miniatura|Escut d'armes del Sacre Imperi Romanogermànic. Lexili austriacista va ser l'abandonament forçós d'Espanya de diverses desenes de milers d'austriacistes a conseqüència de la repressió borbònica en la Guerra de Successió Espanyola desencadenada pel rei Felip V d'Espanya contra ells per haver-se rebel·lat i haver donat suport a l'Arxiduc Carles en les seves aspiracions a ocupar el tron de la Monarquia Hispànica després de la mort sense descendència del rei de la Casa d'Àustria Carles II. L'exili va afectar especialment els Estats de la Corona d'Aragó, que majoritàriament es van decantar per l'arxiduc, que van proclamar com el seu sobirà amb el títol de Carles III, mentre que els habitants de la Corona de Castella en la seva immensa majoria es van mantenir fidels a Felip de Borbó. Aquesta emigració forçosa és considerada per l'historiador Joaquim Albareda com el primer exili polític de la història d'Espanya.Albareda Salvadó, pàgines=419-420 Molts dels exiliats es van refugiar a Viena al costat de l'arxiduc Carles, que des de desembre de 1711 era el sacre emperador romanogermànic amb el títol de Carles VI.
La repressió borbònica
miniatura|James Fitz-James, I duc de Berwick, fill de Jacob II d'Anglaterra de la dinastia Estuard Després de la rendició dels regnes de València i d'Aragó —poques setmanes després de la derrota de l'exèrcit de l'arxiduc Carles a la batalla d'Almansa del 25 d'abril de 1707— el duc de Berwick va dur a terme una duríssima repressió contra els austriacistes, recorrent fins i tot a la col·laboració de la Inquisició. Molts van ser detinguts i empresonats malgrat l'indult que havia ofert Felip V, i es van embargar els diners, les rendes i els drets de tots i dels qui eren absents —labor en la qual va destacar Melchor de Macanaz.Albareda Salvadó, pàgines 102-103
Els austriacistes van denunciar la repressió que van patir a repetides ocasions com en un escrit de 1710 al qual es deia:Albareda Salvadó, pàg. 225.
No obstant això, sens dubte va ser Catalunya el territori que va ser més castigat per la repressió, la qual cosa és lògic, ja que va ser el principal i últim bastió de la resistència austriacista —Catalunya va seguir combatent als borbònics en solitari, fins i tot després de concertada la Pau d'Utrecht que va posar fi a la guerra a Europa.Albareda Salvadó, pàgina 424
Com al Regne de València va ser el duc de Berwick que va dirigir la repressió contra els austriacistes només produir-se la capitulació de Barcelona el 12 de setembre de 1714. Les decisions que va prendre li venien dictades per unes instruccions que li havia lliurat Felip V sobre el tracte que havia de donar als resistents quan la ciutat caigués, s'hi deia que «es mereixen ser sotmesos al màxim rigor segons les lleis de la guerra perquè serveixi d'exemple per tots els meus altres súbdits que, a semblança seva, persisteixen en la rebel·lió».Albareda Salvadó, pàgina 375 El duc Berwick va escriure a les seves Memòries que aquella ordre li va semblar desmesurada i «poc cristiana». Segons Berwick, aquesta s'explicava perquè Felip V i els seus ministres consideraven que «tots els rebels havien de ser passats a degolla» i «els que no havien manifestat la seva repulsa contra l'arxiduc havien de ser tinguts per enemics».Albareda Salvadó, pàgines 375-376 miniatura|esquerra|Bust del general Josep Moragues a la plaça Major de Sort. Malgrat el que pensava sobre les ordres que havia rebut el duc de Berwick les va complir només entrar a la ciutat de Barcelona el 13 de setembre de 1714.Albareda Salvadó, pàgines 425-427 Així va ordenar, en contra de les garanties que els havia ofert, que vint-i-cinc dels oficials que havien lluitat en la defensa de Barcelona fossin detinguts i empresonats. Entre ells hi havia els generals Antoni de Villarroel, comandant general de l'Exèrcit de Catalunya, i Joan Baptista Basset, que havia liderat la insurrecció austriacista del Regne de València de 1705. Molts d'ells van morir a la presó i uns altres van romandre a la presó fins a la signatura del Tractat de Viena de 1725. Especial rellevància va tenir l'execució del general Josep Moragues, que primer va ser arrossegat pels carrers per un cavall, després degollat i esquarterat, i finalment el seu cap va ser penjat en una gàbia al Portal del Mar —un costum només aplicat fins llavors als bandolers— perquè servís de recordatori de qui ostentava ara el poder a Catalunya després de la derrota austriacista.Albareda Salvadó, pàgina 426
Berwick va recórrer a les delacions obtingudes mitjançant amenaces o recompenses que es van saldar amb la detenció d'unes 4.000 persones sospitoses d'austriacisme, que en la seva immensa majoria van ser condemnades a la pena de mort —executada en públic perquè servís d'escarment—, a llargues condemnes a les galeres o a la deportació, a més de la confiscació dels seus béns i propietats. El cronista austriacista Francesc Castellví va descriure l'ambient de persecució que es va viure en aquells dies a Barcelona i a Catalunya: miniatura|Plànol de Barcelona de 1806 amb la Ciutadella, a la dreta, integrada dins de les muralles de la ciutat.
Als quals no van ser executats o empresonats se'ls va obligar a marxar a l'exili i es va prohibir la correspondència amb els territoris sota la sobirania de l'emperador Carles VI. En aquesta tasca repressiva va col·laborar amb entusiasme una part del clergat.Albareda Salvadó, pàgines 426-427 Una altra de les mesures que es van adoptar va ser la construcció de la Ciutadella per mantenir Barcelona sota el control borbònic.Albareda Salvadó, pàgines 428-429
La repressió borbònica va ser valorada per l'historiador francès Rousset de Missy en una obra publicada el 1719 d'aquesta forma:Albareda Salvadó, pàgina 429
L'exili austriacista miniatura|Barret austricista. Encara que també va existir un exili filipista integrat pels partidaris de Felip V que van ser obligats entre 1705 i 1707 a abandonar els Estats de la Corona d'Aragó quan aquests es van decantar per l'Arxiduc Carles —alguns es van refugiar a Perpinyà on van rebre l'ajuda de Lluís XIV—, l'exili austriacista a conseqüència de la seva derrota en la Guerra de Successió Espanyola va ser molt més important, ja que "va aconseguir unes dimensions sense precedents en la història d'Espanya: entre 25.000 i 30.000 persones".Albareda Salvadó, pàgines 419-420
Després de la fracassada primera entrada a Madrid de l'Arxiduc Carles de 1706 un petit grup d'austriacistes castellans van seguir a Carles III fins a la seva cort situada a Barcelona. Però la primera onada important d'exiliats austriacistes va tenir lloc després de la victòria borbònica en la batalla d'Almansa del 25 d'abril de 1707 que va suposar la conquesta per Felip V dels regnes rebels de València i d'Aragó. Així molts valenciansEls principals austriacistes valencians que acabaren a l'exili foren:
Josep Folch de Cardona, comte de Cardona Josep Boil d'Arenós, comte de Boil Gaspar Bernat de Calatayud i Carrós, comte de Cirat Manuel Mercader i Calatayud Antoni Tomàs Cavanilles, comte de Casal Josep Torres i Eiximeno Onofre Esquerdo Josep Severio Folch de Cardona, comte de Vilafranquesa Josep Coloma i Borja, marquès de Noguera Francesc Coloma i Borja, comte d'Elda i Anna Joan Basili de Castellví i Coloma, comte de Cervelló Font: Pérez Aparicio / Felipo Orts 1998 i aragonesos partidaris de l'Arxiduc van marxar a Barcelona. L'exili pròpiament dit, l'abandó d'Espanya, es va iniciar amb la marxa de l'emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel de Barcelona al març de 1713 i sobretot després de l'ocupació borbònica de la capital del Principat de Catalunya al setembre de l'any següent.Albareda Salvadó, pàgina 419 Una segona onada més reduïda es va produir més tard a conseqüència del rebrot de la repressió borbònica en moments de crisi internacional que coincidia amb el renaixement de la resistència austriacista com va ocórrer amb el moviment dels Carrasclets de 1717-1719 durant la guerra que va mantenir Felip V contra la "Cuàdruple Aliança", garant dels Tractats d'Utrecht-Rastatt.Albareda Salvadó, pàgina 420
La destinació principal dels exiliats van ser les antigues possessions de la Monarquia Hispànica a Itàlia, com el Regne de Nàpols, l'illa de Sardenya o el Ducat de Milà, i els Països Baixos espanyols, estats que havien passat a la sobirania de l'Arxiduc Carles, convertit en l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic. Una altra part es va establir a Portugal, França i l'illa de Mallorca. Uns 1.500 van marxar a la capital de l'Imperi, Viena, on alguns dels exiliats van ocupar càrrecs importants en la cort de Carles VI com el català marquès de Rialb nomenat secretari d'Estat i del Despatx. Va haver-hi un grup d'uns 800 colons que van fundar Nova Barcelona en el Banat de Temesvar en el Regne d'Hongria, que també era un domini de Carles VI.Albareda Salvadó, pàgina420-421
Un dels centres més actius de l'exili austriacista va ser Nàpols, on alguns exiliats van formar part del Col·legi de Santa Clara com els juristes catalans Domènec d'Aguirre i Francesc Solanes, i Pau Vilana Perles, germà del Marquès de Rialb, va ser arquebisbe de Salern. Allí residien també prop de 900 oficials. Un altre centre va ser Roma, on es van refugiar sobretot eclesiàstics que es van posar sota la protecció del papa. El govern borbònic va destacar a Roma a Josep Molines perquè informés de les seves activitats, la fidelitat de les quals li valdria ser nomenat més tard inquisidor general, encara que no va arribar a exercir el càrrec perquè va morir en una presó de Milà, on havia estat detingut quan tornava a Espanya des de Roma.Albareda Salvadó, pàgines 422-423
Dels exiliats es va ocupar per ordre de Carles VI el Consell Suprem d'Espanya, creat a la cort de Viena a la fi de 1713 perquè atengués els assumptes dels territoris italians (Nàpols, Sardenya i Milà) i dels Països Baixos recentment incorporats a la Casa d'Àustria, i la denominació de la qual responia al desig de l'emperador de deixar patent que no renunciava en absolut a les seves aspiracions a la corona hispànica. L'ajuda als exiliats per part d'aquest organisme es va concretar en el pagament de rendes i pensions perquè sobrevisquessin que procedien dels béns confiscats als partidaris de Felip V dels estats italians incorporats a la Corona de Carles VI. Aquest finançament va durar fins al 1734, any en què el Regne de Nàpols i el Regne de Sicília van passar a sobirania del fill de Felip V, el príncep Carles —futur Carles III d'Espanya. En aquesta ajuda va tenir un paper essencial el marquès de Rialb, que no només va assumir l'auxili dels exiliats a Viena, sinó que va crear una Reial Butxaca Secreta sota el seu control directe dedicat als nous vassalls de l'emperador —espanyols, italians i flamencs— i que avançava els diners quan es retardaven les rendes i pensions que els corresponien als exiliats espanyols.
El "partit espanyol" en la cort de Viena Els exiliats que van ocupar càrrecs importants en la cort de Carles VI, van formar el que es va anomenar "partit espanyol", encapçalat per Ramon de Vilana Perles, marquès de Rialb, secretari d'Estat i del Despatx Universal, la qual cosa va aixecar els recels de la resta d'alts dignataris de Viena que formaven l'anomenat "partit alemany", encapçalat pel comte Johann Wenzel Wratislaw, canceller de Bohèmia i amic personal de l'emperador, el general Guido von Starhemberg i el príncep de Liechtenstein, antic preceptor de l'Arxiduc —encara que el "clan espanyol" comptava amb el suport de l'emperadriu. En la secretaria Rialb va nomenar com a oficials a membres de la seva família i altres destacats austriacistes com Pedro Pascual Cano, Juan Amor de Soria i Agustín de Pedrosa.Albareda Salvadó, pàgina 444