La griva americanagriva americana Rev. 20/01/2022 (Turdus migratorius) és una espècie d'ocell migratori passeriforme de la família dels túrdids (Turdidae). La griva americana es distribueix àmpliament per tota Amèrica del Nord, hivernant des del sud del Canadà fins al centre de Mèxic i al llarg de la costa del Pacífic.
Segons la base de dades Partners in Flight (2019), la griva americana és l'ocell terrestre més abundant a Amèrica del Nord (amb 370 milions d'individus), per davant del sergent ala-roig (Agelaius phoeniceus), l'estornell comú (Sturnus vulgaris) introduït, la tórtora nord-americana (Zenaida macroura) i el pinsà comú (Fringilla coelebs).
L'espècie és activa principalment durant el dia i es reuneix en grans estols a la nit. La dieta consisteix en invertebrats (com ara larves d'escarabats, cucs de terra i erugues), fruites i baies. És una de les primeres espècies d'ocells a pondre els ous, i a reproduir-se poc després de tornar a l'àrea de distribució estival des de l'àrea hivernal. El niu consisteix en herba llarga i gruixuda, branquetes, paper i plomes, i està cobert de fang i sovint encoixinat amb herba o altres materials tous. És un dels ocells més primerencs a cantar a l'alba, i el cant consta de diverses unitats discretes que es repeteixen.
El principal depredador de l'adult és el gat domèstic; altres depredadors inclouen falcons i serps. Quan s'alimenta en estols, pot estar alerta, observant altres ocells per detectar reaccions als depredadors. El vaquer capbrú (Molothrus ater) pon els ous en nius de griva (vegeu paràsit de cria), però aquesta sol rebutjar l'ou.
Descripció La subespècie oriental (T. m. migratorius) fa de 23 a 28 cm de llargada amb una envergadura que oscil·la entre els 31 i els 41 cm, amb mides similars a totes les subespècies. L'espècie pesa de mitjana uns 77 g, amb mascles que pesen entre 72 i 94 g i femelles entre 59 i 91 g. Entre les mesures estàndard, la corda alar fa d'11,5 a 14,5 cm, el culmen fa d'1,8 a 2,2 cm i el tars fa de 2,9 a 3,3 cm. El cap varia del negre carbó al gris, amb arcs oculars blancs i supercilis blancs. La gola és blanca amb ratlles negres, i el ventre i les cobertores inferiors de la cua són blancs. L'adult té l'esquena marró i el pit vermellós-taronja, que varia d'un vermell granat intens a un taronja préssec. El bec és principalment groc amb una punta variablement fosca, la zona fosca esdevé més extensa a l'hivern, i les potes i els peus són marrons.
Els sexes són similars, però les femelles tendeixen a ser de color més apagat que els mascles, amb el cap d'un to marró, parts superiors marrons i parts inferiors menys brillants. Tanmateix, alguns ocells no es poden sexar amb precisió només basant-se en el plomatge. Els juvenils són de color més pàl·lid que els mascles adults i tenen taques fosques al pit i cobertores alars blanquinoses. Els ocells de primer any no es distingeixen fàcilment dels adults, però tendeixen a ser més apagats, amb mascles de primer any que s'assemblen a femelles adultes, i un petit percentatge conserva algunes cobertores alars juvenils o altres plomes.
Distribució i hàbitat Es distribueix àmpliament a Amèrica del Nord des del nord del Canadà i Alaska cap al sud fins al nord de Florida i Mèxic. Passa l'hivern en els estats de Florida i Califòrnia (Estats Units); a Mèxic, Guatemala i Belize.
La subespècie més distintiva és la T. m. confinis, molt pàl·lida, aïllada a les muntanyes de la Sierra de la Laguna, al sud de Baixa Califòrnia Sud, a Mèxic.
Mentre que ocasionalment hiverna a la part nord dels Estats Units i al sud del Canadà, la majoria migren per hivernar al sud del Canadà des de Florida i la costa del Golf de Mèxic fins al centre de Mèxic, així com al llarg de la costa del Pacífic. La majoria parteixen cap al sud a finals d'agost i comencen a tornar cap al nord al febrer i al març (les dates exactes varien segons la latitud i el clima). La distància que migren varia significativament segons l'hàbitat inicial; un estudi va trobar que se sap que individus anellats a Alaska viatgen fins a 3,5 vegades més lluny entre temporades que els anellats a Massachusetts.
L'espècie és una espècie errant i rara a l'Europa occidental, on la majoria dels registres s'han trobat a la Gran Bretanya, on se n'havien registrat 29 fins a finals del 2022. L'espècie s'ha trobat com a errant a Groenlàndia, Suècia, Jamaica, Hispaniola, Puerto Rico i Belize. Els errants a Europa, on s'identifiquen com a subespècies, són la subespècie oriental (T. m. migratorius), però els ocells de Groenlàndia incloïen la subespècie de Terranova (T. m. nigrideus), i algunes de les avifaunes meridionals poden haver estat la subespècie meridional (T. m. achrusterus).
L'hàbitat de cria són els boscos i les terres de conreu més obertes i les zones urbanes. Es torna menys comú com a reproductor a la part més meridional del sud profund dels Estats Units i allà prefereix grans arbres d'ombra. L'hàbitat hivernal és similar, però inclou zones més obertes.
Malalties L'espècie és un reservori (portador) conegut del virus del Nil Occidental, propagat pels mosquits Culex. Tot i que els corbs i els gaigs solen ser les primeres víctimes mortals que es noten en una zona amb el virus del Nil Occidental, se sospita que la griva americana és un hoste clau i té una responsabilitat més gran en la transmissió del virus als humans. La raó és que, mentre que els corbs i els gaigs moren ràpidament a causa del virus, la griva americana sobreviu al virus més temps, per la qual cosa el propaga a més mosquits, que després transmeten el virus als humans i a altres espècies.
S'ha administrat una vacuna contra el virus del Nil Occidental amb èxit a sis grives americanes de 3 a 5 setmanes d'edat. Una vacuna d'ADN injectada per via intramuscular va provocar una disminució de 400 vegades de la càrrega viral mitjana, cosa que probablement faria que les grives no fossin infeccioses i no poguessin propagar la malaltia. Un esquer oral és el mètode preferit de distribució de la vacuna, ja que seria més fàcil i econòmic que la injecció intramuscular, però caldria més recerca, pel fet que la formulació existent no funcionava per via oral.
Comportament La griva americana és activa principalment durant el dia, i a les zones d'hivernada, es reuneix en grans estols a la nit per descansar en arbres en pantans aïllats o vegetació densa. Els estols es divideixen durant el dia quan els ocells s'alimenten de fruites i baies en grups més petits. Durant l'estiu, els mascles defensen un territori de cria i són menys socials.
Dieta La dieta generalment consisteix en al voltant d'un 40 % de petits invertebrats (principalment insectes), com ara cucs de terra, larves d'escarabats, erugues i llagostes, i un 60 % de fruites i baies silvestres i cultivades. La capacitat de canviar a baies els permet passar l'hivern molt més al nord que la majoria d'altres grives i tords de Nord-amèrica. S'alimenten en massa de baies fermentades de Pyracantha, i després de menjar quantitats suficients mostraran un comportament estrany per la intoxicació, com ara caure mentre caminen. Les grives busquen principalment a terra invertebrats de cos tou, i troben cucs per la vista (i de vegades per l'oïda), saltant-hi a sobre i després arrencant-los. Els pollets s'alimenten principalment de cucs de terra i altres preses animals de cos tou. En algunes zones, i en particular de la subespècie del nord-oest (T. m. caurinus), s'alimenten a les platges, capturant insectes i petits mol·luscs. La griva americana és una plaga habitual dels horts de fruites a Amèrica del Nord. A causa de la dieta insectívora i frugívora, ha evolucionat per perdre sacarosa. La sacarosa no els és agradable al paladar i els humans la poden utilitzar com a element dissuasiu.
L'espècie usa senyals auditius, visuals, olfactius i possiblement vibrotàctils per trobar preses, però la visió és el mode predominant per detectar-les. Es veu sovint corrent per la gespa capturant cucs de terra, i aquest comportament de córrer i aturar-se és una característica distintiva. A més de caçar visualment, també té la capacitat de fer-ho per oïda. Els experiments han demostrat que pot trobar cucs de terra sota terra simplement utilitza les habilitats d'escolta de què disposa. Normalment fa uns quants salts curts i després inclina el cap cap a l'esquerra, la dreta o cap endavant per detectar el moviment de les preses. A les zones urbanes, es reuneixen en nombre poc després de tallar la gespa o on s'utilitzen aspersors.
Amenaces Els juvenils i els ous són depredats per esquirols, serps i alguns ocells. Els adults són principalment capturats per falcons Accipiter, gats i serps més grossos com les serps de la subfamília Colubrinae i les serps del gènere Pituophis. Els cànids com les guineus i els gossos cacen els pollets del terra. L'os rentador sovint s'alimenta dels nius, mentre que els petits carnívors àgils com la marta nord-americana, el bassarisc de cua anellada i la mostela cuallarga cacen els adults. L'impacte depredador més elevat és probablement el dels ocells rapinyaires. Vint-i-vuit espècies d'espècies rapinyaires cacen grives americanes. Les grives adultes són més vulnerables durant les activitats de cria, mentre que en els estols d'alimentació estan atents als depredadors.
La griva americana rebutja els ous del vaquer capbrú, per la qual cosa el parasitisme de posta d'aquest vaquer és rar, i el pollet del paràsit no sol sobreviure. En un estudi de cent-cinc grives juvenils, el 77,1% estaven infectades amb endoparàsits, sent Syngamus sp. el més freqüent, en el 57,1% dels ocells.
Reproducció miniatura|Amb material per construir el niu. La cria comença poc després del retorn a l'àrea de distribució estival. L'espècie és una de les primeres espècies nord-americanes a pondre ous, i normalment té de dues a tres cries per temporada de cria, que dura d'abril a juliol.
El niu es troba més habitualment entre 1,5 i 4,5 m per sobre de terra en un arbust dens o en una forquilla entre dues branques d'arbres, i només el construeix la femella. La base exterior consisteix en herba llarga i gruixuda, branquetes, paper i plomes. Està folrada amb fang untat i encoixinada amb herba fina o altres materials tous. La griva americana construeix un niu nou per a cada posta; a les zones del nord, el niu per a la primera posta normalment es troba en un arbre o arbust de fulla perenne, mentre que les postes posteriors ho fa en arbres de fulla caduca. L'espècie no té por de niar a prop dels habitatges humans.
Una posta consta de tres a cinc ous de color cian i és incubada sola per la femella. Els ous desclouen després de catorze dies i els pollets abandonen el niu dues setmanes més tard. Els pollets altricials estan nus i tenen els ulls tancats durant els primers dies després de l'eclosió.
Els pollets s'alimenten amb cucs de terra, insectes i baies. L'acumulació de residus no es produeix al niu perquè els adults els recullen i se'ls emporten. Els pollets s'alimenten i després aixequen la cua per eliminar els residus formats per una bola sòlida i blanca que recull un progenitor abans de enlairar-se. Tots els pollets de la cria abandonen el niu en dos dies de diferència. Els joves són capaços de volar de manera sostinguda dues setmanes després de l'enlairament. Els pollets arriben a la maduresa sexual a l'any. Els anelladors d'ocells han descobert que només el 25% de les grives joves sobreviuen al primer any. La vida útil més llarga coneguda d'una griva americana en estat salvatge és de catorze anys; la vida útil mitjana és d'uns dos anys.
Vocalització miniatura|Crides: crit de "regany" al principi i d'alarma als 42 segons (molt al final). miniatura|Un adult fent un crit d'alarma.