miniatura|Bandera dels Estats Units de 1863, amb 35 estrelles miniatura|El 21è d'Infanteria de Michigan, una companyia de veterans de Sherman LExèrcit de la Unió va ser la força terrestre que va lluitar per la Unió durant la Guerra Civil dels Estats Units, que va tenir lloc entre 1861 i 1865. Estava formada pel petit Exèrcit dels Estats Units, conegut com l'exèrcit regular, que va ser incrementat amb un nombre massiu d'unitat proporcionades pels estats del nord, integrades per voluntaris i reclutes. L'Exèrcit de la Unió va lluitar i amb el temps va derrotar l'Exèrcit dels Estats Confederats durant la guerra. Al voltant de 360.000 soldats de la Unió van morir i uns 280.000 van ser ferits.
Història Formació Quan va començar la Guerra Civil Estatunidenca l'abril de 1861, només hi havia 16.000 homes a l'exèrcit dels Estats Units i d'aquests, molts oficials del Sud van dimitir i es van allistar a l'Exèrcit dels Estats Confederats. L'Exèrcit dels Estats Units estava format per deu regiments d'infanteria, quatre d'artilleria, dos de cavalleria, dos de dragons i tres d'infanteria muntada. Els regiments estaven àmpliament dispersos. De les 197 companyies de l'exèrcit, 179 ocupaven 79 isolats destacaments a l'Oest i les 18 restants s'estaven en guarnicions a l'est del Riu Mississipi, la majoria de les quals cobrint la frontera entre Estats Units i Canadà i la costa Atlàntica. miniatura|Cartell de reclutament per al 1r Batalló de cavalleria de Nova York, que va servir a la Guerra Civil des de 1861 fins a 1865 Amb la secessió dels estats del Sud i amb la dràstica reducció d'homes que això va comportar a l'exèrcit, el President Abraham Lincoln va demanar als estats que incrementessin la força amb 75.000 homes durant tres mesos per sufocar la insurrecció. La crida de Lincoln va obligar els estats fronterers a escollir un bàndol i quatre es van posar del bàndol de la Confederació, fent que la Confederació estigués formada per onze estats forts. La guerra semblava que seria més llarga i més cara del que tant el Sud com el Nord havien previst i el 22 de juliol de 1861 el Congrés va autoritzar un exèrcit de voluntaris de 500.000 homes.
La crida de voluntaris inicialment va ser fàcil a l'hora de trobar patriotes del Nord, abolicionistes i fins i tot immigrants que es van allistar buscant menjar i un ingrés estable. Al voltant de 10.000 alemanys de Nova York i Pennsilvània van respondre immediatament a la crida de Lincoln i els francesos també es van presentar voluntaris ràpidament. No obstant, quants més homes feien falta, el nombre de voluntaris va decaure i això va fer que tant la prima per allistament com el reclutament obligatori es van haver d'instaurar. Tot i així, entre l'abril de 1861 i l'abril de 1865, almenys dos milions i mig d'homes van servir a l'exèrcit de la Unió, dels quals la majoria eren voluntaris.
Hi ha una falta de rigor en la teoria que afirma que el Sud va mantenir un avantatge degut a l'alt percentatge d'oficials professionals que van dimitir per allistar-se a l'Exèrcit dels Estats Confederats. Al començament de la guerra, hi havia 824 graduats de l'Acadèmia Militar dels Estats Units en actiu, dels quals 296 van dimitir o van ser destituïts, i 184 d'aquests van acabar sent oficials confederats. Dels aproximadament 900 graduats de West Point que llavors eren civils, 400 van tornar a l'Exèrcit de la Unió i 99 a la Confederació. Ja aleshores, la ràtio dels oficials professionals de la Unió respecte a la Confederació era de 642 a 283 (Un dels oficials que va dimitir era Robert E. Lee, a qui inicialment se li havia ofert el nomenament de comandant d'un exèrcit per sufocar la rebel·lió. Lee desaprovava la secessió, però va rebutjar fer servir les armes contra el seu propi estat, Virgínia, i va dimitir per acceptar la posició de comandant de les forces de Virgínia. Amb el temps va esdevenir el comandant de l'Exèrcit dels Estats Confederats). El Sud tenia l'avantatge d'altres escoles militars, com ara The Citadel i Virginia Military Institute, però produïen menys oficials. Només se sap de 26 homes allistats i oficials sense destinació que van deixar l'Exèrcit regular dels Estats Units per afegir-se a l'Exèrcit Confederat, tots per deserció.
Organitzacions principals L'Exèrcit de la Unió estava format per nombroses organitzacions, les quals normalment s'organitzaven territorialment.
Divisió Militar Un determinat nombre de Departaments que responen davant un comandament (per exemple, Divisió Militar de Mississipi, Divisió Militar del Mig, Divisió Militar del James). Les Divisions Militars eren semblants a les regions descrites en el concepte modern de teatre d'operacions.
Departament Una organització que cobreix una determinada regió, que es fa responsable de les instal·lacions federals d'aquell territori i dels exèrcits de camp que hi ha entre les seves fronteres. Els que es deien com un estat normalment feien referència als estats del Sud que havien estat ocupats. Era més habitual anomenar els departaments com els rius (com ara Departament del Tennessee, Departament del Cumberland) o per les regions (Departament del Pacífic, Departament de Nova Anglaterra, Departament de l'Est, Departament de l'Oest, Departament del Mig).
Districte Una subdivisió del Departament (per exemple, Districte de Cairo, Districte de Tennessee Est). També hi havia subdistrictes per a regions més petites.
Exèrcit La força de combat que normalment, tot i que no sempre, estava assignada a un Districte o a un Departament però que podia operar sobre zones més àmplies. Alguns dels exèrcits més importants eren: Exèrcit del Cumberland: l'exèrcit operatiu principalment a Tennessee, i després a Geòrgia, comandat per William S. Rosecrans i George Henry Thomas. Exèrcit de Geòrgia: va operar en la Marxa cap al Mar i les Carolines comandat per Henry W. Slocum. Exèrcit del Golf: l'exèrcit operatiu a la regió fronterera amb el Golf de Mèxic, comandat per Benjamin Butler, Nathaniel P. Banks i Edward Canby. Exèrcit del James: l'exèrcit operatiu a la Península de Virgínia, entre 1864 i 1865, comandat per Benjamin Butler i Edward Ord. Exèrcit del Mississipi: un exèrcit de curta existència, operatiu al riu Mississippí, sota les ordres de John Pope i William S. Rosecrans el 1862 i de John A. McClernand el 1863. Exèrcit de l'Ohio: operava principalment a Kentucky i més tard a Tennessee i Geòrgia, comandat per Don Carlos Buell, Ambrose E. Burnside, John G. Foster i John M. Schofield. Exèrcit del Potomac: l'exèrcit principal en el teatre d'operacions de l'Est, comandat per George B. McClellan, Ambrose E. Burnside, Joseph Hooker i George G. Meade. Exèrcit de la Shenandoah: l'exèrcit operatiu a la Vall Shenandoah, sota el comandament de David Hunter, Philip Sheridan i Horatio G. Wright. Exèrcit del Tennessee: l'exèrcit més famós del teatre d'operacions de l'Oest, operant a través de Kentucky, Tennessee, Mississippí, Geòrgia i les Carolines, sota el comandament d'Ulysses S. Grant, William T. Sherman, James B. McPherson i Oliver O. Howard. Exèrcit de Virgínia: l'exèrcit reunit per John Pope per a la Campanya del Nord de Virgínia. Cadascun d'aquests exèrcits normalment estava comandat per un general de divisió. Com era costum, el comandant del Departament o del Districte també tenia el comandament de camp de l'exèrcit del mateix nom, però alguns conflictes de rangs apareixien quan aquesta norma no es respectava, normalment quan un exèrcit creuava una frontera geogràfica.
L'exèrcit regular, l'Exèrcit permanent dels Estats Units, estava barrejat en diferents unitats i formacions de l'Exèrcit de la Unió, conformant un quadre d'homes hàbils i experimentats. Eren considerats per a molts una tropa d'elit i sovint es mantenien a la reserva a les batalles per actuar en cas d'emergència. Aquesta força era bastant petita comparada amb les forces de voluntaris que els estats van reclutar massivament i que conformaven el tronc central de l'Exèrcit de la Unió.
Teatres d'operacions Les operacions a la Guerra Civil es dividien entre regions geogràfiques conegudes com a teatres d'operacions.
Organització de personal Els soldats estaven organitzats per especialitat militar. Els braços de combat estaven formats per la infanteria, la cavalleria, l'artilleria i altres organitzacions més petites com els Marines (United State Marine Corps), els quals, alguns cops, estaven separats dels seus homòlegs de l'Armada per operacions terrestres. Els Signal (Signal Corps) van ser creats i desplegats per primer cop, sota el lideratge d'Albert J. Myer.
Sota la majoria d'unitats com els exèrcits, els soldats estaven organitzats principalment en regiments, la principal unitat de combat amb la qual un soldat podia marxar i ser desplegat, comandat per un coronel, tinent coronel o possiblement un major. La tàctica bàsica per a homes amb rifle i infanteria lleugera abans i durant la Guerra Civil solia ser la de deu companyies, cadascuna comandades per un capità, dins de cada regiment i desplegades d'acord amb els rangs dels capitans. Algunes unitats només tenien entre quatre i vuit companyies i generalment eren conegudes com a batallons. Els regiments eren gairebé sempre formats dins un mateix estat i generalment tenien el nom d'un número i el d'un estat, com per exemple, el 54è de Massachusetts, el 20è de Maine, etc.
Els regiments normalment s'agrupaven en brigades sota el comandament d'un general de brigada. No obstant, les brigades canviaven fàcilment si la situació ho demanava i el regiment era la principal forma d'agrupament permanent. Les brigades solien ser formades un cop els regiments arribaven al camp de batalla, en funció d'on el regiment podia ser desplegat i si ho feia al costat d'altres regiments.
Líders Diversos homes van servir com a generals en cap de l'Exèrcit de la Unió durant tota la seva existència: Winfield Scott: 5 de juliol de 1841 – 1 de novembre de 1861 George B. McClellan: 1 de novembre de 1861 – 11 de març de 1862 Henry W. Halleck: 23 de juliol de 1862 – 9 de març de 1864 Ulysses S. Grant: 9 de març de 1864 – 4 de març de 1869
El forat que hi ha entre l'11 de març i el 23 de juliol de 1862 va ser omplert amb el control directe de l'exèrcit pel president Lincoln i el secretari de la Guerra dels Estats Units, Edwin M. Stanton, amb l'ajuda d'una “Junta de Guerra” informal que es va establir el 17 de març de 1862. La junta estava formada per Ethan A. Hitchcock, que n'era el president, i pels caps de l'agència del Departament de la Guerra Lorenzo Thomas, Montgomery C. Meigs, Joseph G. Totten, James W. Ripley i Joseph P. Taylor.
Scott era un vell veterà de la Guerra de 1812 i la Guerra Mexicana-Americana i no podia complir amb el seu deure adequadament. El seu successor, el general de divisió McClellan, va construir i entrenar el massiu Exèrcit del Potomac de la Unió, la principal força de combat del teatre d'operacions de l'Est. Encara que era popular entre els soldats, McClellan va ser rellevat de la seva posició com a general en cap perquè tenia una estratègia massa prudent i perquè tenia una relació conflictiva amb el comandant en cap, el president Lincoln (Va continuar com a comandant de l'Exèrcit del Potomac durant la campanya de la Península i la batalla d'Antietam). El seu substitut, el general de divisió Henry W. Halleck, va tenir uns grans resultats al teatre d'operacions de l'Oest, però era més un administrador que un planificador d'estratègies o comandant.