Lestat de Hyderabad o Haiderabad fou un principat del Dècan a l'Índia que va existir entre 1724 i 1948. Fou un estat independent entre 1947 i 1948. Del 1948 al 1956, va existir com estat dins la Unió Índia. La capital n'era Hyderabad.
Superfície i límits La seva superfície era de 128.800 km² més 29.000 km² dels Districtes Assignats o Berar (cedits el 1902 als britànics), és a dir, en total prop de 158.000 km². El 1902, després de la cessió, era de 133.144 km². Fins al 1902, limitava al nord amb les [províncies centrals], al sud-est amb la presidència de Madras, a l'oest i nord-oest amb la presidència de Bombai.
Geografia física El país tenia al nord la vall del Tapti o Khandesh, limitat al nord per les muntanyes Vindhya, i al sud les terres altes del Godavari; els rius del país, excepte en aquestes zones, corren d'oest a est fins a la badia de Bengala. El Tapti, en canvi, desaigua al golf de Cambay. Les muntanyes principals són les Balaghat (Ghats occidentals), la serra de Sabiadri, la serra d'Ajanta o Sahyadriparvat, la serra de Gawalgarh, la de Jalna i la de Kandikal Gutta o Sirnapalli.
Rius Godavari Dudna Manjira Pranhita, Wardha Penganga Wainganga Kistna o Krishna Bhima Tungabhadra Tunga Bhadra Musi Windi Munair
Població La població, el 1881, exclòs Berar, era de 9.845.594 habitants, un 10% musulmans i un 10% població urbana. El 1891 era d'11.537.040 habitants. El 1901 era d'11.141.142 habitants (incloent-hi els districtes cedits el 1902, per causa de les grans fams del 1897 i 1900). Estava repartida en 79 ciutats i 20.010 pobles.
Castes i ètnies Les castes i ètnies principals eren els bramans, rajputs, bairagis, bedars, bhois, chamars, dhangars, gaondis, gaolis, gosains, gujaratis, lingayats, jogis, lobars, kamatis, kolis, koshtis, kunbis, mangs, malis, mahars, kumbhars, mahalis, manbhaos, marathes, marwaris, sonars, telinges, waddars, banjares, baniyes, bhils, gonds, koyes, lambanis, i pardhis.
Llengües i religió Les llengües són el telugu (46%), el marathi (26%), el kanarès (14%), l'urdú (10%), llengües dels gitanos (15%) i el marwari (0,5%).
La religió de la majoria és l'hinduisme. El 10-12% són musulmans, l'1% animistes, el 0,5% cristians, el 0,5% jainistes, i nombres poc rellevants de sikhs i parsis. La tendència era a un lleuger creixement dels musulmans (10% el 1881; 12% el 1901)
Fams Fams notables van afectar l'estat el 1629, 1659, 1685, 1713, 1747, 1787, 1804, 1813, 1819, 1846, 1854, 1862, 1866, 1871, 1876-1877, 1896-1897 i 1899-1900.
Administració Estava regulada per l'edicte de Kanuncha del 1893, amb algunes modificacions. El cap de l'administració era l'Aladar al-Maham o ministre principal; estava assistit per quatre ministres o Muin al-Mahams (finances, justícia, afers militars i afers diversos); el consell estava format pel ministres principals i els quatre ministres. El ministre de Finances estava encarregat de ferrocarrils, finances, moneda i mines; el ministre de Justícia tenia encarregats la justícia, presons, registres, metges, correus i institucions religioses; el d'afers militars, les tropes regulars i irregulars, policia, obres públiques, educació, municipalitats i sanitat; la recaptació estava també dins les seves funcions incloent-hi impost de la terra, cadastre, duanes, boscos, agricultura i comerç. Cada departament o grup d'afers estava dirigit per un secretari: un per a finances, dos per a recaptació, un de judicial, de policia i departaments, un per a obres públiques, un per a afers militars, i un secretari privat de cada ministre. El departament judicial, el formava la Cort suprema amb un cap de justícia i cinc jutges; policia i presons estaven sota un inspector general i la policia local sota un kotwal; les duanes sota un comissionat; educació sota un director; monedes i segells sota un superintendent; boscos sota un conservador; afers postals sota un mestre de Correus general; i els afers mèdics sota un director. La recaptació de l'estat corresponia a oficials del nizam, excepte un quart dels districtes assignats, que corresponia als britànics.
A part del territori ordinari, una gran part de l'estat estava concedida en samasthans o jagirs; els samasthans principals (en total, 13) eren els de Gadwal, Amarchinta (Amarchanta), Wanparti (Wanapurthy), Jatpol (Jatprole), i Paloncha; entre aquests estava Shorapur; el més petits eren Gopalpet, Narayanpur, Anegundi, Gurgunta (Gurugunta) i Medak, tots a la meitat sud de l'estat. Els jagirs estaven més dispersos, i els més grans eren els dels tres nobles paigah, Maharaja Sir Kishan Prasad Bahadur, Nawab Hisam al-Mulk i Nawab Fakhr al-Mulk Bahadur, els de Maharaja Sheoraj, i de Raja Rai Rayan Bahadur; alguns eren grans fins a 60 pobles, d'altres només d'un poble. L'àrea de samasthans i jagirs, el 1901, era de 39.284 km² I la població de 3.259.000.
L'únic feudatari important i autònom del nizam era el raja de Gadwal o Gudwal, que internament era independent, però pagava un tribut anual d'11.500 lliures. No obstant això, hi havia set feudataris més, a destacar:
El maharaja de Wanapurthy El raja de Jatprole El raja de Amarchanta El raja de Gurugunta El raja de Gopalpet El raja de Jawalgiri i Anagundi El raja de Shorapur
Per a l'administració de justícia, hi havia 123 corts civils I 271 criminals. Els primers talukdars eren els caps de justícia al seu districte, i els segon i tercers talukdars tenien algunes competències. La Cort suprema era d'apel·lació per a alguns casos. Les sentències de mort havien de ser sotmeses al nizam.
Administrativament, estava format per cinc divisions i 18 districtes: oriental (Kamanet, Nalgonda, i Nagar Karmil), septentrional (Mehdak, Indor, Yelgandal, i Sirpur Tandur); occidental (Bidar, Nander i Naldrug), meridional (Raichor, Lingsagar, Shorapur i Gulbargah) i nord-occidental (Aurangabad, Bhir i Parbaini); Haydebarabad ciutat formava amb els suburbis un districte separat.
Administrativament, estava dividit en els Sarf-i-khas i el districte de la corona (Atraf-i-balda) i quatre subes o divisions, subdividides en total en 15 districtes i un subdistricte (Amaldir, elevat a districte el 1905). El 1905, el districte de Lingsugur es va suprimir. Cada suba estava governada per un subahdar (comissionat), i cada districte per un primer Talukdar (Collector), assistit per almenys dos oficials coneguts com a segon i tercer talukdar. Dins els districtes, hi havia les talukes (101 el 1905, però 117 anteriorment) governades per tahsildars.
La llista de divisions i districtes el 1901 era de 4 i 18 (incloent-hi Hyderabad):
Divisió d'Aurangabad Districte d'Aurangabad Districte de Bhir Districte de Nander Districte de Parbhani Divisió de Gulbarga Districte de Gulbarga Districte d'Osmanabad Districte de Raichur Districte de Bidar Districte de Lingsugur Divisió de Bidar després Divisió de Medak Gulshanabad Atraf-i-balda Districte de Mahbubnagar Districte de Medak Districte de Nalgonda Districte d'Indur (Districte de Nizamabad) Districte d'Hyderabad Divisió de Warangal Districte d'Adilabad (Districte de Sirpur Tandu) Districte de Warangal Districte de Karimnagar (Districte d'Elgandal)
Policia La policia es va crear el 1866. Organitzada progressivament, vers el 1900 hi havia tres jurisdiccions policials: Sarf-i-khas, Diwani o Khalsa, i paigah i jagir. L'Estat major consistia en un inspector general, 5 assistents, 17 superintendents, 17 ajudants de superintendent i 119 inspectors. La força muntada estava formada per 11.173 homes a peu i 413 muntats; hi havia també una policia rural amb 12.776 policies patels, 2798 kotwals i 17.532 ramosis o vigilants o sigui en total 33.106. La policia de ciutat estava dirigida pels kotwals; el 1871 es va crear una policia de ferrocarrils. Hi havia un policia per menys de cada 1000 habitants.
Moneda i segells El nizam encunyava les seves pròpies monedes a una ceca a Hyderabad; la moneda més popular de rúpia es deia hali sicca. El servei postal fou agafat pel nizam el 1869. Els servei de correu urgent es va abolir el 1902 pel seu alt cost. Va emetre segells fins a l'ocupació índia.
Història Per la seva història anterior a 1713 vegeu Dècan. Per l'establiment de l'estat vegeu Hyderabad (Índia).
La dinastia la va fundar el general d'origen turc Asaf Jah, al servei d'Aurangzeb; després d'una notable carrera a la cort de Delhi fou nomenat el 1713 subadar o virrei de Dècan amb el títol de Nizam al-Mulk (Regulador de l'estat) que va esdevenir hereditari. El 20 de juny de 1720 es va fer virtualment independent, però va haver de lluitar contra els marathes. La cort de Delhi va donar ordes al governador de Khandesh, Mubariz Khan, de combatre'l per les armes però a la batalla de Shakarkhelda (Fathkhelda) al Berar (1724) Mubariz Khan fou totalment derrotat i mort i Asaf Jah va esdevenir independent i el 7 de desembre d'aquell mateix any va establir la seva capital a Hyderabad.
Va morir el 22 de maig de 1748 i va deixar sis fills dels quals quatre van arribar al tron; a més va deixar diverses filles una de les quals fou mare d'un altre nizam. El successor fou el fill segon Muhammad Nasir Jang Mir Ahmad, que al morir el seu pare es va apoderar del tresor i va obtenir el suport de l'exèrcit; va assegurar haver aconseguit la renúncia del seu germà gran; l'altre pretendent principal fou Muzaffar Jang, fill de la filla preferida del nizam difunt, els drets del qual derivarien de testament; cadascun va tenir el suport d'un dels estats europeus, el primer dels britànics i el segons dels francesos.
El 1750 els francesos es van retirar momentàniament i Muzaffar Jang va esdevenir el presoner del seu oncle. Però el 5 de desembre de 1750 Nasir Jang moria a mans dels seus propis homes i Muzaffar fou proclamat nizam però sota control del comandant francès Joseph François Dupleix; els caps pathans que l'havien portat al poder no van considerar adequada la recompensa oferta i el van matar (1751) i d'acord amb els francesos van posar al tron a un fill d'Asaf Jang de nom Salabat Jang.
Poc després un germà seu, Ghazi al-Din, el fill gran d'Asaf Jah, que suposadament havia renunciat, es va revoltar amb suport dels marathes però va morir sobtadament el 16 d'octubre de 1752 i els marathes van acabar acceptant un acord de pau. Així el jove Salabat va poder restar al poder fins que els francesos que li donaven suport, amenaçats a les seves pròpies posicions a l'Índia per les victòries de Robert Clive, el van abandonar.