El Concili de Calcedònia va ser un concili de l'església dut a terme del 8 d'octubre a l'1 de novembre del 451, a Calcedònia (una ciutat de Bitínia, a l'Àsia Menor), al costat asiàtic del Bòsfor. El Concili va marcar un punt d'inflexió important als debats cristològics (sobre la naturalesa del Crist) que van portar a la separació de l'Església de l'Imperi Romà d'Orient al . És l'últim concili que molts anglicans i la majoria de protestants consideren ecumènic.by Donald S. Armentrout, Robert Boak Slocum 2005 page 81
El Concili de Calcedònia va ser convocat per l'emperador Marcià, amb l'aprovació de mala gana del papa Lleó el Gran per deixar de banda el concili d'Efes del 449. El Concili de Calcedònia va emetre el Credo de Calcedònia, que va repudiar la idea d'una sola naturalesa de Crist, definint que Crist tenia dues naturaleses en una persona i hipòstasi, i va insistir en la integritat de les seves dues naturaleses, la divina i humana. El concili també va emetre 27 cànons disciplinaris que regirien l'administració de l'església i l'autoritat. En un decret posterior, més tard conegut com el cànon 28, els bisbes buscava elevar el rang del Patriarcat de Constantinoble, al·legant que Constantinoble gaudia d'un honor i autoritat comparable a la de Roma.
El concili és considerat el quart Concili Ecumènic pels catòlics romans, les Esglésies Catòliques Orientals, l'Església Ortodoxa, els antics catòlics, i diversos altres grups cristians occidentals. Com a tal, és reconegut com a infal·lible en les seves definicions dogmàtiques de l'Església Catòlica Romana i les Esglésies orientals ortodoxes (en aquest temps una sola església). La majoria dels protestants també respecten els conceptes de la Santíssima Trinitat i l'Encarnació tal com es defineixen a Nicea (325) i Calcedònia com la doctrina ortodoxa a la qual s'adhereixen. No obstant això, el concili no és acceptat per diverses de les esglésies ortodoxes orientals, incloent-hi els ortodoxos orientals d'Egipte, Síria i Armènia. Les esglésies ortodoxes orientals ensenyen una sola naturalesa en Crist, composta tant de divinitat com d'humanitat. En les confessions que accepten el credo de Calcedònia aquestes visions de la naturalesa de Crist són titllades d'heretgia amb els noms de monofisisme i miafisisme.
Rerefons històric L'any 325, el primer concili ecumènic, celebrat a Nicea va determinar que Jesucrist era Déu, "consubstancial" amb el Pare, i va rebutjar l'afirmació arriana que Jesús era un ésser creat. Això va ser reafirmat en el Primer Concili de Constantinoble el 381 i en el Concili d'Efes el 431.
Després que el Concili d'Efes condemnés el nestorianisme, va aparèixer un conflicte entre els patriarques Joan I d'Antioquia i Ciril I d'Alexandria. Ciril afirmava que Joan romania nestorianista, mentre que Joan afirmava que Ciril seguia l'heretgia apol·linarista. Els dos van resoldre les seves diferències amb la mediació del bisbe Acacius de Beroea, el 12 d'abril del 433, i l'any següent, Teodoret de Cir va assentir a aquesta fórmula, estant d'acord a anatematitzar a Nestori com heretge l'any 451, durant el Concili de Calcedònia, com a preu per ser restaurat a la seva seu després de la seva deposició al Concili d'Efes del 449, posant punt final al nestorianisme a l'Imperi Romà.
El 446, dos anys després de la mort de Ciril d'Alexandria, Eutiques de Constantinoble un monjo ancià de Constantinoble començà a ensenyar una subtil variació en la cristologia tradicional en un intentcom es descriu en una carta al papa Lleó I al 448 d'aturar un nou brot de nestorianisme.
Ciril ensenyava que "no és només una physis, ja que és l'Encarnació, del Déu de la Paraula.", entenent que la paraula grega physis significa aproximadament el que la paraula llatina persona, mentre que la majoria dels teòlegs grecs ho interpretaven en el sentit de la paraula natura. Per tant, molts entenien que Eutiques defensava el docetisme, una mena de contraposició teològica de l'arrianisme, atès que Arri havia negat la divinitat consubstancial de Jesús. L'ortodòxia de Ciril no va ser posada en dubte, ja que la Unió de 433 havia parlat explícitament de dos physeis en aquest context, [es va parlar d'una "unió de dues naturaleses", però això no va deixar clar que calia parlar de dues naturaleses després de la unió].
Lleó I va escriure que l'error d'Eutiques semblava ser més una falta d'habilitat que malícia. A més, el seu bàndol en la controvèrsia no entrava en discussions amb els seus oponents, cosa que va impedir que el malentès fos descobert. No obstant això, a causa de l'alta estima que els creients tenien en Eutiques, només superada pel Patriarca de Constantinoble a l'Est, els seus ensenyaments es van estendre ràpidament per l'est.
Al novembre del 448, durant un sínode local a Constantinoble, Eutiques va ser denunciat com heretge pel bisbe Eusebi de Dorilèon, que va exigir que fos destituït del seu càrrec. El Patriarca Flavià de Constantinoble va preferir no pressionar a causa de la gran popularitat d'Eutiques, però finalment va cedir i Eutiques fou condemnat com a heretge pel sínode. No obstant això, l'emperador Teodosi II i el Patriarca d'Alexandria, Diòscor, van rebutjar aquesta decisió aparentment, ja que Eutiques s'havia penedit i confessat la seva ortodòxia [ningú va dir que Eutiques s'havia 'penedit']. Diòscor a continuació va celebrar el seu sínode que va restablir Eutiques. Les demandes entre els patriarques de Constantinoble i Alexandria van portar a l'emperador a convocar un concili que es va celebrar a Efes a 449, al qual va convidar el papa Lleó I per presidir-lo, però aquest es va negar a assistir-hi a causa de la invasió d'Itàlia per part d'Àtila, rei dels huns, i va enviar quatre delegats perquè el representessin, un dels quals van morir en el camí, amb una carta adreçada a Flavià de Constantinoble explicant la posició de Roma a la controvèrsia. La Carta de Lleó afirmava que Crist tenia dues naturaleses, però que no venia de les dues naturaleses.Leo's Tome
Tot i això, es pot conciliar amb la fórmula de Ciril de la Reunió, que no era compatible en la redacció amb el Dotze anatemes de Ciril. En particular, l'anatema tercer diu: "Si algú divideix en l'únic Crist les hipòstasis després de la unió, unint-se a ells només per una conjunció de la dignitat o autoritat o el poder, i no més aviat per un acostament a una unió per la naturalesa, que sigui anatema". Per a alguns aquest anatema semblava incompatible amb la definició de Lleó de dues naturaleses unides hipostàticament. No obstant això, el concili va determinar (amb l'excepció de 13 bisbes egipcis) que es tractava d'una qüestió de redacció i no de la doctrina, i un comitè de bisbes nomenats per estudiar l'ortodòxia del Sant en les cartes de Ciril, que incloïa els dotze anatemes com criteris, determinà per unanimitat que era ortodox, i el concili, amb poques excepcions, va donar-li suport.
Latrocinis d'Efes El 8 d'agost del 449, el Segon Concili d'Efes va començar la seva primera sessió amb Diòscor d'Alexandria presidint per ordre de l'emperador, i va començar el concili prohibint la presència de tots els membres del sínode que el novembre de 447 havia deposat a Eutiques, i a continuació va presentar Eutiques que públicament professava que, si bé Crist tenia dues naturaleses abans de l'encarnació, les dues naturaleses s'havien fusionat per formar una sola naturalesa després de l'encarnació. Dels 130 bisbes reunits, 111 van votar a favor de la rehabilitació d'Eutiques. Al llarg d'aquest procés, el llegat romà Hilari demanà en repetides ocasions la lectura del tom de Lleó [no de la carta de Lleó al concili], però va ser ignorat. Diòscor després va proposar deposar Flavià i Eusebi de Dorilèon amb l'argument que van ensenyar que la Paraula s'havia fet carn, i no assumien la carn de la Verge i que Crist tingués dues naturaleses. Quan Flavi i Horaci es va oposar, Diòscor feu que una torba promonofisita entrés a l'església i ataqués Flavi, que va ser ferit de mort mentre s'aferrava a l'altar. Diòscor va fer arrestar Eusebi de Dorilèon i va exigir als bisbes reunits que aprovessin les seves accions, i davant la por de la multitud, tots ho van fer.
Els llegats papals es va negar a assistir a la segona sessió en què diversos bisbes més ortodoxos van ser deposats, incloent-hi Anaves d'Edesa, Ireneu de Tir (un amic personal proper de Nestori), Domnus d'Antioquia i Teodoret. Diòscor a continuació, fa un pas endavant declarant pòstumament l'ortodòxia de Ciril d'Alexandria en relació als Dotze anatemesFrend, W. H. C., The Rise of the Monophysite Movement, Cambridge University Press, 1972, pps. 41–43 amb la intenció de condemnar qualsevol confessió que no sigui la d'una sola naturalesa en Crist. Hilari, llegat romà, que com a Papa va dedicar un oratori a la Basílica del Laterà, en agraïment per la seva vida, va aconseguir escapar de Constantinoble, i va portar la notícia que del resultat el concili a Lleó I, que immediatament va declarar-lo "sínode dels lladres" -Latrocinium- i es va negar a acceptar els seus pronunciaments. Les decisions d'aquest Concili amenaçaven amb un cisma entre Orient i Occident.
La situació va continuar deteriorant-se, amb Lleó exigint la convocatòria d'un nou Concili i l'emperador Teodosi II negant-se a cedir-hi. Tot això va canviar dramàticament amb la mort de l'emperador i l'elevació de Marcià, un cristià ortodox, al tron imperial. Per resoldre les tensions latents, Marcià va anunciar la seva intenció de celebrar un nou concili. Lleó havia pressionat perquè es dugués a terme a Itàlia, però l'emperador Marcià va demanar en canvi que es convoqués a Nicea. Les invasions dels huns va obligar a desplaçar-se en l'últim moment a Calcedònia, on el Concili es va inaugurar el 8 d'octubre del 451. Marcià havia retornar a les seves diòcesis els bisbes deposats per Diòscor, i va portar el cos de Flavi a la capital per ser sepultat honorablement.
L'assistència a aquest Concili era molt alta, amb prop de 370 bisbes assitents (o preveres representant els bisbes).Price and Gaddis. The Acts of the Council of Chalcedon Liverpool, 2005. Vol. 3, 193–6 Pascasi es va negar a donar a Diòscor (que havia excomunicat Lleó I) un seient en el Concili. Com a resultat d'això, va ser traslladat a la nau de l'església. Pascasi a més va ordenar el reintegrament de Teodoret i que se li ha donés un lloc, però aquesta mesura va causar tal enrenou entre els pares conciliars, que Teodoret també es va asseure a la nau, encara que se li va donar un vot en el procés, que va començar amb un judici de Diòscor.
Marcià desitjava interposar un recurs que finalitzés ràpidament, i va demanar al Concili que es pronunciés sobre la doctrina de l'Encarnació abans de continuar el judici. Els pares conciliars, però, van considerar que no era necessari cap nou credo, i que la doctrina havia estat establert amb claredat en el Tom de Lleó. També eren reticents a escriure un nou credo després del Concili d'Efes, ja que aquest havia prohibit la composició o l'ús de qualsevol nou credo. La segona sessió del Concili va acabar amb els crits dels bisbes, "És Pere qui diu això a través de Lleó. Això és el que tots nosaltres creiem. Aquesta és la fe dels Apòstols. Lleó i Ciril ensenyen el mateix". Encara que durant la lectura del Tom de Lleó, tres passatges van ser impugnats per ser potencialment nestorians, la seva ortodòxia va ser defensada mitjançant l'ús dels escrits de Ciril.Fr. John Romanides, ST. CYRIL'S "ONE PHYSIS OR HYPOSTASIS OF GOD THE LOGOS INCARNATE" AND CHALCEDON, Greek Orthodox Theological Review, vol. X, 2 Winter 1964–65, online at http://www.romanity.org/htm/rom.08.en.st._cyrils_one_physis_or_hypostasis_of_god_the_log.htm