Xah Rukh, Xahrukh o Xah-Rukh (28 d'agost de 1377Yazdi dona el dijous dia 14 de Rabilaker del 779; el dijous 28 d'agost del 1377 equival al 14 de Rabi al-Thani del 779; el mes de Rabilaker no existeix actualment; el 14 de Rabi al-Awwal del 779 equival al dimarts 29 de juliol del 1377 - 13 de març de 1447) fou un sobirà timúrida, quart fill de Tamerlà del que es pot considerar successor a la seva mort el 18 de febrer de 1405.Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. al francès de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, 4 volums Es va casar per primer cop el 1388 quan només tenia 11 anys i va estar casat amb dues dones: Gawhar Shad, filla de Ghiyath al-Din Tarkhan, i Malikat Agha, de família genguiskànida i vídua (1391) del seu germà gran Umar Shaykh.
Joventut en vida del seu pare El 1391 va ser nomenat governador de Samarcanda i Transoxiana quan Tamerlà va fer l'expedició contra Toktamix. Tamerlà li va renovar el càrrec el 1392 quan va sortir cap al Mazanderan durant l'expedició a Pèrsia dita dels cinc anys, i fou aleshores quan va estar a la fortalesa de Xahrúquia, al nord del Iaxartes o Sihun, però després de la conquesta del Mazanderan el va cridar al seu costat i va dirigir l'avantguarda. En el setge de la fortalesa de Sefid al-Fars (1393) va dirigir l'ala esquerra de les forces del seu pare. Algun biògraf li atribueix haver tallat personalment el cap al muzaffàrida Xah Mansur, però no es reflecteix així a les històries sobre els muzaffàrides.
El 1394 va néixer el seu fill Ulugh Beg i molt poc després un altre fill, Ibrahim Sultan. El 3 d'octubre de 1394 Tamerlà va confiar el govern de Samarcanda a Xah Rukh; el príncep va sortir cap allí immediatament sent acomiadat afectuosament per Tamerlà. El 1396 Tamerlà va tornar a Samarcanda i a la primavera del 1397 va concedir a Xah Rukh el virregnat de Khurasan (província mongola), amb Sistan i Mazanderan com a dependències, i va establir la seva residència a Herat que serà la que tindrà habitualment en endavant. Poc després naixia el seu tercer fill Baisunghur (Baysunkur).
Quan Tamerlà va iniciar l'expedició a l'Índia (1398), Xah Rukh era a Astarabad, i des de allí es va anar a reunir amb el seu pare. Yazdí el situa a Gunandiktur la residència d'estiu. Es va unir a l'expedició però abans d'arribar a Kabul, a Kauk, Tamerlà va autoritzar al seu fill Xah Rukh a retornar a Khurasan. El 26 de març de 1399, Tamerlà, ja de tornada, va acampar a Rami i va enviar un missatger a Herat, per anunciar a Xah Rukh la seva arribada. El 13 d'abril de 1399 Tamerlà era a Durbilgin, prop de Kix (Xahrisabz), on va arribar Xah Rukh que venia d'Herat. Va poder retornar al seu govern al maig.
Al iniciar-se la campanya dita dels set anys (8 de setembre de 1399), Tamerlà va demanar la cooperació del seu fill, que va reunir les tropes amb les que va marxar cap a Tabriz per la via de Bistam i Damghan. A Jadgeron va trobar a Tukel Karkari que portava l'ordre de dirigir-se cap a Xuman, Astarabad i Sari al Mazanderan; aquesta ruta fou mes complicada perquè el camí tenia molta herba verinosa i molts cavalls en van menjar i van morir; finalment però van arribar a Firuzkuh per després reunir-se a Tamerlà. Fou un dels jutges que va condemnar a Miran Xah, virrei deposat del Takhi-i-Hulagu a ser bastinat (1399).
A la campanya de l'Àsia Menor culminada amb la conquesta de Sivas (1400) fou enviat cap a Dhu l-Kadr junt amb diversos amirs; només saber-se la seva arribada els turcmans van fugir a les muntanyes però foren perseguits i morts; alguns van tractar de lluitar sense cap èxit; el botí va consistir en cavalls, bous, cabres i mules. Després va ocupar el comandament de l'avantguarda i fou enviat cap a la potent fortalesa de Behisni (Behesna), situada en una posició estratègica que li permetia dominar els congosts. El governador Mukbal va defensar el castell i les catapultes van disparar algunes pedres, una de les quals va caure ben a prop de la tenda de Tamerlà. Durant el setge va arribar el príncep Rustem amb l'exèrcit de Pèrsia (Fars). El setge va progressar i Mukbal va decidir rendir-se; Tamerlà no obstant va decidir seguir el setge ja que com que el castell tenia fama d'impregnable, si aturava el setge perdria prestigi, però garantia la vida i la llibertat a Mukbal. El 6 d'octubre (23 dies després de iniciat el setge) es va produir l'assalt final. Mukbal va implorar perdó, va enviar regals a Tamerlà i a Xah Rukh (la protecció del qual va demanar) i va enviar mediadors; per intercessió de Xah Rukh, Tamerlà va perdonar a Mukbal i a tota la guarnició.
A la conquesta d'Alep (1400), Miran Xah i Xah Rukh van dirigir l'ala dreta. Va participar en la campanya de Síria (1401). A la sortida de Síria, Miran Xah i Xah Rukh van devastar Antioquia i la regió circumdant (1401). Van anar fins a Geòrgia i després va prendre part a la campanya de Bagdad (1401). Va dirigir un destacament timúrida l'avantguarda del qual es podria haver acostat fins prop de Sivas, retornant a Awnik. Va participar en les converses entre els otomans, Tahartan d'Erzinjan i Tamerlà. El 6 de maig de 1402 va néixer el cinquè fill de Xah Rukh, anomenat Muhammad Juki.
Després de la conquesta de Kemakh per Tamerlà (el març del 1402), es va lliurar la batalla d'Ankara (28 de juliol de 1402) on l'ala esquerra anava manada pels prínceps Xah Rukh i Khalil Sultan, amb l'amir Sulayman Xah de lloctinent i els amirs Yadighar Barles, Sultan Husayn Mirali, Ali Sultan Tawaji i Amir Musa. Després de la batalla, Xah Rukh fou enviat al front de deu tumanscom que un tuman eren 10.000 homes això serien 100.000; probablement seria un error per 10 binliks, de 1000 homes cada un que serien 10.000 homes. cap a Istanoz i Guzelje amb ordres de tallar la ruta de la mar Negra. Després Xah Rukh, amb les divisions que havien format l'ala esquerra, va ocupar el territori de Germiyan, establint el seu quarter general entre Ulu-Burlu i Keči Burlu.
Més tard els mirzes Xah Rukh, Iskandar i Sultan Husayn, recolzats pel cos de Xaikh Nur al-Din, Xaikh Mali, Ali Sultan Tawaji i Sünjuk Bahadur, van arriba a la vesprada a Egridir (19 de febrer de 1403) i la van ocupar l'endemà en unes hores (20 de febrer de 1403) i la major part dels habitants foren massacrats mentre la resta va poder fugir en els vaixells i es va refugiar en una illa del llac anomenada Nisi o Nisibin.
A la tornada va participar en la repressió de la revolta dels kara tàtars. Va intercedir pel malik Isa de Mardin (1403) al qual va introduir a presència de Tamerlà que va acceptar perdonar-lo; i devia contribuir que va aportar el tribut dels anys deguts, que fou pagat estrictament
Xah Rukh fou enviat de campanya al Gilan i es va fer acompanyar pel seu fill Ibrahim Sultan (que manava un cos de deu mil homes) així com diversos amirs: Jahan Xah, Rustem Tagi Bugha, Xaikh Ibrahim, Said Khoja (fill de Xaikh Ali Bahadur) i altres. Quan els prínceps de Gilan van saber que s'acostava l'exèrcit immediatament van demanar la pau i van oferir el pagament d'un fort tribut sota la forma de kharaj (1404).
Després es va posar malalt i el seu pare el va autoritzar tornar a Herat, amb alguns oficials, mentre les tropes de Khurasan romanien amb la resta de l'exèrcit. El juliol Xah Rukh va anar altre cop amb el seu pare però fou reenviat a Herat. El 16 de setembre de 1404 va començar un gran kurultai prop de Samarcanda al que Xah Rukh fou un dels pocs prínceps que no va assistir, en part pel seu estat de salut i en part per si convenia ajudar a mantenir el ordre a altres governs com l'Iraq Ajamita o l'Iraq Arabí.
A la mort del seu pare era el que estava en millor posició, tot i que va reconèixer el successor designat en testament, el net Pir Muhammad fill del difunt Jahangir (mort el 1376), que governava a l'Afganistan oriental, i es va mobilitzar contra la usurpació del seu nebot Khalil Sultan fill de Mihran Shah, però no va seguir endavant. Els prínceps fills de Umar Shaykh (Pir Muhammad, Rustem, Iskandar que governaven la Pèrsia occidental, van acordar conjuntament reconèixer la primacia de Xah Rukh (abril de 1405) igual que va fer Ideku Barles de Kirman.
Després de la mort de Tamerlà Moviment de Xah Rukh cap a Transoxiana (febrer de 1405) Xah Rukh va sortir del Khurasan deixant el govern al amir Midrab Bahadur i altres però finalment va optar per no sortir del Khurasan i restablir les antigues fortificacions d'Herat que havien estat destruïdes per Tamerlà. També va fer posar en estat de defensa la ciutadella de Tus.Manuscrit persa Matla-assadein ou-madjma albahrein, a Notices et extraits de la bibliotheque du Roi et autres bibliotheques, tome qatorzieme (volum 14), accesible a Google books, pàg. 19, 20.
Arribada de Sultan Husayn. Xah Rukh deixa fer a Khalil (març de 1405) A la vora del Murghab va arribar el seu nebot Sultan Husayn Mirza que fou ben acollit per Xah Rukh (i que sobtadament el maig va retornar a Transoxiana). Una mica més enllà d'Andkhud van arribar notícies dels seus fills Ulugh Beg i Ibrahim Sultan, que eren a Transoxiana i poc després un ambaixador amb una carta de Khalil Sultan en la que el reconeixia com a pare i es posava al seu servei de manera que deixava entendre que podia quedar-se amb Khurasan, Sistan i Mazanderan però que ell restaria en poder de Transoxiana i que l'autoritat de Xah Rukh sobre aquesta part de l'imperi seria la d'un pare sobre un fill. Xah Rukh no obstant va acceptar.Ibid., pàg.22
Ulugh Beg i Ibrahim Sultan cap a Khurasan (abril de 1405) Va cridar als seus fills Ulugh Beg i Ibrahim Sultan que eren a Bukharà, per venir a Herat., pag. 23 A Bukharà era daruga l'amir Rustem Tagi Bugha. Alguns amirs enemistats o oposats a Rustem van abandonar la ciutat per unir-se a la comitiva dels dos prínceps que tornaven a Herat i que va creuar el Jihun i va arribar al campament de Xah Rukh. També va arribar allí l'amir Xaikh Nur al-Din que havia negociat amb Khalil els termes d'una pau amb Xah Rukh basada en que Khalil podria regnar al nord del Jihun, hauria de retornar els bens privats de Ulugh Beg i Ibrahim Sultan amb els seus tresors i servidors que s'havien quedat a Samarcanda i la princesa Kanikha Begum seria enviada a Balkh amb el príncep Pir Muhammad ibn Jahangir amb una part del tresor de Tamerlà. Xah Rukh va ratificar aquests acords i va tornar a enviar a Nur al-Din a Samarcanda per tancar l'acord (i retornar a Herat al acabar); el propi Xah Rukh va decidir tornar a Herat.Ibid., pàg. 23, 24
Sulayman Xah arriba a Khurasan. (abril de 1405) Sulayman Xah havia estat nomenat per Tamerlà com a governador de Rustumdar, Larijan i Firuzkuh; al saber la mort de Tamerlà va anar a la cort d'Herat i es va posar al servei de Xah Rukh. L'amir Pir Muhammad Istxenkhum, governador de Sari, va agafar el seu lloc, probablement de manera irregular, i va acabar havent de marxar tot seguit; va anar també al campament de Xah Rukh i li va oferir els seus serveis. Sulayman havia arribat al Khurasan amb els cavalls molt cansats i justos de forces i va demanar estar un temps descansant a Andkhud i Xibarghan.Ibid., pàg.25 Quan va arribar Pir Muhammad Istxenkhum, Sulayman Xah, que li tenia molta hostilitat, i l'amir Xah Malik, que havia optat per passar al servei de Xah Rukh i era igualment enemic de Pir Muhammad, en van parlar malament a Xah Rukh i fou executat.
Revolta dels sarbadars (maig-juny 1405)