LAnoia és una comarca de Catalunya. Es troba a la zona sud-oriental de la Depressió Central, i el lloc més alt de la comarca és Sant Jeroni a 1.237 metres d'altitud, a Montserrat. Es troba als vessants dels rius Anoia i Llobregós. La seva capital i ciutat més poblada és Igualada. Aquesta és travessada pel riu Anoia principalment a través de l'anomenat barri del Rec.
Amb una població de 120.738 habitants (2019), és la tercera comarca més poblada del centre del país. Més de la meitat de la seva població viu al centre (a la zona de la conca d'Òdena) i al sud (a la zona penedesenca de la comarca, la rodalia de Piera), i en canvi, la zona septentrional és la més despoblada i muntanyosa, en la comarca coneguda com a Alta Segarra, al voltant del municipi de Calaf –inclosa a la vegueria de la Catalunya Central–, on a tot estirar hi viuen unes 6.000 persones.
L'economia de la comarca gira al voltant de l'agricultura i la indústria, amb extensions de conreu predominantment de secà, però també d'olivera, d'ametller, d'avellaner i vinya. La indústria de la comarca destaca en el tèxtil, el cuir i la indústria paperera, seguides per la metal·lúrgica, el sector alimentari i la construcció. Altres activitats econòmiques destacades són la ramaderia, sobretot la porcina i l'avicultura. Fins a finals del hi va haver mines de carbó i lignit a la comarca, situades a la rodalia de Calaf.
Geografia miniatura|esquerra|La Llacuna miniatura|Prats de Rei (en primer terme) i Calaf (al fons) vistos des de La Manresana miniatura|esquerra|Parc eòlic de Rubió miniatura|Església romànica de Sant Salvador de Vilanova d'Espoia Limita al nord amb el Solsonès; a l'oest amb la Segarra, la Conca de Barberà i l'Alt Camp; al sud amb l'Alt Penedès, i a l'est amb el Baix Llobregat i el Bages.
La comarca actual difereix lleugerament de la considerada fins fa uns anys, resultat de la divisió comarcal de 1936 reformada el 1987. Per una llei de gener de 1990, la Generalitat de Catalunya modifica els límits d'algunes comarques, entre les quals hi ha l'Anoia. El municipi de La Molsosa, de 26.72 km² i amb una població de 135 habitants (1968), se segrega de la comarca de l'Anoia i s'agrega a la comarca del Solsonès. El municipi de la Molsosa és situat a cavall de les comarques de l'Anoia, Solsonès i Bages, a ponent de la serra de Castelltallat.
La comarca es constitueix en tres unitats geogràfiques bàsiques; la Conca d'Òdena, situada a la part central, l'Alta Segarra i el Pla de Montserrat, que és la part que limita amb el Baix Llobregat a partir del "congost de Capellades" o zona de transició entre el Penedès, la vall del baix Llobregat i el Vallès. Fora d'aquestes tres unitats trobem el Bruc, que es troba una vegada passat el Port del Bruc, i la Llacuna, entre Montserrat i el Pla de Montserrat.
La meitat nord conforma l'Alta Segarra, part de la qual no vol pertànyer a l'Anoia sinó a aquesta comarca històrica, i orbita vers Cervera i Manresa, mentre que el terç sud-est de l'Anoia, la rodalia de Piera, pertany al territori històric del Penedès.
Relleu L'Anoia és part de la Depressió Central catalana, en la franja de contacte amb la Serralada Prelitoral. Al seu fons s'ha format una de les típiques conques d'erosió modelades sobre materials tous dipositats durant l'Eocè. Les aigües de l'Anoia i dels seus afluents han arrencat part d'aquests materials tous (margues blaves, argiles), tot formant xaragalls, que dificulten l'ocupació agrícola. El conjunt del fons de la conca d'erosió té un aspecte planer, encara, que en detall apareix com un relleu accidentat pels xaragalls i barrancs.
L'entorn de la conca és constituït per materials més durs (calcàries, gresos, conglomerats), més resistents a l'erosió. Les serres, vistes des d'Igualada, apareixen força abruptes. És un relleu que forma costers coronats per cingles. No són altra cosa que testimonis d'antics nivells que assolien les terres de la Depressió Central. Alguns són relleus poc enlairats, però bons miradors de la comarca, com la tossa de Montbui (519 m), a l'extrem del qual hi ha el castell de Montbui i l'església de Santa Maria de la Tossa. També és un bon mirador la comarca la Còpia de Palomes (837 metres), situat a la Serra de Rubió.
La muntanya més alta de la comarca és el cim de Sant Jeroni (1.236 metres), situat a la Muntanya de Montserrat, seguit pel Puig Castellar (943 m, Serra de la Llacuna), el Turó de Boixadors (848 m, Serra de Castelltallat), i el de la Còpia de Palomes (837 m, Serra de Rubió).
La part septentrional de la comarca és formada per la calma de Calaf, una plataforma calcària situada a uns 700 metres d'altitud. Aquest altiplà es continua cap al sud-oest, tot formant l'Altiplà Central, fins a la serra de Brufaganya i serra d'Ancosa. miniatura|505x505px|La Serra de Rubió, separa la Conca d'Òdena de l'Altiplà de la Segarra. Al nord-oest hi ha la Serra de Rubió, que es presenta com un gran coster que separa la conca d'erosió i l'altiplà de Calaf. En aquesta accidentada serra hi ha cims destacats amb alçada, com ara la Còpia de Palomes (837 m) o Les Tres Alzines (831 m). Al sud-est hi ha la Muntanya de Montserrat, on els conglomerats molt consolidats han resistit a l'erosió, tot donant lloc a formes tan capritxoses com les que trobem en la regió d'Agulles. La serra de Montserrat acaba bruscament i passa a relleus més suaus, fins als turons i plans de la conca de l'Anoia. Entre Montserrat i el curs del riu Anoia hi ha una sèrie de turons formats sobre roques paleozoiques (pissarres). El to més fosc d'aquestes roques és clarament perceptible en els turons del Bruc i cap a Fembra Morta. Entre el curs del riu Anoia i la serra d'Ancosa dominen els materials triàsics amb gresos, margues i calcàries. Al sud d'aquestes serres s'inicia la plana de la Depressió del Penedès.
Les principals unitats de relleu són: Serra de Rubió (amb un parc eòlic) Serra de Miralles Serra del Bruc Serra de la Llacuna Montserrat (el seu vessant sud-est, així, per exemple pertanyen a la comarca Sant Jeroni, però no la zona del monestir).Edicions Junior: Col·leccionable de la Geografia Comarcal de Catalunya, volum 1, pàg. 168 a 178 ()
Rius miniatura|El riu Anoia al seu pas per Igualada (març del 2011) L'Anoia no és pas l'únic riu que recorre la comarca. Pel nord trobem el Llobregós, que recull les aigües d'un sector de l'altiplà de Calaf, cap al Segre. La capçalera de la riera de Rajadell, afluent del Llobregat, penetra pel sector nord-est, també a l'altiplà de Calaf. al sud-oest, el Gaià entra a la comarca amb la conca de la riera de Bellprat.
L'Anoia recull les aigües de bona part de la comarca mitjana els seus nombrosos afluents. Destaquen les rieres de Clariana, Tous i Carme per la dreta, i el riu Òdena i la riera de Castellolí per l'esquerra. Les dimensions petites de la conca hidrogràfica i l'escassetat de les precipitacions fan que el cabal de l'Anoia sigui molt reduït. Malgrat tot, un aprofitament intensiu de les seves aigües ha permès, des de molt antic, la instal·lació de nombrosos molins paperers, drapers i fariners i diverses adoberies, punt d'arrencada de l'actual activitat industrial de la comarca.
Clima El clima de l'Anoia és mediterrani continental subhumit i de tipus Prelitoral Central al sector Prelitoral. CC-BY-SA-3.0 El conjunt de serres de la Serralada Prelitoral dificulta l'entrada de l'aire temperat marítim procedent de la Mediterrània. Al fons de la conca es formen sovint boires a les matinades fresques i calmoses d'octubre a abril. Els estius són secs i calorosos, sobretot a la part meridional; a l'Altiplà Central i a la calma de Calaf el clima és en general més fresc. Els hiverns són frígids amb glaçades freqüents, sobretot a la zona de l'Alta Segarra, on de vegades també hi neva. No hi glaça de juny a setembre.
Les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre 11 i 15 °C, més baixes als vessants enlairats i altiplans, sobretot a la calma de Calaf. Els hiverns són freds a bona part de la comarca, amb mitjanes d'uns 6 °C, i frígids al nord amb mitjanes de 3 °C. Els estius són calorosos, entre 22 i 24 °C de mitjana, causant una amplitud tèrmica anual elevada.
Les precipitacions són en general escasses; de mitjana la precipitació anual oscil·la entre els 550 mm al nord i els 650 mm a l'àrea de Montserrat i la serra d'Ancosa. Les estacions plujoses són les equinoccials (primavera i tardor) i les seques són l'hivern i l'estiu. L'hivern, però, és clarament l'estació més seca a tota la comarca i la tardor la més humida. Només ocasionalment cauen precipitacions intenses (tardor). Al fons de la conca es registra el fenomen d'ombra pluviomètrica, que consisteix en el fet que hi plou menys que en les muntanyes de l'entorn.
Vegetació miniatura|Camp de colza amb Montserrat al fons El paisatge actual de l'Anoia és constituït sobretot per brolles i garrigues amb pins. La vegetació natural seria dominada per boscos d'alzina, carrasca i roure valencià. Hi ha una estreta relació entre el canvi progressiu del clima, d'un clima mediterrani d'influència continental, amb els canvis en la vegetació.
A la franja sud-est dominaria una vegetació d'alzinars, que arriben fins als cims de Montserrat. Progressivament les alzines són substituïdes per carrasques, arbre més ben adaptat a un clima més sec i contrastat. De fet, la carrasca seria l'arbre dominant en el paisatge natural de l'Anoia. Resten alguns fragments de carrascars en els vessants de les serres més seques que voregen la conca. A la calma de Calaf i a tota la franja que constitueix l'Altiplà Central, en contacte amb el Solsonès, la Segarra i la Conca de Barberà, la vegetació espontània estaria constituïda per boscos de roure valencià.
Els pins són els arbres dominants en la comarca. A les terres pròpies d'alzinars i carrascars hi ha el pi blanc. En els turons pissarrencs del sud de la comarca trobem algunes pinedes de pi pinyer. Al territori de roure valencià domina la pinassa. A l'Altiplà Central hi ha extenses superfícies de pinassa, sota la qual hi ha nombrosos peus de roure valencià. Aïlladament també hi ha algun pi roig a la zona de la Serra de Rubió i al nord de la comarca. És un bosc mixt que té una fisonomia variable segons el moment d'explotació.
Fauna Les espècies d'animals que hi ha a l'Anoia en abundància són el porc senglar, el conill de bosc i la guineu. De manera no tan abundant, també hi ha el cabirol a la zona del Bruc i de la Serra de Rubió, la cabra salvatge al massís de Montserrat, i també alguna mostela. Quant a les aus, les que habiten a la comarca són el pardal, el rossinyol, la perdiu, el picot, el falcó, el pit roig, etc.
Història Prehistòria i primers temps miniatura|Dolmen dels Tres Reis a Rubió miniatura|Jaciment arqueològic de la vil·la romana de l'Espelt A les terrasses de la banda esquerra de l'Anoia, prop de Sant Jaume Sesoliveres, recentment s'ha descobert per la secció d'arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada una indústria lítica del Paleolític inferior, que, si bé encara és en curs d'estudi, pot comptar-se entre les restes arqueològiques més antigues trobades a Catalunya. A Capellades l'any 1900 fou descoberta per Amador Romaní l'estació de la balma del Fossar Vell, coneguda com a Abric Romaní. És un antic habitatge de l'època paleolítica, amb un jaciment d'indústries mosterianes del Paleolític mitjà al nivell inferior, i del Paleolític superior.