p. 1106). i eslavó "light ".Max Vasmer, Этимологический словарь русского языка, т.III, Москва 1971, 575–76.OED; La paraula islandès per al blanc, , deriva directament de la forma nordic antic de la paraula .
Algunes llengües no europees tenen una gran varietat de termes per al blanc. La llengua Inuit té set paraules diferents per a set matisos diferents de blanc. El sànscrit té paraules específiques per al blanc brillant, el blanc de les dents, el blanc del sàndal, el blanc de la lluna de tardor, el blanc de la plata, el blanc de la llet de vaca, el blanc de les perles, el blanc d'un raig de sol, i el blanc de les estrelles. El japonès té sis paraules diferents, depenent de la brillantor o l'apagada, o si el color és inert o dinàmic.
El blanc es considera un dels termes bàsics de color i és un dels primers en aparèixerDryer, Matthew S. & Haspelmath, Martin (eds.). The World Atlas of Language Structures Online. Leipzig: Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology. (la distinció fosc / clar és present a totes les llengües).
Història i art Història prehistòrica i antiga El blanc va ser un dels primers colors utilitzats en l'art. La cova de Lascaux a França conté dibuixos de toros i altres animals dibuixats per artistes del Paleolític fa entre 18.000 i 17.000 anys. Els artistes del Paleolític van utilitzar calcita o guix, de vegades com a fons, de vegades com un element destacat, juntament amb carbó vegetal i ocre vermell i groc en les seves vívides pintures rupestres.Pastoureau, Michel ( 2005). Le petit livre des couleurs, p. 47.
A l'antic Egipte, el blanc estava connectat amb la deessa Isis. Els sacerdots i sacerdotesses d'Isis només vestien de lli blanc, i s'utilitzava per embolicar mòmies. Varichon, Anne (2000). Couleurs – pigments et teintures dans les mains des peuples, p. 16.
A Grècia i en altres civilitzacions antigues, el blanc s'associava sovint amb la llet materna. A la mitologia grega, el déu principal Zeus es nodria del pit de la nimfa Amaltea. Al Talmud, la llet era una de les quatre substàncies sagrades, juntament amb el vi, la mel i la rosa.Varichon, Anne (2000). Couleurs – pigments et teintures dans les mains des peuples, p. 21.
Els antics grecs veien el món en termes de foscor i llum, de manera que el blanc era un color fonamental, segons Plini el Vell a la seva Història natural, Apel·les de Colofó () i el altres pintors famosos de l'antiga Grècia utilitzaven només quatre colors en les seves pintures; blanc, vermell, groc i negre.Gage, John (1993). Color and Culture, p. 29. Per a pintar els grecs utilitzaven el pigment blanc de plom altament tòxic, elaborat mitjançant un procés llarg i laboriós.St. Clair, Kassia (2016). The Secret Lives of Color, p. 43-44.
Una toga blanca llisa, coneguda com a toga virilis, era usada per a ocasions cerimonials per tots els ciutadans romans de més de 14 a 18 anys. Els magistrats i certs sacerdots portaven una toga praetexta, amb una ampla franja morada. En temps de l'emperador August, cap home romà podia presentar-se al fòrum romà sense una toga.
Els antics romans tenien dues paraules per a blanc; albus, un blanc llis, (la font de la paraula albino); i candidus, un blanc més brillant. Un home que volia un càrrec públic a Roma portava una toga blanca il·luminada amb guix, anomenada toga candida, origen de la paraula candidat. La paraula llatina candere significava brillar, ser brillant. Va ser l'origen de les paraules espelma i càndid.Webster's New World Dictionary of the American Language, 1964.
A l'Roma antiga, les sacerdotesses de la deessa Vesta vestien amb túniques de lli blanc, una palla o xal blanca i un vel blanc. Protegien el foc sagrat i els penates de Roma. El blanc simbolitzava la seva puresa, lleialtat i castedat.
Història postclàssica L'església paleocristiana va adoptar el simbolisme romà del blanc com el color de la puresa, el sacrifici i la virtut. Es va convertir en el color que portaven els sacerdots durant la missa, el color que portaven els monjos de l'Orde del Cister, i, sota el papa Pius V, antic monjo de l'Orde dels Predicadors o Orde Dominicana, es va convertir en el color oficial que portava el mateix papa. Els monjos de l'Orde de Sant Benet vestien amb el blanc o gris de la llana natural sense tenyir, però després es van canviar pel negre, el color de la humilitat i la penitència.
En el món de l'art d'història postclàssic, l'anyell blanc es va convertir en el símbol del sacrifici de Crist en nom de la humanitat. Joan Baptista va descriure Crist com l'anyell de Déu, que va prendre sobre ell els pecats del món. El xai blanc va ser el centre d'una de les pintures més famoses de l'època medieval, el Retaule de Gant de Jan van Eyck.Zuffi, Stefano (2012). Color in Art, p. 224–25.
El blanc també era el color simbòlic de la transfiguració. L'Evangeli de Sant Marc descriu la roba de Jesús en aquest esdeveniment com a «brillant, molt blanca com la neu». Artistes com Fra Angelico van utilitzar la seva habilitat per capturar la blancor de les seves peces. En la seva pintura de la transfiguració al convent de Sant Marc a Florència, Fra Angelico va emfatitzar la peça blanca utilitzant un fons daurat lleuger, col·locat en un halo en forma d'ametlla.Zuffi, Stefano (2012). Color in Art, p. 226–27.
L'unicorn blanc era un tema comú dels manuscrits, pintures i tapissos d'història postclàssica. Era un símbol de puresa, castedat i gràcia, que només podia ser capturat per una verge. Sovint es retratava a la falda de la Mare de Déu.Zuffi, Stefano. Color in Art, p. 232–33.
Durant la història postclàssica, els pintors rarament barrejaven colors; però en el Renaixement, l'influent humanista i erudit Leon Battista Alberti va animar els artistes a afegir blanc als seus colors per fer-los més clars, més brillants i afegir hilaritas, o alegria. Molts pintors van seguir el seu consell, i la paleta del Renaixement va ser considerablement més brillant.John Gage, (1993), Color and Culture, p. 117–19.
Història moderna Fins al segle XVI, les vídues usaven habitualment el blanc com a color de dol. Les vídues dels reis de França van vestir de blanc fins a Anna de Bretanya al . Molts cavallers també portaven una túnica blanca, juntament amb una capa vermella, que mostrava que els cavallers estaven disposats a donar la seva sang pel rei o l'Església.
Segles XVIII i XIX El blanc va ser el color dominant dels interiors arquitectònics en el període barroc i especialment de l'estil rococó que el va seguir al . Els interiors de l'església van ser dissenyats per mostrar el poder, la glòria i la riquesa de l'església. Semblaven estar vius, plens de corbes, asimetries, miralls, daurats, estàtues i relleus, unificats pel blanc.
El blanc també era un color de moda tant per a homes com per a dones al . Els homes de l'aristocràcia i les classes altes portaven perruques blanques en pols i mitges blanques, i les dones portaven elaborats vestits blancs i pastel brodats.
Després de la Revolució Francesa, un blanc més auster (blanc cassé) es va convertir en el color més de moda en els vestits de les dones que es van modelar segons els vestits de l'antiga Grècia i la Roma republicana. A causa del disseny força revelador d'aquests vestits, les dones que els portaven eren anomenades les merveilleuses (les meravelloses) pels francesos d'aquella època.Chronique des métropoles:Paris, p. 83, publ. Dargaud 2003 L'estil Imperi sota l'emperador Napoleó I es va inspirar en els vestits més conservadors de l'antiga Roma imperial. Els vestits estaven molt de moda però abrigaven poc tenint en compte les condicions meteorològiques més severes del nord de França; el 1814 l'antiga dona de Napoleó, Joséphine de Beauharnais, va agafar pneumònia i va morir després de passejar per l'aire fred de la nit amb el tsar Alexandre I de Rússia.Roberts, Andrew (2014). Napoleó – Una vida. Viking Press, , pàg. 723–24
El blanc era el color universal tant de la roba interior masculina com femenina i dels llençols als segles XVIII i XIX. Era impensable tenir llençols o roba interior de qualsevol altre color. El motiu era senzill; la manera de rentar la roba amb aigua bullint feia que els colors s'esvaïssin. Quan s'esgotava el lli, es recollia i es convertia en paper d'alta qualitat.Michel Pastoureau (2005), Le petit livre des couleurs, pàg. 50–51.
El pintor nord-americà del segle XIX James McNeill Whistler (1834–1903), treballant al mateix temps que els impressionistes francesos, va crear una sèrie de pintures amb títols musicals on va utilitzar el color per crear estats d'ànim, com els compositors utilitzaven la música. La seva pintura Symphony in White No. 1 – The White Girl, que va utilitzar com a model la seva amant Joanna Hiffernan, va utilitzar colors delicats per retratar la innocència i la fragilitat, i un moment d'incertesa.Stefano Zuffi (2012), Color in Art, p. 260.
Segles XX i XXI El moviment blanc va ser l'oposició que es va formar contra els bolxevics durant la Guerra Civil Russa, que va seguir la Revolució Russa el 1917. El moviment, finalment va ser derrotat pels bolxevics el 1921–22, i molts dels seus membres van emigrar a Europa.
A finals del , el blanc de plom encara era el pigment més popular; però entre 1916 i 1918, empreses químiques de Noruega i els Estats Units van començar a produir blanc de titani, fet d'òxid de titani. Va ser identificat per primera vegada al segle XVIII pel químic alemany Martin Klaproth, que també va descobrir l'urani. Tenia el doble de poder de cobertura que el blanc de plom i era el pigment blanc més brillant conegut. El 1945, el 80 per cent dels pigments blancs venuts eren blanc de titani.Ball, Philip (2001). Bright Earth, Art and the Invention of Colour, p. 484–85.
L'absolutisme del blanc va atreure els pintors modernistes. Va ser utilitzat en la seva forma més senzilla pel pintor suprematista rus Kazimir Malevich en el seu quadre de 1917 "el quadrat blanc", el company del seu anterior "quadrat negre". També va ser utilitzat pel pintor modernista holandès Piet Mondrian. Les seves pintures més famoses consistien en un llenç blanc pur amb quadrícula de línies negres verticals i horitzontals i rectangles de colors primaris.
El blanc i negre també va atreure als arquitectes modernistes, com Le Corbusier (1887–1965). Va dir que una casa era una màquina per viure-hi i va demanar una «arquitectura tranquil·la i potent» construïda amb formigó armat i acer, sense cap ornament ni volants.Le Corbusier. Toward an Architecture. Translated by John Goodman. Los Angeles: Getty Research Institute, 2007 Gairebé tots els edificis de l'arquitecte contemporani Richard Meier, com el seu museu a Roma per albergar l'antiga Ara Pacis romana, o Altar de la Pau, són molt blancs, en la tradició de Le Corbusier.
Comprensió científica (ciència del color)