Torquat Tasso i NadalMalgrat consta inscrit a l'Arxiu Municipal de Barcelona amb el seu nom en castellà, essent ell i els seus pares originaris de la ciutat, hi ha multitud de fonts bibliogràfiques que es refereixen a ell amb el seu nom en català. (Barcelona, 1855 – Buenos Aires, 1935) fou un escultor català que exercí la seva activitat artística a cavall entre Espanya i l'Argentina. Fill de pare i mare barcelonins, el primer d'ascendència menorquina, es formà a l'Escola de la Llotja i a l'Acadèmia madrilenya de San Fernando on li fou atorgada una pensió per a perfeccionar els seus estudis a Roma. Deixeble de Rossend Nobas, l'aula i el taller del qual freqüentà, la seva obra primerenca pertany al gènere del “tableautin” escultòric, al pur anecdotisme.Jardí, Enric. Les arts plàstiques a Catalunya en el . Palma: Editorial Moll, 1973. P. 123. Durant la seva etapa juvenil a la península realitzà obra de caràcter públic i privat, entre la qual sobresurt el conegut monument al pintor Antoni Viladomat ubicat al Passeig de Lluís Companys. Contragué matrimoni amb Francesca Viñoli Palombí, nascuda a Subiaco (Itàlia), abans de partir cap a l'Argentina on, després del seu retorn a la ciutat comtal, romandrà la resta de la seva vida. Sembrà el sòl argentí d'estatuària pública, essent Buenos Aires l'epicentre de la seva producció monumental car, per trobar-se inmersa en un procés de creixement i amb una voluntat d'embelliment, la ciutat afavoreix els darrers anys del i primers del XX l'amoblament escultòric, i respongué a la pletòrica demanda d'encàrrecs que brollaven del mercat de fons privats. A la capital argentina, exerceix els càrrecs de docent i jurat que, combinats amb la seva activitat creadora, el converteixen en partícip de la vida artística de la ciutat. Apreciada popularment per argentins i per un sector més elitista de catalans, la seva obra és de traça compositiva racionalista i d'una sobrietat pròpia d'un hereu del Naturalisme que ha estat emparenta amb Querol i Parera.Junta de Museus. Butlletí dels museus d'art de Barcelona, vol. V, núm. 48. Barcelona, Maig 1935. P. 157, 158, 159. Arxiu Municipal de Barcelona.

Biografia Orígens i joventut: Barcelona, Madrid i Roma Nascut el 3 de novembre de 1855 a les 3 de la matinada al Carrer Major, fou inscrit com a fill legítim amb el nom de Torcuato Bartolomé Armengol Tasso Nadal. El seu pare, Bartolomé Tasso, fuster de professió i nascut a Barcelona, era fill de Luís Tasso Calbó i de Magdalena Goñalons Vanrell, ambdós originaris de Maó, i la seva mare, Teresa Nadal, nascuda també a Barcelona, era filla de Juan Nadal i Manuela Caballé. El batejaren a la parròquia de Sant Miquel el 9 de novembre del mateix any.Arxiu Municipal de Barcelona. Amb 16 anys s'inscrigué com a estudiant de Belles Arts a l'Escola de la Llotja de Barcelona, on cursà estudis des de l'any 1871 fins al 1875.Expedient G.1 de l'Arxiu RACBA. Dins del context acadèmic, conegué l'orfebre i escultor naturalista Rossend Nobas, format també a la Llotja, convertint-se en el seu deixeble després de freqüentar la seva aula i el seu obrador. Conclòs el seu aprenentatge a la Llotja es traslladà a Madrid per a continuar la seva formació a l'Acadèmia madrilenya de Sant Fernando. El mateix any del seu ingrés, el 1875, a l'edat de 19 anys, essent solter i amb residència al Passeig de la Virreina número 5, li fou atorgada una plaça com a pensionat a l'Acadèmia espanyola de Roma, destinada a profunditzar l'estudi de l'escultura i aplicar els coneixements obtinguts al perfeccionament de la seva tècnica. Fou l'escultura Narcís mirant-se a una font, a partir del tema de Narcís presentat a les oposicions, la que accedí a concedir-li una estada de quatre anys entre 1875 i 1879.Subirachs i Burgaya, Judit. L'escultura del a Catalunya: del Romanticisme al Realisme. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994. P. 158. Conclou Enric JardíJardí, Enric. Les arts plàstiques a Catalunya en el segle XIX. Palma: Editorial Moll, 1973. P. 123. que per l'ambient que respirà a la capital italiana, i també potser a causa de la influència rebuda a Barcelona de Rossend Nobas, l'obra primerenca de Tasso s'integra dins el gènere anomenat “tableautin” escultòric, de caràcter anecdotista, com ho palesa la seva estatueta en bronze, antany al museu sitgetà del Cau Ferrat i actualment al MNAC, que duu el títol Senza ucello, Poverino! (1891). miniatura|Senza ucello, poverino! Pensionat l'escultor a Roma, l'Exposició Nacional de Madrid l'any 1876 presentà la seva obra en guix Un soldat ferit i l'Exposició Nacional de París de 1878 exhibí el bust en fang cuit Don Quixot. Entre ambdós anys, contragué matrimoni amb Francisca Vignoli Palombi, amb qui tingué una filla anomenada Rosina Tasso Vignoli esdevinguda cantant.La Vanguardia Española, Martes 25 de febrero de 1969, página 25.

Projecció internacional miniatura|esquerra|Apoteosi de les Arts i de les Ciències de l'Arc de Triomf, Barcelona L'any 1880 viatjà a Río de la Plata, instal·lant-se a Montevideo durant un breu període després del qual retornà a Barcelona on hi treballà intensament. Com a professional assentat a la península tingué ocasió d'exposar a la Sala Parés de Barcelona el 1887, 1889 i el 1890 i, en l'equador dels dos, el 1888, amb motiu de l'Exposició Universal, col·laborà en la decoració de l'Arc de Triomf, fent-se càrrec del fris lateral esquerre amb la representació de l'Apoteosi de les Arts i les Ciències, per la qual li concediren la segona medalla. Aquest mateix any executà el monument al pintor Antoni Viladomat emplaçat al Saló Sant Joan, actual Passeig Lluís Companys, segurament la seva obra més coneguda a la ciutat comtal. L'Exposició General de Belles Arts de Barcelona de 1891 acullí la seva obra Sant Joan a la processó. Li foren encomanats les estàtues d'Emilius Papinianus, Gregori López i Alfonso Acevedo del nou Palau de Justícia de Barcelona erigit entre els anys 1887 i 1908, els relleus amb les Al·legories de la Justícia d'Aragó, les Ordinacions d'en Sanctascilia i el Tribunal de les Aigües de València. L'estàtua al·legòrica a la Indústria en el pedestal del Monument de Güell i Ferrer projectat per l'arquitecte Joan Martorell i Montells i inaugurat el 31 de maig de 1888 coincidint amb l'Exposició Universal que es trobava a l'encreuament entre la Rambla de Catalunya i la Gran Via fou destruït durant la Guerra Civil i reconstruït per Frederic Marès l'any 1945. A l'original conjunt escultòric de 16 metres d'alçada i coronat per l'estàtua de Güell, obra de Rossend Nobas, hi participaren també Eduard Batiste Alentorn amb l'Al·legoria al Comerç, Maximí Sala amb l'Al·legoria a l'Agricultua i Francesc Pagès i Serratosa amb l'Al·legoria a l'Art. Realitzà també monuments a Roca i Pi, baró de Marmellar i empresari, inaugurat el 15 d'agost de 1894, i a Evarist Arnús, banquer i empreasari, inaugurat l'1 de maig de 1895, ambdós erigits a Badalona, el primer al Passeig de la Rambla de Badalona i el segon a la Plaça del Duc de la Victòria.

Maduresa: establert a l'Argentina granpx|miniatura|Homenatge al Llibertador a San Martín L'any 1895 es traslladà a l'Argentina, instal·lant-se definitivament a Buenos Aires per a residir-hi la resta de la seva vida. Ciutat pròspera en les darreries del i els inicis del XX, Tasso trobà a la capital un mercat extraordinari per al seu art. Erigits per l'Estat o per subscripció pública, nombrosos monuments responen a la seva autoria. Modelà el Monument a Esteban Echevarria a la Plaza de San Martín, el de Juan José Paso a la Plaza de la Independencia i el del General Soler a la Recoleta, a més de diversos encàrrecs de la colònia immigrant com la xapa pel Panteó de Caselar comissionada per l'Associació Patriòtica Espanyola pel Panteó. Estant establert a l'Argentina, l'any 1896 realitzà amb maó una escultura en conmemoración a Santa Isabel, Reina d'Hongria, col·locada a l'Asil Municipal de Barcelona. També rebé el segon premi de l'Exposició Industrial de Barcelona del 1897 i l'any següent, la IV Exposició de Belles Arts i Industries Artístiques, a la seva secció d'escultura, tornà a congregar a nombrosos artistes, entre els quals es trobà Tasso i Nadal. Altres ciutats argentines sol·licitaren el seu mestratge com a creador per a la realització d'obres com el Monument alçat a llaor de San Martín a Rosario de Santa Fe o el Monument a Espanya de la ciutat de Córdoba, un obelisc d'estil gòtic que presenta Espanya com una Marrona coronada per una figura alada. Modelà així mateix una urna per a ben guardar l'original de l'Himne de la Nació Argentina, i una copa que l'Estat va dedicar a premi entre totes les nacions. Amb la realització de nombrosos monuments representatius d'aquest país, esdevé un dels màxims representatns de la presència de l'escultura catalana a Sud-amèrica. Un dels més destacats és el pedestal de l'Homenatge al Llibertador, rèplica actual existent a la Capital Federal, a la Plaza San Martín, realitzat amb roca andina i composta per la integració de dues efígies d'enorme força simbolitzant la República, a través de la representació de la sobirania i la llibertat, i la Minerva, deessa grega de la saviesa, la ciència humana i la prudència. Establert a Buenos Aires, combinà la seva faceta creativa amb la docència. Amb experiència quant a l'ensenyança, havent ja exercit de professor al seu taller de Barcelona, impartí classes en el seu estudi del Bon Marché, al carrer Gaona, i a la Universitat de Buenos Aires ocupant la plaça que li fou oferta com a professor de modelatge entre els anys 1901 i 1934. Allí es convertí en mestre dels que haurien de consagrar-se com a reputats escultors argentins com Hernán Cullen Ayerza, Alberto Lagos, Gonzalo Leguizamón Pondal, Juan Carlos Oliva Navarro i Antonio Sibellino. Participà també com a jurat en diversos Salons Nacionals des de l'any 1911. Torquat Tasso i Nadal morí el 6 de febrer de 1935 a Buenos AiresJunta de Museus. Butlletí dels museus d'art de Barcelona, vol. V, núm. 48. Barcelona, Maig 1935. P. 157. “quan els catalans de l'Argentina parlaven d'homenatjar-lo: «Torquat Tasso», deien ells, «l'escultor eminentíssim, glòria catalana a l'Argentina que després d'ornar Barcelona amb munió d'obres excel·lents, vingué a aquest país i en ell ha sojornat llarguíssims anys i en ell ha arrelat definitivament el seu geni, donant-li els fruits mestrívols de la seva puixant naturalitat i de la seva vellesa venerable, Torquat Tasso, l'eximi missatger de l'art de Catalunya a Buenos Aires»”.Junta de Museus. Butlletí dels museus d'art de Barcelona, vol. V, núm. 48. Barcelona, Maig 1935. P. 159.

L'Obra