miniatura|Quadrats (Homenatge a Mondrian) de Domingo Sarrey, videoart generat l'any 1968 en el centre de càlcul de la Universitat Complutense de Madrid.El videoart és una activitat artística audiovisual. Utilitza les imatges en moviment i el so com a mitjans d'expressió. Sorgeix de la necessitat de trobar noves formes d'expressió i estètica alternatives a la televisió convencional. El material audiovisual que es produeix es pot exposar una galeria d'art o museu, així com pot formar part d'una performance, un happening, un espectacle o pot haver-se creat exclusivament per difondre's per Internet. Es tracta d'un mitjà flexible en canvi constant que evoluciona juntament amb les possibilitats tecnològiques i artístiques de cada moment.
Història del videoart El videoart neix amb la popularització de la televisió als Estats Units, quan l'artista sud-coreà Nam June PaikNam June Paik en Wuppertal, 1963 va utilitzar la seva Sony Portapak nova per a filmar en format cinta de vídeo la processó del papa Pau VI per la ciutat de Nova York a la tardor del 1965 i la va presentar al cafè Au Go-Go del Greenwich Village i va escriure el videoart ha nascut. Des del primer moment, el videoart es converteix en eina de treball dels diferents moviments d'art contemporani com són Fluxus o l'art conceptual.
El 1958 Wolf Vostell va incorporar un set de televisions en un dels seus obres La Habitacion NegraWolf Vostell, La Habitacion Negra, 1958 essent probablement la primera instal·lació que fa servir una televisió. El 1963 Wolf Vostell va presentar la seva obra 6 TV Dé-coll/ageWolf Vostell, 6 TV Dé-coll/age, 1963 en el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía a la Smolin Gallery de Nova York i creà la primera cinta de vídeo Sun in Your Head.
Abans de la introducció de la càmera Sony Portapak, la tecnologia de la imatge en moviment només era disponible per als consumidors o artistes en films de setze mil·límetres, que no donaven la possibilitat de reproducció playback automàtica que sí que tenien les cintes de vídeo. Conseqüentment, molts artistes van començar a trobar el vídeo molt més atractiu que el cinema, i encara més quan la tecnologia va permetre editar o modificar les imatges enregistrades. Els dos exemples citats anteriorment feien servir petits trucs per crear efectes artístics en els seus treballs. L'obra Double Vision de Peter Campus va combinar els senyals de video de dues Sony Portapak mitjançant un mesclador electrònic, obtenint imatges distorsionades.
La primera obra de videoart en multi-canal (fent servir diferents monitors o pantalles) va ser Wipe Cycle, d'Ira Schneider i Frank Gillette. Es tractava d'una instal·lació de nou pantalles de televisió, que combinaven imatges dels visitants de la galeria, anuncis de televisió i cintes preenregistraddes. Les imatges anaven alternant d'un monitor a altre com si es tractés una coreografia.
El videoart, a la dècada del 1960, sorgeix lligat a una 'revolta artística' per treure l'art d'un cert estancament respecte a la seva funció crítica i social del moment. L'Art conceptual, l'art corporal, l'art natura o el computer art eren algunes de les tendències artístiques de l'època, caracteritzades sempre com a moviments artístics crítics i contestataris. El Videoart, als seus orígens, ho era tot: documents de performances, abstraccions sintetitzades, experiments tècnics, instal·lacions escultòriques… Totes aquestes projeccions artístiques començaven a circular a poc a poc pels mateixos àmbits, inclosos els museístics.
El 1970, als estudis de la San Jose State TV, Willoughby Sharp va emetre "Videoviews", una sèrie de programes d'entrevistes enregistrades amb artistes. El programa consistia en converses amb Bruce Nauman (1970), Joseph Beuys (1972), Vito Acconci (1973), Chris Burden (1973), Lowell Darling (1974) i Dennis Oppenheim (1974). A partir de la dècada del 1970, el vídeo començà a introduir-se gradualment en el mercat de l'art. Departaments especialitzats d'alguns museus prestigiosos començaven a observar sorpresos l'interès que despertaven les noves formes d'art més alternatives dels sectors culturals i artístics. A més a més, diversos artistes provinents del cinema experimental, la fotografia, les arts plàstiques, la música o el teatre, entre d'altres, proporcionaren al videoart un valor afegit que conjugava imatge i so, a través de la utilització de recursos tècnics, narratius, estètics i conceptuals, combinats amb les noves tendències electròniques i digitals de l'època. El videoart era ja una realitat manifesta a la dècada dels 70. Les obres videogràfiques començaven a adquirir la seva petita parcel·la dins dels museus d'art més importants del món, deixant una mica de banda la seva trajectòria com a art relegat al ghetto i als circuits contraculturals de l'època, però mantenint la seva qualitat d'art underground. Prova d'això van ser les primeres exposicions internacionals que es van dur a terme a la dècada dels 70.
Durant els anys 80 i 90, el videoart es desenvolupa i comença a ser un espai experimental on crear sinergies entre diferents artistes d'àmbits diferents com la fotografia, el cinema, la música o el teatre.
Als anys 80, la nova ideologia del consumisme penetra en el món de l'art i té un paper rellevant en el desenvolupament del videoart en particular. Es produeix el trencament de col·lectius de videoart i molts dels principals artistes es redirigeixen a àmbits comercials. Fins al moment, el videoart havia estat, de forma general, una pràctica contracultural i a partir d'aquest moment comença a perdre aquesta dimensió. Un dels motius d'aquest canvi de direcció és la forta intersecció entre art i comerç en els últims anys de la dècada de 1980.
A la dècada de 1990, el vídeo és una pràctica molt més habitual i natural per als joves. Al Regne Unit sorgeix el fenomen YBA (Young British Artist), una nova generació d'artistes, amb important presència fememenina i ambicions emprenedores. Les galeries comercials abracen finalment el vídeo, que passa a ser vist pel món artístic (i, sobretot, pel mercat) com un producte artístic més amb el que també es pot comerciar. Aquests joves artistes usen el videoart "de forma natural, no conscient i no crítica". Durant els any 90, per tant, el videoart viu una gran legitimtzació. En aquest període es caracteritza també per una estètica postmoderna i la importància dels ideals de la cultura popular (per davant de la història de l'art o el vídeo) en les obres. El vídeo pren una dimensió "historicista", amb obres que, a diferència dels anys 80, no fan referència a fenòmens contemporanis.
En la mateixa dècada de 1990, el cinema comença a ser present en les galeries d'art i apareix una nova forma de cinema alternatiu. Teòrics com Raymond Bellour han parlat de la galeria en aquest moment com una "tomba cinematogràfica". Entre les obres cinematoràfiques que s'introdueixen en les galeries, destaca una tendència a fetitxitzar el cinema clàssic, recuperant obres reconegudes d'aquest cinema i muntant-les de noves formes o jugant amb els seus continguts.
Finalment, el nou mil·lenni està profundament marcat per l'esvaïment de la distinció entre vídeo i cinema. El vídeo digital substitueix, en la majoria de la indústria i del món artístic, el cel·luloide. Encara que es filmi amb pel·lícula analògica, aquesta serà escanejada per ser muntada i alicar-hi els efectes de postproudcció necessaris. Per tant, aquest fet suposa el final del videoart tal com havia estat entès fins al moment (definit per la seva tecnologia diferenciada del cinema). Tot i això, el videoart continua sent un material artístic i important en museus i galeries.
Les noves possibilitats tecnològiques de l'era digital permeten l'expansió i democratització del videoart com a tècnica artística. El paper d'Internet és també molt destacable en aquest sentit. Es tracta d'un moment en què moltes de les innovacions formals o conceptuals del videoart són absorbides pel corrent principal, i les podem trobar en obres populars, anuncis comercials i altres productes per al públic general. Per altra banda, el videoart continua progressant amb diferències tendències, incloent-hi algunes que recuperen la voluntat política que tenia inicialment.
Videoart i cinema Els cineastes van buscar alternatives més econòmiques a la producció tradicional en cinema, d'aquesta forma sorgeix el videoart, com proposta més enfocada a persones que trenquen amb els paràmetres comercials i busquen un mitjà més econòmic però no per aquest motiu amb menys valor que les formes tradicionals de producció.
El videoart ha incidit en la producció de curtmetratges principalment, la seva estètica s'està construint amb les enormes possibilitats que brinda el suport magnètic. El videoart no necessàriament compleix amb les convencions del cinema. El videoart pot no emprar actors, diàlegs, pot no tenir una narrativa o guió, o altres convencions que generalment defineixen a les pel·lícules com entreteniment.
Enregistrament d'accions: performances, happenings i videoperformances L'enregistrament d'accions són accions compartides en temps real per artistes i espectadors. Es caracteritzen pel fet que generalment es desenvolupen fora dels límits de les galeries o els museus, ocupant qualsevol tipus d'espai quotidià, i solen deixar un gran marge a la improvisació. Normalment no hi ha un guió, els artistes i directors són pràcticament els mateixos. Les paraules poden estar presents però són rarament importants. La majoria de les vegades l'artista és l'“actor”, però no necessàriament l'únic, i tothom no està actuant, sinó sent ells mateixos. En qualsevol cas, es tracta d'intervencions molt difícils de tipificar, ja que estan condicionades per la personalitat de cada artista.
Molts artistes van utilitzar el vídeo per a enregistrar happenings o performances, dues de les denominacions aplicades a l'art d'acció. Els vídeos que enregistren les performances dels artistes tenen un valor merament testimonial del seu treball en el camp de l'art d'acció.
Les fronteres entre l'art happening, art d'acció, i la performance són fluides, però una distinció es pot extreure amb facilitat. Un happening implica un conjunt d'instruccions, una ubicació i un concepte dramàtic obert, però els participants són lliures per decidir en quina mesura desitgen participar en els esdeveniments. Les accions, per contra, es basen en una idea que és aprovada per un o diversos artistes, però la seqüència d'esdeveniments és essencialment oberta, ja que l'acció té lloc en un espai públic on les trobades no planificades amb el món quotidià són inevitables.
L'art de la performance s'aproxima més a la tradicional posada en escena, la qual cosa requereix una delimitació clara entre actors i públic. Aquí, els esdeveniments poden ser meticulosament planificats o relativament espontanis: el punt important és que sempre giren entorn de les personalitats individuals dels artistes intèrprets.
Els tres gèneres tenen a veure amb un tipus especial d'intensitat, un procés orientat a la transformació de l'art que no és compatible i es resisteix a la mercantilització de l'obra d'art. Tot i que segueix un patró conceptual identificable, un esdeveniment artístic d'aquest tipus és per si mateix únic i no pot ser reproduït. Els esdeveniments poden ser un guió, però tenen la seva pròpia dinàmica, que sovint inclou un element aleatori.
Es poden distingir dos tipus d'enregistraments d'accions: La performance gravada o documental reprodueix una acció en el temps. El vídeo assumeix aquí el caràcter de simple enregistrament. La videoperformance és una acció concebuda només tenint en compte la càmera, la qual adquireix un paper determinant indissociable d'aquesta acció.