Hipàcia (grec antic: Ὑπατία, Hipatia; nascuda cap al 350-370 i morta el 415) fou una filòsofa, astrònoma i matemàtica hel·lenística neoplatònica d'Alexandria, a la província romana d'Orient d'Egipte. És la primera matemàtica coneguda amb un cert grau de detall. Era una mestra de gran renom, famosa pels seus savis consells. Escrigué un comentari sobre Aritmètica, una obra de tretze volums de Diofant, del qual potser han sobreviscut alguns fragments gràcies a la seva interpolació en el text original, i un altre, que no s'ha conservat, sobre el tractat d'Apol·loni de Perge relatiu a les seccions còniques. El títol del comentari del seu pare, Teó, sobre el llibre III de lAlmagest fa pensar a nombrosos estudiosos moderns que Hipàcia fou probablement l'editora del text supervivent d'aquesta obra de Ptolemeu.
Construí astrolabis i densímetres. Era tolerant amb els cristians i, de fet, en tingué molts com a deixebles, com ara Sinesi, futur bisbe de Ptolemaida. Les fonts antigues diuen que gaudia de l'estima tant dels pagans com dels cristians i que l'elit política d'Alexandria sovint tenia en compte les seves opinions. Cap al final de la seva vida, oferí consell a Orestes, el prefecte romà d'Alexandria, que mantenia una disputa política amb Ciril, bisbe d'Alexandria. Els seus enemics feren córrer el rumor que Hipàcia pretenia frustrar la reconciliació d'Orestes i Ciril i el març del 415 fou linxada per una turba cristiana encapçalada pel lector Pere.
Seguidora de Plotí, va conrear els estudis lògics i les ciències exactes, i va portar una vida ascètica.
Biografia Filla i deixebla de l'astrònom Teó, Hipàcia és la primera dona matemàtica de la qual hi ha un coneixement raonablement segur i detallat. Escrigué sobre geometria, àlgebra i astronomia. Tot i que només s'hagi conservat una mínima part dels seus escrits, la seva obra i la seva vida s'han conegut a través d'altres autors de la seva època.
Es va interessar per la mecànica i va construir un astrolabi pla, millorant el disseny dels instruments més primitius. Amb ajuda d'astrolabis Hipàcia va cartografiar diversos cossos celestes i va confeccionar un planisferi. També va construir un hidròmetre i un hidroscopi, i va inventar l'aeròmetre, un tipus de densímetre, per això es considera com una pionera en la història de les dones i la tecnologia.
Va ensenyar filosofia a una selecta escola a la qual assistien fills d'aristòcrates cristians i pagans que amb el temps ocuparien càrrecs elevats, entre els quals destaquen el bisbe Sinesi de Cirene —que va mantindre una important correspondència amb ella—, Hesiqui d'Alexandria i Orestes, prefecte d'Egipte en el moment de la seva mort, però no hi tenien cabuda persones de classe baixa ni dones.
Sembla evident que Hipàcia participava de la política d'Alexandria. Hesiqui la descriu explicant públicament en el centre de la ciutat els escrits de Plató, Aristòtil o altres filòsofs a qui volgués escoltar-la i afegeix que els magistrats solien consultar-la abans de prendre decisions sobre fets de la ciutat.
Mort Hipàcia fou assassinada als 45 o 65 anys (depenent de quina sigui la seva data correcta de naixement), linxada per una turba de cristians. La motivació dels assassins i la seva vinculació o no amb l'autoritat eclesiàstica ha estat objecte de molts debats. L'assassinat es va produir en el marc de l'hostilitat cristiana contra un paganisme ja en declivi i de les lluites polítiques entre les diferents faccions de l'Església, el patriarcat alexandrí en mans de Ciril i el poder imperial, representat a Egipte pel prefecte Orestes, exalumne de la filòsofa. Sòcrates Escolàstic, l'historiador més proper als fets, afirma que la mort d'Hipàcia va ser causa de «no poc oprobi» per al patriarca Ciril i l'església d'Alexandria, i historiadors posteriors, tant pagans com cristians, li atribuïen directament el crim, d'aquí que molts historiadors consideren probable la implicació de Ciril, si bé el debat al respecte encara perdura.
Sòcrates Escolàstic, historiògraf cristià del , va descriure així l'assassinat d'Hipàcia:
El seu caràcter singular de dona lliurada al pensament i l'ensenyament en plena tardança, la seva fidelitat al paganisme en el moment d'augment del catolicisme teodosià com a nova religió de l'Estat romà, i la seva mort a mans de cristians li han conferit gran fama. La figura d'Hipàcia s'ha convertit en un veritable mite: des de l'època de la Il·lustració es presenta com a «màrtir de la ciència» i símbol del final del pensament clàssic davant el progrés del cristianisme. No obstant això, en l'actualitat destaca que el seu assassinat va ser un cas excepcional i que, de fet, l'escola neoplatònica alexandrina, progressivament cristianitzada, va florir fins a ple .
Per la seva banda, els moviments feministes han reivindicat la seua figura com a paradigma de dona alliberada, fins i tot sexualment, encara que, segons la Suda, es va casar amb un altre filòsof —anomenat Isidor— i es va mantenir verge. També se l'ha associada a la Biblioteca d'Alexandria, si bé no hi ha cap referència d'aquesta vinculació: es creu que la Gran Biblioteca ptolemaica va desaparèixer en un moment incert del , o possiblement del , i la seva successora, la Biblioteca-mare del Serapeu, va ser destruida el 391 per Teòfil d'Alexandria. Segons les fonts, Hipàcia ensenyava als seus deixebles a la seva pròpia casa.
Obres Totes les obres d'Hipàcia s'han perdut i només se'n coneixen els títols per les referències que hi fan altres autors: Comentari a l'''Aritmètica de Diofant d'Alexandria. Comentari a la Cònica d'Apol·loni de Perge. Edició del comentari del seu pare Teó a lAlmagest de Claudi Ptolemeu i als Elements d'Euclides. Perfeccionament de l'astrolabi.
Llegat Antiguitat El neoplatonisme i el paganisme van sobreviure durant segles després de la mort d'Hipàcia, i es van continuar construint noves aules acadèmiques a Alexandria després de la seva mort. Durant els dos-cents anys següents, filòsofs neoplatònics com Hièrocles d'Alexandria, Joan Filopò, Simplici de Cilícia i Olimpiodor el Jove van fer observacions astronòmiques, van ensenyar matemàtiques i van escriure llargs comentaris sobre les obres de Plató i Aristòtil. Hipàcia no va ser l'última filòsofa neoplatònica; cal esmentar Edèsia, Asclepigènia i Teodora d'Emesa.
Segons Watts, però, Hipàcia no va tenir cap successor designat, cap cònjuge i cap descendència i la seva mort sobtada no només va deixar el seu llegat desprotegit, sinó que també va provocar una reacció contra tota la seva ideologia. Hipàcia, amb la seva tolerància cap als estudiants cristians i la seva voluntat de cooperar amb els líders cristians, havia esperat establir un precedent que el neoplatonisme i el cristianisme poguessin conviure pacíficament i cooperativament. En canvi, la seva mort i el posterior fracàs del govern cristià a l'hora d'imposar justícia als seus assassins van destruir aquesta noció completament i van fer que els futurs neoplatònics com Damasci consideressin els bisbes cristians com «persones perilloses i geloses que també eren del tot poc filosòfiques». Hipàcia va ser vista com una «màrtir de la filosofia», i el seu assassinat va portar els filòsofs a adoptar actituds que emfatitzaven cada cop més els aspectes pagans del seu sistema de creences i van ajudar a crear un sentit d'identitat per als filòsofs com a tradicionalistes pagans separat de les masses cristianes. Així, mentre que la mort d'Hipàcia no va posar fi a la filosofia neoplatònica en el seu conjunt, Watts argumenta que sí que va posar fi a la seva particular varietat.
Poc després de l'assassinat d'Hipàcia, va aparèixer una carta anticristiana falsificada sota el seu nom.Synodicon, c. 216, in iv. tom. Concil. p. 484, as detailed in The History of the Decline and Fall of the Roman Empire, vol. 8, chapter XLVII Damasci estava «ansiós d'explotar l'escàndol de la mort d'Hipàcia», i va atribuir la responsabilitat del seu assassinat al bisbe Ciril i als seus seguidors cristians. Un passatge de la Vida d'Isidor de Damasci, conservat a la Suda, conclou que l'assassinat d'Hipàcia es va deure a l'enveja de Ciril per «la seva saviesa que sobrepassava tots els límits i especialment en les coses relacionades amb l'astronomia». El relat de Damasci sobre l'assassinat cristià d'Hipàcia és l'única font històrica que atribueix la responsabilitat directa al bisbe Ciril. Al mateix temps, Damasci tampoc era del tot amable amb Hipàcia; la caracteritza com a res més que una cínica errant, i la compara desfavorablement amb el seu propi mestre Isidor d'Alexandria, remarcant que «Isidor va eclipsar molt Hipàcia, no només com a l'home fa sobre una dona, però de la manera com ho farà un filòsof genuí sobre un simple geòmetre».
Edat mitjana miniatura|Icona de Santa Caterina d'Alexandria del monestir de Santa Caterina al Sinaí, Egipte. Es creu que la llegenda de Santa Caterina es va inspirar almenys parcialment en Hipàcia.
La mort d'Hipàcia va ser semblant a la dels màrtirs cristians d'Alexandria, que havien estat arrossegats pels carrers durant la persecució de Deci l'any 250. Altres aspectes de la vida d'Hipàcia també s'ajusten al motlle d'un màrtir cristià, especialment la seva virginitat de tota la vida. A l'Alta edat mitjana, els cristians van combinar la mort d'Hipàcia amb les històries dels màrtirs de Deci i es va convertir en part de la base de la llegenda de Caterina d'Alexandria, una verge màrtir que es deia que havia estat molt sàvia i ben educada. El testimoni més antic del culte a Santa Caterina prové del , uns tres-cents anys després de la mort d'Hipàcia. Una història explica que santa Caterina es va enfrontar a cinquanta filòsofs pagans que buscaven convertir-la, però en canvi els va convertir a tots al cristianisme mitjançant la seva eloqüència. Una altra llegenda afirmava que Santa Caterina havia estat estudiant d'Atanasi d'Alexandria. A Laodicea, fins a finals del Hipàcia va ser venerada com a idèntica a Santa Caterina.
L'enciclopèdia romana d'Orient Suda conté una entrada molt llarga sobre Hipàcia, que resumeix dos relats diferents de la seva vida. Les primeres onze línies provenen d'una font i la resta de l'entrada prové de La vida d'Isidor de Damasci. La majoria de les primeres onze línies de l'entrada probablement provenen de l'Onomatologos dHesiqui, però algunes parts són d'origen desconegut, inclosa l'afirmació que era «l'esposa d'Isidor el Filòsof» (aparentment Isidor de Gaza). Watts descriu això com una afirmació molt desconcertant, no només perquè Isidor d'Alexandria no va néixer fins molt de temps després de la mort d'Hipàcia, i no es coneix cap altre filòsof d'aquest nom contemporani amb Hipàcia, però també perquè contradiu l'afirmació del mateix Damasci citada a la mateixa entrada sobre Hipàcia com una verge de tota la vida. Watts suggereix que algú probablement va malinterpretar el significat de la paraula gynē utilitzada per Damasci per descriure Hipàcia a la seva Vida d'Isidore, ja que la mateixa paraula pot significar 'dona' o 'esposa'. L'intel·lectual romà d'Orient i cristià Foci (c. 810/820-893) inclou tant el relat de Damasci sobre Hipàcia com el de Sòcrates Escolàstic a la seva Bibliotheke. En els seus propis comentaris, Foci comenta la gran fama d'Hipàcia com a erudita, però no esmenta la seva mort, potser indicant que ell veia el seu treball acadèmic com més significatiu. L'intel·lectual Eudòxia Macrembolitissa (1021-1096), la segona esposa de l'emperador romà d'Orient Constantí X Ducas, va ser descrita per l'historiador Nicèfor Gregoràs com una «segona Hipàcia».
Primer període modern miniatura|L'estudiós deista anglès del John Toland va utilitzar la mort d'Hipàcia com a base per a una polèmica anticatòlica, en la qual va canviar els detalls del seu assassinat i va introduir nous elements que no es troben en cap de les seves fonts per tal de retratar a Ciril des del pitjor angle possible.