Vardanes II Mamiconi fou príncep de la casa dels Mamiconis d'Armènia, i cap de la revolta nacional contra la imposició del mazdaisme pels perses el 450-451. Era el cap de la família noble dels Mamiconis i posseïdor del títol hereditari de , el comandant suprem de les forces armades armènies. Vardan i la majoria dels seus camarades van morir a la batalla d'Avarayr el 451, però el seu sacrifici va ser immortalitzat a les obres dels historiadors armenis Elishe i Ghazar Parpetsi . És considerat un heroi nacional entre els armenis i venerat com a màrtir i sant de l'Església Apostòlica Armènia i de l'Església Catòlica Armènia. Vardan i la rebel·lió que va liderar es commemoren en nombroses obres d'art i literatura. Segons Arshag Chobanian, "Per a la nació armènia, Vartan [...] és la figura més estimada, la més sagrada de la seva història, l'heroi simbòlic que tipifica l'esperit nacional."
Biografia Vardanes Mamiconi va néixer aproximadament l'any 387 a l'assentament d'Ashtishat, a la regió de Taron, fill d'Hamazaspes Mamiconi i Sahakanoysh, filla del patriarca Sahak d'Armènia. Tenia dos germans menors, Hamazaspes i Maïctes. Va ser educat a Vagharshapat, a l'escola fundada pel patriarca Sahak i Mesrop Mashtots . Després de la mort del seu pare, es va convertir en el cap de la família noble dels Mamiconis. El 420, va anar a Constantinoble amb Mesrop Mashtots i va ser nomenat estrateat (general) de l'Armènia bizantina per Teodosi II.
El 421 els armenis van aprofitar la guerra civil a Pèrsia per a revoltar-se sota la direcció de Narses Djidjrakatsi i van expulsar a les guarnicions perses, però els nakharark no es van avenir entre ells i cadascun va governar les seves terres durant uns tres anys. Sant Isaac va enviar el seu net a demanar ajuda a l'Imperi Romà d'Orient sense èxit.
El 422, va tornar a Vagharshapat i després va anar a Ctesifont, on el rei sassànida Bahram V el va reconèixer com a del Regne d'Armènia; el càrrec d', el comandant suprem de les forces armades armènies, era ostentat hereditàriament per la família dels Mamiconis. Vardanes va conservar aquest títol després de l'abolició del Regne d'Armènia el 428.
Vers el 423 els nakharark van demanar al rei Bahram que els donés com a rei a Artaxes, el fill de Vahram-Shapuh. Segurament fou sant Isaac, que va fer la petició i segons Moisès de Khorèn la delegació la formaven el seu net Vardanes II Mamiconi i el cap de la cavalleria Simbaci Bagratuní. Bahram va accedir i el jove príncep (d'uns 18 anys) fou proclamat rei sota el nom d'Artaxes IV d'Armènia. Vardanes va acompanyar el seu avi a Pèrsia quan aquest fou cridat per Bahram V, i deposat, el 428. Vardanes va quedar presoner a Pèrsia.
El 432 el rei Bahram V va accedir a alliberar Vardanes Mamiconi i a Gazavon el jove de la família de Shirak, que foren restituïts en els seus honors.
Les condicions van empitjorar a l'Armènia sassànida amb l'ascens de Isdigerdes II el 439. Al principi, Isdigerdes i els seus funcionaris van imposar impostos i obligacions més elevats a Armènia i la seva noblesa, però encara no es van moure obertament contra l'Església armènia. El 442, Isdigerdes va enviar la cavalleria armènia comandada per Vardan a l'est per lluitar contra els huns . El 449, el rei sassànida va emetre un edicte imposant oficialment el zoroastrisme a Armènia. Aquell mateix any, l'elit armènia es va reunir a Artaxata sota la presidència del marzpan Vasak Siwni, Vardan, el bidaxsh de la Marca Ibèrica i el Catholicos interí d'Armènia per declarar la seva lleialtat a l'estat sassànida i a la seva fe cristiana. Isdigerdes no va acceptar aquesta decisió i va convocar els magnats armenis ( ) a Ctesifon i els va obligar a convertir-se al zoroastrisme. Isdigerdes va alliberar la majoria dels nobles després d'un atac inesperat des de l'est i va enviar mags per convertir Armènia.
En tornar a Armènia, Vardan i la majoria dels nobles armenis van repudiar la seva conversió, tot i que Yeghishe i Ghazar Parpetsi donen relats contradictoris sobre l'apostasia inicial de Vardan i els orígens de la rebel·lió armènia que va esclatar el 450. Vardan potser inicialment tenia la intenció de retirar-se a l'exili, però aviat va emergir com a líder de la rebel·lió popular contra la imposició del zoroastrisme. Vardan i els seus aliats van fer un jurament solemne i van capturar diverses fortaleses i assentaments. Les forces de Vardan van obtenir una gran victòria sobre els perses l'estiu del 450 i van assegurar una aliança amb els huns del nord; tanmateix, una ambaixada a Bizanci demanant ajuda no va tenir èxit. Vardan va rebre l'oposició d'un important partit pro-persa de nobles armenis, i el marzpan Vasak Siwni es va negar a seguir-lo fora d'Armènia per trobar-se amb els perses a la batalla.
El 450 Vardanes II Mamiconi, va anar a Constantinoble per no haver-se de convertir al mazdaisme, però quan estava de camí el marzban Vasaces de Siània el va fer cridar i va tornar. Baanes Amatuni li demanava que agafés la direcció de la revolta que Vasaces no podia agafar perquè tenia dos fills com a ostatges. Finalment Vardanes va anar a Ankl (Àngel) on ja havia esclatat una revolta cristiana local, i va decidir encapçalar l'aixecament. Les forces dels nakharark que es van unir a la rebel·lió es van concentrar a Shahapivan. Vasaces va quedar sorprès per l'amplada de l'aixecament, i es va veure forçat a unir-se als revoltats. Els mags foren arrestats arreu i molts executats i les guarnicions foren sorpreses i massacrades. Entre les ciutats preses pels rebels hi havia Artataxa, Oixakan, Van i d'altres.
Els perses van reaccionar i un exèrcit que estava a la regió de Derbent lluitant contra els huns es va desplaçar cap Armènia i es va acantonar a Aghuània, a la frontera amb terres armènies. Per la seva banda els rebels van demanar ajuda a l'Imperi Romà d'Orient on Marcià acabava de succeir a Teodosi II. Tanmateix, Marcia, sota consell del cap de la milícia d'orient, Anatol, i del comites d'orient (amb seu a Antioquia) Florentius, va preferir mantenir la neutralitat, enfrontat com estava als huns (acampats a Hongria i Romania).
Els rebels es van organitzar en tres exèrcits: el primer a les ordres de Nershapuh Remposian, s'encarregaria de defensar el sud-est (districtes d'Her i Zaravand); el segon, sota ordres de Vardanes Mamiconi, el nord-est, a tocar d'Aghuània; i el tercer va quedar a les ordres de Vasaces de Siània. Les forces del darrer estaven formades pels nakharar més indecisos (Bagratuní, Khorkhoruni, Apahuni, Vahevuní, Paluni, Gabelian i Urdz).
Els perses van entrar al país creuant el Kura i van acampar a la riba del Khalkhal, encara a l'Aghuània. Allí els va atacar Vardanes que els va derrotar. Vardanes va perseguir els perses fins a Derbent, d'eon va expulsar la guarnició persa, i que va entregar als aghuans. Un tractat d'amistat fou signat amb els huns que dominaven des del Caucas fins a la Gàl·lia.
Tanmateix, mentre Vasaces va trair als rebels amb una part de la noblesa i va fer ostatges entre les cases més hostils, com els Mamiconis i els Camsaracans, ostatges que va tancar en alguna fortalesa de Siunia. Vasaces dominava Garni (prop d'Erevan), Oshakan, Armavir i Artaxata.
En tornar Vardanes, Vasaces va evacuar la regió que dominava, bàsicament l'Airarat, i es va retirar a la Siunia, que l'any següent va ser envaïda per Vardanes (451). Vasaces va passar a Pèrsia. Es va entrevistar amb Isdigerdes II i va aconseguir un edicte de tolerància i una amnistia pels rebels, i així va tornar a Armènia on molts nakharark es van passar al seu bàndol (Reixtuní, Khokhoruni, Vahevuní, Bagratuní, Apahuni, Gabelian, Urdz, Baluni i Aamatuni).
L'estiu del 451, un gran exèrcit sassànida, que incloïa el cos de cavalleria d'elit dels Immortals i elefants de guerra, va marxar contra els rebels armenis. L'exèrcit de Vardan va lluitar contra els perses a Avarayr, prop de Maku, el 2 de juny. Els partidaris de Vasak Siwni van desertar durant la batalla i les forces de Vardan van ser derrotades, i Vardan i la major part de la noblesa armènia van morir en els combats. Les conseqüències de la batalla d'Avarayr no estan completament clares, però sembla que Isdigerdes, alarmat per les pèrdues perses, va retirar les seves tropes i va empresonar Vasak Siwni. Els partidaris supervivents de Vardan van ser empresonats a l'Iran, tot i que molts d'ells van ser finalment alliberats els anys següents. El 481, es va manifestar una nova rebel·lió sota el lideratge del nebot de Vardan, Baanes Mamiconi, que va aconseguir assegurar el reconeixement dels drets religiosos i l'autonomia armenis amb el Tractat de Nvarsak el 484.
Veneració El seu dia de commemoració en el calendari oficial de l'Església Armènia sol ser al mes de febrer i, en ocasions molt rares, pot caure la primera setmana de març. La festa real de Sant Vardan és una festa mòbil, ja que és l'últim dijous abans de la Gran Quaresma. Les esglésies armènies que porten el seu nom inclouen la Catedral de Sant Vartan de l'Església Apostòlica Armènia a la ciutat de Nova York i l'Església Catòlica Armènia de Sant Vartan a Bloomfield Hills, Michigan. També hi ha un parc de Sant Vartan a prop de la catedral. Un segment de la Berlin Turnpike a Wethersfield, Connecticut, està senyalitzat com a "Vartan Mamigonian Memorial Highway".
Referències
Bibliografia
Categoria:Prínceps d'Armènia Categoria:Biografies del segle IV Categoria:Biografies del segle V