miniatura|Bandera del Regne de Gran Bretanya (1707-1801) miniatura|Vista per satèl·lit de l'illa de Menorca. A l'extrem oriental se situa Maó, capital de l'illa durant el domini britànic, i a l'occidental Ciutadella, l'antiga capital. Menorca sota domini britànic és el període de gairebé un segle —el — de la història de Menorca durant el qual aquesta illa de l'arxipèlag de les Balears va estar sota la sobirania de la Gran Bretanya, des de la seva conquesta el 1708 per una esquadra anglo-holandesa en plena Guerra de Successió Espanyola —i que pel Tractat d'Utrecht de 1713 va passar a sobirania britànica així com Gibraltar— fins al Tractat d'Amiens de 1802 en què va tornar a la sobirania de la Monarquia d'Espanya, excepte durant la Guerra dels Set Anys (1756-1763) que va estar ocupada pels francesos. El 1756 la flota francesa de l'almirall Glassionaire va derrotar a la flota de l'anglès John Bing —a qui l'Almirallat britànic el va sotmetre a un consell de guerra per covardia i va ser afusellat— el que va permetre el desembarcament de les tropes franceses al comandament del duc de Richelieu que van ocupar l'illa. Després de la pau de París que va posar fi a la Guerra dels Set Anys, Menorca va tornar a sobirania britànica (González-Arnao). i entre 1782 i 1798 en què va tornar momentàniament a sobirania espanyola. L'agost de 1781, de nou en guerra contra Anglaterra, una flota francoespanyola comandada pel duc de Crillon va atacar Menorca i després de sis mesos de setge va aconseguir que capitulés el 5 de febrer de 1782. Menorca romandria sota sobirania espanyola durant els setze anys següents (González-Arnao).
Menorca durant la Guerra de Successió Espanyola L'alineament del Regne de Mallorca amb la causa austriacista (1706-1708) El 27 de setembre de 1706 va tenir lloc la presa austriacista de Mallorca quan el Gran i General Consell del regne de Mallorca va decidir rendir-se davant la presència en el port de Palma d'una flota angloholandesa de la Gran Aliança que recolzava a l'Arxiduc Carles en les seves pretensions a ocupar el tron de la Monarquia Hispànica enfront del borbó Felip V, que havia estat designat com a successor un mes abans de morir per l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II. Amb l'alineament del regne de Mallorca a favor de la causa austriacista tots els estats de la Corona d'Aragó s'havien decantat per l'Arxiduc, mentre la Corona de Castella recolzava a Felip V. Una setmana abans havia capitulat Eivissa.
Després de desembarcar a Mallorca, el comte de Savellà, ministre plenipotenciari de l'Arxiduc Carles, va reunir el Gran i General Consell que va aprovar les capitulacions, entre les quals figurava la confirmació de «tots els privilegis, pragmàtiques, franqueses» concedits a la Ciutat i al Regne en temps de Carles II. El 4 d'octubre de 1706 l'Arxiduc va ser proclamat rei de Mallorca amb el títol de Carles III.
La nit de l'11 d'octubre va tenir lloc una insurrecció austriacista a Menorca iniciada a Ciutadella que prengué el control de tota l'illa. Joan Miquel Saura va ser nomenat governador pel comte de Savellà, qui va jurar en nom de Carles III els privilegis de l'illa. Però el domini austriacista va durar només tres mesos, perquè quan la flota aliada va abandonar les Illes Balears, es va presentar una flota francesa a Maó i va recuperar Menorca pels borbònics l'1 de gener de 1707. La repressió contra els austriacistes va ser molt dura i es va convertir en una onada de terror quan el febrer va ser descoberta una nova conspiració a favor de Carles III l'Arxiduc. Trenta-tres persones van ser executades. El novembre de 1707 el governador borbònic, el castellà Diego Leonardo Dávila, "va suprimir els privilegis de l'illa, va restringir el sistema de representació i va ordenar que els jurats majors de les viles [equivalents als jurats del Regne de València] fossin nomenats pel rei
El 14 de setembre de 1708 una flota angloholandesa al comandament de l'almirall anglès John Leake va bombardejar els forts de Menorca i va desembarcar les tropes al comandament del general anglès James Stanhope, que en nou dies van prendre el control complet de l'illa de Menorca. Així, tot el Regne de Mallorca va quedar sota control austriacista.
L'interès britànic per Menorca i el Tractat d'Utrecht de 1713 miniatura|James Stanhope, conqueridor de Menorca i autor de la proposta d'annexió a la Corona britànica. El mateix James Stanhope, que havia pres Menorca a l'octubre de 1708, va convèncer el seu govern que s'apropiés de l'illa —donat l'innegable valor estratègic que tenia per a la flota britànica que operava en el Mediterrani Occidental no només l'illa sinó el magnífic port natural de Maó— com a compensació pel suport militar i econòmic prestat per la Gran Bretanya a l'Arxiduc Carles —«el que demanem és tan natural que el món sencer estima que hauríem de quedar-nos i se sorprendrà de la nostra modèstia si no desitgem una altra cosa», va escriure. Així el 18 de maig de 1709 el mateix Stanhope li va escriure a l'Arxiduc argumentant que amb la finalitat de recuperar miniatura|esquerra|Vista de Maó i del seu port natural, en l'actualitat La resposta negativa no es va fer esperar. El secretari de Despatx Universal, Ramon de Vilana-Perles, entre altres coses li va recordar a Stanhope el «solemne jurament» que havia fet Carles III l'Arxiduc «a Catalunya, Aragó i València de no desmembrar per qualsevol motiu o pretext de la Corona d'Aragó les Illes Balears, doncs quan el vincle del jurament anés dissoluble, necessitaria sempre el consentiment dels Regnes». Encara que es va arribar a redactar un document de venda de Menorca a la reina Anna d'Anglaterra per valor de 200.000 doblons que era la xifra del deute que suposadament tenia l'Arxiduc amb la Gran Bretanya, Stanhope no va acceptar els requisits que figuraven en ell que eren gairebé impossibles de complir —com conservar la religió catòlica «sense novetat, ni alteració», o que els ministres fossin catòlics, naturals de l'illa o dels regnes d'Aragó— i va retirar de Barcelona un regiment anglès que estava a punt d'entrar en combat, la qual cosa va merèixer la reprimenda del rei Carles III. Tampoc els holandesos recolzaven la pretensió britànica.
Els britànics van acabar aconseguint Menorca per una altra via. En les converses secretes que van mantenir amb Lluís XIV de França en les quals van oferir posar fi a la Guerra de Successió Espanyola i reconèixer a Felip V com a rei d'Espanya a canvi d'importants concessions, van incloure l'illa de Menorca i la plaça de Gibraltar. L'acord va ser oficialitzat en el Tractat d'Utrecht de 1713, pel qual tant Gibraltar com Menorca van passar a la sobirania de Jordi I.
Menorca sota domini britànic El manteniment de les lleis, institucions i llengua pròpia de Menorca Com l'interès britànic per Menorca era estrictament militar —tenir una base naval en ple Mediterrani Occidental en el qual Maó constituïa un excel·lent port natural, per aquest motiu va passar a ser la nova capital de l'illa enfront de l'aristocràtica Ciutadella—, la Corona britànica va mantenir les institucions i lleis pròpies de Menorca, excepte la Inquisició espanyola que va ser abolida. Així els municipis van continuar sent universitats governades pels històrics jurats que representaven els diferents estaments. A Ciutadella n'eren quatre: un cavaller (noble), un ciutadà (burgès), un pagès (camperol) i un menestral (artesà).
El català va seguir sent la llengua oficial i d'ús públic. "Contrastava, per exemple, la Societat Maonesa de Cultura fundada el 1778 on tot es feia en català, amb la Reial Societat d'Amics del País del Regne de Mallorca fundada el mateix any a Palma que competia en zel amb la Reial Audiència i amb el bisbat en matèria de campanyes sistemàtiques d'extirpació del «dialecte mallorquí» i imposició del castellà". Això va redundar en la florida de la literatura en català a l'illa amb figures com Joan Ramis i Ramis (1746-1841) o Antoni Febrer i Cardona (1761-1841) fins a tal punt que alguns estudiosos han anomenat a l'últim terç del el "període menorquí de la literatura catalana".
En el prefaci d'una obra anònima —atribuïda en l'actualitat a Febrer i Cardona— titulada Principis Generals de la Llengua Menorquina es deia el següent:
Aquesta política va concedir als britànics el suport dels menorquins, com ho prova el fet que el 1778, a l'inici d'una nova guerra contra les Monarquies borbòniques de França i d'Espanya, aliades pel pacte de família, el governador James Mostyn concedís la palesa de cors a 56 naus menorquines, que armades amb més de 500 peces d'artilleria i amb dos mil homes a bord, van capturar 236 embarcacions. El 1740 durant la Guerra de Successió d'Àustria ja s'havien concedit patents de cors a vaixells menorquins que van aconseguir capturar 52 naus.
El govern britànic de l'illa miniatura|John Campbell, Duc d'Argyll i primer governador britànic de Menorca. El primer governador britànic va ser John Campbell, Duc d'Argyll. Amb ell va arribar a l'illa el que va ser el primer tinent governador, sir Richard Kane, que va estar en el càrrec entre 1712 i 1733. El juny de 1733, Kane, va ser nomenat governador, càrrec que exercí fins a la seva mort el desembre de 1736. Tot i un desenvolupament del càrrec difícil, a la seva mort va deixar bon record per les mesures que va prendre com la construcció de la carretera entre Maó i Ciutadella —el camí d'en Kane o Kane Road—, el dessecament de molts aiguamolls —zones pantanoses—, o la introducció a l'illa del cultiu de la trepadella i altres plantes forratgeres —una varietat de poma encara avui es diu poma d'en Kane. Així mateix, la presència de la guarnició i de flota britànica va acabar amb les incursions dels pirates barbarescs del nord d'Àfrica, amb el que la població a partir de llavors va poder instal·lar-se a la costa sense por de ser atacada.
Un dels problemes al que van haver de fer front els governadors britànics va ser l'oposició del clergat menorquí a la tolerància cap a les creences no catòliques que professaven els mateixos anglesos —anglicans— i les minories grega —ortodoxos— i jueva establertes a Menorca durant els anys del domini britànic.
Durant el domini britànic Menorca va passar de 16.000 habitants el 1723 a més de 31.000 el 1790, la meitat dels quals eren els de la capital, Maó, i va experimentar una important expansió agrícola i ramadera —el governador Kane també va importar ramats de Sardenya i del nord d'Àfrica. Es va passar del monocultiu del blat a una agricultura diversificada, amb el cultiu de verdures, llegums i vinyes i la producció de vi, que en la seva major part eren consumits pels 3.000 soldats de la guarnició britànica. Quant a la ramaderia es va duplicar el nombre de vaques, es va multiplicar per deu el de porcs i les exportacions de llana van passar de 487 quintals el 1775 a 1.600 el 1784. També es va desenvolupar una marina mercant que va comerciar amb blat comprat a l'orient, Àfrica del Nord i el Mar Negre, que després venia en els ports del Mediterrani Occidental, juntament amb mobles de fabricació menorquina influïts pels estils anglesos. Aquests vaixells en temps de guerra eren reconvertits en vaixells corsaris.
L'últim període de la dominació britànica i el retorn definitiu a la sobirania espanyola (1798-1802)
miniatura|Henry Edward Fox, últim governador britànic de Menorca. Entre 1782 i 1798 Menorca va estar sota sobirania espanyola, fins que el 7 de novembre de 1798, en una nova guerra contra la Gran Bretanya, les forces del general Charles Stuart desembarcaven a l'illa i derrotaven a la guarnició espanyola, composta per uns 3.500 soldats i 150 oficials que van ser transportats pels vencedors a la península.