La catedral de Westminster de Londres és l'església mare de la comunitat catòlica a Anglaterra i Gal·les i la seu metropolitana de l'arquebisbe de Westminster. Està dedicada a la Preciosíssima Sang de Jesucrist.
El terreny on s'alça la catedral originàriament pertanyia a monjos benedictins que s'establiren a la propera Abadia de Westminster, i va ser comprat per l'arquebisbat de Westminster el 1885.Sacred Destinations: Westminster Cathedral
És al barri de Victòria, SW1, a la ciutat de Westminster. És l'església catòlica més grossa d'Anglaterra i Gal·les, i no s'ha de confondre amb l'Abadia de Westminster, que pertany a l'Església d'Anglaterra.
John Betjeman va dir que era «una obra mestra en maó i pedra en un intricat patró d'unió, les cúpules són totes de maó que proven que al bon artesà no és menester l'acer o el formigó».Betjeman on English Architecture, Penguin 1974, p.95
miniatura|L'interior de la Catedral de Westminster miniatura|Baptisteri miniatura|Els mosaics neobizantins de la catedral miniatura|Relicari de Sant John Southworth miniatura|Capella del Santíssim Sacrament miniatura|Volta de la Capella de la Mare de Déu
Història A final del , la jerarquia de l'Església Catòlica feia poc que havia estat restaurada a Anglaterra i Gal·les. En memòria del cardenal Wiseman (que havia mort el 1865 i havia estat el primer Arquebisbe de Westminster des de 1850) es va col·lectar per primera vegada una suma considerable de diners per una nova catedral. El successor de Wiseman, el cardenal Henry Edward Manning, el 1884 adquirí el terreny on hi havia hagut abans la segona presó de Tothill Fields Bridewell.
Després de dos inicis cancel·lats el 1867 (sota l'arquietecte Henry Clutton) i 1892 (amb el baró von Herstel com arquitecte), la construcció començà el 1895 sota el successor de Manning, el tercer arquebisbe Herbert Vaughan, amb John Francis Bentley com a arquitecte, i construït en un estil molt influenciat per l'arquitectura romana d'Orient.Westminster Cathedral Piazza from London Gardens Online retrieved 16 May 2013
La catedral es va estrenar el 1903, poc després de la mort de Bentley. Per motius econòmics la decoració interior amb prou feines s'havia començat i faltava molt per a completar-se. Sovint es pensa que la catedral de Westminster va ser el primer temple catòlic construït a Anglaterra després de la Reforma; però aquest honor pertany a St Patrick's, a Soho Square, construïda el 1792. Les primeres esglésies catòliques construïdes a la Gran Bretanya després de la Reforma són a Banffshire a Escòcia. Són St. Ninian's a Tynet, construïda el 1755 i la veïna St. Gregory's a Preshome, construïda el 1788. Ambdues són encara en ús.
Sota les normes de l'Església Catòlica d'aleshores, cap lloc de culte podia ser consagrat fins que no estigués lliure de deutes i acabat, de manera que la cerimònia de consagració no va poder tenir lloc fins al 28 de juny de 1910.
El 1923 la capella de Sant Andreu va ser restaurada per Gaetano Meo i Robert Weir Schultz.
El 1977, com a part de les celebracions del jubileu de plata, la reina Elisabet II va visitar la catedral. Tot i que no s'hi va celebrar cap servei religiós, la visita va ser molt simbòlica pel fet que era la primera visita d'un monarca britànic regnant a un temple catòlic des dels temps de la Reforma.
El 28 de maig de 1982, el primer dia de la visita pastoral de sis dies al Regne Unit, el papa Joan Pau II hi va celebrar una missa.
El 1995, a invitació del cardenal Basil Hume, la reina tornà a visitar la catedral, però aquest cop per a un servei litúrgic, el que va ser la primera participació d'un monarca britànic en una celebració catòlica en segles.
El 18 de setembre de 2010, en el tercer dia de la seva visita d'estat al Regne Unit, el papa Benet XVI també hi va celebrar una missa.
El gener de 2011 la catedral va ser la seu per la rebuda i ordenació de tres bisbes"Ex-Anglican bishops ordained as Catholics, BBC anteriorment anglicans al nou format Ordinariat Personal de Nostra Senyora de Walsingham.
Arquitectura Tot l'edifici, d'estil neobizantí, té una superfície construïda d'uns 5.017m2 ; el factor dominant del disseny, a més del campanar, és una nau àmplia i ininterrompuda, de 18m, coberta amb voltes de claustre.
En la planificació de la nau, es va adoptar un sistema de suports no molt diferent al que es veu en la majoria de les catedrals gòtiques, on contraforts enormes, però estrets, es projecten en intervals, i endurits per murs transversals, arcuacions i voltes. A diferència d'una catedral gòtica, a Westminster estan limitades a l'interior. Els principals pilars i arcs transversals que suporten les voltes de la nau central es divideixen en tres compartiments, cadascun de 5,56 m2 . Les cúpules reposen en els arcs a una alçada de 27m des del terra, l'alçada interna total és de 34 m.
En triar un tipus de cúpula de petxina, de concavitat poc profunda, per la teulada principal, el pes i la pressió es redueixen al mínim. Les cúpules i petxines són de formigó, i, com que es van dispensar sostres estranys de fusta, era necessari construir una coberta externa independent prima de pedra impermeable. La coberta plana de formigó al voltant de les cúpules és coberta amb asfalt. Les extensions que s'obren cap a fora en tots els costats fan que la corona de la cúpula sembla independents de suport.
La terminació oriental de la catedral suggereix l'estil romànic o llombard del nord d'Itàlia. La cripta amb obertures cap al santuari, doncs, segueix estretament la de la basílica de Sant Ambròs de Milà, la columnata oberta sota el ràfec, el sostre de fusta seguint la corba de la punta, són totes les característiques familiars. Els enormes contraforts resisteixen la pressió d'una volta de 14,5 m d'envergadura. Tot i que el pla cruciforme és a penes perceptible a l'interior de l'edifici, es posa l'accent en l'exterior pels creuers audaçment sortints. Aquests amb els seus frontons bessones, teulades de pissarra, i torrasses quadrats amb opercles piramidals de pedra suggereixen un prototip normand en marcat contrast amb la resta del disseny.
Les principals parts estructurals de l'edifici són de maó i formigó, aquest últim material que s'utilitza per a les voltes i cúpules de gruix graduat i corba complicada. Seguint la tradició romana d'Orient, l'interior va ser dissenyat amb vista a l'aplicació de marbre i mosaic. Al llarg de l'exterior, la introducció luxosa de bandes de pedra blanca en connexió amb el maó vermell (en sí bastant comú en l'àrea immediata) produeix una impressió bastant aliena a l'ull britànic. La façana principal d'entrada deu la composició, en certa manera, a un accident en lloc de disseny. La característica més destacada de la façana és l'arc profundament encastat a l'entrada central, flanquejat per tribunes i torrasses d'escala. L'elevació al nord, amb una longitud de prop de 91,5 m en contrast amb les línies verticals del campanar i els braços del creuer, és més impressionant. Es basa en un fons soterrani continu i pla de granit, i només per sobre de la coberta plana de les capelles no l'estructura assumeix un esquema variat.
A l'entrar a la catedral el visitant que conegui Sant Marc a Venècia, o les esglésies de Constantinoble, notarà l'absència d'un nàrtex exterior ampli i ben il·luminat, que comprèn totes les entrades principals; però això s'oblida aviat a la vista de les belles proporcions de la nau, i les columnes de marbre, amb capitells de tipus romà d'Orient, que suporten les galeries i altres parts auxiliars de la construcció. Els marbres seleccionats per a les columnes van ser, en alguns casos, trets d'antigues pedreres romanes, principalment a Grècia.
L'altar major La característica central de la decoració de la catedral és el baldaquí sobre l'altar major. Aquesta és una de les estructures més grans del seu tipus, l'ample total és de 9,5m, i l'alçada és d'11,5m. La part superior de marbre blanc té riques incrustacions de marbres de colors, lapislàtzuli, perles i or. Vuit columnes de marbre groc, de Verona, donen suport al baldaquí sobre l'altar major, i altres, blancs i rosats, de Noruega, suporten les galeries d'òrgans.
Darrere el baldaquí la cripta emergeix per sobre del pis del santuari, i el podi format d'aquesta manera es trenca enmig dels passos que condueixen al reraltar. La paret corba de la cripta està folrada amb planxes estretes de marbre verd. L'obertura d'aquesta cripta és una càmera més petita, directament sota l'altar major. Aquí reposen les restes dels dos primers arquebisbes de Westminster, el cardenal Wiseman i el cardenal Manning. L'altar i les relíquies de sant Edmond de Canterbury ocupen un lloc al costat sud de la càmera. La petita capella de sant Tomàs de Canterbury, va entrar des del transsepte nord, s'utilitza com una capella per al cardenal Vaughan. Un gran crucifix d'estil romà d'Orient, suspès des de l'arc santuari, domina la nau.
Capelles S'accedeix a capella del Santíssim Sagrament, a la banda nord del santuari, i la capella de la Mare de Déu al sud a partir dels creuers; tenen 6,7 m d'ample, amb arcades obertes, voltes de canó, i els caps absidals. A l'altar de la capella del Santíssim Sagrament hi ha suspès un petit baldaquí de la volta, i la capella està tancada amb reixes i grosses portes de bronze. A la capella de la Mare de Déu els murs estan revestits en marbre i l'altar retaule és un mosaic de la Verge i el Nen, envoltada per un marc de marbre blanc. Els cargols de la capella contenen mosaics predominantment blaus dels profetes de l'Antic Testament Daniel, Isaïes, Jeremies i Ezequiel. A diferència de la capella del Santíssim, la dedicat a la Santíssima Verge és completament oberta.
Les capelles a les quals es pot accedir des dels passadissos de la nau també tenen 6,7 m d'ample, i ensostrades amb una senzilla volta de canó. La capella dels sants Gregori i Agustí, al costat del baptisteri, de la qual està separada per una pantalla oberta de marbre, va ser la primera de les quals es va completar la decoració. El revestiment de marbre dels molls s'eleva al nivell d'arrencada de la volta i aquest nivell ha determinat l'altura del retaule de l'altar i de la pantalla oposada. A la paret lateral, a sota de les finestres, el dau de marbre s'eleva a poc més de la meitat d'aquesta alçada. De les cornises la decoració de mosaic comença a les parets i volta. Aquesta disposició general s'aplica a totes les capelles però cada una té el seu propi caràcter artístic diferent. Per tant, en agut contrast amb la capella dedicada a sant Gregori i sant Agustí, que conté mosaics vibrants, la capella de les Santes Ànimes empra un estil gairebé fúnebre més tènue, decoració d'estil victorià tardà sobre un fons d'argent.
Com en totes les esglésies catòliques, les estacions del Camí de la Creu es troben al llarg dels passadissos exteriors. Les de la Catedral de Westminster són obra de l'escultor Eric Gill, i són considerats entre els millors exemples del seu treball.
Els mosaics Quan l'arquitecte de la catedral John Bentley va morir, els mosaics de la catedral no estaven completats i Bentley va deixar molt pocs esbossos i dissenys. En conseqüència, el subjecte i estils dels mosaics van ser influenciats pels donants, així com dissenyadors, supervisats per un comitè catedralici. De fet, la influència de Bentley, en realitat, només es veu en la capella dedicada a les Santes Ànimes. A causa de l'absència prevalent dels dissenys reals de Bentley, no hi va haver acord real sobre quin aspecte havien de tenir els mosaics, i en un cas, els mosaics ja instal·lats (els de la capella dedicada al Sagrat Cor) van ser retirats després de la mort de l'artista, George Bridge.