Mangu Timur, Mangu-Timur o Mungka Timur (a les monedes també Mongke Temur o Mongke-Temur, en mongol Möngke Temur o Möngke-Temur) de mal nom Kuluk (el Gloriós o el Cèlebre) fou kan de l'Horda d'Or del 1267 al 1280.
Origen i nomenament Era fill de Tokutan i net de Batu Khan (fill de Jotxi, el fill de Genguis Kan). Va succeir (gener de 1267) a Berke Khan a la mort d'aquest vers finals del 1266. Batu Khan tenia quatre fills: Sartak, Tutukan o Toghan, Andawan i Ulaghji o Ghulasji. Sartak va deixarsegons Rashid al-Din un fill anomenat Kanju, que segurament ja era mort el 1266 quan va morir Berke Khan. Extinta la branca de Sartak, l'herència passava a la branca de Tutukan (Tutukan vol dir "El Falcó") que va deixar cinc fills: Bartu, Mangu Timur, Burasinku, Tuda Manga, i Udaji, dels quals amb tota probabilitat el gran, Bartu, també ja era mort. L'herència per tant passava a Mangu Timur; la seva mare era germana d'una de les esposes d'Hulagu de Pèrsia, sent les dues filles de Buka Timur la mare del qual, Chichegen, era la quarta filla de Genguis Kan. Mongke o Mangu va concedir el país de l'Horda Blanca (Ak Orda) a Behadir, fill de Xiban, i va donar les ciutats de Krim i Kaffa a Urang Timur, fill de Tuka Timur (el germà petit de Batu) fundador de l'Horda Blava. Mangu fou nomenat pel kanat de Quptxaq (conegut com a Horda d'Or) per Kubilai Khan. Només pujar al tron hauria concedit el primer privilegi conegut del clergat grec ortodox. Fou el primer que va fer encunyar monedes amb el seu nom en lloc del nom del gran kan al que no va mantenir la lleialtat.
Relacions amb Egipte Va tenir bones relacions amb el sultanat mameluc d'Egipte, el sultà del qual Baibars I, el 1267 li va enviar un missatge de condol per la mort de Berke, i li va oferir suport en la lluita contra Abaqa de Pèrsia.
Guerra a l'Àsia central Després de la submissió d'Arigh Boke el 1264, Kaydu Khan, de la branca d'Ogodei, s'havia negar a reconèixer a Kubilai Khan, i havia iniciat la lluita en el seu ulus del Iemil i aviat va aconseguir l'aliança dels prínceps de l'ulus de Jotxi amb el suport dels quals va poder dominar el territori del Iemil, l'antic feu d'Ogodei i Kuyuk. Kaydu Khan, des de la mort de Mongke (1259), havia formant un estat considerable a l'Almaligh (Olimali) on havia esdevingut força popular entre el poble i els caps tribals a l'est de Turfan i oest i nord de l'Altai, imposant-se a diversos prínceps de la seva família, i va rebre sens dubte el suport de Mongte Temur.
Kubilai Khan va nomenar el 1265 Borak Khan com a kan de Txagatai amb la intenció de fer front a Kaidu Khan. Però Borak es va aliar a Kaidu i junts van dominar el Turquestan que era un domini imperial que no corresponia a cap kanat. Els dos aliats van acordar dividir Transoxiana entre ells però quan Kaidu se'n va haver de retirar, Borak va ocupar la seva part; quan Kaidu va retornar, fou derrotat a la riba del Sihun pel seu antic amic i aliat. Vers el 1269 Mongke Temur va enviar un exèrcit de 50.000 homes manat pel seu oncle Berkečar o Bekerjar en expedició a l'Àsia central en ajut del seu aliat Kaidu, en contra de Barak. Borak fou derrotat però finalment els tres prínceps van acordar la pau i van dividir Transoxiana entre ells, en un kuriltay celebrat el 1269 a la riba del riu Talas, que va presidir Kaidu; Borak va rebre dos terços de Transoxiana i un terç (segurament un terç dels ingressos) va quedar conjuntament per Kaidu i Mongke Temur. Borak Khan de Txagatai es queixava de la petitesa del seu domini, i es va acordar que feria una invasió del Khurasan rebent ajut de Mongke i Kaidu
Relacions amb els prínceps russos A la mort d'Alexandre Nevski el 1263 l'havia succeït en el tron del gran principat de Vladímir el seu germà Andreu, que només va viure uns mesos i fou succeït llavors pel seu germà Iaroslav de Tver. Nóvgorod era membre de la Lliga Hanseàtica i la classe dirigent eren comerciants rics i emprenedors; les seves llibertats municipals eren molt superiors a les de Lübeck i Hamburg; per un tractat el gran príncep s'havia compromès a no nomenar a Nóvgorod més que natius per les magistratures, que havien de ser persones acceptades pels possàdniks o classe dirigent; els ingressos que rebia el gran príncep no podien ser anomenats taxes sinó regals; ni el gran príncep ni els seus boiars podien adquirir heretats a terres de Nóvgorod;Singularment a Beyitzi, Volok, Torgek, Vologda, Zavolochia, Kola i Permia, o a les terres dels petxorians o yugrians el gran príncep només podia fer una visita a la tardor i a la zona del llac Ladoga només es permetia la presència d'un oficial encarregat del control de la pesca i l'hidromel per ús del gran príncep; els ciutadans no podien ser traslladats de les seves terres ni se'n podia disposar de cap manera, ni podien ser agafats com a deutors i els notables que visitaven el país havien de pagar per l'hostatge i allò que fessin servir; pel seu costats els ciutadans novgorodians estaven obligats a pagar taxes d'una pell d'esquirol per cada carruatge o barca petita, i una bala de lli o similar. Nóvgorod estava en guerra contra Lituània on regnava Mindaugas (Mindaugas), a causa de l'assassinat del cunyat d'aquest, Tortivil, príncep de Polotsk, el 1263; els fills de Tortivil s'havien refugiat a Nóvgorod. El fill de Mindung, Voichelg, després d'un regnat de notable crueltat a Novogrodok, havia estat batejat durant la vida del seu pare i havia ingressat en un monestir a la riba del Niemen, on vivia; però quan el seu pare fou assassinat va sortir del retirament (1264) i es va posar al front d'un exèrcit de lleials, exercint terrible venjança, sent ràpidament reconegut com a rei; 300 famílies lituanes es van refugiar a Pskov, la ciutat germana de Nóvgorod. Els habitants de Pskov van posar al seu front a un parent de Mindaugas, Dovmont, que s'havia fet cristià, sense consentiment de Iaroslav; Dovmont va assolar la província lituana dominada pel príncep Gerden; aliats pskovians i novgorodians van lluitar també contra els danesos, que governaven Estònia i estaven aliats als Cavallers Teutònics de Livònia. La lluita fou dura i les morts considerables; els novgorodians i pskovians van portar la pitjor part; Iaroslav no era favorable a la guerra però els novgorodians eren obstinats, i forçat per les circumstàncies va donar suport als seus nominals vassalls, enviant a Nóvgorod a les forces del príncep de Súzdal; també hi va anar Amragan o Arghaman, el cap tàtar comissionat pel principat de Vladímir i el seu gendre Haidar; el consell celebrat a Nóvgorod va acordar un atac a Reval però els danesos, espantats pels preparatius, van acceptar entregar el país a la vora del Narva als russos.
Se sap també de les relacions d'alguns prínceps russos amb el kan: Gleb, el príncep de Bielosersk, que el va visitar i va retornar sense problemes; Romà, príncep de Riazan, en canvi, va parlar malament de l'islam que la cort del kan havia adoptat, i se li va tallar el cap. Tot i aquest fet aïllat, Mongke Temur fou tolerant amb els cristianisme, i hi havia bisbat a Nova Sarai.el primer bisbe Metròfanes va morir el 1269 i Teognost fou nomenat nou bisbe de Sarai i Pereyeslav per Ciril, metropolità de Kíev
Pau amb Pèrsia El 1269 Mongke Temur va enviar una ambaixada a Damasc, en territori mameluc, on es va reunir amb una ambaixada imperial romana d'Orient i una de l'il-kànida Abaqa. Encara que la guerra havia seguit fins llavors no s'havia produït cap invasió perquè Abaqa havia fet construir una muralla (anomenada Siba) prop de Derbent. En la reunió del 1269 es va signar la pau amb Abaqa tot i les pressions egípcies per seguir la guerra. En endavant la pau es va mantenir i fins i tot es va desenvolupar una certa amistat.
La primavera del 1270 Borak va envair Khurasan, però ja no va tenir el suport de Mongke, que havia fet la pau amb Abaka. Borak fou derrotat i va morir poc després. Per aquest temps (1270 o 1271) un cap esmentat com Bisou Nogaidel que es diu que parent de Berke sense més precisió va comunicar al sultà egipci que havia adoptat l'islam com a religió. Aquest Bisou ha estat identificat com Nogai Noyan.
Intervenció a Nóvgorod Poc temps després de la seva mitja victòria contra Dinamarca, el poble de Nóvgorod va declarar deposat a Iaroslav per incapacitat i tirania, vers el 1270. Com el seu germà, Alexandre Nevski, Iaroslav sembla que estava en bones relacions amb els tàtars al que ara va demanar ajut i va enviar a l'ambaixador Ratibor que havia estat expulsat de Nóvgorod quan suposadament havia anat a aquesta ciutat a demanar el tribut a causa del kan. Mongke va enviar un exèrcit, que poc després fou cridat abans d'actuar, a petició de Basili, germà de Iaroslav, que va explicar als tàtars que els novgorodians tenien bones raons per fer el que havien fet i que la història de Ratibor sobre la seva expulsió era falsa. Llavors Iaroslav va haver d'atacar sol als seus subjectes rebels amb els quals finalment va acordar la pau per la mediació de Ciril, metropolità de Kíev; el tractat signat, conservat als arxius russos, hi consta la signatura de dos enviats del kan; segons el tractat Iaroslav era reconegut altre cop a Nóvgorod, on seria reinstal·lat pels enviats del kan.
Transoxiana Els sedentaris de Transoxiana estaven en aquest temps sota administració del comissari imperial Masud Beg (fill i successor de Mahmud Yalavač) que governava des de vers el 1239; el 1272 Abaqa de Pèrsia, llavors en bones relacions amb Mongke Temur, hi va enviar un exèrcit sota comandament de Yussuf i Kargadai (fills de Chin Timu), de Churgadai i de Dabogha, que va atacar Coràsmia devastant Urgendj, la capital, i Khivà i Karakush, dues ciutats destacades del país.D'Ohsson. III, 457 i 1458. Ilkhans
Suport als prínceps russos El 1273, el kan va rebre la visita del gran príncep Iaroslav, del seu germà Basili, i del nebot Demetri Alexàndrovitx. Iaroslav va morir de camí a la tornada i el va succeir el seu germà Basili, gran príncep de Kostromà; encara que els dos tenien el suport dels novgorodians el primer va predominar perquè controlava Súzdal, el graner de Nóvgorod; sembla que Basili va haver d'aturar les exportacions de gra i provocar una fam per decidir els vots; Von Hammer diu que Basili, amb suport dels tàtars, va atacar Nóvgorod, mentre el seu nebot Sviatoslav de Tver, assolava les ciutats de Volok, Bejesk i Wobogd al Volga. El 1375 Basili va anar en persona a veure al kan.
El príncep d'Halicz (Galítzia), Daniel, va morir vers 1264 i els van succeir els seus fills Lev I o Lleó a Premysl; Mitislav a Lutsk i Dubno i Schvarn a Halicz, Kholm i Droguichin; tots reconeixien a Vassilko de Vladímir com el seu superior feudal. Poc després Voichelg, el príncep monjo de Lituània, que havia deixat l'hàbit de monjo sper assolir el poder reial (1264) i en poc temps havia reunit sota el seu poder diversos petits principats lituans, va renunciar en favor del príncep Schvarn, i va retornar al monestir (1267); això va molestar a Lev o Lleó que va fer assassinar Voichelg a traïció, quan l'havia convidat a un acte (1268). Schvarn no va poder conservar gaire temps el seu domini lituà, on fou proclamat Troiden (1269), que era pagà. Vassilko va morir poc després i el va succeir el seu fill Ivan Vladímir. Lev (o Lleó) va heretar Halicz, Kholm, Droguichin del seu germà Schvarn, i va establir la capital a la nova ciutat de Lvov. Els lituans no oblidaven el crim contra el seu príncep Voichelg, i el 1275 es van apoderar de Droguichin, van matar a molts dels seus habitants, van creuar el Dnièper i van caure sobre el principat de Txernigov. Lev o Lleó va cridar en ajut als tàtars.
Conflicte amb Kubilai Khan