Franco Alfano (8 de març de 1875, Posillipo, prop de Nàpols - 27 d'octubre de 1954 a San Remo) fou un compositor i pianista italià. Seguidor tardà del verisme, probablement el que avui el fa més famós és el fet d'haver completat el 1926 l'òpera inacabada Turandot de Puccini.Alberto Pironti, «Alfano, Franco», Dizionario Biografico degli Italiani, volum 2, 1960
Alfano va estudiar al conservatori de San Pietro a Majella de Nàpols abans d'anar a Leipzig el 1895. Mentre hi treballava conegué el seu ídol Edvard Grieg i escrigué diverses peces per a orquestra i per a piano. El 1896 començà la seva carrera com a pianista a Berlín, on completà la seva primera òpera Miranda que encara resta sense publicar. La seva obra La Fonte Di Enschir fou refusada per Ricordi però s'estrenà el 1898 a Breslau com a Die Quelle von Enschir. El 1900 escriu ballets a París pel Folies Bergère. Poc després viatja cap a Moscou, on compongué la seva òpera més famosa, Risurrezione, a partir de l'obra homònima de Tolstoi. Amb l'estrena a Torí el 30 de novembre de 1904 d'aquesta obra, Alfano esdevingué ràpidament famós. L'òpera començà un passeig triomfal per nombrosos teatres d'òpera, incloent-hi una estrena a Nova York el 1977.
El 1914 Alfano tornà a Itàlia on obtingué diverses places de professor de composició (entre altres, a partir de 1918 a Bolonya) on va tenir entre altres alumnes el compositor bolonyés Adone Zecchi, Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1591. () el veronès, Antonio Veretti, i el milanès Giulio Confalonieri,Enciclopèdia Espasa, Volum núm. 31, pàg. 523 () més tard ocupà diverses de les places més importants de la vida musical: del 1923 al 1939 fou director del Conservatorio Giuseppe Verdi de Torí, on entre altres alumnes tingué a Fernando Previtali, Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, v. III, pàg. 1125. () Sandro Fuga, Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 468. () Arturo Basile i, del 1940 al 1942 intendent del Teatro Massimo de Palerm, del 1942 al 1947 director de l'òpera de l'Accademia di Santa Cecilia de Roma i del 1947 fins al 1950 fou el director del Conservatorio Gioachino Rossini de Pesaro. Durant aquest període Alfano compongué també diverses òperes que foren interpretades en els teatres d'òpera més importants d'Itàlia.
Després que el 1924 Giacomo Puccini deixés en morir inacabada la seva òpera Turandot, Alfano es disputà amb l'amic de Puccini i director Arturo Toscanini la conclusió de l'òpera de la qual Puccini només n'havia deixat alguns esbossos. Alfano acabà finalment escrivint la versió que, després d'uns retalls radicals per part de Toscanini, esdevingué el final estàndard de l'òpera fins a la proposta de Luciano Berio del 2001. El dia de l'estrena de Turandot sota la batuta de Toscanini, aquest en arribar al punt al qual Puccini havia deixat la peça inacabada, va parar de dirigir l'òpera i digué: «Qui finisce l'opera, perchè a questo punto il maestro è morto» (aquí finalitza l'òpera perquè en aquest punt el Mestre morí).
Després d'aquest treball el seu principal èxit fou l'òpera Cyrano de Bergerac i l'òpera radiofònica Vesuvius.
Obres
Altres obres: Suite Adriatica; Intermezzi for Strings; Ninna-Nanna Partenopea.
Referències ç
Categoria:Compositors d'òpera italians Categoria:Compositors del Verisme Categoria:Compositors napolitans Categoria:Pianistes napolitans Categoria:Escriptors napolitans Categoria:Maçons italians Categoria:Alumnes del Conservatori de Leipzig Categoria:Morts a la Ligúria Categoria:Compositors italians morts al segle XX Categoria:Compositors italians nascuts al segle XIX Categoria:Escriptors italians nascuts al segle XIX Categoria:Escriptors italians morts al segle XX