La basílica papal de Sant Pere (en llatí, Basilica Sancti Petri; en italià, Basilica Papale di San Pietro in Vaticà), coneguda comunament com basílica de Sant Pere, és un temple catòlic situat a la Ciutat del Vaticà.
La basílica compta amb el major espai interior d'una església cristiana al món, presenta 193 m de longitud, 44,5 m d'alçada, i abasta una superfície de 2,3 hectàrees. L'altura de la cúpula fa fa que la figura domini el horitzó de la ciutat de Roma. És considerada com un dels llocs més sagrats del catolicisme. S'ha descrit com «ocupant d'una posició única al món cristià» i com «la més gran de totes les esglésies de la cristiandat». És una de les quatre basíliques majors i una de les esglésies que s'han visitar al pelegrinatge de les set esglésies de Roma per a obtenir la indulgència plenària.
En la tradició catòlica, la basílica està situada sobre el lloc d'enterrament de sant Pere, que va ser un dels dotze apòstols de Jesús de Natzaret, el primer bisbe d'Antioquia, el primer bisbe de Roma i, per tant, el primer dels pontífexs. La tradició i les proves històriques i científiques sostenen que la sepultura de el Sant està directament sota l'altar major de la basílica. També la majoria dels papes han estat enterrats a Sant Pere des de l'època paleocristiana. Al lloc de la basílica han existit esglésies des del . La construcció de l'actual edifici, sobre l'antiga basílica constantiniana, va començar el 18 d'abril de 1506, per ordre del papa Juli II, i es va acabar el 18 de novembre de 1626. Hi van treballar alguns dels arquitectes més famosos de la història, com Donato Bramante, Miquel Àngel o Bernini.
Tot i la creença popular, Sant Pere no és una catedral, ja que l'arxibasílica de Sant Joan del Laterà és la catedral de Roma.
Història
miniatura|Vista de la cúpula de Miquel Àngel miniatura|Interior de la basílica de Sant Pere miniatura|Vista de nit de la basílica La construcció de la basílica es remunta a l'època del martiri de Sant Pere, quan es va construir un petit monument commemoratiu al lloc on havia estat enterrat el sant, prop del circ de l'emperador Neró.
Entre el 326 i el 330, l'emperador Constantí el Gran va fer construir una basílica, a expenses del papa Silvestre I, que va ser acabada trenta anys més tard. Davant l'altar major d'aquesta església, van ser coronats molts emperadors: el dia de Nadal de l'any 800, ho va ser Carlemany, a qui el papa Lleó III va imposar la corona imperial romana. Al , pel fet que la basílica paleocristiana es trobava bastant deteriorada i amenaçava d'ensorrar-se, el papa Nicolau V el 1452 va encarregar-ne la reconstrucció a Bernardo Rosellino, però els treballs es van interrompre tan sols tres anys després per la mort del papa i els murs tan sols s'arribaven a aixecar un metre de terra. Fou amb Juli II el 1506 (50 anys després), quan es reinicien les obres acollint el disseny proposat per Bramante. miniatura|Projecte de Bramante
La construcció de l'edifici actual s'inicià el 15 d'abril de 1506. El projecte, dirigit per Bramante, consistia en un edifici amb planta de creu grega inscrita en un quadrat i podem comprovar que l'edifici hauria d'haver-se cobert per cinc cúpules; una central en el creuer i les restants en els angles, inspirada en l'església de Santa Maria dei Fiori, a Florència. Aquesta tipologia de planta centralitzada és típica del Renaixement, estil que presenta un gran interès per la geometria.
Els treballs es van iniciar amb la demolició de la basílica prèvia (encarregada per Constantí i on suposadament es trobaven les restes de Sant Pere), molts puritans en varen lamentar la demolició. Bramante va morir el 1514 i els seus successors Rafael, Fra Gioconda da Verona i Antonio da Sangallo varen canviar aquest pla genial; a la seva mort només s'havia edificat poc més que els quatre grans pilars que havien de sostenir la gran cúpula central. Posteriorment, el papa Pau III va encomanar la direcció de les obres a Miquel Àngel, que va reprendre la idea de Bramante de planta de creu grega. El disseny original de Bramante tenia problemes estructurals que varen ser corregits per Miquel Àngel. La més important aportació de Miquel Àngel va ser la gran cúpula tot just sobre l'altar major i la tomba de l'apòstol Pere; que malgrat el seu pes, sembla surar en l'aire, i que va ser acabada pels arquitectes que van succeir aquest gran artista com a directors de l'obra. El 1606, el papa Pau V va ordenar el retorn a la forma de creu llatina i finalitzà la construcció 24 anys després de la mort de Miquel Àngel segons el disseny definitiu de Fontana i Della Porta.
La cúpula té un diàmetre de 42,5 metres i una alçada de 132 metres. Acabada i consagrada el 18 de novembre de 1626, durant el pontificat d'Urbà VIII. Recau just a sobre de l'altar major i està decorada amb mosaics de Giuseppe Cesari, que representen les jerarquies dels sants al cel amb la representació de Déu Pare a la llanterna central. A la base de la cúpula hi ha una cinta on es llegeix: TV ES PETRVS ET SVPER HANC PETRAM ÆDIFICABO ECCLESIAM MEAM ET TIBI DABO CLAVES REGNI CÆLORVM («Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església i et donaré les claus del Regne del Cel»). Cada lletra té dos metres d'alçada.
Nombrosos arquitectes i artistes van participar en aquesta obra: Bramante, Rafael, Sangallo, Miquel Àngel i Maderno. La configuració final va ser obra de Maderno, que en va allargar el disseny i tornà a la creu llatina projectada per Rafael. Llavors l'arquitecte va adonar-se que la cúpula quedava en segon terme a causa de la llargada de la planta i va haver de crear la monumental façana principal.
Bernini va projectar la immensa plaça ovalada de Sant Pere i les columnates. Damunt de les columnes i per tot el perímetre de la plaça s'aprecien nombroses estàtues de sants i santes de totes les èpoques i llocs. En total està formada per 296 columnes dòriques que sostenen estàtues de 140 sants.
A sobre de la façana de la basílica hi ha les estàtues dels onze apòstols (tots menys Sant Pere), Sant Joan Baptista i, al centre, Jesucrist. Bernini va ser, també, el responsable d'escometre els dissenys i plànols per les torres dels campanars que havien de completar la façana deixada per Maderno. No obstant, l'única torre completada sota la direcció de Bernini, entre 1638 i 1641, va haver de ser enderrocada el 1646, poc després d'elevar-la, davant els evidents signes d'inestabilitat de l'estructura. Els rellotges que ocupen els extrems de la façana es van incloure a final del , són obra de Giuseppe Valadier, que, així mateix, va situar la immensa campana fosa prèviament en un dels cossos laterals, que són el que pot considerar-se com campanars una vegada es va determinar no tornar a plantejar la construcció de torres després del desastre de Bernini.
miniatura|Projecte de Rafael
Edifici La basílica de Sant Pere és un dels edificis més grans del món, amb 218 metres de llarg i 130 d'alt a la cúpula, ocupa una àrea d'aproximadament 23.000 metres quadrats.
L'edifici és accessible en tot el seu perímetre, tot i estar unit al Palau Vaticà a través d'un corredor que s'estén al llarg del passadís posterior a l'escala Regia, al costat de la façana de la Plaça de Sant Pere. Malgrat aquest aspecte no respecta la idea de construir una illa enmig d'una gran plaça, com probablement havia pensat Miquel Àngel, la presència dels passos elevats que no interfereixen amb el perímetre de la basílica, també permeten captar la complexa articulació del temple.
L'exterior, en travertí, es caracteritza per l'ús d'un ordre gegant, per sobre del qual s'estableix un àtic. Aquesta configuració es deu essencialment a Miquel Àngel Buonarroti i es va mantenir a la intervenció del cos longitudinal afegit per Carlo Maderno.
Al llarg de la nau, en 45 altars i onze capelles que es troben a l'interior de la basílica, s'allotgen diverses obres mestres de valor històric i artístic inestimable, com diverses obres de Gian Lorenzo Bernini i d'altres artistes, com l'estàtua de bronze de Sant Pere (imatge de la planta de la basílica, nº 89), atribuïda a Arnolfo di Cambio.
La façana miniatura|La façana
Té prop de 115 metres de llargada i gairebé 46 metres d'alçada, va ser construïda per Carlo Maderno entre 1607 i 1614, i s'articula a través de columnes, d'ordre gegant que emmarquen les entrades i la Loggia delle Benedizioni, el lloc on s'anuncia als fidels l'elecció d'un nou papa, a sota ha ha un alt relleu d'Ambrose Buonvicino, titulat Consegna delle Chiavi, del 1614. A l'entaulament, sota del frontó central hi ha la inscripció gravada:
La façana està precedida per dues estàtues de Sant Pere apòstol i Sant Pau, esculpides respectivament per Giuseppe de Fabris i Adamo Tadolini el 1847 per substituir unes altres, obra de Paolo Taccone i Mino del Reame del 1461. A la part superior hi ha altres estàtues, entre d'altres les de més de 5,7 m de Jesús, Joan Baptista i onze dels dotze apòstols (manca Sant Pere). A banda i banda d'aquesta, es van col·locar dos rellotges fets el 1785 per Giuseppe Valadier, sota el rellotge de l'esquerra hi ha una gran campana de 7,50 m de circumferència i més de 9 tones de pes. La façana va ser restaurada en ocasió del Jubileu 2000, i va suposar el retorn dels colors dissenyats per Maderno.
miniatura|Estàtua eqüestre de Carlemany, Agustín Cornacchini (1725)
El porxo En travessar la porta central, s'accedeix a un porxo que s'estén per tota l'amplada de la façana d'on surten les cinc entrades a la basílica.
L'atri d'entrada està flanquejat per dues estàtues eqüestres: de Carlemany a l'esquerra, obra d'Agostino Cornacchini de 1725 (nº 2) i, a la dreta una de Constantí, creada per Bernini (1670) i que subratlla l'entrada al Palau Vaticà per la Scala Regia (nº 8). Alguns estucs enriqueixen tota la volta, dissenyats per Martin Ferrabosco, havent-hi també de realitzats per Ambrogio Buonvicino, qui també aporta trenta-dues estàtues dels papes als costats de les llunetes.
A la paret sobre l'accés principal a la basílica hi ha una peça important del mosaic de la Navicella degli Apostoli, realitzada per Giotto di Bondone per a la primitiva basílica i col·locat a l'actual seu des de 1674 (nº 1).
Portes miniatura|L'atri amb la porta de Filarete
Per entrar a la basílica, més enllà de la façana principal, hi ha cinc portes. La porta a l'extrem esquerre va ser feta per Giacomo Manzù el 1964 i és coneguda com la Porta de la Mort (nº 3). Va ser encarregada per Joan XXIII i pren el seu nom per ser la sortida dels seguicis fúnebres dels Papes. Està organitzada en quatre plafons, al principal hi ha una representació del Devallament de Crist i l'Assumpció al cel de Maria. En el segon estan representats els símbols de l'Eucaristia: el pa i el vi, de manera simbòlica representat per vinyes i espigues tallades. En el tercer quadre es presenta el tema de la mort. Representen l'assassinat d'Abel, la mort de Sant Josep, el martiri de Sant Pere, la mort de Joan XXIII, que no va viure per a veure-la acabada (en un cantó apareix l'Encíclica Pacem in Terris), la mort a l'exili de Gregori VII i sis animals en l'acte de la mort. Al costat intern de la basílica hi ha l'empremta de la mà de l'escultor i un moment del Concili del Vaticà II, en el qual el cardenal Rugambwa, el primer cardenal africà ret homenatge al papa. miniatura|La Porta Santa La següent és la Porta del bé i del mal (nº 4), obra de Luciano Minguzzi que la va realitzar entre el 1970 i el 1977.