El budell gruixut, intestí gruixut, intestí cras (del llatí intestinum crassum) és el darrer tros de l'aparell digestiu en els vertebrats. La seva funció és absorbir l'aigua dels residus alimentaris no digeribles, per a la seva posterior expulsió del cos. Està format pel cec i pel còlon, i s'inicia a la regió ilíaca de la pelvis, a l'altura o just per sota de la cintura, on s'uneix amb la part inferior de l'intestí prim. D'aquí, continua fins a l'abdomen, travessa transversalment la cavitat abdominal i, a continuació, es dirigeix cap avall fins a arribar al punt final, que és l'anus. Té una longitud aproximada d'un metre i mig, representa una cinquena part de la longitud total del budell humà. En casos de dolicocòlon congènit, la mida és més grossa i poden existir variacions estructurals de complexitat variable en totes o en alguna de les parts que té.
Els pocs nutrients que no han estat digerits prèviament a l'intestí prim, i part de l'aigua, passen al budell gruixut a través de la vàlvula ileocecal, un anell muscular que impedeix que els aliments retornin a l'intestí prim. L'intestí gruixut ha de menester de 10 a 12 hores per a acabar la resta del procés. En aquesta fase, els aliments ja no es processen més; el budell gruixut simplement absorbeix les vitamines creades pels bacteris que habiten al còlon i l'aigua restant, la qual cosa compacta la matèria fecal, la qual es va emmagatzemant al recte fins que serà expulsada amb la defecació.
La diferència més òbvia amb l'intestí prim és que és més ample i que presenta una capa muscular longitudinal que es redueix a tres estructures en forma de corretja, d'uns 5 mil·límetres d'amplada, conegudes com a taeniae coli, que comencen a la base de l'apèndix i van del cec fins al recte. La capa mucosa de la paret és formada per epiteli columnar simple i, en comptes de tenir les vellositats del budell prim, el gruixut presenta criptes intestinals. Tot i que tots dos intestins tenen cèl·lules en forma de calze, a l'intestí gruixut n'hi ha més. La serosa externa és una altra capa molt prima de teixit connectiu que continua focalment amb el peritoneu.
L'apèndix, que és unit a la superfície posteromedial de l'intestí gruixut, conté masses de teixit limfoide amb una activitat immunològica similar a la de les plaques de Peyer del budell prim. L'apendicitis és el resultat d'un blocatge que atrapa material infectat en la cavitat, però l'apèndix, si cal, es pot extirpar sense cap perill ni conseqüència per al pacient, car és una estructura vestigial (un romanent de l'evolució) i no tenir-ne avui dia no altera significativament la funció digestiva.
Estructura miniatura|Localització de l'intestí gros a l'abdomen miniatura|Apèndix vermiforme miniatura|Secció de la paret colònica. Microscopi òptic. 40X. Tinció d'HE. El budell gruixut és un tub buit i allargat d'aproximadament un metre i mig de llarg, amb mobilitat peristàltica gràcies a la seva musculatura llisa, i que és format pel cec, el còlon, el recte i el canal anal. L'intestí prim s'uneix a l'intestí gruixut a l'abdomen inferior dret a través de la papil·la ileal.
El còlon consta de quatre seccions: Còlon ascendent. És la primera secció i comença a l'àrea d'unió amb l'intestí prim. El còlon ascendent s'adreça cap amunt pel costat dret de l'abdomen i té una longitud d'uns 20 a 25 cm. Còlon transvers. És la segona secció i s'estén de banda a banda de l'abdomen, del costat dret cap al costat esquerre. Els dos extrems formen dos replecs que s'anomenen replec còlic dret (la unió del còlon ascendent amb el còlon transvers) i replec còlic esquerre (la unió del còlon transvers amb el colon descendent). Còlon descendent. És la tercera secció i tira cap avall pel costat esquerre. Còlon sigmoide o sigma. És la quarta secció (i s'anomena així per la forma de la lletra 's'). El còlon sigmoide s'uneix al recte, i aquest desemboca al canal anal.
El budell gruixut procedeix embriològicament de la part de la nansa intestinal primitiva, que té un menor nombre de replecs. En completar l'intestí a la desena setmana de gestació un gir positiu de 270° (contrari a les agulles del rellotge) al voltant de l'eix de l'artèria mesentèrica superior, el començament de l'intestí gros se situa a la fossa ilíaca dreta de forma definitiva. Tenint en compte que existeix un punt fix, la cloaca primitiva —que posteriorment originarà l'anus— el trajecte que fa l'intestí primitiu dibuixa perfectament el futur marc còlic de l'adult. El marc còlic enquadra les nanses del jejú i l'ili, que tenen una situació inframesocòlica.
Parts de l'intestí gros Cec i papil·la ileal. El cec és la primera porció de l'intestí cras. És gairebé sempre intraperitoneal. En la seva continuació a còlon ascendent, passa d'intraperitoneal a retroperitoneal. Per això es formen uns recessos per a arrancar el mesoapèndix i la unió ileocecal. La papil·la ileal és en el lloc pel qual l'ili terminal condueix al cec. Aquest junyent es fa per mitjà d'una obertura longitudinal envoltada de múscul circular (el longitudinal continua directament amb el còlon ascendent i el cec). Té la funció, possiblement, de retardar el progrés del contingut intestinal cap a l'intestí cras.
Apèndix vermiforme. És un diverticle o òrgan vestigial que apareix a l'intestí gros, en el sector del cec, molt infiltrat per cèl·lules limfoides. Té una longitud és variable, de 2 a 15 centímetres, i com a mitjana uns 9 centímetres, així com la seva posició a l'abdomen, que és ventromedial, el cec, retrocecal, subhepàtic, etc. Que depèn en gran manera de l'amplitud del mesoapèndix. És de gran interès diagnòstic per la freqüència amb què s'inflama, tot provocant l'apendicitis aguda i si en vessa el contingut a la cavitat abdominal, es transforma en una peritonitis. No té funcions digestives conegudes, encara que és un lloc on es compleixen respostes immunitàries. Còlon ascendent. Va del cec fins a la flexura còlica dreta (impressió còlic a la cara inferior del fetge, formant el lligament hepatocòlic). Es relaciona amb les nanses d'intestí prim, el ronyó dret, i porció descendent del duodè, a més de les estructures musculars de la paret posterior: psoes, quadrat lumbar, transvers de l'abdomen i els nervis femorals, cutani femoral lateral, iliohipogàstric, ilioinguinal i genitofemoral. Els vasos gonadals, l'artèria ilíaca interna i l'os ilíac completen les relacions. Còlon transvers. Va de la flexura còlica dreta a la flexura còlica esquerra, retingut pel mesocòlon transvers. La seva vora d'inserció passa al llarg del cap i cos del pàncrees. La seva fusió amb l'oment major en determina les relacions anatòmiques: fetge, estómac, porció descendent del duodè, pàncrees, borsa omental, melsa. Un replegament de peritoneu, el lligament frenocòlic uneix el diafragma amb la flexura còlica esquerra. Còlon descendent i sigmoide. Té unes relacions molt semblants a les del còlon ascendent pel que fa a la paret abdominal. Progressivament s'inclina cap a la línia mitjana per a continuar amb el còlon sigmoide, que dibuixa una lletra 's' abans de continuar amb el recte a l'altura de la vèrtebra S3. El còlon sigmoide té el mesocòlon amb vèrtex cap a la bifurcació de l'artèria ilíaca comuna esquerra. D'aquí es bifurca en dues parts per a cadascuna dels revolts del còlon sigmoide. El mesocòlon sigmoide es relaciona per darrere amb òrgans de la cavitat pelviana, l'urèter, el múscul piriforme i l'artèria ilíaca interna.
Desenvolupament L'intestí gruixut comença a desenvolupar-se a la fase inicial de la gestació. El seu ritme de creixement és bastant lineal. Assoleix una mida de 5 cm a la dotzena setmana de prenyat, 10 cm a la catorzena, 15 cm a la dissetena i 20 cm a la vintena, i continua creixent fins a una mida mitjana de 66 cm en el moment del naixement, moment en el qual la seva amplada mitjana és d'1,7 cm al cec i 1,0 cm a la resta. Entre el naixement i l'edat adulta, el budell gruixut creix fins a mesurar uns 180 cm i les criptes de Lieberkühn (que s'encarreguen de secretar enzims digestius) augmenten de mida i, sobretot, de nombre.
Patologia miniatura|Imatge endoscòpica d'un càncer de còlon detectat al còlon sigmoide en una colonoscòpia de triatge per la malaltia de Crohn. L'intestí gruixut es pot veure afectat per moltes menes diferents de malalties i trastorns que es classifiquen en diversos grups.
Una primera categoria és la de les malalties inflamatòries intestinals, que consisteixen principalment en la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa. Aquests trastorns són provocats per una sobrereacció immunitària envers microorganismes naturalment presents a l'intestí (microbiota intestinal). Tot i tenir característiques, símptomes i localitzacions diferents, la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa s'assemblen molt. Fins i tot hi ha ha científics que consideren que, en realitat, són dues formes d'una mateixa malaltia (tot i que no és, ni de bon tros, la teoria més acceptada). Durant molt de temps es va pensar que les malalties inflamatòries intestinals eren la conseqüència d'una disfunció immunitària idiopàtica, però de mitjans de la dècada del 2000 el consens ha estat que la causa és un o més patògens encara no identificats que, en infectar individus susceptibles, provoquen una resposta immunitària que s'autoperpetua. Alguns dels candidats són Mycobacterium avis paratuberculosis (que provoca una malaltia similar en el bestiar boví), una variant adherent-invasiva de l'escheríchia coli, Listeria monocytogenes, Campylobacter jejuni, Yersinia enterocolitica, la salmonel·la, o paràsits unicel·lulars.
Els càncers del budell gruixut es coneixen amb el nom genèric de «càncer colorectal», tot i que hi ha una sèrie de diferències entre el càncer de còlon i el càncer rectal. De fet, sembla que també hi ha diferències significatives entre els càncers del còlon dret i els del còlon esquerre, cosa que ha dut alguns investigadors a afirmar que, en realitat, són dues patologies distintes.
El càncer colorectal és el tercer càncer que mata més gent al món, després del càncer de pulmó i el càncer de mama. Això es deu, no pas a la seva mortalitat relativament moderada, sinó a la seva alta incidència en la població. Aquest tumor és un dels tres més comuns a la majoria de països desenvolupats, cosa que fa que mati més gent que altres càncers més letals, però menys comuns.
Una de les coses que fan que el càncer colorectal mati tanta gent és que sovint és diagnosticat quan la malaltia ja és avançada. Com molts altres càncers, no sol donar símptomes fins que ja ha metastatitzat i és incurable en la gran majoria de casos. Les autoritats sanitàries han endegat campanyes de sensibilització sobre la importància que les poblacions d'alt risc de càncer colorectal (gent de més de 45 anys, gent amb antecedents d'aquest càncer a la família, gent amb certes mutacions genètiques i gent que pateix de malalties inflamatòries intestinals de fa molts anys) es facin proves de diagnòstic periòdicament per tal de detectar qualsevol tumor abans que s'hagi escampat. Part d'aquesta feina de sensibilització s'ha concentrat a fer entendre a la gent que no s'ha d'esperar a tenir símptomes, ja que aleshores sovint és massa tard. Les proves més emprades per a detectar el càncer colorectal són la prova de detecció de sang en femta (més barata i fàcil de fer, però menys eficaç) i la colonoscòpia, que és l'estàndard de referència per al diagnòstic d'aquest tumor.
Els tumors carcinoides originats en les cèl·lules caliciformes colòniques són molt rars.
Altres malalties de l'intestí gruixut: Restrenyiment Diverticulosi Diverticulitis Colitis pseudomembranosa per Clostridium difficile Megacòlon tòxic Oclusió intestinal Perforació intestinal Malaltia de Hirschsprung Síndrome de Chilaiditi