Toxoplasma gondii és una espècie de protist apicomplex de la classe dels conoidàsides (Conidasida). És un paràsit causant de la toxoplasmosi, una malaltia en general lleu, però que es pot complicar fins a esdevenir fatal, especialment en els gats i en els fetus humans. El gat és el seu hoste definitiu més comú, encara que molts altres animals homeoterms com els humans també poden allotjar-lo. Per exemple, ha estat aïllat a llúdries marines, macropòdids, cavalls, ases, dromedaris, senglars, linxs i gats fers, armadillos, goluts, conills de bosc, búfals asiàtics domèstics, muflons, cérvols comuns, cérvols de cua blanca, cabirols, dofins i morses, lleons marins de Califòrnia, orques, belugues, caracals, toixons, visons americans, óssos rentadors, lèmurs de cua anellada, mones verdes de Saba, civetes emmascarades de les palmeres, isards, oques salvatges i diferents tipus de bestiar. També infecta els lloros, les gavines, les cigonyes i les aus rapinyaires. S'ha observat una alta prevalença de T. gondii entre els pollastres de corral que viuen sobre sòls contaminats i la carn dels exemplars infectats és una font comuna d'adquisició del paràsit. A més, es creu que en aquests animals la presència del paràsit facilita la coccidiosi cecal provocada per un altre protozou patogen, Eimeria tenella, existint in vitro una interacció entre els dos microorganismes. Rattus norvegicus és el rosegador amb l'índex infectiu més elevat i un element d'importància en la disseminació del protozou.
T. gondii es considera l'única espècie vàlida del gènere Toxoplasma. Estudis epidemiològics moleculars, però, han posat de manifest l'existència de com a mínim quatre llinatges clonals en el paràsit, caracteritzats pel seu grau de virulència en múrids de laboratori.
Fou descobert l'any 1908 per diferents investigadors a la sang del rosegador africà Ctenodactylus gundi i a la d'un conill del Brasil, encara que el seu cicle vital complert no es conegué fins 60 anys més tard. La primera prova serològica per detectar-lo va ser creada el 1948.
Aquest protozou és present als cinc continents i s'estima que infecta a un 25-30 per cent de la població mundial. És una de les principals causes de toxiinfeccions alimentàries arreu del món. La prevalença de la infecció per Toxoplasma gondii varia molt entre països i també entre les diferents comunitats que habiten una mateixa regió. La seroprevalença més baixa es dona a Nord-amèrica, al Sud-est asiàtic, a l'Europa del Nord i al Sàhara. A l'Europa central i del sud la prevalença és moderada, sent la més alta la corresponent a l'Amèrica del Sud i l'Àfrica tropical.
Patogènia i transmissió És un paràsit que ha creat diferents rutes potencials de transmissió entre diferents espècies d'hoste i també entre una mateixa espècie. Si T. gondii s'adquireix durant la gestació pot ser transmès verticalment pels taquizoïts al fetus a través de la placenta, ocasionant una toxoplasmosi congènita. Els efectes lesius del protozou sobre el fetus són especialment importants en el cas que la infecció materna tingui lloc en el tercer trimestre d'embaràs, No totes les primoinfeccions per T. gondii en dones gestants comporten una toxoplasmosi neonatal congènita. Segons dades de l'any 2007, un 61 per cent d'elles no transmeten la infecció al fetus. Pel que fa a la resta de casos el 26 per cent dels nounats pateixen una infecció subclínica i el 13 per cent presenta signes clínics aguts (7 per cent) o moderats (6 per cent). La prevalença d'aquestes primoinfeccions varia molt en funció de la zona geogràfica en particular, oscil·lant entre 1 i 14 casos/1.000 embarassos. La hidrocefàlia, la microcefàlia, la hipoacúsia neurosensorial, les calcificacions cerebrals i els danys oculars són patologies greus pròpies de la infecció congènita pel protozou. La toxoplasmosi també és una de les causes de part preterme, possiblement infradiagnosticada a molts països per manca de programes de detecció. La infecció materna pel paràsit origina nombrosos avortaments espontanis i altera la normal proporció entre els dos sexes de la descendència humana. T. gondii és l'agent patogen responsable de molts casos de retinocoroïditis en nens i adults. Rares vegades, aquest protozou provoca epilèpsia o hepatitis agudes. En persones immunodeprimides desencadena infeccions oportunistes molt serioses i que sovint afecten al SNC, com ara encefalitis, meningitis, o abscessos cerebrals, ja que el microorganisme té un marcat neurotropisme i és capaç de travessar la barrera hematoencefàlica en una fase primerenca de la infecció i principalment a través dels capil·lars corticals. És una causa excepcional de granulomes al tronc de l'encèfal o de mielitis transversa en individus sense problemes d'immunitat. La coinfecció per T. gondii i diversos tipus de virus és un fet freqüent. Alguna vegada, en malalts de SIDA, l'encefalitis per Toxoplasma gondii es pot confondre amb una aspergil·losi del sistema nerviós central. S'ha relacionat la infecció latent pel paràsit amb la gènesi de diversos trastorns neuropsiquiàtrics, com l'empitjorament dels símptomes del dèficit d'atenció amb hiperactivitat en adults, les alteracions de l'estat d'ànim, l'esquizofrènia o els canvis de personalitat, encara que no existeixen evidències concloents fonamentades en estudis poblacionals que confirmin aquest supòsit. Un grup d'investigadors, emprant tècniques proteòmiques i d'espectrometria de masses, ha demostrat en un model murí que la infecció crònica per T. gondii ocasiona canvis neuroinflamatoris que alteren profundament la composició proteínica dels processos sinàptics. Es creu que en animals com ara els ximpanzés o les rates el paràsit és la causa de modificacions del comportament tendents a facilitar la seva propagació.
La transmissió horitzontal d'aquest protozou involucra tres estadis del seu cicle vital. Per exemple, ooquists infecciosos es poden adquirir de medis contaminats (en especial l'aigua) o poden ingerir-se quists tissulars o taquizoïts continguts en la carn o les vísceres de molts animals.
S'ha comprovat que l'aigua és una font important de toxoplasmosis en països tropicals i subtropicals que utilitzen aigües de superfície sense purificar pel consum humà. El brot millor documentat, però, de toxoplasmosi aguda en humans provocat per aigua contaminada fou el de la població de Victoria (Vancouver Island, Canadà), l'any 1995. Estudis epidemiològics retrospectius demostraren que la causa del brot va ser la presència d'ooquists a la xarxa municipal de distribució d'aigua potable.
La transmissió pot ocórrer també per mitjà de taquizoïts presents en productes sanguinis, òrgans per trasplantament, llet sense pasteuritzar o formatges artesanals fets amb llet crua de diversos animals. Segons un estudi realitzat amb dades de diversos països europeus corresponents al període 2010-2014, l'índex de mortalitat causat per aquest protozou entre els receptors de trasplantaments en general és d'un 17 per cent, observant-se una menor supervivència en malalts T. gondii seropositius, trasplantats hepàtics i receptors de trasplantament de cèl·lules mare hematopoiètiques al·logènic. En el passat, el consum de carn crua o poc cuita de porc o de xai era la principal via de transmissió als humans. Avui dia, i des de l'increment de les immunodeficiències adquirides, la facilitació de la mobilitat poblacional i l'augment del consum i tràfic de la carn d'animals salvatges (bushmeat), es desconeix quina modalitat de transmissió global és la més important epidemiològicament. Les estimacions de l'OMS indiquen que a Europa es produeixen cada any més d'un milió d'infeccions per T. gondii transmeses per via alimentària. A l'Estat espanyol, la seroprevalença en dones embarassades oscil·la entre el 11 i el 28%, depenent del territori i l'any d'estudi, mentre que la incidència de toxoplasmosi gestacional és del 1,9‰. A hores d'ara la infecció per aquest paràsit no és una malaltia de declaració obligatòria. Les dades d'un estudi de l'any 2010 mostraven una seropositivitat del 19 per cent entre els porcs de granja de Catalunya.
El contacte de les mucoses ocular i bucal amb material portador del paràsit és també una via d'adquisició de la toxoplasmosi que ha estat amb certa freqüència la font infecciosa en treballadors de laboratori (el seu nivell de contenció és 2), jardiners o personal de neteja. També es pot adquirir la infecció toxoplàsmica per via parenteral i s'han registrat múltiples casos de puncions, petites ferides o erosions -produïdes durant la manipulació de teixits o materials portadors del protozou- causants de toxoplasmosis ocupacionals. La inhalació és una via infectiva inusual, però possible. No hi ha constància de la transmissió de T. gondii a través de l'alletament o per contacte humà-humà. Una altra via potencial és la picada de paparres. Aquests àcars es consideren transmissors mecànics del protozou, independentment de la seva fase de vida. A Europa T. gondii ha estat aïllat a Ixodes ricinus i a Dermacentor reticulatus, unes paparres molt comunes a zones boscoses, fet que explicaria la seva presència a certes espècies d'herbívors. No totes les paparres són vectors del paràsit a través de les picades. Per exemple, la sang infectada present a l'espècie oriental Haemaphysalis longicornis no té experimentalment capacitat transmissora; en canvi, la ingestió de l'aràcnid es considera una ruta vàlida d'infecció.
Segons els criteris de la xarxa Euro-FBP, en l'avaluació d'un conjunt de 30 països europeus, T. gondii ocupa el segon lloc en el rànquing de prioritats relacionades amb microorganismes causants de malalties parasitàries transmeses pels aliments. Un estudi multinacional ha detectat, emprant tècniques biomoleculars, ooquists de Toxoplasma gondii en un 4,1 per cent de les amanides preparades per menjar comercialitzades en 10 països d'Europa. El percentatge arriba al 16 per cent en el Regne Unit.
Pel que fa a la infecció aguda en gestants, un estudi multicèntric europeu atribuí l'adquisició del protozou al consum de carns poc cuites o curades en un 30-63 per cent dels casos investigats i en un 6-17 per cent al contacte amb sòls contaminats. Un altre motiu relacionat va ser el fet de viatjar fora d'Europa o dels EUA i el Canadà. El contacte amb gats no fou un factor de risc d'importància, segons els resultats de dit estudi.
La virulència de les diverses soques del paràsit és variable i depèn de l'expressió o no de certes proteïnes en la paret dels ooquists.
Els taquizoïts i els bradizoïts són sensibles a l'etanol al 70 per cent i a solucions d'1 per cent d'hipoclorit sòdic. L'ooquist és sensible al iode i al formol. Els ooquists s'inactiven a temperatures superiors a 66 °C en menys de 10 minuts. Els taquizoïts s'inactiven a 67 °C i per congelació a -15 °C almenys durant 3 dies o bé a -20 °C almenys durant 2 dies.
Segons sigui la temperatura, els ooquists poden mantenir en l'aigua de mar el seu potencial infecciós entre sis i vint-i-quatre mesos i no s'ha descobert fins ara cap animal marí amb capacitat d'expulsar-los per ell mateix. Per tant, cal atribuir la seva presència al mar a la contaminació de l'ecosistema aquàtic per ooquists d'origen terrestre, un fenomen afavorit per l'augment de la població en les zones costaneres i de successos meteorològics extrems. La detecció de T. gondii a balenes beluga de regions àrtiques amb molt escassa presència humana o de fèlids i el fet que sigui una espècie que s'alimenta de preses ectotèrmiques (invertebrats i peixos) fa pensat que aquests animals poden actuar com a transmissors marins passius del paràsit.
Morfologia Ooquist