fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació d'El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins del modernisme català. Promogué fundacions per a l'impuls i la divulgació de la música.
Pau Casals ha estat un dels violoncel·listes amb més talent del . Reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps, continua avui dia sent una icona musical de referència.
Com a violoncel·lista va aportar canvis innovadors en l'execució del violoncel, que va convertir en un gran instrument solista. Com a director i mestre, buscava igualment la profunditat expressiva, l'essència musical que ell aconseguia amb el violoncel. Fritz Kreisler el va definir com «el rei de l'arquet» i Eugene Ormandy va dir de Pau Casals: «No és solament el més gran violoncel·lista, sinó possiblement el músic viu més extraordinari del món».
Pau Casals era, al mateix temps, un ferm catalanista separatista i un republicà profundament convençut. Ha esdevingut una figura gairebé mítica, tant en l’àmbit musical com en el polític. La seva denúncia clara del fracàs de les potències occidentals a l’hora d’actuar contra Franco després de 1945, i la decisió de no tocar en cap país que reconegués oficialment la dictadura espanyola, el situaren molt més enllà de la condició de simple gran intèrpret.
Alguns crítics han arribat a qulificar a Pau Casals d’El músic del segle.
Biografia Família Pau Casals va néixer el 29 de desembre de 1876 al Vendrell (Baix Penedès), fill del català Carles Casals i Riba, organista de l’església del Vendrell, i de la porto-riquenya d'origen català Pilar Defilló Amiguet. Dels onze fills que va tenir la família, només tres van aconseguir superar els primers anys de vida; la resta van morir poc després de néixer. Els tres supervivents eren nois i, de manera sorprenent, tots tres van arribar a edats molt avançades, gairebé centenàries. El més gran era Pau Casals, i la seva supervivència es convertí en una autèntica obsessió per a la seva mare.
Després de casar-se el 1874, Carles Casals i la seva esposa es van instal·lar al número 2 del carrer de Santa Anna del Vendrell. Carles, nascut a Sants el 1852 en una família paperera amb una llarga tradició, no va seguir el negoci familiar i es va dedicar a la música i la mecànica. Va treballar reparant pianos a Barcelona mentre estudiava piano i orgue. Amb divuit anys es traslladà al Vendrell, on restaurà l’orgue de l’església parroquial i, el 1872, després de la mort de l’organista titular, n’assumí el càrrec d’organista, mestre de cor i professor de piano. Pilar Defilló, mare de Pau Casals, havia nascut el 1853 a Mayagüez, Puerto Rico, en una família catalana emigrada al Carib. A diferència de Carles Casals, havia tingut una joventut marcada pels viatges i una vida més aventurera. El seu pare, Josep Defilló, havia prosperat econòmicament, però després d’uns anys de benestar es va suïcidar, seguit poc després pel fill gran de la família. Arran d’aquestes tragèdies, la mare de Pilar va retornar a Catalunya amb els fills més petits i es va instal·lar al Vendrell, on Pilar estudià a l’escola local i començà a prendre classes de piano amb Carles Casals, l’organista de l’església.
Carles Casals tenia idees liberals, republicanes i defensava l’autogovern de Catalunya. Donava suport a la República instaurada després de l’exili d'Isabel II, tot i que lamentava la manca d’autonomia catalana. El 1874 participà en la defensa del Vendrell contra els carlins, partidaris de la monarquia, però els habitants van ser derrotats i obligats a fugir. Aquesta experiència el convertí en un ferm defensor del liberalisme i de la república durant tota la seva vida. De ben petit, Pau Casals va créixer sota la influència del seu pare, que li transmetia la idea que Catalunya necessitava la independència d'Espanya.
El primer violoncel esquerra|miniatura|Piano de la casa nadiua de Pau Casals al Vendrell La seva infantesa va transcórrer d’una manera del tot normal i saludable, tot i que marcada per una certa ombra de tragèdia que semblava pesar sobre la família. Carles va iniciar el seu fill Pau Casals en l’estudi del piano quan només tenia quatre anys, i l’abril de 1882 el nen va ser acceptat com a veu blanca al cor de l’església. Va mostrar molt aviat signes d’un talent extraordinari, una gran sensibilitat auditiva i una curiositat musical inesgotable.
Quan Pau començà l’escola, ja tocava al piano obres senzilles de Beethoven, Chopin, Mendelssohn i peces d’El clavecí ben temprat de Bach. Tot i això, no es limitava al piano, sinó que mostrava interès per diversos instruments i formes d’expressió musical. Aprengué a tocar la gralla i el flabiol, amb el qual participava en processons del Vendrell, i als set anys inicià estudis de violí amb el seu pare. Amb només vuit anys ja actuava com a solista en un recital local i rebia la seva primera crítica periodística.
En aquesta edat dugué a terme la seva primera actuació musical, al cor de l'església del Vendrell, i als sis anys va fer la primera composició: un regal per al seu padrí el dia del seu sant. El 1883, amb l'ajut del seu pare, va compondre una partitura per a una representació d’Els Pastorets. La presència del seu pare, músic professional i professor polifacètic, va fer que la música ocupés un lloc central en la infància de Pau Casals. Als nou anys ja dominava diversos instruments de vent, corda i teclat, i havia après nocions de teoria musical i composició. Des de ben petit escrivia petites peces per a piano, i cap als deu anys començà a estudiar orgue. Poc després ja podia substituir el seu pare en alguns fragments de la missa.
L'any 1885 Casals va quedar impressionat davant l'actuació dels pallassos Els tres bemolls, un dels quals tocava còmicament un instrument rudimentari d’una sola corda. El seu pare i el barber Peret en construïren una versió millorada amb una carbassa buida, i el nen aprengué ràpidament a tocar-hi melodies, interpretant ben aviat l’Ave Maria de Gounod. Durant la seva infància al Vendrell, Pau Casals gairebé no tenia contacte amb música fora del cercle familiar i de l’església, ja que el poble era molt limitat musicalment. Fins als onze anys no havia escoltat mai una orquestra ni música de cambra. El 1885, però, quedà profundament impressionat en assistir a un concert d’un trio professional de Barcelona al Centre Catòlic del Vendrell, on descobrí per primera vegada el so d’un violoncel interpretat per un músic expert, Josep Garcia. Carles va aconseguir trobar un petit violoncel i va començar a donar-li algunes lliçons preliminars. L’instrument es va convertir en el centre i l’essència de la vida de Pau, i ho continuaria sent durant els següents vuitanta-cinc anys.
Estudis a Barcelona miniatura|Un jove Pau Casals vist per Ramon Casas (MNAC)
Després que Pau sobrevisqués a la ràbia d'una mossegada d'un gos, la seva mare decidí traslladar-lo a Barcelona perquè estudiés música seriosament amb Josep Garcia a l'Escola Municipal de Música. Tot i les dificultats econòmiques i les reticències de Carles, Pilar es mantingué ferma i finalment aconseguí convèncer-lo. Així, ella i Pau van viatjar a Barcelona i s'allotjaren a casa d'uns parents, convençuda que almenys un dels seus fills podria aspirar a un futur millor. Van arribar a Barcelona durant l'Exposició Universal de 1888, un esdeveniment impulsat per reforçar la confiança i la identitat catalana enmig d’una greu crisi econòmica. La ciutat, viva i en plena afirmació cultural, causà una profunda impressió en el jove Casals i marcà el seu sentiment de pertinença a Catalunya.
Casals es va convertir, amb dotze anys, en un dels alumnes més joves de l’escola. El pla d’estudis de Pau Casals incloïa una formació completa en teoria, composició, harmonia, piano i violoncel. Inicialment se sentia intimidat pel nivell dels professors i companys, però gràcies al seu esforç aviat destacà com un dels millors alumnes i arribà a oferir un recital. Entre les professors, va estudiar composició amb Josep Rodoreda. Durant tota la seva formació tingué un únic professor de violoncel, Josep García, tot i que ben aviat començà a qüestionar la tècnica tradicional i a desenvolupar les seves pròpies idees. Casals qüestionà la tècnica tradicional del violoncel i introduí noves maneres de moure els braços i la mà esquerra per obtenir més llibertat i expressivitat. Amb el suport tolerant de José García, desenvolupà una tècnica innovadora que revolucionaria l’instrument.
L'any 1889 començà a tocar al Cafè Tost del passeig de Gràcia set dies a la setmana, tres hores cada nit, per 5 pessetes. Tot i interpretar música popular, ell i els seus companys hi introduïren repertori clàssic i aconseguiren dedicar una nit setmanal a concerts més seriosos, que atreien públic interessat a escoltar el jove prodigi. Casals compaginava uns estudis exigents amb actuacions constants en cafès, festes, casaments i funerals per guanyar diners. Aquesta vida intensa li proporcionà una gran experiència musical i una resistència que més endavant serien clau en la seva carrera de solista.
L'any següent el propietari del Cafè Tost va introduir Casals al món musical i cultural de Barcelona. Al Teatre Líric, va escoltar el virtuós violinista espanyol Pablo Sarasate —Casals recordava que no tocava sempre afinat— i el jove Richard Strauss dirigint una de les seves obres.
Durant el seu segon any a l’Escola Municipal, Casals i la seva mare es traslladaren prop del Cafè Tost. El 1890, passejant amb el seu pare, Pau descobrí en una botiga de música una edició gastada de Grützmacher de les Sis suites per a violoncel sol de Bach. Aquella troballa marcà profundament la seva vida musical, ja que sentí immediatament una connexió especial amb aquella música. Bach es convertiria en el seu ídol i les seves interpretacions de les seves suites van merèixer reconeixement mundial. Durant dotze anys les va estudiar en solitud, practicant-les cada dia íntegrament. A l’inici de la seva carrera com a solista, les va començar a incloure als seus recitals.
Pau Casals ja havia actuat com a solista a Tarragona l’estiu de 1889 i a Barcelona el novembre de 1890, amb una recepció crítica favorable. El seu veritable debut barceloní arribà el 23 de febrer de 1891, al Teatre Novedades, en el marc d’un concert benèfic. Abans de sortir a escena, però, va patir un intens atac de nervis, fins al punt que el seu pare el va haver d’empènyer literalment cap a l’escenari. Un cop allà, va interpretar el programa amb seguretat, fet que la crítica va remarcar positivament. Tot i això, la por escènica mai no el va abandonar. Anys més tard ho reconeixeria amb sinceritat: «És sempre una prova. Abans de sortir tinc un dolor al pit. La idea de tocar en públic continua sent un malson.»
miniatura|Albéniz vist per Ramon Casas (MNAC).