, nom complet amb patronímic Aleksandr Konstantínovitx Glazunov, , fou un compositor i influent pedagog musical rus. Va estudiar música amb Nikolai Rimski-Kórsakov. La primera de les seves vuit simfonies va ser estrenada el 1882 quan Glazunov tenia només setze anys. La popular obra Stenka Razin, també va ser una obra de joventut. El 1899, Glazunov va esdevenir professor del Conservatori de Sant Petersburg, i després el seu director. Va ser reconegut com un dels grans compositors russos de la seua època. Juntament amb Rimski-Kórsakov, va completar algunes de les obres inacabades d'Aleksandr Borodín, entre elles l'òpera El príncep Ígor. També plegats van editar una de les més conegudes peces de Borodín, les Danses polovtsianes de l'esmentada òpera.
Biografia Provenia d'una dinastia d'editors de llibres que havien aconseguit un estatus noble. El seu pare era Konstantin Ilitx Glazunov (1828–1914), i el seu avi era Ilia Ivanovitx Glazunov (1786–1849). La mare, Ielena Pavlovna Turiguina (1846–1925), era pianista. Fins a la seva emigració el 1928, el compositor va viure a l'edifici d'apartaments de la seva família a Sant Petersburg, al número 10 del carrer Kazanskaia. miniatura|esquerra|Aleksandr Glazunov amb l’uniforme de l'escola, 1874–1876
Va rebre la seva educació a la Segona Escola de Sant Petersburg. Dotat d'una bona oïda i memòria musical, Glazunov va començar a estudiar piano als nou anys i a compondre als onze.
El seu talent va ser descobert per Mili Balàkirev, el 1879. Va estudiar sota la direcció de Nikolai Rimski-Kórsakov harmonia, instrumentació, teoria musical i composició, i en un any i mig va completar tot el curs, dissenyat per a 5-7 anys d'estudi al conservatori. Rimski-Kórsakov va escriure: «Casualment, Balàkirev em va portar un cop una composició d’un estudiant d’institut de catorze o quinze anys, el Sasha Glazunov. Era una partitura orquestral escrita d’una manera infantil. El talent del noi era indubtablement clar. Poc després (durant la temporada de 1879–80), Balàkirev me’l va presentar perquè iniciés estudis sota la meva direcció. Mentre donava lliçons de teoria elemental a la seva mare, [...] també vaig començar a ensenyar el jove Sasha... El seu desenvolupament musical no avançava de dia en dia, sinó literalment d’hora en hora. Des del mateix inici de les nostres lliçons, la meva relació amb el Sasha, que havia començat com un simple coneixement i amb l’actitud de mestre i alumne, es va anar transformant gradualment en amistat, malgrat la diferència d’edat entre nosaltres».
En un temps sorprenentment breu, amb tot just un any i mig de formació regular, Glazunov ja havia assimilat completament els estudis de composició. Encara adolescent, amb només setze anys, va donar forma a la seva Primera Simfonia, concebuda com un homenatge al mestre que l’havia guiat. L’estrena tingué lloc el 29 de març de 1882 en el marc del segon concert de l’Escola Lliure de Música, amb Balàkirev al capdavant de l’orquestra. «Aquell va ser realment un dia de joia per a tots nosaltres —escrivia Rimski-Kórsakov—, els treballadors actius de l’escola russa jove de Sant Petersburg. Juvenil en la inspiració, però madura en la tècnica i la forma, la simfonia va obtenir un gran èxit... El públic va quedar estupefacte quan el compositor, vestit amb l’uniforme d’un ‘gimnàs’ (institut), va aparèixer per respondre a les crides».
Dos anys després, l'obra de Glazunov va atreure l'atenció del reconegut comerciant de fusta, filantrop i mecenes de les arts, Mitrofan Beliaiev, l'objectiu del qual era donar suport als joves compositors russos. Beliaiev es va encarregar de publicar les composicions de Glazunov i va organitzar un concert íntegrament dedicat a la seva obra, que tingué lloc a Sant Petersburg el 8 d’abril de 1884. Només un mes més tard, la mateixa Primera Simfonia sonà a Weimar, on Glazunov va tenir l’oportunitat de conèixer Franz Liszt. El seu popular poema simfònic Stenka Razin també va ser un treball de joventut. Franz Liszt s'hi va fixar i va divulgar la seva obra internacionalment. Glazunov va tornar-li el favor dedicant-li la Segona Simfonia.
Alexandr Glazunov es va integrar al cercle d’alumnes i amics de Rimski-Kórsakov —entre els quals hi havia Liadov, Liapunov i Arenski— destinats a perpetuar l’herència dels “Cinc”, els fundadors de l’escola nacional russa: Borodín, Cui, Mússorgski, Balàkirev i Rimski-Kórsakov. Tot i que Glazunov no es va limitar estrictament als ideals nacionalistes dels seus predecessors i va començar a incorporar influències occidentals a la seva música, simplement seguia un corrent que ja existia, ampliant i enriquint l’abast de la tradició russa.
La tradició el culpa del fracàs de la Primera Simfonia de Serguei Rakhmàninov, perquè se suposa que va dirigir borratxo l'estrena d'aquesta obra l'any 1897. Aquesta versió mai no va poder ser confirmada. Algunes fonts sospiten d'una espècie de boicot de Glazunov a Rakhmàninov, fruit de rivalitats estilístiques. Rakhmàninov es va limitar a comentar respecte d'això: «...aquesta ha estat pèssimament executada. Em sorprèn que un home de tan enorme talent com Glazunov dirigeixi tan malament l'orquestra. No em refereixo a la seva tècnica; parlo simplement de la seva musicalitat. No sent res quan dirigeix. Fins i tot sembla com si no comprengués res...»
A occident va ser reconegut com una gran autoritat al seu camp, també gràcies a l'ajuda del seu mentor i amic Nikolai Rimski-Kórsakov. Juntament amb ell, va acabar l'any 1889 alguns dels grans treballs inconclusos d'Aleksandr Borodín, com l'òpera El príncep Ígor i les Danses polovtsianes. El mateix any, es va encarregar de compondre la música que va representar Rússia en l'Exposició Universal de París de 1889.
La singularitat de Glazunov residia en la seva capacitat d’assimilar i integrar les principals tradicions musicals del segle XIX. Ni el seu temperament ni la seva educació, desenvolupada en un entorn acomodadament cultivat, el predisposaven a l’experimentació radical. Mai no va patir les penúries econòmiques, l’aïllament ni els conflictes artístics que caracteritzen els revolucionaris de la seva època. Convençut del seu camí tradicionalista, va deixar de banda les innovacions que apareixien durant la segona meitat de la seva carrera i es convertí en un pilar de continuïtat i estabilitat en la vida musical russa, especialment com a director del Conservatori de Sant Petersburg a partir del 1905.
L'any 1899 esdevingué professor del conservatori de Sant Petersburg. Va renunciar a aquesta feina l'any 1905 en solidaritat davant l'expulsió del director de l'establiment, Rimski-Kórsakov, a causa del seu suport als estudiants que protestaven per la situació política i social de Rússia. Glazunov arribaria a ser, l'any següent, també director del conservatori (1906 a 1917). Al conservatori va ser mestre de Alexander Sverjensky, Mykolas Bukša, Dmitri Xostakóvitx, Nikolai Malko, Alexander Matveevich Zhitomirsky,SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1597. ( Víktor Kossenko,Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 669. () Mateusz GlinskiEdita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 515. () o Maximilian Steinberg.Enciclopèdia Espasa Volum núm. 57, pàg. 1067 ()
Resulta estranya i encara no del tot explicada la progressiva disminució del seu poder creatiu durant els últims anys de la seva vida, un declivi que va començar aproximadament trenta anys abans de la seva mort i que ja era gairebé complet al final de la Primera Guerra Mundial, quan Glazunov tenia poc més de cinquanta anys. El 1928 va abandonar Rússia i es va establir a París, on encara apareixia ocasionalment com a director d’orquestra.
Va escriure 8 simfonies (més una inconclusa), poemes simfònics, concerts, gran quantitat de música, teatral, cerimonial i de cambra. Però, possiblement les seves obres més recordades i interpretades són els seus 3 ballets clàssics Raymonda, Les estacions i Astúcies d'amor, que van ser coreografiats originàriament per Marius Petipa.
Durant la primera fase de la Primera Guerra Mundial va realitzar una composició propagandística: Paràfrasi sobre l'Himne dels Aliats (1915).
La inspiració post-romàntica de Glazunov, fortament influïda pel llenguatge musical de Johannes Brahms, el feia xocar amb altres compositors de tendències més modernes, com l'altre gran deixeble de Rimski-Kórsakov, Ígor Stravinski. Una mostra de la seva posició tradicional és una anècdota que narra el comportament intransigent de Glazunov enfront de les noves propostes. És diu que el dia de l'estrena de la Suite escita, de Serguei Prokófiev (Sant Petersburg, 1916), Glazunov va eixir del teatre tapant-se les orelles.
A partir de la primera meitat de la dècada dels anys 1920, les seves composicions van ser cada vegada més esporàdiques.
L'any 1922 va ser condecorat com a Artista del Poble de l'URSS.
El 1928 va ser el comissionat de la llavors Unió Soviètica en la celebració del centenari de Franz Schubert, a Viena. En finalitzar l'esdeveniment va decidir "desertar" i no tornar amb la seua delegació.
Es va casar. Va viatjar per Europa i els Estats Units d'Amèrica. Va morir a París el 1936, on s'havia establert feia quatre anys. En els seus últims temps, Glazunov va patir certa indiferència del públic francès, més interessat en les composicions associades a l'avantguarda.
Obres Escena Op. 57: Raymonda, ballet en tres actes (1898) Op. 61: Les Ruses d'Amour (Els ardits de l’amor), també conegut com The Trial of Damis o Lady Soubrette, ballet en un acte (1900) Op. 67: Les estacions, ballet en un acte (1900) Op. 95: Música per al drama The King of the Jews de K. K. Romanov (1913) Música incidental per a l’obra Masquerade de Lérmontov (1912–13)
Orquestral Simfonies Op. 5: Simfonia núm. 1 en mi major, «Simfonia eslava» (1881–1884) Op. 16: Simfonia núm. 2 en fa♯ menor, «A la memòria de Liszt» (1886) Op. 33: Simfonia núm. 3 en re major (1890) Op. 48: Simfonia núm. 4 en mi♭ major (1893) Op. 55: Simfonia núm. 5 en si♭ major (1895) Op. 58: Simfonia núm. 6 en do menor (1896) Op. 77: Simfonia núm. 7 en fa major, «Pastoral» (1902–1903) Op. 83: Simfonia núm. 8 en mi♭ major (1905–1906) Simfonia núm. 9 en re menor (1910), primer moviment (incompleta; orquestrada per Gavril Yudin)
Op. 3: Obertura núm. 1 en sol menor per a orquestra, «Sobre temes grecs» (1882) Op. 6: Obertura núm. 2 en re major per a orquestra (1883) Op. 7: Serenata núm. 1 en la major per a orquestra (1882) Op. 8: A la memòria d’un heroi, elegia per a orquestra (1885) Op. 9: Suite característica en re major per a orquestra (1884–1887) Op. 11: Serenata núm. 2 en fa major per a petita orquestra (1884) Op. 12: Poema líric en re♭ major per a orquestra (1884–1887) Op. 13: Stenka Razin, poema simfònic en si menor (1885) Op. 14: Dues peces per a orquestra (1886–1887) Op. 18: Mazurca en sol major per a orquestra (1888) Op. 19: El bosc, fantasia en do♯ menor per a orquestra (1887) Op. 21: Marxa nupcial en mi♭ major per a orquestra (1889) Op. 26A: Festa eslava, esbossos simfònics (1888) Op. 28: El mar, fantasia en mi major per a orquestra (1889) Op. 29: Rapsòdia oriental en sol major per a orquestra (1889) Op. 30: El Kremlin, quadre simfònic en tres parts (1890) Op. 34: La primavera, quadre simfònic en re major (1891) Op. 45: Carnaval, obertura per a gran orquestra i orgue en fa major (1892) Op. 46: Chopiniana, suite per a orquestra a partir de peces per a piano de Chopin (1893) Op. 47: Vals de concert núm. 1 en re major per a orquestra (1893) Op. 50: Cortège solennel en re major per a orquestra (1894) Op. 51: Vals de concert núm. 2 en fa major per a orquestra (1894) Op. 52: Escenes de ballet, suite no concebuda com a peça de dansa (1894) Op. 53: Fantasia De la foscor a la llum per a orquestra (1894) Op. 68: «Pas de caractère» de Raymonda en sol major per a orquestra (1899) Op. 69: Intermezzo romantica en re major per a orquestra (1900) Op. 73: Obertura solemne per a orquestra (1900)