El balear és el dialecte del català que es parla a les Illes Balears. Els subdialectes que el formen són el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formenterer.
Malgrat que, per raons de classificació dialectal, se sol parlar de "dialecte balear", cal dir que es tracta d'un dialecte molt heterogeni en el qual els tres parlars que el formen tenen entitat pròpia. En primer lloc, es tracta d'un dialecte sense percepció de comunitat, atès que els seus parlants no fan servir mai el terme "balear" per referir-se al seu parlar i no perceben els parlars de les altres illes com a part de la seva mateixa comunitat dialectal. D'altra banda, és igualment cert que el parlar de cadascuna de les illes difereix força de les altres, per causa del seu isolament geogràfic, i tan raonable seria parlar també d'un grup de tres dialectes: el mallorquí, el menorquí i l'eivissenc junt amb el formenterer.
Històricament, el català balear nasqué al , amb les conquestes de Mallorca (1229-1231), Eivissa i Formentera (1235) i Menorca (1287) i el posterior repoblament amb gent procedent, majoritàriament, dels comtats catalans més orientals. El seu isolament geogràfic condicionà la conservació de força trets que al continent es perderen, motiu pel qual se sol considerar un dialecte que ha conservat més arcaismes.
Fonètica i fonologia Vocalisme tònic miniatura|Evolució de la e en català El vocalisme tònic general del balear és el sistema originari del bloc oriental, que ha romàs inalterat en la major part de parlars. Així doncs, Ē i Ĭ del llatí (la e tancada /e/ del proto-romanç) són /ə/ en balear general (PLĒNUM > pl[ə], PĬRA > p[ə]ra), alhora que, com en la resta del català, una part de Ĕ del llatí (la e oberta /ɛ/ del proto-romanç) és /ɛ/ (TĔRRA > t[ɛ]rra) i l'altra és /e/ (TĔMPUS > t[e]mps). No obstant això, una part de Menorca, una de més petita d'Eivissa i una contrada de Mallorca, però, han evolucionat el sistema, de manera que la neutra tònica [ə] ha esdevingut e oberta /ɛ/ en posició tònica, com en català central.
Vocalisme àton La vocal neutra s'endarrereix cap a o quan apareix o a una síl·laba adjacent; es tracta d'una altra casta d'harmonia vocàlica. Així doncs, mots com home i genoll esdevenen homo i jonoll. Aquest tret el compartia amb el català central, per bé que en aquest dialecte està en regressió. El grup /wə/ esdevé /o/, i així aigua, quaranta i llengua esdevenen aigo, coranta i llengo A Menorca i Eivissa, així com a la vila mallorquina de Sóller, aquesta /o/ es pronuncia [u] com totes les /o/ àtones. Aquest tret també el compartia amb el català central, però en aquest dialecte és una pràctica que s'ha abandonat. A Mallorca (llevat de Felanitx) i Eivissa (llevat de Vila), però no a Menorca, s'elideix la a final dels mots esdrúixols acabats en ia: glòria [ˈglɔɾi], memòria [mə'mɔɾi]. Aquest fenomen el comparteix amb el català rossellonès. En el subdialecte mallorquí es distingeixen la o i la u àtones, llevat de Sóller i Fornalutx. En canvi, en el menorquí i l'eivissenc, la o àtona es neutralitza en u com a la resta del català oriental.
Consonantisme S'hi esdevé la iodització tradicional, és a dir, que hom distingeix els grups llatins LL, que esdevé /ʎ/ (GALLUM > ga[ʎ]), respecte de C'L, G'L i LI, que esdevenen /j/ (AURĬC'LA > ore[j]a, CĬLĬA > ce[j]a). Així doncs, es distingeix el poll 'cria d'ocell' del poll 'insecte paràsit'. A Menorca i diverses localitats de Mallorca, aquesta [j] s'elideix en tots els contexts, mentre que a Eivissa i la major part de Mallorca aquesta /j/ es pronuncia notablement més baixa, gairebé com una e semivocàlica: palla [pae̯ə]. Es distingeix la b de la v (tot i existir, esporàdicament, un betacisme no generalitzat). Es manté el grup tl del català antic en mots com batle, ametla o motlo, els quals es pronuncien igual que una l geminada: ['bal:ə], [ə'məl:ə], ['mɔl:o]. De fet, és un dels pocs dialectes que, en determinats casos, manté la l geminada, en mots com al·lot o cel·la. En el mallorquí i el menorquí es donen molts casos d'assimilació consonàntica. Per exemple, cap moix s'hi pronuncia com cam moix.
Morfologia i sintaxi Ús dels articles salats es, sa, ses, s'''. A Mallorca i Menorca, el plural masculí pren la forma ets abans de vocal: ets animals. A Mallorca i Eivissa, la forma es pren la forma so (su) després de la preposició amb. En molts de mots i frases fetes només s'utilitza l'article literari, com la mar, el bisbe, el Barça, la setmana que (qui) ve... Tot i això, no sempre es pot donar una norma vàlida que funcioni en qualsevol cas. Per exemple, a Sóller hi ha es carrer de sa mar, i en canvi se sol dir la mar. En certs noms de lloc es pot fer servir l'article salat o no segons es parli d'un lloc o un altre: per exemple, l'Horta a Sóller o s'Horta a Felanitx. L'ús de l'article salat el comparteix amb altres parlars catalans i altres parlars romànics. A Pollença no s'utilitza l'article salat. Així, s'empra 'la' 'les' pel femení i 'el' (pronunciat 'u' o 'us', aquest darrer davant vocal) i la forma 'lo' darrera la preposició 'amb' ('he parlat amb lo jutge') Ús dels articles personals clàssics en i na davant noms propis de persona, i de la contracció n' quan comencen en vocal: en Joan, na Maria, n'Antònia i n'Ignaci. El balear ha conservat el morfema zero de la 1ª persona del present d'indicatiu, típic del català clàssic: jo cant, jo rep, jo dorm Aquest tret el comparteix amb l'Alguerès. El balear també ha conservat el vocalisme a per a les persones 1ª i 2ª del plural de l'indicatiu a la primera conjugació: cantam, cantau (i així es distingeixen de les del subjuntiu: cantem, canteu). Al seu torn, també ha conservat el vocalisme a per a l'imperfet de subjuntiu dels mateixos verbs: cantàs, cantassis o cantasses, etc. Tot i això, s'està estenent l'ús de cantés, cantessis, etc., que ja és l'únic emprat a Menorca. Els verbs incoatius conserven la distinció entre les formes velars i les palatals: jo cresc, tu creixes, ell creix (i, normalment, que jo cresqui).
Lèxic Pel que fa al vocabulari, la base lèxica del balear és el català oriental: Bufeta (i no bufa), llombrígol (i no melic), mirall (i no espill), poma (i no maçana), romaní (i no romer), vermell (i no roig).
En ocasions, el balear es diferencia del català continental, sovint per innovació: Al·lot ('jove'), besada ('bes'), dissabte ('vigília, vespra'), escarrufar ('esgarrifar'), gargamella ('gola, gorja'), guàtlera ('guatla'), llenegar ('relliscar, esvarar'), melicotó ('préssec'), messions ('juguesca'), oronella ('oreneta'), pedaç ('drap'), ropit ('pit-roig'), sedes ('penellons, prunyons'), tèmer-se ('adonar-se'), uís ('esternut').
Malgrat tot, quan els parlars baleàrics coincideixen i difereixen del català continental, en general la raó és que el balear ha conservat allò que a la península s'ha perdut: Anyell (xai i corder a la península), arboça, ase (ruc i burro a la península), batle (alcalde a la península), ca (gos a la península), calàpet ('gripau'), calçons (pantalons a la península), capell (sombrero a la península), gafa (pinça / agulla d'estendre), moscard (mosquit a la península), rompre ('trencar'), ver (en la construcció ésser ver).
Hi ha ocasions que el balear coincideix amb el bloc occidental: Normalment, el motiu és que el català central ha innovat: torcar ('netejar amb un drap'), bres (bressol en central), granera (escombra en central), arena (sorra en central), somera (burra en central), coa (cua en central). A Eivissa i Formentera, com a causa de les fortes relacions marítimes i comercials amb València, s'han introduït tot un seguit de mots procedents del País Valencià (en ocasions, castellanismes): aliacrà ('icterícia'), bellotera per alzina, dacsa, emprar per manllevar, llimó per llimona, madeixa per troca o ram, paloma i palometa per papallona, pebrassos per esclata-sangs, prompte per prest, gord per gras.
En general, els dos dialectes insulars més semblants entre si són el mallorquí i el menorquí, en part per la proximitat, i en part pel fort repoblament de mallorquins que es produí a Menorca al , després de l'Any de la Desgràcia). Les semblances lèxiques ho reflecteixen així: Acotar-se (acatxar-se a Eivissa), aviat (prompte a Eivissa), berenar tant per 'esmorzar' com per 'berenar' (esmorzar es manté a Eivissa), call de la mà (palmell a Eivissa), cercar (buscar a Eivissa), empegueir-se ('tenir vergonya'), espira (espurna a Eivissa), extremer (queixal de l'enteniment a Eivissa), fermar (lligar a Eivissa), mostel (per 'mostela', animal absent a Eivissa), pebre per pebrot / pimentó (pebrera a Eivissa), qualcú (algú a Eivissa), saig (ministre a Eivissa), soll (corral de porcs a Eivissa), trobiguera (lligacames o lligacalces a Eivissa), trunyelles (coes a Eivissa).
També hi ha casos en què el menorquí s'allunya del mallorquí i l'eivissenc: Burballes (reganyols a Menorca), giradora (triador a Menorca), greixonera (tià a Menorca), endiot (gall d'indi a Menorca), esmolador (esmolet a Menorca), pitxer (cadaf a Menorca), xerec ('dolent'; no usat a Menorca).
En fi, quan la coincidència és entre el menorquí i l'eivissenc, la raó és que el mallorquí ha perdut un mot que era comú a les tres illes: Casa d'abelles (caera a Mallorca), furgar (grufar a Mallorca), got (tassó a Mallorca), polit ('bell').
Com a curiositat, són pocs els arabismes baleàrics del tot absents en català continental. Probablement cal atribuir aquesta mancança al fet que la població àrab de les illes no tengué continuïtat per deixar una empremta lingüística en la nova llengua més enllà de la toponímia: Alfàbia ('tenalla'), a betzef ('en gran quantitat'), cadaf ('recipient d'aigua'), falaca ('tupada'), a més de la variant garrova per garrofa N'hi ha que són exclusius d'una o dues illes, i ja molt en desús: alimares ('moixonies' a Eivissa, 'crits d'espant' a Mallorca), atzabó ('remor llunyana', a Mallorca), atzaca ('infant amb pretensions', a Eivissa), atzep ('infant', a Mallorca), biduí ('babau', a Mallorca i Menorca), cadufa ('gerra petita', a Mallorca i Menorca), cuscussó (plat menorquí), edri (Thapsia garganica, a Eivissa), estormia ('coixí per seure', a Mallorca), malaixamús ('malhumorat', a Mallorca), tafona'' ('molí d'oli', a Mallorca).
Situació sociolingüística + Coneixement del català a les Illes Balears Coneixement Persones Percentatge L'entén 749.100 93,1% El sap parlar 600.500 74,6% El sap llegir 640.700 79,6% El sap escriure 377.200 46,9% Població total major de 15 anys 804.800 100%
+ El català a les Illes BalearsEncuesta modular de hábitos sociales. Módulo de conocimientos y usos lingüísticos (2010). Año 2010. Instituto de Estadística de las Islas Baleares (Ibestat) Any 2010 Persones Percentatge Llengua habitual 371.066 41,75% Llengua pròpia 320.615 36,07%
El català és la llengua pròpia de les Illes Balears (així definida en el seu Estatut d'Autonomia) i cooficial, al costat del castellà, per ser-ho aquesta en tot l'Estat. El cas balear és semblant al de Catalunya, també aquí el factor principal en l'expansió del castellà ha estat la immigració, en mesura molt més gran que la substitució lingüística.Bernat Joan i Marí: Canvi demogràfic i substitució lingüística a les illes Pitiüses Institut d'Estudis Eivissencs Territoris (1999), 2:103-111
La situació sociolingüística del català a les Illes Balears és diferent segons l'illa i la zona, a Menorca i a la Part Forana de Mallorca és on més es parla el català i a Palma i a Eivissa és on menys es parla. A més, a les zones turístiques, es parlen l'anglès i l'alemany. Encara que amb menys impacte, l'italià és també un idioma freqüent, sobretot a Formentera, que compta amb un alt índex de turisme d'aquesta nacionalitat.