Història de Xipre lang=ca|miniatura|upright=2.0|La situació geopolítica a l'Orient Mitjà cap al 1200 aC, al final de l'Edat del Bronze Final. Neolític Vegeu: Khirokitia.
Primeres civilitzacions Vegeu: Civilització micènica.
Hitites, fenicis, grecs, assiris, egipcis i perses Vers el 1400 aC l'illa va caure en mans dels hitites. Poc després fou ocupada per Attariššiya d'Ahhiyawa (aqueus), al qual li fou arrabassada per Madduwatta de Zipasla i Arzawa, que com que era vassall hitita segurament la va retornar al seu sobirà. Va romandre en mans dels hitites (si bé segurament es va revoltar i fou independent algun temps a meitat del , ja que s'esmenta la seva conquesta per Tudhalias IV) fins a la caiguda de l'imperi vers el 1185 aC, en què fou saquejada pels Pobles de la mar.
Xipre fou colonitzat pels fenicis en un període anterior al 1000 aC.
Després s'hi van establir els grecs. El 709 aC fou conquerida per Sargon II (721-705 aC) d'Assíria. Vers el 669-663 aC es van establir una dotzena de regnes a les principals ciutats que foren independents. El 570 aC els regnes o principats foren sotmesos per Amasis d'Egipte. A la invasió persa d'Egipte l'illa es va rendir a Cambises II de Pèrsia (530 aC–522 aC) i va formar part de l'Imperi persa: quedà integrada en la cinquena satrapia junt amb Fenícia i Palestina en temps de Darios I el Gran de Pèrsia (521 aC-486 aC).
Onèsil i Evàgores Durant la revolta jònia (499 aC), les ciutats principats de l'illa es van fer independents altre cop, i els perses les van atacar per mar i terra. El líder dels confederats xipriotes, Onèsil de Salamina, va ser finalment derrotat i mort i l'illa va tornar sota domini persa cap a l'any 490 aC. Proveí als perses amb 150 vaixells per a l'expedició contra els atenencs, i després de la derrota persa a Salamina la flota atenenca va arribar a l'illa i en sotmeté una gran part. Després els atenencs van enviar-hi una segona expedició però una plaga i la mort de Cimó II, cap de l'expedició, va posar fi a les ambicions atenenques i els principats de l'illa van tornar a domini persa.
Sota el rei Evàgores I de Salamina (411 aC) s'imposaren a l'illa els costums i civilització hel·lènics i amb ajut d'Atenes va ser independent dels perses. Evàgores, que dominà els altres 11 principats de l'illa, va ser succeït pel seu fill Nicocles. Evàgores II, fill de Nicocles va rebre ajut de Foció per recuperar Xipre pel rei de Pèrsia, i l'illa tornà a ser tributària de Pèrsia en virtut de la pau d'Antàlcides (386 aC). El 350 aC Xipre es va rebel·lar però Artaxerxes III de Pèrsia la va derrotar el 344 aC, i va romandre sota domini persa fins a la invasió macedònia de Pèrsia, quan la majoria dels principats es van declarar per Alexandre, i finalment la totalitat, encapçalats per Pintàgores de Salamina, es van unir als macedonis i aportaren 120 vaixells per al setge de Tir. Les seves naus van participar en les operacions junt amb les fenícies.
Domini làgida A la mort d'Alexandre el Gran, Xipre queda sota el govern de Nicocreont. El 310 aC Ptolemeu en nomena governador el seu germà Menelau. Demetri va envair l'illa amb una flota, derrotà a Menelau i va assetjar Salamina de Xipre. Ptolemeu envià una flota i després d'una gran batalla el 306 aC davant de Salamina, l'illa va quedar per a Demetri i Antígon. Després de la derrota i mort d'Antígon el 301 aC passa a domini làgida i Ptolemeu la annexiona a Egipte el 295 aC i el seu govern va ser confiat a un virrei que havia de pertànyer a la classe dirigent i normalment eren parents del rei; el virrei tenia poder complet. S'hi funden algunes ciutats com Arsinoe (del nom de la dona de Ptolemeu Filadelf). Polícrates d'Argos en fou governador vers el 217 aC i assegurà l'illa per Ptolemeu Epífanes, fill i successor de Ptolemeu Filopàtor; a la divisió del regne entre Filomètor i Evergetes, aquest darrer incomplí l'acord i va voler ocupar Xipre, que havia correspost a son germà; per això anà a Roma el 154 aC i demanà assistència al Senat romà, que li va donar cinc legats però cap exèrcit; mentrestant Filomètor s'anticipà i va ocupar Xipre amb un exèrcit i quan son germà desembarcà amb els legats i un exèrcit mercenari, el derrotà ràpidament a Làpat i el va obligar a rendir-se: li concedí únicament el Regne de Cirene; els romans van haver d'acceptar l'acord. El selèucida Demetri Sòter aspirava també a dominar Xipre, però no va tenir èxit. Quan Ptolemeu Làtir arriba al tron egipci, el seu germà Ptolemeu Alexandre rebé el govern de Xipre (114 aC), però després va ser rei d'Egipte, i Làtir es va retirar a Xipre i es proclamà rei independent; hi va governar uns vint anys (109 aC-88 aC). Quan Làtir va tornar a Egipte, son germà Ptolemeu Alexandre envaí l'illa però va ser derrotat en la batalla naval de Kereas i va morir en aquest combat. Quan Ptolemeu Auletes va ser rei d'Egipte, el seu germà petit Ptolemeu era rei vassall de Xipre, i va obtenir de Roma el títol d'amic dels romans però després, acusat d'afavorir els pirates, en va ser deposat: el 58 aC Clodi, enemic personal del rei, proposà de privar a Ptolemeu del regne i confiscar-li els tresors. La comissió romana ho va provar i Cató envià al rei el decret a Rodes i li va oferir compensacions i el càrrec de gran sacerdot al temple d'Afrodita de Pafos, però Ptolemeu va preferir suïcidar-se. Així Xipre quedà incorporada a Roma i unida a Cilícia, però amb qüestor propi, i amb els seus tribunals.
Governadors i reis làgides de Xipre Nicocreon, 323-310 Menelau de Xipre, 310-306 aC Antígon el Borni, 306-301 aC Demetri Poliorcetes, 301-295 aC Annexió a Egipte, 295 aC (Ptolemeu I Soter) Virreis làgides des del 295 aC: Polícrates d'Argos, vers 217-205 aC Ptolemeu V Epífanes, 205-180 aC Ptolemeu VI Filomètor, 180-169 aC Ocupació selèucida, 169-161 aC Ptolemeu VI Filomètor, 161-156 aC Ocupació selèucida, 156-155 aC Ptolemeu VI Filomètor, 155-154 aC Ptolemeu VIII Evergetes II Fiscó, 154 aC (rebel) Ptolemeu VI Filomètor, 154-146 aC Ptolemeu VII Neofilopàtor 146-145 aC Ptolemeu VIII Evergetes II Fiscó, 145-116 aC Ptolemeu IX Làtir, 116-114 aC Ptolemeu X Alexandre I, 114-109 aC Ptolemeu IX Làtir, 109-80 aC Ptolemeu de Xipre, 80-58 aC
Domini romà Cèsar va donar l'illa (51 aC) a Arsineu i Ptolemeu (germana i germà de Cleòpatra) i Marc Antoni la donà a Cleòpatra i al seu fill. Després d'Àccium (31 aC) va tornar al domini imperial (30 aC) i el 27 aC fou declarada província imperial separada, i el 22 aC fou convertida en província senatorial i governada per propretors amb el títol de procònsol, amb un legat i un qüestor. La capital en fou Pafos. En aquest temps la població d'origen jueu era molt important en nombre. Al s'hi va introduir el cristianisme i el governador romà Sergi Paule fou un dels convertits, vers la meitat del segle. Al el jueus es van revoltar en temps d'Hadrià (115-116) i van massacrar els habitants grecs i per un temps es van fer amos de l'illa; però, derrotats, foren expulsats de Xipre. El 335 fou teatre de l'efímera revolta de l'usurpador Calocarus, liquidada per Flavi Domicià. El 350 Salamina, que havia estat destruïda per un terratrèmol, és reconstruïda per Constant II, fill de Constantí, i se li va donar el nom de Constantia.
Domini romà d'Orient Després de la divisió de l'Imperi Romà va passar a l'Imperi Romà d'Orient; fou governada per cònsols i la capital es va traslladar de Pafos a Salamina, ara anomenada Contantia.
Fou ocupada pels àrabs dirigits pel general d'Otman, Moawiya el 648. El 683 els àrabs es van retirar després d'una derrota davant Constantí IV i els romans d'Orient van recuperar l'illa, però acordaren que les taxes allí recaptades es compartirien entre l'Imperi Romà d'Orient i el califat mitjançant un tractat signat el 688 entre Justinià II i el califa al-Malik, que a més deixava l'illa desmilitaritzada. Entre el 803 i el 806 fou ocupada per Harun ar-Raixid, però més tard recuperada per als romans d'Orient per Nicèfor II Focas el 965. En temps d'Isaac Àngel es va fer independent a l'illa Aleix Comnè (1185-1191), que el 1184 s'hi havia proclamat emperador, i a qui la va conquerir Ricard cor de lleó el 1191, que la va cedir per una quantitat de diners als Templers, però al cap de poc aquests la van vendre al rei de Jerusalem Guiu de Lusignan (1192). La dinastia Lusignan va regir Xipre fins al 1489, quan la regent, una veneciana de nom Maria Cornaro, la va cedir a Venècia.
Reis de Xipre (i nominals reis de Jerusalem)
Guiu de Lusignan, 1192-1194 Amalric I de Lusignan, 1194-1205 Hug I de Lusignan, 1205-1218 Enric I de Lusignan, 1218-1253 Hug II de Lusignan, 1253-1267 Hug III de Chatillon, 1267-1284 Joan I de Chatillon, 1284-1285 Enric II de Chatillon, 1285-1306 Amalric II de Chatillon, 1306-1310 Enric II (segona vegada), 1310-1324 Hug IV de Chatillon 1324-1359 Pere I de Chatillon, 1359-1369 Pere II de Chatillon, 1369-1382 Jaume I de Chatillon, 1382-1398 Janus de Chatillon, 1398-1432 Joan III de Chatillon, 1432-1458 Carlota, 1458-1460 Jaume II de Xipre, 1460-1473 Jaume III de Xipre, 1473-1474 Caterina Cornaro, 1474-1489 A Venècia, 1489-1571
Governadors venecians Lloctinents governadors civils (Luogotenentes) 1489 - 1491, Francesco Barbarigo 1491 - 1493, Girolamo Pesaro 1493 - 1495, Giovanni Donato 1495 - 1497, Andrea Barbarigo 1497 - 1499, Cosimo Pasqualigo 1499 - 1501, Andrea Venier 1501 - 1503, Nicola Priuli 1503 - 1505, Pietro Balbi 1505 - 1507, Cristoforo Moro 1507 - 1509, Lorenzo Giustiniani 1509 - 1511, Nicola Pesaro 1511 - 1514, Paolo Gradenigo 1514 - 1516, Donato Marcello 1516 - 1518, Fantino Michiel 1518 - 1519, Alvise d'Armer 1519 - 1522, Sebastiano Moro 1522 - 1523, Jacopo Badoer 1523 - 1525, Domenico Capello 1525 - 1527, Donato di Lezze 1527 - 1529, Silvestro Minio 1529 - 1531, Francesco Bragadin 1531 - 1533, Marcantonio Trevisan 1533 - 1535, Stefano Tiepolo 1535 - 1536, Giovanni Moro 1536 - 1539, Domenico da Mosto 1539 - 1541, Francesco Badoer 1541 - 1543, Cristoforo Capello 1543 - 1545, Luigi Riva 1545 - 1547, Carlo Capello 1547 - 1548, Vittorio Barbarigo 1548 - 1550, Salvatore Michiel 1550 - 1551, Alessandro Contarini 1551 - 1553, Francesco Capello 1553 - 1555, Marco Grimani 1555 - 1557, Gianbattista Donato 1557 - 1559, Giovanni Renier 1559 - 1561, Giovanni Barbaro 1561 - 1563, Pietro Navagero 1563 - 1565, David Trevisan 1565 - 1566, Pandolfo Guoro 1566 - 1567, Nicola Querini 1567 - 1569, Nicola Dandolo 1569 - 1570, Sebastiano Venier Capitanis, Capitans governadors militars 1480 - 1483, Giovanni Diedo 1483 - 1485, Francesco Cicogna 1485 - 1488, Daniele Bembo 1488 - 1489, Matteo Barbaro 1489 - 1491, Baltassare Trevisan 1491 - 1493, Nicolo Foscarini 1493 - 1495, Cosimo Pasqualigo 1495 - 1497, Nicolo Priuli 1497 - 1499, Bartolomeo Minio 1499 - 1501, Troilo Malipiero 1501, Girolamo Bon 1501 - 1503, Lorenzo Contarini 1503 - 1505, Paolo Antonio Marin 1505 - 1507, Domenico Benetti 1507 - 1509, Benetto Sanudo 1509 - 1511, Pietro Lion 1511 - 1514, Luigi Contarini 1514 - 1516, Giovanni Centani 1516 - 1518, Vincenzo Cappello 1518 - 1520, Bartolomeo da Mosto 1520 - 1522, Zaccaria Loredan 1522 - 1525, Nicolo Dolfin 1525 - 1526, Andrea Donato 1526 - 1527, Marcantonio Canale 1527 - 1530, Anzolo Trevisan 1530 - 1532, Antonio Soriano 1532 - 1534, Tommaso Contarini 1534 - 1535, Domenico Contarini 1535 - 1537, Lunardo Venier 1537 - 1538, Maffio Pisani 1538, Giovanni Gritti 1538 - 1540, Giovanni Contarini (primera vegada) 1540 - 1542, Nicolo Giustiniani 1542 - 1544, Giovanni Contarini (segona vegada) 1544 - 1546, Andrea Dandolo 1546 - 1548, Gian Matteo Bembo 1548 - 1550, Francesco Grimani 1550 - 1552, Marco Loredano 1552 - 1554, Giovanni Renier 1554 - 1556, Cornelio Barbaro 1556 - 1558, Pietro Navagero 1558 - 1560, Domenico Trevisan 1560 - 1562, Pandolfo Guoro 1562 - 1564, Nicolo Gabriel 1564 - 1566, Lorenzo Bembo 1566 - 1569, Marco Michiel