miniatura|Escut de Liechtenstein La història de Liechtestein contempla que la identitat política va arribar al territori que actualment ocupa el Principat de Liechtenstein l'any 814, amb la formació del sots-país de la Baixa Rècia. Les fronteres de Liechtenstein han romàs inalterades des de 1434, quan el Rin es va definir com la frontera entre el Sacre Imperi Romanogermànic i els cantons suïssos.
Antiguitat La zona que avui és Liechtenstein formava part de la província romana de Rètia. Una via romana creuava la regió de sud a nord, travessant els Alps pel passatge de Splügen i, seguint la riba dreta del Rin a la vora de la plana al·luvial, va romandre deshabitada durant llargs períodes a causa de les inundacions periòdiques. S'han excavat vil·les romanes a Schaanwald i Nendeln. L'afluència tardorromana dels alamans des del nord es commemora per les restes d'un fort romà a Schaan.
Edat mitjana miniatura|El Castell de Vaduz, construït durant l'Edat mitjana La zona, part de Rètia, va ser incorporada a l'Imperi Carolingi i dividida en comtats, que es van anar subdividint al llarg de les generacions. Com que el Ducat de Suàbia va perdre el seu duc el 1268 i mai no va tornar a ser restaurat, tots els vassalls del ducat van passar a ser vassalls immediats del Tron Imperial (com va passar en gran part de Westfàlia quan el ducat de Saxònia va ser dividit i parcialment dissolt després de la derrota d'Enric el Lleó). Fins al 1100 aproximadament, la llengua predominant de la zona era el romantx, però a partir d'aleshores l'alemany va anar guanyant terreny, i el 1300 una població alamànica anomenada els walser (originària del Valais) va entrar a la regió. Al segle XXI, el poble de muntanya de Triesenberg encara conserva trets del dialecte walser.P. Christiaan Klieger, The Microstates of Europe: Designer Nations in a Post-Modern World (2014), p. 41
El Comtat de Vaduz medieval es va formar el 1342 com una petita subdivisió del comtat de Werdenberg de la dinastia dels comtes de Montfort de Vorarlberg. El segle XV va portar tres guerres i certa devastació. Segles més tard, Carl Alexander Heideloff va construir el castell de Lichtenstein (amb l'ajuda de pagesos). Malgrat tot, el segle XVII va ser un punt baix. La zona que més endavant es convertiria en Liechtenstein va ser envaïda per tropes austríaques i sueques durant la Guerra dels Trenta Anys de 1618–1648. Durant el segle XVII, la zona es va veure afectada per una epidèmia de pesta i també pels judicis de bruixes, en els quals més de 100 persones van ser perseguides i executades.
La Casa de Liechtenstein, que més tard formaria el principat modern, pren el seu nom del castell de Liechtenstein a la Baixa Àustria, construït al segle XII. Els caps de la família Liechtenstein sovint van ser subordinats i van actuar com a consellers de l'Emperador del Sacre Imperi, la qual cosa els va permetre obtenir terres principalment a Moràvia, la Baixa Àustria i el Ducat d'Estíria al llarg dels segles. Karl I de Liechtenstein va ser l'Obersthofmeister a la cort de Rodolf II, un càrrec que va ocupar fins al 1607. Tanmateix, durant la disputa entre Rodolf i el seu germà Maties, Karl es va posicionar amb Maties. Com a compensació, Maties, ara arxiduc d'Àustria, va elevar la Casa de Liechtenstein a l'estatus de príncep hereditari el 20 de desembre de 1608, convertint així Karl en el primer príncep de Liechtenstein sobirà com a Karl I de Liechtenstein.
Durant la revolta de Bohèmia (1618–1620), la casa de Liechtenstein va perdre la major part de les seves possessions a Moràvia. Karl I i el seu germà Maximilià van tenir un paper destacat en la batalla de la Muntanya Blanca el novembre de 1620, quan l'any següent Kalr I va dirigir els judicis i les execucions dels líders de la revolta en nom de Ferran II. A canvi dels seus serveis, Ferran II va tornar a elevar Karl I, juntament amb els seus germans Maximilià i Gundakar, a la categoria de príncep imperial, a més de concedir a la família nombroses propietats a Moràvia i Silèsia. El 1622, la Casa de Liechtenstein va comprar les terres de Mährisch Kromau i Ungarisch Ostra. El 1633, a les dues zones se'ls va concedir el nom de Principat de Liechtenstein per Ferran II, tot i que aquest nom va caure en gran desús cap al 1647.
Edat moderna El príncep Joan Adam Andreu de Liechtenstein va comprar la Senyoria de Schellenberg el 1699 i el Comtat de Vaduz el 1712. Aquest príncep de Liechtenstein tenia grans propietats de terres a Àustria, Bohèmia i Moràvia, però cap de les seves terres tenia immediatesa imperial respecte a l'Emperador. Per tant, el príncep tenia prohibida l'entrada a la Dieta Imperial i al prestigi i la influència que això comportava.
En adquirir les senyories de Schellenberg i Vaduz, modesta zona de pobles de muntanya, cadascun dels quals estava directament subordinat a l'Emperador perquè ja no hi havia cap duc de Suàbia, el príncep de Liechtenstein va assolir el seu objectiu. El territori va prendre el nom de la família que ara el governava. El 23 de gener de 1719, Carles VI va decretar que els comtats de Vaduz i Schellenberg fossin promoguts a principat amb el nom de Liechtenstein per al seu servidor Antoni Florià de Liechtenstein, mitjançant la qual cosa ell i els seus successors es van convertir en prínceps del Sacre Imperi Romanogermànic.
El príncep mai va visitar el seu principat, i la primera visita d'un príncep sobirà a Liechtenstein no es va produir fins al 1842. En el seu lloc, estaven representats per l'oficina del districte local amb seu a Vaduz, formada per un cert nombre de funcionaris, regulada per la llei de la funció pública. Va servir com l'única forma d'administració al país fins a la seva dissolució el 1848, i era principalment responsable de controlar l'oficina d'impostos del país i d'informar dels esdeveniments significatius al príncep, que residia a Viena. Fins a finals del segle XVII, els funcionaris es reclutaven principalment al veí Vorarlberg, i eren pagats directament pel príncep.
Segle XIX miniatura|Un mapa de la Confederació del Rin.
Guerres de la Revolució Francesa i Napoleòniques Durant la Guerra de la Primera Coalició, Liechtenstein, com a part del Sacre Imperi Romanogermànic, va contribuir amb aproximadament 20 tropes a les forces de la coalició des de 1793 fins a 1796. Durant la Guerra de la Segona Coalició, França va envair el país el 6 de març de 1799 i va saquejar diverses ciutats, inclosa Nendeln, que va ser cremada per les tropes franceses causant la mort de quatre persones. Les milícies d'Àustria i Vorarlberg sota el comandament del tinent mariscal de camp Franjo Jelačić van derrotar a 18.000 tropes franceses estacionades a Liechtenstein sota el comandament del general André Masséna i van meandrar i lliberar el país el 14 de maig. miniatura|Joan I amb Francesc II i Napoleó després de la batalla d'Austerlitz, 5 de desembre de 1805. El 1806, Liechtenstein va ser un dels principats i comtats que Maximilià I de Baviera volia annexar com a preu per uni-se a la Confederació del Rin, però Napoleó s'hi va negar perquè havia apreciat les qualitats personals de Joan I, l'enviat d'Àustria durant les negociacions que van portar a la Pau de Pressburg, com a negociador. Així, Liechtenstein es va convertir en un estat sobirà més tard aquell any quan es va unir a la Confederació del Rin de Napoleó després de la dissolució del Sacre Imperi Romanogermànic.
Els francesos sota el comandament de Napoleó van ocupar el principat durant uns quants anys, però Liechtenstein va recuperar la seva independència el 1815. Poc després, Liechtenstein es va unir a la Confederació Germànica (20 de juny de 1815 – 24 d'agost de 1866, la qual estava presidida per l'Emperador d'Àustria). El 1818, Joan I va concedir una constitució, tot i que de naturalesa limitada. El 1818 també va veure la primera visita d'un membre de la Casa de Liechtenstein, el príncep Alois. Tanmateix, la primera visita d'un príncep sobirà no va tenir lloc fins al 1842.
El 1833, Michael Menzinger va sol·licitar el paper de . El paper s'originava al segle XVI i funcionava com el cap de l'oficina de districte (), subordinat a la cort de la Casa de Liechtenstein. Anteriorment era un paper poc desitjat dins de la cort, però la sol·licitud de Menzinger va canviar això. Per aquesta raó, se'l considera el primer governador de Liechtenstein.
Constitució i finals de segle Com la major part d'Europa en aquell moment, Liechtenstein va estar subjecte a les revolucions alemanyes de 1848–1849, que van provocar una creixent oposició a la monarquia absoluta d'Alois II. L'objectiu de la revolució era millorar la situació econòmica i política dels ciutadans de a peu a Liechtenstein, impulsat principalment per l'empitjorament de l'economia al país durant els anys anteriors. El 22 de març de 1848, el comitè del poble va nomenar un comitè de tres persones per liderar el moviment revolucionari de Liechtenstein, que incloïa Peter Kaiser, Karl Schädler i Ludwig Grass. Junts van aconseguir mantenir l'ordre a Liechtenstein i van formar un consell constitucional. Liechtenstein va ser membre de la Assemblea Nacional de Frankfurt fins a l'abril de 1849.
Després de la revolució, el 27 de juliol de 1848 es va escollir un consell constitucional en resposta a la demanda popular dels revolucionaris, del qual Schädler va ser triat president. La tasca principal del consell era crear l'esborrany d'una nova constitució per a Liechtenstein, un treball realitzat principalment per ell i Michael Menzinger. Com a concessió cap a la revolució, l'oficina de districte va ser dissolta i substituïda per un Consell de Districte que es va formar el 7 de març de 1849 amb 24 representants escollits i que va actuar com la primera representació democràtica a Liechtenstein, amb Schädler elegit com a administrador del districte. A més, el títol de Landvogt va ser canviat pel de governador () i Menzinger va continuar en el càrrec.
Després del fracàs de les revolucions alemanyes, Alois II va recuperar un cop més el poder absolut sobre Liechtenstein el 20 de juliol de 1852 i va dissoldre el Consell de Districte. Tanmateix, les crides a una nova constitució van reaparèixer al principi del regnat de Joan II. Karl Schädler va formar de nou el consell constitucional, el va liderar i va redactar la major part d'una altra nova constitució. L'esborrany va ser revisat per un expert legal alemany desconegut i va formar la base de la Constitució de Liechtenstein de 1862, que es va ratificar el 26 de setembre. Estava fortament inspirada en la constitució de Vorarlberg i responia en gran manera a les demandes dels revolucionaris de Liechtenstein. Aquesta constitució va establir les llibertats civils al país i va crear el Landtag de Liechtenstein per primera vegada. miniatura|L'associació de veterants de Liechtenstein el 1896, mostrant els soldats restants de l'exèrcit que va ser dissolt el 1868.