The Doors era un grup de rock psicodèlic format a Los Angeles (Califòrnia) el juliol de 1965 i dissolt el 1973.
Es considera el grup que va acostar la música underground al gran públic. La seva música barrejava música psicodèlica amb elements de la música clàssica, el blues, la improvisació jazzística, el cabaret alemany, el garatge, i el rock dur. Tot això complementat amb la veu de baríton de Jim Morrison i les lletres poètiques.
Els seus concerts també van anar acompanyats de la polèmica, ja que en moltes ocasions Morrison actuava en estat d'embriaguesa, havent consumit drogues o havent causat conflictes violents amb intervenció policial. També se'ls ha anomenat "els reis del gènere rock acid", i el grup era àmpliament considerat com una part important de la contracultura de la dècada de 1960.
The Doors va ser la primera banda nord-americana a acumular vuit discs d'ors consecutius.Al DVD oficial Dance on Fire apareix als crèdits de la cançó Riders on the Storm: "They would become the first American band to accumulate eight consecutive gold and platinum LPs" (Es convertirien en la primera banda nord-americana a acumular vuit LP consecutius d'or i platí). Segons la RIAA, han venut 33 milions de discs als EUA i més de 100 milions de discs a tot el món, convertint-los en un dels grups amb més vendes de tots el temps. The Doors ha estat classificat com un dels millors artistes de tots els temps per revistes com ara Rolling Stone, que els va situar en el lloc 41 de la seva llista dels "100 millors artistes de tots els Temps". El 1993, es van incloure al Saló de la Fama del Rock and Roll.
Història Formació (juliol 1965-agost 1966) El grup va ser format l'any 1965 per Morrisson i Manzarek, que es coneixien de l'Escola de cinema de la Universitat de Califòrnia. Es van trobar a la platja de Venice, on van començar una conversa casual i Morrison va aprofitar per llegir-li a Manzarek la lletra de «Moonlight Drive», un poema que Morrison acabava d'escriure. Manzarek (fanàtic del blues i el rock de l'època) li va demanar a Morrison que li cantés el tema, amb el qual Manzarek va quedar fascinat, i van decidir formar una banda.
Manzarek ja estava en una banda anomenada "Rick And The Ravens" amb el seu germà Rick, mentre que Robby Krieger i John Densmore tocaven a "The Psychodelic Rangers" i coneixien a Manzarek d'unes classes de meditació. L'agost, Densmore es va unir al grup i amb alguns membres dels Ravens i un baixista desconegut, van gravar el 2 de setembre una demo de cinc temes. Aquesta demo va ser parcialment piratejada, i aquesta era l'única manera d'aconseguir-la fins a la seva aparició en el Box Set de The Doors, publicat el 1997.
Aquell mateix mes, el grup va reclutar al talentós Robby Krieger i l'alineació final - Morrison, Manzarek, Krieger i Densmore - ja estava completa. Van batejar el grup inspirant-se en el títol del llibre The doors of perception d'Aldous Huxley, ell mateix una referència a una cita de William Blake al seu llibre de 1793 Les noces del cel i de l'infern (The Marriage of Heaven and Hell).
The Doors es diferenciava de molts grups de rock de l'època, perquè no usaven un baix en concert, emfatitzant també el fet d'haver estat influenciats per diferents grups de rock de l'època, així com el destacat gènere blues. En comptes d'això, Manzarek tocava les melodies de baix amb la mà esquerra en el seu nou piano Fender Rhodes, una nova versió del ja conegut piano Fender Rhodes, i les melodies de l'òrgan amb la mà dreta. No obstant això, el grup va usar alguns baixistes en els seus enregistraments d'estudi, entre ells Jerry Scheff, qui va tocar després en més de 1.100 concerts per Elvis Presley (de 1969 fins a la seva mort en 1977), així com Doug Lubahn, Harvey Brooks, Kerry Magness, Lonnie Mack i Ray Neapolitan.
Moltes de les cançons originals es van fer en conjunt. Morrison aportava les lletres i part de la melodia, i la resta contribuïa amb el ritme i el sentiment de la cançó. Mentre Morrison i Manzarek caminaven per la platja a Califòrnia, van veure passar a una dona negra, i Morrison va escriure la lletra de «Hello, I Love You» aquella mateixa nit, referint-se a ella com la "joia fosca" (Dusky jewel). Alguns van criticar la cançó per la seva semblança amb el hit de The Kinks All Day and All of the Night (1965).
esquerra|miniatura|Whisky a Go Go. Des de febrer fins a maig de 1966, el grup va tenir una residència al "rundown" i "sleazy" club de Los Angeles London Fog, que apareixia al cartell amb "Rhonda Lane Exotic Dancer". L'experiència va donar confiança a Morrison per actuar davant d'un públic en viu, i a la banda en general per desenvolupar-se i, en alguns casos, allargar les seves cançons i treballar «The End» i «Light My Fire» a les peces que apareixerien al seu àlbum debut. Manzarek posteriorment va dir que al London Fog la banda "es va convertir en aquesta entitat col·lectiva, aquesta unitat d'unitats ... aquí va començar la màgia". El grup aviat es va graduar al més estimat Whisky a Go Go, on eren la banda de la casa (a partir de maig de 1966), donant suport a actes, inclòs el grup de Van Morrison Them. En la seva última nit junts, les dues bandes es van unir per a In the Midnight Hour i una jam session de vint minuts de Gloria de Them.
El 10 d'agost de 1966, van ser detectats pel president d'Elektra Records, Jac Holzman, que va estar present a la recomanació del cantant del grup Love, Arthur Lee, el grup del qual estava amb Elektra. Després que Holzman i el productor Paul A. Rothchild van veure dues actuacions de la banda tocant al Whisky a Go Go, els van contractar pel segell Elektra Records el 18 d'agost - el començament d'una llarga i reeixida associació amb Rothchild i l'enginyer de so Bruce Botnick. The Doors es va acomiadar del Whisky el 21 d'agost de 1966, quan Morrison va afegir una versió explícita de profanitat del mite grec d'Èdip durant «The End».
The Doors i Strange Days (agost de 1966 - desembre 1967) miniatura|El logo de The Doors logo, dissenyat per un assistent d'Elektra Records, va aparèixer per primer cop al seu àlbum de debut el 1967. Entre agost i setembre de 1966 van enregistrar el seu àlbum de debut, The Doors, que va aparèixer l'any 1967, tot i que l'any anterior ja havien fet unes gravacions musicals per uns vídeos formatius de l'empresa Ford. Incloïa moltes cançons populars del seu repertori, entre aquestes, el drama musical de gairebé 12 minuts «The End». El novembre de 1966, Mark Abramson va dirigir una pel·lícula promocional per al senzill principal «Break On Through (To the Other Side)». Per a la promoció del senzill, el grup va fer diverses aparicions a la televisió, com per exemple a Shebang, un programa de televisió de Los Angeles, imitant una reproducció de «Break On Through». A principis de 1967, el grup va aparèixer a The Clay Cole Show (que s'emitia els dissabtes al vespre al canal 11 de WPIX a la ciutat de Nova York) on van interpretar el seu senzill «Break On Through». Atès que el single va adquirir un èxit menor, la banda es va dedicar a «Light My Fire»; es va convertir en el primer senzill d'Elektra Records a aconseguir el número u de la llista de singles Billboard Hot 100, venent més d'un milió de còpies.
El maig de 1967, el grup va fer el seu debut nacional gravant una brillant versió de «The End» per a la CBC en els Yorkville Studios, a Toronto (Yorkville era la versió canadenca de l'Haight-Ashbury). Aquesta versió va romandre inèdita fins a la sortida del DVD "The Doors Soundstage Performances" a principis dels anys 2000.
El 17 de setembre de 1967, The Doors van fer una representació memorable de «Light My Fire» a The Ed Sullivan Show. Segons Ray Manzarek, els executius de la cadena van demanar que la paraula "higher" (superior) fos eliminada, per possible referència a les drogues. El grup semblava estar d'acord, però va interpretar la cançó en la seva forma original, ja que o mai no havien tingut intenció de complir la sol·licitud o bé Jim Morrison estava nerviós i es va oblidar de fer el canvi (Manzarek ha explicat conflictes). Sigui com sigui, es va cantar "higher" a la televisió nacional, i el presentador del programa, Ed Sullivan, va cancel·lar uns altres sis programes que s'havien planejat. Després que el productor del programa li digués a la banda que no tornarien a tocar al programa, Jim Morrison va respondre: "Hey, man. We just did the Sullivan Show" (Ei, home. Acabem de fer el Show de Sullivan).
Morrison va fomentar la seva fama de rebel quan, el 10 de desembre va ser arrestat a New Haven, per parlar malament sobre la policia al públic. Morrison va dir que un gelós oficial li havia llançat gas lacrimogen al sorprendre'l amb una noia entre bastidors. El grup va acabar un reeixit any. El 24 de desembre la banda va gravar «Light My Fire» i «Moonlight Drive» en viu per al Show de Jonathan Winters. Del 26 al 28 de desembre, el grup va tocar a The Winterland San Francisco. Van tocar a Denver el 30 i 31 de desembre, coronant un any de gires gairebé constants.
The Doors va passar diverses setmanes als Sunset Studios de Los Angeles gravant el seu segon àlbum, Strange Days, experimentant amb la nova tecnologia, sobretot el sintetitzador Moog que ara tenien disponible. es va publicar al setembre de 1967. Va rebre un disc d'or i va arribar a l'núm 3 del Billboard. No obstant això Paul Rothchild, el productor, el va considerar un fracàs comercial, per més que hagués significat un triomf artístic.
Tot i que el músic Larry Knechtel havia contribuït ocasionalment al baix en l'àlbum debut de la banda, Strange Days va ser el primer àlbum de The Doors enregistrat amb un músic d'estudi, tocant el baix a la majoria de l'àlbum, i això va continuar en tots els àlbums d'estudi posteriors. Manzarek va explicar que el seu baix del teclat era molt adequat per a actuacions en directe, però que no tenia "articulació" necessària per a la gravació d'estudi.
Waiting for the Sun (abril - desembre 1968) miniatura|Robby Krieger a Roundhouse a Londres (setembre 1968). miniatura|The Doors actuant per a la televisió danesa el 1968. L'enregistrament del tercer àlbum del grup a l'abril de 1968 es va veure afectat per la tensió com a conseqüència de la creixent dependència de Morrison de l'alcohol i el rebuig de «The Celebration of the Lizard» de 17 minuts del productor de la banda Paul Rothchild, que va considerar que l'obra no era prou comercial. Aproximant-se a l'altura de la seva popularitat, els The Doors van fer una sèrie d'espectacles a l'aire lliure que van donar lloc a escenes frenètiques entre fans i policies, particularment al Chicago Coliseum el 10 de maig.
La banda va començar a derivar-se de la seva forma inicial per a aquest tercer LP, i com que havien esgotat el seu repertori original, van començar a escriure nou material. Waiting for the Sun es va convertir en el seu primer i únic LP número 1 dels Estats Units i el senzill «Hello, I Love You» (una de les sis cançons interpretades per la banda a la demo de 1965 d'Aura Records) va ser el seu segon senzill número 1 als EUA. Després del llançament del 1968 de «Hello, I Love You», l'editor de l'èxit de 1964 «All Day and All of the Night» de The Kinks va anunciar que planejaven accions legals contra els The Doors per infracció dels drets d'autor; no obstant això, el compositor Ray Davies va decidir finalment no demandar. El guitarrista de Kinks Dave Davies estava especialment irritat per la similitud. En concert, Morrison de tant en tant descartava la cançó, deixant la veu a Manzarek, tal com es pot veure al documental "The Doors Are Open".